12.12.07

Crònica Primavera Club 2007

El primavera club és l’edició hivernal d’un dels millors festivals de música independent que es celebren a Europa. El primavera club difereix del seu germà primaveral en molts aspectes, però en destacarem dos, l’emplaçament. Bàsicament en dos escenaris: L’auditori i la sala Apolo (Nitsa & [2]). I el cartell, no tant enfocat a la mirada mainstream que acostuma a abundar als festivals estiuencs. El primavera club es queda en una proposta més underground i de públic selecte, que disfruta assentat a les cadires de l’auditori del fòrum d’un cartell variat, que va des del noise dels Deerhunter fins al country doom dels Earth, passant per altres propostes com poden ser la electrònica, el pop i el rock’n’roll. Un Tanned Tin a la barcelonina.
Nosaltres vam assistir als 2 concerts de l’auditori i el dissabte a l’apolo. Segons les opinions que he pres del fòrum de discussió de la web oficial del primavera sound, penso que ens vam perdre directes sensacionals la setmana abans, durant els concerts a l’apolo. Els noms que més destaquen són Stars Of The Lid, que pel que sembla van sorprendre molt. New Pornographers i The Ponys. Malauradament jo no podré detallar-vos res sobre aquests grups, per això caldrà que us dirigiu al fòrum d’opinió del
primavera sound i llegiu vosaltres mateixos les opinions.

Divendres 7 de desembre / 07 (Auditori del Fòrum)
Tot just recollir les acreditacions de premsa i el photopass vam entrar a l’auditori del fòrum just després d’agafar una cervesa a la barra del Hall de l’entrada. En un principi no vam entrar ja que ens havíem d’acabar la beguda, i per respecte a les instal·lacions vam esperar a buidar el vas. A l’entrar ja havia començat Ruizpantaleón una proposta catalana que agrupa a Jaime de 12twelve i a Maxi (Ferenc) en una proposta d’electrònica experimental que a opinió personal li falta una mica d'originalitat. Després van pujar a l’escenari els Bracken que no van estar pas malament, i a l’acabar el que per mi va ser una de les actuacions del dia juntament amb Liars que després comentaré. John Vanderslice, que no tenia el plaer de conèixer va tocar un bon repertori de gairebé 40 minuts de cançó d’autor. En acabar aquest va baixar de l’escenari per esmunyir-se entre les cadires i tocar 3 temes més en acústic entre el públic i la multitud de fotògrafs. Després un dels plats forts i espessos del dia, Earth. Just desprès del concert estava al lavabo i sense voler vaig escoltar com dos persones comentaven el concert, i deien que sortir de veure Earth era com sortir d’una banyera d’aigua calenta, aquella sensació a mig camí entre relax i esgotament. La veritat és que és molt dur aguantar tot un concert sencer de Earth si no ets un fan, ja que les línies de baix et mantenen en una vibració constant, i els acords repetitius es fan pesats. Tot i això penso que es una proposta interessant a contemplar. El final del dia va ser a càrrec dels Liars, per mi un dels noms del dia. Angus Andrew (veu) va sortir a l’escenari després de que la seva banda introduís amb un instrumental vestit a l’estil hives. Un repertori carregat de temes de l’actual Liars (Mute, 07) i que va deixar enrere temes de l’anterior Drum’s not dead (Mute, 06) que van presentar al Sónar de l’any passat. Van tenir una bona posada en escena amb un Andrew bastant motivat tot i que el concert va ser més aviat breu encara van tenir temps de tocar una versió bastant curiosa de Spanish Caraban dels The Doors.
En resum voldria comentar que Divendres va ser una dia complicat en quant a cartell, i que Liars i Earth fossin els caps de cartell era una proposta bastant arriscada. Tot i això va ser un èxit per la organització poder veure la sala mig plena en comptes de mig buida com es podria considerar.

