Entrevista a Miqui Puig

Miqui Puig presenta aquest proper dijous 4 de desembre Impar (LAV records / PiAS spain, 2008) en directe a la Sala Apolo, i el Mai a la vida l'entrevistem per saber-ho tot sobre aquest nou disc, per repassar la seva carrera (casi 20 anys al món de la música) i treure l'entrellat de la seva vida com a showman.

Podeu escoltar l'entrevista a Miqui Puig aquí o al nostre perfil d'Scannerfm.

Miqui, tu que no faries Mai a la vida?

Foto: Ni dea, si algú en sap l'autoria que ens ho faci saber. Gràcies!

Fotografies de la Segona Festa del mai a la vida

Ahir va ser la Segona Festa del Mai a la vida al BeCool. Un altre èxit de convocatòria en això de les festes temàtiques. Podeu trobar les fotos alta ressolució al Flickr i en pase de diapositivas aquí a sota:

Actualitat #7 Now i Lapsus Festival 2008

Aquesta setmana a la secció d'actualitat parlem de festivals i jornades. D'una banda tenim 'Now, trobades en el present continu', unes jornades de reflexió sobre el temps present que es celebrarn del 27 al 30 de novembre al Centre de Cultura Contemporània i que prometen ser molt interessants. D'altra banda també hem parlat del Lapsus Festival 2008, un festival de música electrònica i també d'art emergent.

No us en direm res més, millor que escolteu tots els detalls a la nostra càpsula d'actualitat o bé visiteu el nostre perfil a Scanner fm.

Segona Festa Mai a la vida

Aquest proper dissabte 29 de Novembre no estic segura si podreu entendre exactament la diferencia de la música que posen al Activa i la del Pont Aeri. El que sí puc asegurar és que els que us animeu a venir a la Segona Festa del Mai a la vida podreu gaudir d'una estona agradable, envoltats de gent maca i atenta, i el millor de tot, escoltant bona música perquè nosaltres mateixos serem els djs de la nit. És un bon plan per dissabte nit, així que apunteu bé les dades que podreu trobar al següent flyer molón:

Al loro que hem creat un esdeveniment al Lastfm i el corresponent cita al Facebook.

I tu, què no faries Mai a la vida? Anar al Pont Aeri?



pd. Recordeu que encara regalem 8 samarretes als que responguin una fàcil pregunta referent al Bye bye summer 2.

LA GUIA DEFINITIVA Live from Barcelona, it's Monday Night!

Benvinguts un cop més a La Guia Definitiva. Torna a ser dilluns, tot i que la immensa majoria de vosaltres estareu llegint això en dimarts. És el que té posar-se a escriure a altes hores de la nit. La veritat és que les hores prèvies a l’escriptura d’aquest altruista article (com sempre, amb molt d’amor, estimació, saviesa simulada i concreció) han estat terriblement accidentades. Una connexió a internet del tot inexistent. Encriptacions WEP. Xarxes que no funcionen. Trucades tècniques... Cada cop que hi penso, no sabeu l’alegria que tinc d’haver estudiat, al seu dia, el batxillerat humanístic. Al marge de tot aquest merder, La Guia Definitiva d’avui observa i reflexiona a partir d’un seguit d’assumptes. En primer lloc, observa que aquest senyor tan atractiu que escriu això està una mica cansat de no fer res i té ganes d’anar a dormir perquè demà se’n va a Girona, així que no li tingueu en compte si avui el veieu més apagat que el que vindria a ser habitual. Continua observant i veu que té ganes de treballar, de fer una escapada, de començar una nova vida o de fer les tres coses a la vegada. Per últim, reflexiona i veu que això continua sent un article amb informació cinematogràfica i, com a tal, hauria de dir alguna cosa al respecte. Així que rectifica, informa i recomana. Aquesta és la setmana d’un James Bond desconsolat. L’enèsim ressorgiment d’un western modern amb aires clàssics. Una co-producció que no sé ben bé com agafar-la. Una asfíxia poc preparada. I algun que altre projecte curiós. La Guia Definitiva no descansa. Llegiu l’article, escolliu pel·lícules, opineu i sigueu feliços.

