Sanjosex i Mazoni a l'Altaveu

Els festivals de l’estiu i la pròpia estació estan cremant els darrers cartutxos i una representació del Mai a la vida va anar a viure la traca final d’un dels més antics i consolidats del país. L’Altaveu de Sant Boi va acabar dissabte després de quatre dies de música, amb les principals atraccions d’Els Pets, Grupo de Expertos Solynieve i Sr. Chinarro. El vespre de dissabte, però, va córrer a càrrec del nou star-system de La Bisbal d’Empordà, en Jaume Pla i en Carles Sanjosé, Mazoni i Sanjosex. Al teatre Cal Ninyo de la població del Baix Llobregat vam parlar amb ells i vam veure els seus recitals.

Habituats com estem tots plegats a sales de concerts i a festivals, el marc de Cal Ninyo ens va semblar bucòlic. El clima que va crear el petit teatre, amb el públic assegut i els músics a escassos metres, va ser entranyable, i les composicions de Carles Sanjosé, el primer a pujar a l’escenari, van propiciar a exagerar la situació. L’únic però de l’actuació de Sanjosex va ser el so de la bateria, que destacava exageradament per sobre de la guitarra clàssica, el baix, els teclats, el saxo i la veu. Els cops secs a la caixa deslluïen la delicadesa de les composicions de Temps i rellotge (Bankrobber, 2007), en el qual va basar la majoria de l’hora llarga de concert, amb les excepcions de la bonica ‘El camí’, ‘El dia després’, ‘De Girona al Japó’ i ‘Puta’, de l’anterior i més pop Viva! (Bankrobber, 2005). Com a totes les gires de presentació hagudes i per haver, Sanjosex va obrir amb la primer cançó del disc, ‘Córrer’, un recital que va tenir com a punts àlgids la presentació i execució de ‘Baix Ter Montgrí’ (crítica a la tírria, sovint justificada, que alguns empordanesos ens tenen als barcelonins), i ‘Temps o rellotge’, cançó que estarem d’acord que és de les millors de tot el repertori del bisbalenc. Això sí, quan més a prop va estar Sanjosex d’arribar a la plenitud va ser amb la interpretació tot sol, sense la banda, de ‘Perdó’.

El fet que la majoria del repertori provingués de Temps i rellotge va significar que veiéssim la cara més tendra, amable i tímida de Sanjosex, oposada a la faceta de cràpula, despreocupat i descarat del primer disc. Això sí, no m’aventuro a dir que en Carles Sanjosé s’avergonyeixi de la primera etapa perquè sinó no s’entén que tanqui el concert amb una ‘Puta’ majestàtica, amb una acceleració final que demostra que, com a mínim, la nova generació ha nascut preparada i ensenyada tècnicament.

Després de l’hora del pati, en Jaume Pla i companyia van pujar per accentuar-nos les sensacions que havíem tingut el passat 30 de juny a la sala Bikini de Barcelona. Si al disc li costa discórrer i entrar suaument per les orelles, el directe de Mazoni és fresc i contundent, i les cançons que ens sonaven un pèl repetitives van ser perfectes composicions pop amb tornades glorioses. Com l’altra vegada, el clímax no va arribar amb cap tema de l'últim disc Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 2007), sinó amb el hit ‘No tinc temps’, de l’anterior Esgarrapada (Bankrobber, 2006). I és que durant tota l'actuació, sobretot a la relectura de ‘Maggie’s farm’ de Bob Dylan que es diu ‘La granja de la Paula’, ‘I dius que el que em dius és veritat’ i ‘Blanca és la neu, negre el fons del pou’, va fer tota la sensació que en Jaume Pla i la resta de la banda havien volgut destacar les guitarres per sobre dels altres elements. I per acabar i com sempre, i encara que l’ordinador s’hi va resistir, l'aportació de Mazoni a les raves, ‘Llampec/Ull de vellut’.

El gran moment entranyable de la nit va arribar després de les actuacions, quan en Jaume Pla va tornar a pujar a l’escenari i va convidar tota la banda de Sanjosex a pujar a ’escenari i a interpretar ‘All along the watchtower’ de Bob Dylan. Sort que en Carles i en Jaume comparteixen baixista.