Dissabte 8 de Desembre /08 (Auditori del Fòrum)
Dissabte vam arribar tard a la cita i malauradament no vam poder veure a Sanjosex.
Ara que el folk està tant de moda entre els que diuen saber de música s’aprofita el català per exprimir propostes musicals de qualitat. Sanjosex són un conjunt de folk rock de La Bisbal de l’Empordà. Darrera seu, Parts and Labor. Noise i Rock and roll passat de voltes on la veu no prenia gaire protagonisme, no se si per problemes tècnics o per voluntat pròpia. Molta distorsió en un grup que a mi no hem va semblar pas del tot malament, tot i que crítiques no els deixen gaire be. Penso que destacarien molt més en un escenari obert amb la gent de peu. Amb escassos 40 minuts d’actuació els Parts and Labour van deixar pas a Joseph Arthur and the lonely astronauts, guitarra acústica, dos elèctriques solistes i rítmiques i una baixista molt alta que va saltar a l’escenari amb una màscara, que a mig concert es va treure per deixar veure una perruca fúcsia molt lletja. A destacar? Els moviments d’aquesta baixista, que entre el públic van generar sentiments d’amor i odi. I la impecable veu de Joseph Arthur que va sonar molt bé. Tot i que a mi la seva proposta hem va agradar, penso que tot i ser de Brooklyn, el seu so és molt britànic i ja ni comentar el seu look de semblança a Liam Gallager. En resum Joseph Arthur i els Astronautes van superar la prova amb bona nota, indie pop madur. Llàstima que no van utilitzar aquella guitarra de dos màstils que tenien aparcada a l'escenari. Estètica? mai es sabrà...
Abans de buidar la sala per petició del gran Thurston Moore, van pujar a l’escenari els Deerhunter, la banda que té el cantant més esquelètic del món, a banda de possibles bandes psicobillys amb preferència per la mort. Jo no vaig estar al festival Tanned Tin, però el pas de Deerhunter per ell sembla que no va acabar de ser el que el públic esperava. Suposo que en aquesta pas pel primavera club, al tractar-se de l’últim concert que feien per prendre’s una pausa de 6 anys (paraules textuals de Bradford Cox, líder de la banda, entre cançó i cançó). Tot i no declarar-me un fan d’aquest estil musical, el melodramatisme noise dels Deerhunter hem va convèncer bastant. Penso que la posada en escena va mantenir-se en la línia d’una bona actuació, amb el valor afegit final de la performance que va oferir el baixista deixant la distorsió passada de voltes mentres se’n va anar cap al guitarra, li va buidar una botella d’aigua i va començar a donar voltes per l’escenari. Lockett Pundt, per la seva banda va decidir prendre’s una estona de intimisme i es va cargolar en si mateix al terra amb les cames cap a munt i distorsionant al màxim la seva guitarra. Bradford Cox va ser qui, amb el sintetitzador va posar fi al concert. Crec que la imatge més valorada va ser la del fràgil i malaltís Bradford Cox recollint ell mateix els sintetitzadors i caos pads que havia estat utilitzant durant el concert.
Tal com hem dit, després d’abandonar la sala per una hora i dos Voll Damms sense pressa, vam tornar a fer cua per prendre els llocs privilegiats per veure la MILLOR actuació del Primavera Club. Thurston Moore (Sonic Youth), un concert de dos parts. La que vindria després del bis, més elèctrica, deixant anar temes pordoquier amb una meticulositat increïble. Al final es va quedar sol i va interpretar un mano a mano amb bateria i guitarra que tancà el concert en forma de ‘I will always love you’. Per molts, probablement, va ser ell qui va salvar el Primavera Club. Si més no, era d’esperar. Si el pas de Sonic Youth per la passada edició del Primavera va ser espectacular, Thurston Moore no podia decepcionar-nos de cap de les maneres.