Ho reconec. No sóc un admirador exagerat de James Bond. I recordo amb poca o nul·la precisió quin actor ha protagonitzat cadascuna de les vint-i-dos pel·lícules de la saga. Però, en tot cas, aprecio el personatge. M’agrada que es renovi, que m’intenti captar l’atenció i que m’entretingui en cadascuna de les seves aparicions. El nou Bond es titula Quantum of solace i té, al menys, uns quants factors a tenir en compte. M’interessa veure com un director tan admirat com Marc Forster, acostumat a filmar produccions més o menys alternatives i de baix pressupost com Monster’s ball, Más extraño que la ficción o Cometas en el cielo se’n surt d’una cosa tan mastodòntica com el que representa aquesta pel·lícula. M’interessa veure si Daniel Craig continua a l’alçada del que va suposar el seu llançament en l’anterior pel·lícula, Casino Royale. I, bàsicament, m’interessa passar una estona entretinguda amb una bona pel·lícula d’acció, tot i que segons algunes llengües, aquesta acció s’assimili sospitosa i innecessàriament a les cintes del senyor Jason Bourne. ¿Ens trobem davant una reconversió negativa de la figura d’aquest mític personatge? Un servidor sortirà de dubtes properament. ¿Què voleu que us expliqui l’argument? Coi, que és una pel·lícula de James Bond! ¿Fa falta dir alguna cosa més? Quedeu-vos en que aquesta és la primera seqüela oficial de la saga, ja que Quantum of solace s’inicia només una hora després del final de la pel·lícula anterior. La noia és menys sofisticada, participa més en l’acció, està increïblement bona i està interpretada per Olga Kurylenko. El dolent de la funció és el francès Mathieu Amalric que, com comentàvem la setmana passada, va despuntar recentment amb la pel·lícula La escafandra y la mariposa. Judi Dench i Jeffrey Wright hi continuen apareixent en rols secundaris. I l’espanyol Fernando Guillén Cuervo hi té un petit paper. ¿La resta? Persecucions, armes, explosions, sofisticació i elegància.

També tinc cert interès en veure Appaloosa, tot i que la majoria de westerns actuals m’han acabat deixant bastant indiferent, a excepció de El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, una excel·lent pel·lícula que la història acabarà posant al lloc on li correspon. Appaloosa suposa, com dèiem, la tornada a les cartelleres d’una clàssica història de l’oest amb un cert aroma de modernitat. I la tornada d’Ed Harris davant i darrere de les càmeres, vuit anys després de Pollock. En aquesta ocasió, Harris acompanya la seva interpretació amb la presència de Viggo Mortensen, Renée Zellwegger, Jeremy Irons, Ariadna Gil i Timothy Spall en la història de dos amics encarregats de defensar i protegir una ciutat amenaçada per un poderós i malhumorat ranxer. Entremig, hi apareixerà una vídua amb cara d’haver xuclat moltes llimones, que acabarà posant en joc l’amistat dels dos protagonistes. Les crítiques apunten en bona direcció. I, des de La Guia Definitiva, ens en fiem d’aquesta pel·lícula. Del que ja no sé si fiar-me’n (i que, realment, tampoc m’apeteix comprovar) és d’aquesta co-producció entre Grècia i Espanya anomenada El Greco i dirigida per Yannis Smaragdis. Per començar, els pòsters publicitaris ja fan una fredat que et tomben de la impressió. I la història, al menys per a un servidor, no és massa apassionant. Ens situem a l’any 1566 (ufff...). La pel·lícula se centra en la figura d’aquest pintor, la seva trajectòria geogràfica (de Creta a Madrid, passant per Venècia) i, entre mig, hi surten uns quants capellans en el context de la santa inquisició. Entre els protagonistes, hi destaquen Nick Ashdon, Juan Diego Botto, Laia Marull o Roger Coma. I, en el cas que algú vagi a veure aquesta pel·lícula, que ens doni la seva sincera opinió aquí mateix.

Acabarem el repàs d’aquesta setmana amb quatre pel·lícules més, prenent especial atenció en la primera d’aquestes produccions. Fa un cert temps, un servidor es va llegir una entretinguda i mitjanament reflexiva novel·la anomenada Asfíxia. L’autor era Chuck Palahniuk (sí, el de El club de la lucha). I la veritat és que em va semblar una lectura del tot satisfactòria. Ara s’estrena la versió cinematogràfica, s’anomena també Asfíxia (Choke) i està dirigida per un senyor més o menys desconegut que porta per nom Clark Gregg. Gregg és actor (apareixes en infinitat de sèries i pel·lícules i, actualment, té un rol protagonista en la sèrie Las aventuras de Christine). És també guionista (d’aquesta cosa més aviat mediocre anomenada Lo que la verdad esconde). I ara dóna el salt a la direcció amb la història de Victor Mancini, un addicte al sexe amb uns ingressos bastant limitats que, per tal de sobreviure i poder pagar el tractament mèdic i la estança hospitalària de la seva mare dement, intentarà aconseguir un sou extra d’una forma bastant peculiar. Acudir a tot tipus de restaurants i ennuegar-se de forma intencionada per tal d’acabar aconseguint suculents xecs dels seus herois rescatadors. Un servidor ja ha tingut l’oportunitat de veure la pel·lícula i, la veritat, és que és bastant decepcionant. Asfíxia té un problema molt important, no té cap mena de personalitat. Tot i que com a punt a favor, cal destacar les actuacions d’una sempre coherent Anjelica Houston i un encertadíssim Sam Rockwell en el paper protagonista. I com que ja és molt tard i em moro de ganes d’anar a dormir, acabarem analitzant d’una forma rapideta la resta d’estrenes. En primer lloc, l’argentí Pablo Trapero ens presenta Leonera, una pel·lícula que, després del seu satisfactori pas per diversos festivals internacionals, ens planteja la història d’una jove embarassada que haurà de fer front al naixement del seu fill mentre compleix condemna en una presó de l’estat a causa d’haver assassinat la seva parella. En segon lloc, la producció espanyola Amateurs (de Gabriel Velázquez) ens ensenya la curiosa relació paternofilial que pot acabar esdevenint entre una jove francesa que s’ha quedat sense mare i un jubilat espanyol que ha de fer front a una vida del tot solitària. Per últim, Spinnin’, també de producció espanyola i dirigida per Eusebio Pastrana, ens relata les vicissituds d’una parella homosexual (Alejandro Tous i Olav Fernández) per poder adoptar un fill.

La setmana que ve, els forasters de Ventura Pons se n’aniran a Madagascar.

Entrevista a Cuchillo

Després de les entrevistes a Mishima i a La Brigada, la tercera entrega torna a Barcelona de la mà de Cuchillo. El duet format per Israel Marco i Daniel Domínguez ens van visitar a l'estudi d'Scanner FM al Born per parlar del seu disc de debut, de títol homònim, i de la gira nord-americana que acabaven de deixar enrere pocs dies abans. L'Arnau Sabaté i l'Andrea Valverde van parlar amb ells. Escolteu l'entrevista aquí o al nostre perfil al Club d'Scanner FM.

Foto de Unai Lilly, extreta del myspace de Cuchillo.

Triple concert

Avui dissabte els companys de Montornès celebren un triple aniversari, es tracta de l'aniversari d'Alberto 'Basstard' (Simphonyc Madness), en David (Waiting Room) i en Jaime (Waiting Room). I quina és la millor manera de celebrar-lo? Doncs amb un triple concert (Waiting Room, Simphonic Madness i La Muette). On?, a Masferrer, (Montornès del Vallés), la seva 'segona casa'. Els grups ens han fet arribar aquesta invitació i la fem extensiva. Així que esteu tots convidats a tan magnífic i gratuït esdeveniment que tindrà lloc a les 23h.

Molt aviat al Mai a la vida entrevista a The Dog i La Muette.

Entrevista a La Brigada

A la primavera passada, els vilanovins La Brigada van publicar el seu disc de debut, L'obligació de ser algú (Outstanding), una de les sorpreses casolanes de l'any. Per això vam convidar Pere Agramunt, Miquel Tello i Magí Mestres perquè ens expliquessin com tot el que va començar amb una en teoria mala maqueta, l'afició a Stephin Merritt i els seus Magnetic Fields i amb el nom de The Light Brigade, ha acabat amb aquest àlbum.

Escolteu l'entrevista aquí, o bé al nostre perfil del Club d'Scanner FM.

El retorn de ‘Bye Bye Summer’!

Els nostres amics de Fiestas Plastidécor ens tornen a portar una nit de piruletes, bombolles de sabó, llaminadures i, sobretot, bona música. Bye Bye Summer 2 tindrà lloc el proper dijous 27 de novembre al Club Fellini i comptarà amb la participació dels djs més prometedors del panorama nocturn de la nostra ciutat, com Supercola, Kimberly i Clark djs, Mëther & Zacker o Yoset.

Com no podia ser d’altra manera, el Mai a la vida és un dels mitjans que recomana aquest event perquè, a banda de promocionar grups emergents, també volem donar suport a les iniciatives que sorgeixen entorn de la música electrònica.

I com a mostra de profunda amistat i col·laboració, la gent de Festa Plastidécor ens regala 8 samarretes, cortesia de Supremebeing, per a sortejar entre els oients i lectors del Mai a la vida. Aconseguir-ne una és tan senzill com enviar un e-mail a info@maialavida.com amb la resposta correcta a la següent pregunta:

Amb quin grup català, que ha tocat a Fiestas Plastidécor, ha col·laborat Xinobi?

a) Sidechains

b) The Amplid

c) Ravenheads

d) Suicide Club

Tafanegeu una mica a la web de Bye Bye Summer i envieu-nos un missatge amb la vostra resposta. Així podreu lluir alguna d'aquestes samarretes tan molones quan aneu al Fellini el proper dijous!

Actualitat #6 Festival de Cinema Independent de Barcelona

Aquesta setmana a la secció d'actualitat parlem de la 15a edició del Festival de Cinema Independent de Barcelona, pels amics L'Alternativa. Aquest festival és una mostra que vol obrir les portes a una programació que difícilment no té el seu lloc a les pantalles dels cinemes del país. A l'Alternativa s'hi mostren llargmetratges i curtmetratges d'arreu del món que mostren noves propostes tècniques i artístiques allunyades de l'audiovisual més comercial.

Al Mai a la Vida pensem que L'Alternativa és una proposta molt interessant i que realment ajuda a trobar sortida a creadors novells amb un llenguatge audiovisual diferent a l'habitual. No obstant, creiem que durant la resta de l'any existeixen també a Barcelona cinemes amb cartelleres diferents a les del circuit més comercial. Si voleu saber quines són només cal que escolteu atentament la nostra cápsula d'actualitat des d'aquí o des del nostre perfil d'ScannerFM.