Dissabte 8 de Desembre /08 (Sala Apolo)
És una llàstima que el dissabte per la nit només poguéssim accedir a la Sala principal de l’Apolo ja que van ser vàries les ocasions que vam intentar passar a la [2], però tot i posseir l’acreditació de premsa (fet que ens feia sentir importants) no va ser possible l’accés. Degut a una massiva assistència per veure a The Ettes i The Right Ons. Aquesta situació va retornar-me a aquella ocasió en que la [2] va quedar petada per que tothom volia veure Xiu Xiu, fa dos anys durant l’edició de Maig del Primavera.
Bé, no ens queixarem del tot per que, la veritat, l’espectacle que va oferir Bishop Allen va ser bastant agradable d’escoltar, de veure i de gaudir. En definitiva, pop de qualitat, per un públic que va saber valorar molt l’espectacle que van oferir aquests americans que van tancar el concert amb una èpica ‘Flight 180’. Curiosament, i altre cop van ser ells qui després del concert van recollir el material i es van posar al lloc de merchandising a vendre el seu material, on una bona colla de gent va fer cua per accedir a la compra de cd’s i samarretes. Probablement un bon indicador de la qualitat del concert.
Per un cartell de les característiques del Primavera Club era lògic que s’apostés per una tendència electrònica com és la del dubstep, i deixar de banda l'electrònica per la qual s’acostuma a apostar en la major part de festivals. En aquest cas Kode 9 & The Spaceape era la opció més underground. Aquest dj i productor s’ha fet famós gràcies a sessions que estan molt be com la de Dubstep All Stars vol.3. Ell mateix va estar la passada edició del Sónar on es va aposar fortament pel dubstep. Recordo que revistes com Go mag i Rockdelux van dedicar monogràfics a aquest estil de música londinenc, on Kode 9 ocupa un lloc privilegiat en l’escena.
Així doncs, a partir de les 2 de la matinada els baixos i la foscor del dubstep van escombrar l’electrònica de Kompkat i Bpitch que normalment predomina a la pista del Nitsa. Kode 9 va iniciar la sessió amb bona nota gràcies al ‘Dem a Bomb We’ de Pressure & Warrior Queen. A partir d’aquí la sessió va tenir alts i baixos, i no va ser fins la recta final quan el nivell de la sessió va pujar del tot. Personalment penso que va ser la part menys avorrida. Això si, kode 9 aprovat amb molt bona nota, però l’MC Spaceape potser hagués guanyat més si no s’hagués fet tant pesat en alguna ocasió.
Si molta gent pensa que el dubstep no es ballable s’equivoca, i molt. Kode 9 and the Spaceape van aconseguir fer ballar, entre la foscor, a un públic molt entregat.

En general, les crítiques totes es concentren en aspectes com la multitud de fotògrafs que abundava a la primera fila de l’auditori i en la gran quantitat de fum que desprenien les màquines de l’escenari. Des del punt de vista dels fotògrafs, tampoc han rebut gaire bones crítiques els tècnics de llum. També hi van haver crítiques respecte l’aglutinament de gent dissabte a la nit a la [2] per veure a The Ettes, nosaltres no vam poder ni entrar-hi, però vaja sembla ser que millor, no per l’espectacle musical, per que The Ettes van estar molt bé, sinó per que la concentració de vapor d’aigua fruit de la condensació, va fer que la cosa fos més aviat insuportable.
Finalment, a títol personal, donar un aprovat alt a un festival que ha passat per Barcelona sense pena ni glòria i que, tot i comptar amb una justa assistència de públic, voldria saber quina és la quantitat de gent que hi va assistir amb el pack que es va posar a la venta que aglutinava PClub + PSound. Tot i això premiar amb bona nota la organització del concert per una proposta diferent com es la del Primavera Club i des d’aquí esperant que no desaparegui.
Ara la única feina que ens queda es especular amb qui seran els cartells del PSound’08...algunes respostes les tindreu a http://www.primaverasound.com/foros

Per accedir a veure el reportatge fotogràfic compert cal accedir a la web d'espiral sounds, on hi ha un slide amb totes les fotos del festival.

Programa 12.12.2007



Aquesta setmana al Mai a la vida parlem del Nadal. La Laia Creus, experta en tradicions catalano-italianes lúdico-festives, no ha faltat a la seva cita quinzenal i ha baixat de Sant Jordi Desvalls per fer-nos cinc cèntims de tot plegat. Som conscients que perdem credibilitat en no parlar de cap tendència però esperem, estimats oients, que ho comprengueu. És Nadal, hi ha llums al carrer i molta gent a les botigues. Els del Mai a la vida, però, no tenim paga doble (i alguns amb prou feines, paga) i preferim fer-vos passar una amena estona que anar de compres.

L'esperit nadalenc inunda, doncs, el nostre estudi de gravació justament ara que l'Andrea Valverde agafa la baixa locutòria a canvi d'ensenyar-nos a quins bars hem d'anar a emborratxar-nos. Pren el relleu la Montse Casas, que ja fa un parell de mesos que ens guia cap a bars i restaurants kitschs del Raval. Al seu costat segueix imperturbable l'Eduard Gras, amb les seves aportacions wikipedistes i sociomusicals autofelatòries.