LA GUIA DEFINITIVA Camorra a la napolitana

Avui és un d’aquells dies en el que la meva ment em dóna indicis greus d’estar completament en blanc. Vinc amb retard. No sé com collons omplir aquesta entradeta. M’acabo de menjar uns espaguetis insípids amb salsa barata. Continuo sense feina. Poso la tele i només hi surt la star catòdica Violeta Santander, aquells goril·les de discoteca que es dediquen a matar a la gent, alguna que altra persona apallissada a Bolívia i una monja beatificada en forma de placa en un país on la religió catòlica continua tocant la pera. A més, m’hauria de posar a estudiar senyals, marques vials i prohibicions diverses. Apassionant. Que voleu que hi faci? Per sort, sempre ens queda el cinema per curar penes, intensificar alegries i cultivar la nostra ment en major, menor o nul grau. Fa unes setmanes, des d’aquest humil article ens fèiem ressò de la quantitat d’estrenes ridícules i desganades que ens anaven arribant últimament a les nostres estimades cartelleres. Però amb el panorama que veig avui, sembla que la cosa comenci a canviar. En aquest sentit, La Guia Definitiva us ha preparat un seguit de menús variats al gust del consumidor. Una primera ració d’entrants formada per petites delicatessens europees, amb un plat estrella de camorra a la napolitana. Una segona ració amb un suculent primer plat internacional i un grapat de pel·lícules fast-food. I una carta hispànica a bases de xoriç caramelitzat. Llegiu l’article. Escolliu. Assaboriu les estrenes al vostre gust. Però, sobretot, feu-me cas en una petita cosa. No us perdeu la primera pel·lícula. Gràcies.

I aquesta primera pel·lícula no és cap altra que Gomorra, la cinta que ha estomacat a Itàlia, que es va alçar amb el premi especial del jurat en l’última edició del festival de cinema de Canes i que caldria ressenyar amb precisió. Gomorra tracta la màfia napolitana amb una màxima serenitat i realisme, està dirigida per Matteo Garrone i adapta una novel·la de Roberto Saviano que, sota el mateix títol, va causar un enorme impacte en tota la península itàlica. Suposo que no us vindrà de nou que us digui que el tal Saviano, actualment, es passeja per la seva vida amb escoltes les vint-i-quatre hores del dia, ja que la pròpia màfia napolitana de la qual es fa ressò al llibre (l’anomenada camorra) s’ha encarregat de posar-li sentència de mort. Al marge d’aquests factors extracinematogràfics, la pel·lícula és de visionat obligatori per diversos motius. En primer lloc, per comptar amb un argument que se centra en cinc històries quotidianes d’un seguit de personatges que, d’alguna manera o altra, es veuen involucrats entre les misèries, la violència i els excessos de grandesa de la camorra italiana. En segon lloc, per un guió que es desmarca de les clàssiques històries de gàngsters i màfies amb les quals el cinema ens ha anat delectant tota la vida (atenció al relat dedicat als dos joves amb interessos mafiosos). I, per últim, per que Gomorra és una pel·lícula visceral, sense concessions ni edulcorants, directa, pura i amb una visió trista i fastigosa en relació a una màfia sense luxes que, encara avui en dia, continua existint amb tota mena d’impunitat. Però aquesta no és l’única perla que ens arriba des de la resta d’Europa, ja que França ens deixa dos propostes més que, en aparença i a jutjar per una primera impressió crítica, poden ser també molt interessants. La primera pel·lícula porta per títol La cuestión humana (La question humaine), està dirigida per Nicolas Klotz i el seu protagonista principal és Mathieu Amalric, l’actor que va sorprendre amb La escafandra y la mariposa i que tornarà a ser notícia la setmana que ve, ja que encarna al malvat antagonista de la propera pel·lícula del senyor Bond. En relació al guió, La cuestión humana torna a tractar amb cinisme i veracitat el sovint ridícul món empresarial des del punt de vista d’un psicòleg del departament de recursos humans d’una important filial petroquímica. ¿Un remix entre El mètode Gronholm, Smoking Room i la sèrie The office? Al cinema hi ha la resposta. Com també hi trobareu resposta als embolics familiars que ens proposa la nova pel·lícula d’Olivier Assayas que, en aquesta ocasió, es titula Las horas del verano (L’heure d’été). Entre el seu extens repartiment, hi brilla amb llum pròpia l’actriu Juliette Binoche i, en relació al seu argument, ens trobem amb tres germans d’èxit (una dissenyadora amb casa a Nova York, un prestigiós economista amb seu a París i un empresari acomodat a la Xina) que s’acabaran tirant els plats pel cap a causa d’una important herència artística.

I com diria el senyor Monegal, continuem! Aquest bloc temàtic s’inicia amb una primera perla i es condimenta amb un seguit de pel·lícules nord-americanes que, de ben segur, són merda pura. La perla destacada és una co-producció entre els Estats Units, el Regne Unit i la Índia que es titula The fall. El sueño de Alexandria (The fall). La pel·lícula està dirigida per Tarsem Singh (¿recordeu aquella cosa tan estranya protagonitzada per Jennifer López i que es titulava La celda?) i, l’any passat (sí, fa un any!) es va emportar el premi a la millor pel·lícula en el festival internacional de cinema de Sitges. Un servidor ja ha tingut oportunitat de veure-la i, sincerament, no n’hi ha per a tant. La pel·lícula triomfa a nivell visual, però és d’una fluixesa absoluta a nivell de guió. A tot això, la filmació de The fall es va portar a terme durant quatre anys, es va gravar en uns vint països d’arreu del planeta i tots els increïbles paratges que ens ensenyen són autèntics i sense cap mena de retoc digital. I el guió (que, com dèiem, es bastant avorridet) ens trasllada a mode d’història fantàstica a l’estil Les mil i una nits a un relat imaginari amb guerrers, venjança, històries d’amor, honor i paisatges del tot exuberants. Com a curiositat, caldria assenyalar que la pel·lícula està protagonitzada per una nena un pèl repel·lent i per un actor anomenat Lee Pace, protagonista de la sèrie Criando Malvas (Pushing Daisies). De les següents estrenes, destaquem El último voto (Swing vote), una pel·lícula dirigida per Joshua Michael Stern i protagonitzada per un enfonsadíssim Kevin Costner en relació a les eleccions nord-americanes en la qual interpreta a un simple ciutadà que acabarà tenint una decisió importantíssima entre les seves mans. El seu vot serà el que decideixi quin dels dos candidats a la presidència acabarà assolint la Casa Blanca. Per una banda, el candidat republicà i actual president (Kelsey Grammer, el mític Frasier Crane) i, per l’altra, l’aspirant demòcrata (Dennis Hopper). I entres les estupideses que hem anunciat abans, ens hem de fer ressò de Saw 5 (dirigida per David Hackl), una puta merda de pel·lícula a la qual no penso dedicar-li més d’una línia i que, per cert, ja és número u del box office espanyol. I Una novia para dos (My best friend’s girl, de Howard Deutch), una d’aquestes absurdes comèdies romàntiques que, en aquest cas, està protagonitzada per Kate Hudson, Jason Biggs i Dane Cook i que, a més, compta amb Alec Baldwin com a secundari en un d’aquells casos d’un actor que té un personatge impagable a la televisió (a la recomanable sèrie 30 Rock) i que, al cinema, acaba fent qualsevol imbecilitat.

Acabarem l’habitual parrafada setmanal amb tres pel·lícules de nacionalitat espanyola que, certament, representen els tres clixés principals del cinema estatal. El primer clixé és d’aquells del tot evidents, el que fa referència a que Espanya només sap fer pel·lícules dramàtiques de capellans i guerra civil. Al marge de que pugui ser una bona pel·lícula (que no ho dubto), La buena nueva tracta precisament d’això. No hi ha res més a dir. Només que està dirigida per Helena Taberna i que entre els seus intèrprets principals hi destaquen Unax Ugalde, la meva idolatrada Bárbara Goenaga, Mercedes Sampietro, Guillermo Toledo i ¡Loquillo! El segon clixé és el que fa referència a que quan s’intenta fer una comèdia, acaba fent més pena que gràcia. Aquest podria ser el cas de la nova pel·lícula de Gerardo Herrero, titulada Que parezca un accidente i protagonitzada per Carmen Maura, Federico Luppi i José Luis García Pérez. L’últim clixé té a veure amb el tema documental. Les bones produccions que es fan en aquest camp i la poca distribució i repercussió que acaben tenint. En aquest cas s’emmarca Utopía (dirigit per Lucho Iglesias i Alex Ruiz), documental que posa els ulls a l’impacte ecològic que té el nostre planeta.

S’ha acabat! La setmana que ve ens asfixiarem amb 007.

Cinema infantil, plural i creatiu

Un festival de cinema per als més petits de la casa. Així de senzill i alhora original. Els creadors de l’estival Sala Montjuïc, l’Associació Cultural MODIband, segueixen fidels a la seva filosofia de fer arribar determinats productes audiovisuals a nous públics. Sota aquesta premissa es presenta ‘El Meu Primer Festival’.

Des de ben petits ens ensenyen hàbits i bones pràctiques en matèries d’higiene, culinàries o escolars. En canvi, però, sovint no se’ns estimula la sensibilitat artística o se’ns ofereixen productes d’allò més simples i fàcils.

El Meu Primer Festival neix amb la voluntat de cobrir el buit existent en la programació de cinema infantil a la nostra ciutat. D’aquesta manera, vol contribuir a la difusió d’un cinema infantil plural i creatiu, tot oferint una mostra de creacions cinematogràfiques d’arreu del món i de tots els temps.