La fitxa tècnica de l'onzena edició del Mai a la vida, en resum, queda de la següent manera: guió de Montse Casas, tema nadalenc de la setmana de Laia Creus, la secció d'humor d'Edu J. Montoya, i la secció de música de la mà de l'Andrea Valverde i l'Eduard Gras amb les següents cançons:

Micah P. Hinson. 'A Dream Of Her'. A Dream Of Her (Houston Party).
The Owls. 'Peppermint Patty'. Daughters and Suns (Magic Marker).
La Laque. 'Le Week-end'. La Laque EP.
Todd Fancey. 'Lost in Twilight'. Schmancey (What Are Records).

I recordeu que la setmana que ve no deixem estar el Nadal, ja que seguirem una bonica tradició d'aquestes dates amb la llista del bo i millor d'aquest any. I com que nosaltres no tenim gaire criteri, no dubteu a il·luminar-nos amb els vostres favorits a maialavida@gmail.com.

11.12.07

Two (great) bands abans del Primavera Club.


El passat divendres 30 de novembre varem assistir a la [2] de l’apolo per tornar a veure els Two Gallants, una banda de San Francisco que ja va estar en la ciutat comtal un parell d’anys enrere presentant les cançons dels seus anteriors treballs, The Throes (Alive, 04) I What the Toll Tells (Saddle Creek, 06), en aquella ocasió el recital va ser a la sala Sidecar.

La primera sorpresa, els teloners, Blitzen Trapper, una banda de Portland, Oregon. I la sorpresa no va ser únicament per que no teníem ni idea de qui eren si no perquè van demostrar sobre l’ escenari que en quant al new-folk es refereix hi ha infinites propostes de qualitat. La seva, un country que tendeix a la psicodelia amb un esquizofrènic ventall de cançons que van de las guitarres i les harmòniques dylanianas als hypes del post-punk, tal com sona. Una banda amb tres LPs a les espatlles i una formació de sis musics amb un directe que va aconseguir abduïr al públic i a ells mateixos. Des del Mai a la Vida recolzem la seva candidatura al Primavera Sound d’ aquest any.

Un cop acabat el concertàs dels Blitzen Trapper era torn del plat fort de la nit, i tenint en compte el llistó dels abans mencionats, el mèrit dels de San Francisco va ser doble, sent nomes dos van fer (quasi) oblidar els sextet de Portland. Quan els tècnics de so van enllestir la posada en marxa del backline dels Two Gallants, retirant tots els amplis i movent la bateria fins a la posició davantera, la parella va saltar a l’escenari i després d’un tema es van presentar modestament, "Hola, somos los dos galantes".


Els Two Gallants van tocar aproximadament una hora i quinze minuts durant els quals es van sentir temes de tots tres treballs, donant preferència a els de l’últim LP, Two Gallants (Saddle Creek, 07) el que estaven presentant i on predominen les cançons d' un folk calmat que ha perdut certa ràbia respecte els seus primers treballs. La banda va oferir un repertori de temes llargs, lluny de ser pesats i tal com van demostrar els White Stripes al Primavera Sound’07 van mostrar una imatge molt serena en escena. De la mà d’Adam Stevens en surten uns riffs que saben trencar la calma dels acords de folk melancòlic, trasnformant-los en un punk d’influència garagera, que (camises a quadres a banda) beu també vocalment del tan anyorat grunge dels 90.

Des d' aquí destaquem dos gran moments del recital que ens van captivar, per una banda l’expressionisme amb el que el baterista Tysson Vogel va tocar la cançó de més de 9 minuts ‘Waves of Grain’, per l' altre, el grans minuts instrumentals que ens van regalar amb l’ intro de l’ esperada ‘Las Cruces de Jail’ amb la mítica ronda d’ acords del gran Johnny Cash I el seu ‘I walk the line’.

Els Two Gallants agafen el nom d’un relat d’odi i fàstic sobre la condició humana de James Joyce, i amb aquest dato i aquesta cançó ens quedem.

La guia definitiva: fantasies milionàries, musses oníriques, armes fatals... i un assassí esquizofrènic

Estimats amics i compatriotes cinèfils. El bonic i necessari pont pre-nadalenc s’ha acabat, i un servidor l’ha gaudit de la millor manera possible passejant pels estressants (però únics) carrers madrilenys. Queden dos setmanes justes per començar a menjar carn d’olla i canelons de la iaia, dos setmanes per hostiar de valent a un pobre tronc de cara alegre aficionat a cagar regals a canvi d’un agradable dolor físic. I dos setmanes que, ens temem, estaran plenes de grans superproduccions fantasioses, a més d’inquietants comèdies amb elfos histriònics xupant càmera. En tot cas, esmentem d’una vegada les pel·lícules que ens ha servit aquest pont.