L’objectiu és clar: entretenir i educar, però alhora estimular la imaginació i la creativitat despertant l’esperit crític dels més petits. Des d’una vessant escolar, però també familiar. És per això que una part del programa va dirigida a les escoles i una altra és per a les famílies.

El programa del festival és ampli i divers. En aquesta primera edició el país convidat és Alemanya i es comptarà, doncs, amb una selecció de curts d’animació alemanya. Però també es podran veure obres de Letònia, Canadà, Iran o alguns dels clàssics còmics americans.

Els plats forts del programa són les sessions de cine-concert en què es visionarà cinema clàssic acompanyat de la música en directe del compositor i pianista Jacques Cambra o els tallers familiars que permetran descobrir, a grans i petits, els orígens del cinema i de l’animació.

El Meu Primer Festival, que celebra la seva primera edició del 24 al 30 de novembre, es dirigeix a nens i nenes de 5 a 12 anys i s’inspira en el projecte Mon prémier festival que ja fa uns anys que funciona a París. Trenta curtmetratges i cinc llargmetratges de gran diversitat cultural i creativa que es concentraran en dos espais: els cinemes Verdi i l’Institut Francès de Barcelona.

Música #5. Festivals i concerts

Amb una mica de retard, aquí teniu la càpsula de música d'aquesta setmana. Amb l'Arnau Sabaté, hem presentat la dicotomia entre concerts i festivals. Per bé que ens encanten les maratons musicals de durant diversos dies, sabem que és als concerts on els grups s'impliquen més i on millor podem gaudir de la música. A les novetats, us portem els nous discos de Christina Rosenvinge, que torna amb Tu labio superior, Mount Eerie amb Lost Wisdom i The Boat People amb Awkward Orchid Orchard. Com no podria ser d'una altra manera, de concert destaquem els que Manel oferiran aquesta setmana a l'Heliogàbal.

Escolteu la secció de música aquí o bé al nostre perfil del Club d'Scanner FM.

Si beus no escriguis

Google posa solució, probablement discutible, però útil si més no, per als nostres 'desfases' de cap de setmana.

Us poso en antecedent: Mai a la vida heu enviat un correu electrònic a un ex o al al vostre cap, enemic, o similar i aquí cadascú sabrà, després d'una nit de festa amb un contingut digne d'obviar l'endemà?
Això és el que pretén evitar Gmail, el correu electrònic del 'déu' Google. La idea és senzilla: evitar els mails nocturns en estat d'embriaguesa dels quals després una es pot penedir. El sistema funciona entre les deu de la nit i les quatre del matí durant els caps de setmana, demanant-nos resoldre cinc senzills problemes matemàtics abans d'enviar els correus electrònics per a assegurar-se que estem en plenes facultats mentals i no influenciats per l'alcohol. Una idea friki, potser si, però bona i original si més no.
Potser es podria aplicar aquesta tecnologia als telèfons mòbils, estic segura que molts de nosaltres algun cop en faríem us, tot i que en aquestes ocasions també va bé tenir a un bon amic al costat per a que t'impedeixi fer segons quines coses, que ens coneixem!

Míriam,
alguna frikada més?, dilluns vinent, més!

Anada i tornada #1 Rússia

Sabeu allò que et pregunta el de Renfe quan li demanes un bitllet per anar a algun lloc? Doncs així es diu l'espai que estrenem avui: anada i tornada. A través de les càpsules d'aquesta secció viatjarem, cada dos dijous, per països d'arreu del món, repassant sobretot la seva música i tot allò que pugui resultar interessant de saber per un oient del Mai a la vida.

El primer protagonista de l'anada i tornada és Rússia, un país que s'extén per dos continents perquè amb un no en té prou, que fa frontera amb catorze països i on la gent veu vodka a tota hora. I per cert, a Rússia de l'ensaladilla russa en diuen olivié, que és el cognom de l'home que la va inventar; un cuiner francès de nom Lucien que tenia un restaurant a Moscou.

Nasdorovie!

Podeu escoltar la càpsula de l'anada i tornada aquí. I si després encara no en teniu prou, no deixeu de visitar aquest fantàstic bloc i el nostre perfil a Scanner Club.

Actualitat #4 Modernitat Americana

Aquesta setmana a la secció d'actualitat parlem de 'Modernitat Americana', la nova exposició de la Fundació Miró que aborda el desenvolupament de l'art modern nordamericà. I quin millor moment que aquest per fer una exposició sobre els Estats Units? Ni fet a mida, escolteu! I és que la gent de la Fundació Miró són oportuns i volem demostrar que als USA hi ha més coses que eleccions, hamburgueses i NBA.

L'art modern nordamericà és particularment interessant, ja que els Estats Units són dels pocs països occidentals que no van patir cap de les Guerres Mundials en el seu propi territori i per tant, els seus artistes van poder seguir treballant sense interrupció. A més, també van donar acollida i suport a tots els artistes exiliats de la vella Europa durant tot aquell temps.