La última mostra de mega-hiper-extra-súper-producció màgica d’aquesta setmana ens la porta La brújula dorada (The golden compass), dirigida pel senyor Chris Weitz, més conegut per ser el germà de Paul Weitz (sí, el que va fer passar a la història al pobre Jason Biggs per tirar-se un pastís de poma a American Pie). Tanmateix, els dos germans van estar darrere la càmera de forma conjunta amb De vuelta a la tierra i la bastant recomanable Un niño grande. Tornant a la pel·lícula, La brújula dorada ens porta a mode d’aventura fantàstica la història d’una nena de dotze anys (Dakota Blue Richards) que, en un univers paral·lel, intentarà salvar a un amic emprenent un llarg viatge amb tota mena d’obstacles sobrenaturals. Alguns d’ells, amb la cara de Nicole Kidman, Daniel Craig o Eva Green. I si teniu intenció de ser pares en breu o la gometa de l’altra nit no va acabar de funcionar... podeu fer doble sessió al cinema amb la cinta d’animació espanyola Donkey Xote i posar-vos en situació de les pel·lícules que acabareu veient en un futur no molt llunyà. Aquest cop, sota la direcció de Josep Pozo (el mateix de la més aviat regular El Cid, la leyenda) i amb les veus de José Luis Gil, Andreu Buenafuente, Sancho Gracia i companyia, els productors que van veure Shrek ens porten la que, per ells, és la veritable història del Quixot: un home culte i apassionat en contraposició amb la seva suposada bogeria.

Però també el cinema més independent es continua fent un lloc setmana rere setmana a les cartelleres nacionals. En aquest sentit, el cineasta esporàdic (i millor escriptor) Paul Auster es posa a escriure i a realitzar La vida interior de Martin Frost (The inner life of Martin Frost), que vindria a analitzar els encontres onírics i imaginaris d’un escriptor frustrat amb la que podria arribar a ser la musa ideal de la seva futura millor novel·la. Una acceptable pel·lícula que vaig poder veure al passat Festival de San Sebastián, on hi va passar sense pena ni glòria. Atenció, això sí, a un increïble Michel Imperioli (ex mafiós del clan Soprano). En relació a l’altra proposta intimista, l’hongarès Lajos Koltai ens porta la nord-americana El atardecer (Evening), versió cinematogràfica d’una novel·la de Susan Minot, que adapta el guió juntament amb Michael Cunningham (autor de Las horas). Una història de dones situada en dos èpoques i amb un repartiment impressionant que compta amb Claire Danes, Toni Collette, Vanessa Redgrave, Patrick Wilson, Meryl Streep, Glenn Close, Hugh Dancy o Natasha Richardson.

I la dosi d’assassins en sèrie despietats té, aquest cop, el rostre sorpresa d’un poc acostumat Kevin Costner a la pel·lícula Mr. Brooks (de Bruce A. Evans), un intent de thriller esquizofrènic en forma d’addicció que, feu-me cas, acaba ratllant el ridícul. William Hurt, Demi Moore o Marg Helgenberger (CSI) acompanyen al protagonista. Ara, si el vostre nivell de frikisme és prou satisfactori, l’estrena de la setmana té nom propi: Arma fatal (traducció feta ràpid i corrents de l’original Hot Fuzz), d’Edgar Wright, la ment pensant que temps enrere ens va fer el favor de portar-nos l’aclamada Zombies Party. Aquest cop, els morts vivents es canvien per dos superpolicies londinencs amb ànsies d’adrenalina. I les estrenes s’acaben amb dos documentals. Per una banda, el fake Muerte de un presidente (Death of a president, de Gabriel Range) ens relata què passaria si l’il·lustrat president George W. Bush fos assassinat. Per últim, la cinta espanyola 14 kilómetros (de Gerardo Olivares) ens porta una nova visió en relació a la immigració a partir de l’al·legoria representada en aquests catorze quilòmetres, que és la distància que separa a Àfrica i Europa a través de l’estret de Gibraltar.

La setmana que ve, intentarem ser més feliços amb la nova i provocativa pel·lícula d’Ang Lee, la tenda màgica de Dustin Hoffman, o el germà torracollons de Santa Claus.

8.12.07

Entrevista Cool Frog



Cool Frog és un grup de Cerdanyola sorgit l'any 1995, molt influenciat per la música dels 60, 70 i, sobretot, de la New Wave. Es tracta de Gerard i Vicenç Molina i Poly Jarauta. Tenen un LP al mercat Tapping songs (Bip Bip Records, 2006) i preparen nou disc per a principis del 2008.

Diuen que destaquen per tenir un directe potent, fresc i divertit. Haurem d'esperar a la presentació del seu segon disc per a comprovar-ho...





7.12.07

Novetats i Agenda de Concerts


Novetats

Mikrofisch. Masters Of The Universe (Komakino).
Que Radiohead permeti decidir quant paguem pel seu nou disc és notícia, però que uns alemanys mig desconeguts regalin el seu disc, no. Mikrofisch i la netlabel Komakino han decidit penjar el seu darrer disc a internet (baixeu-lo d'aquí) i els que l'hem escoltat estem contents i hem rigut una estona. Pop electrònic corrosiu contra bandes indies i melòmans indies i un gran himne, 'The Kis Are All Shite'.

Castanets. In The Vines (Asthmatic Kitty).
Alter-ego de Raymond Raposa, un californià que viu a Nova York i que pertany a l'anomenat freak-folk. Asserena els ànims, massa complicat un dia de ressaca, i una mica més indigest que el hippy Iron And Wine. Castanets sona americà, però no del country de barret i western, sinó americà en l'essència, en la melodia. I agradarà més o menys, però si ve al Primavera Club és que als de la Rockdelux els agrada.

Jens Lekman. Night Falls Over Kortedala (Service).
Es fa de nit a Goteborg i la banda sonora inevitable és el darrer treball de Jens Lekman, que fa el paper de crooner passat de voltes. Creuament impossible entre Frank Sinatra i La Casa Azul, la compilació de cançons de Lekman dels darrers anys resulta en un interessant treball, que s'escapa al que solem escoltar. Però això està bé.

Rosa-Luxemburg. Autobiografia oficial (Zeppo Records).
Rosa-Luxemburg es van donar a conèixer gràcies al Sona9 i ara caminen més o menys sols, i això vol dir que el concurs de maquetes funciona. Apadrinats per Èric Fuentes (The Unfinished Sympathy), que en un atac fraternal els ha produït aquest nou treball. El nou disc segueix la línia entre rockera, post-punk amb pinzellades de balades que el primer, però de mica en mica la cosa pren més forma. Això sí, fa tota la sensació que guanyen en directe.

Agenda de concerts

Divendres 7
Los Carradine al Festival Sincronia del Barri de Sant Andreu
En el marc del Primavera Club podreu veure Albaialeix en la [2], a la sala gran The Ponys

Dissabte 8
Uke al Fnac del Triangle a partir de les 20h
I al Primavera Club Bishop Allen al Apolo
1990s al Razz

Dimecres 12
Mendetz + Alex Torío + El Guisante Mágico al Razz

Dijous 13
Astrud al Centre Cultural de Sabadell

6.12.07

Melmelada de Maduixa per Animal Collective


Sexe i mermelada de maduixa, això és el que proposo pel primer dia del pont més llarg de l'any, un disc que podeu posar-vos als vostres reproductors mp3 per marxar ben lluny d'aquesta ciutat. Animal Collective, una banda de Baltimore, Maryland (EUA) que tot just cinc mesos vam poder veure al FIB, on presentaven el disc d'aquesta setmana, Strawberry jam (Domino / PIAS, 07). Els que, al concert, es pensaven que tocarien temes dels altres treballs, estaven ben equivocats. Va ser un concert increïble fixat en repertori d'Strawberry Jam.En aquest disc els americans han fitxat per Domino, un dels millors segells actuals de musica independent. I no tothom pot fer-ho, però Animal Collective pot presumir de ser una de les bandes més actives del moment, no només perquè aquest és el seu vuitè disc d'estudi, sinó perquè dos dels seus membres tenen projectes en solitari, a destacar Panda Bear.




Podem veure el video del single de Strawberry Jam, 'Peacebone', que a més podreu escoltar en l'arxiu podcast de la secció Alta Fidelitat.