A 'Modernitat Americana' s'hi exposen obres de les diferents corrents de l'art modern del segle XX, des dels expressionistes fins els avantguardistes passant per l'action painting o la fotografia. Però si en voleu saber encara més coses, és molt fàcil, només heu de clickar aquí i escoltar la càpsula d'actualitat o visitar el nostre perfil a Scanner Club.


* La pintura es de Mark Rothko, data de 1956 i es titula Orange and Yellow.

LA GUIA DEFINITIVA El més fort de tots i bon jan també

Fa unes hores que he sortit del cinema. Extasiat. Desconcertat. Estomacat. Sorprès. O encantat de la vida. No sabria ben bé com definir l’experiència. Una experiència freak i radical, en tot cas. La cosa va de sigles. És la primera pel·lícula que des de La Guia Definitiva gosem destacar aquesta setmana. I el simple fet d’anar-la a veure m’ha fet pronunciar una frase que em pensava que mai més tornaria a articular. “Me’n vaig a veure la peli del Van Damme. Ens veiem després”. Punt de reflexió. Des de La Guia Definitiva estem disposats, mitjançant aquesta humil entradeta coneguda a nivell mundial, a llençar una oda que gairebé ningú s’atreviria a propagar. Una oda als herois caiguts. Els musculators de la nostra adolescència. Els lluitadors amb estil neoclàssic. Els mites de la sèrie B d’alt pressupost. Aquells artífexs de puntades voladores. Trencaments de braços. Girs acrobàtics. I frases lapidàries. La brillantor d’un Van Damme que, per amor als seus súbdits, es va atrevir a protagonitzar productes tan recordats com aquella cosa anomenada Street Fighter. El conservadurisme d’un Chuck Norris a punt d’evangelitzar i enamorat de la bandera nord-americana. Steven Seagal, la seva cueta i la mare que el va parir. Stallone i el seu nou look a base de botox. O un Schwarzenegger musculat convertit en un "héroe de acción Turboman". Rebutgeu imitadors. Poseu-vos còmodes i llegiu-me fins al final. És gratuït.

Comencem pel començament. Tenim una pel·lícula protagonitzada per Jean-Claude Van Damme que ha rebut gratificacions de tot tipus en festivals com els de Canes o Sitges. Un guió que juga al metacinema entre la realitat i la ficció. Un director anomenat Mabrouk El Mechri. I un antic heroi directe a vídeo. On? A JCVD. Evidentment, la frase anteriorment realitzada (allò de Me’n vaig a veure la peli del Van Damme) va amb una mica de truc, ja que JCVD no és una pel·lícula a l’ús. No és Double Team, En el ojo del huracán, Soldado universal o Hard Cops. És un Van Damme interpretant-se a sí mateix en la clàssica història d’un segrest. Una barreja entre ficció/realitat amb un protagonista en plena crisi existencial, una carrera estancada a base de produccions pestilents directes a DVD, poca estabilitat econòmica i un judici per la custòdia de la seva filla. Una pel·lícula que invita a la reflexió dramatico-còmica amb un actor que, encara que sigui per un moment, s’ha sabut reinventar. La Guia Definitiva la recomana, al menys, com a curiositat cinèfila. El que encara no sé si recomanar és aquesta Red de mentiras (Body of Lies) que ens acaba de portar el senyor Ridley Scott. És que no l’he vist, més que res. ¿I que coi tenim aquí? Doncs, a priori, un d’aquests thrillers d’espionatge que van tan ben empaquetats. Les interpretacions protagonistes van a càrrec de Leonardo DiCaprio i Russell Crowe. I la història promet un entreteniment més o menys digne i amb més o menys intel·ligència. Així, curt i ras. M’he llegit l’argument, però estic tan cansat (és el que té l’insomni nocturn) que no he entès res. Veig que hi apareix la CIA, la guerra d’Iraq, Al-Qaeda, el govern nord-americà, l’orient mitjà, suburbis conflictius i algun que altre terrorista en barba i turbant. Ja us ho explicaré.

Si ho recordeu (i si no, no em sigueu dropos i mireu més avall), la setmana passada vam dedicar un petit incís a aquelles pel·lícules còmiques i del tot variades en les quals els seus títols espanyols presentaven una característica que les feia especials, el qualificatiu de pelotas. Aquesta setmana, com ja vam avançar, ens n’arriba una altra. Es titula Un rockero de pelotas (de l’original i simple The rocker) i està dirigida per Peter Cattaneo, un realitzador que va tocar l’èxit amb la seva primera producció (Full Monty) i que, des d’aquell mateix moment, encara no ha aixecat el cap. Ara ens porta la història d’un bateria ja maduret que, després de viure anys de glòria amb una famosa banda dels anys 80 (de la qual va acabar fet fora de males maneres), veurà un nou renaixement gràcies a la banda juvenil del seu nebot. La història no té més. Hi surt Christina Applegate. I té dos factors a tenir en compte. La participació de Will Arnett com a secundari (sóc fan d’Arrested development). I el protagonisme de Rainn Wilson, el Dwight Schrute de la magistral sèrie The office. Però compte, que la cartellera ens deixa més propostes. La pel·lícula Bella, d’Alejandro Monteverde, ens arriba amb marca nord-americana i ens presenta una història d’amor a Nova York entre un futbolista internacional marcat per un fatal destí i una cambrera del tot desorientada. I Una amistad inolvidable (Le renard et le enfant), nova producció del director del famós documental El viaje del emperador (Luc Jaquet), ens ensenya en pantalla gran l’amistat naturalista entre una nena i una guineu.

Celso Bugallo i Clara Segura (la de Porca misèria), entre altres, protagonitzen Cenizas del cielo, una pel·lícula dirigida per José Antonio Quiró. I el seu argument situa a l’espectador en un context rural mitjançant un camperol i altres habitants d’un petit poble de muntanya en el moment en què, gràcies al protocol de Kyoto, creuran que tindran influències per tancar d’una vegada per totes la central tèrmica que, des de fa anys, està afectant la naturalesa i la seva pròpia manera de viure. Pel que fa al gènere documental, aquesta setmana tenim tres propostes. En primer lloc, es presenta la cinta austríaca Nosotros alimentamos al mundo (We feed the world, d’Erwin Wagenhofer), una pel·lícula que torna a posar de manifest els efectes de la globalització en la producció i dosificació dels aliments, un bucle surrealista sobre l’escassesa dins l’abundància. Nadar, de Carla Subirana, ens endinsa en la memòria de tres dones de diverses generacions, a la recerca de la seva pròpia identitat. I El infierno vasco, d’Iñaki Arteta, torna a posar el dit a la llaga en qüestió de terrorisme. I acabem amb la pel·lícula d’animació espanyola Misión en Mocland, una aventura superespacial que, sota la direcció de Juan Manuel Suárez, posa els seus ulls en el públic infantil.

La Guia Definitiva s’acomiada per avui. Van Damme us vigila.

Mai a la vida fa el freak

Hola companys!, els del Mai a la vida i especialment una servidora, Míriam Gómez, volem compartir amb vosaltres unes troballes que hem fet a la xarxa que donaran molt de si.

Comencem avui amb algunes recomanacions i coses curioses que si més no, us faran riure! Art Snob solutions, recomanat per l'Andrea. Mireu i flipeu, perquè això és una reproducció real del que seria el software del Photoshop. Com bé diu l'Andrea al seu bloc encara hi ha gent que té idees originals, però això no es tot, trobareu idees similars a Getting real software interfaces.

Pels més fans de lego hem trobat algo que no us deixarà indiferents. Us acabeu d'emancipar i voleu comprar un sofà?, el voleu muntar com si es tractés d'una construcció de lego?, doncs us presentem el sofà Becky, un sofà que té la mateixa forma de les peces lego de tota la vida, més tou però, que us permetrà muntar-ho i desmuntar-ho al vostre gust.
I ja per acabar per avui us recomanem unes tasses ideals per a tots aquells que pràcticament viviu davant el PC, són les tasses: 'take a tea break with these ctrl, del and alt cups'. Més informació aquí. No us preocupeu, una servidora continuarà buscant frikades per fer-vos-les arribar!, i si en trobeu alguna, deixeu-nos un comentari o feu-nos arribar les vostres troballes al nostre e-mail.

WAAAU, l'agenda urbana de Barcelona

Al Mai a la vida, no tenim àvia però sabem tot el que es cou a la nostra ciutat. I la veritat és que fins ara ens costava estar al dia de tot el que calia saber de Barcelona. Havíem de mirar moltes agendes culturals simultàniament, recollir moltes publicacions gratuïtes i conèixer molts noms punt com. Molta gent pensava que haviem fet un pacte amb el diable per semblar sempre joves i per estar a tot arreu, però creiem que ha arribat l'hora d'explicar-nos com déu mana i així tancar els rumors que corren sobre com ens ho fem per saber-ho tot abans que tothom.

El nostre secret és WAAAU, l'agenda cultural de Barcelona més completa del món web. Amb un sol click i estaràs informat de tot el que necessites saber per gaudir de la nostra ciutat al 100%.

A WAAAU pots trobar una agenda completa de les últimes exposicions, els propers concerts, les estrenes cinematogràfiques i de teatre, així com una selecció de bars de copes, de restaurants i botigues molonguis de compres. La seva premissa es la de seleccionar i de suggerir, sempre amb la qualitat com adjectiu inherent a totes les seves propostes.

Us podeu subscriure a la seva newsletter i rebre setmanalment al vostre correu un boletí amb les últimes propostes que WAAAU destaca per la propera setmana. Com per exemple la exposició de Berto Martínez: Work or art? que podreu trobar a la la sala Valery fins el 2 de decembre o la exposició de De facto al Palau de la Virreina fins el 15 de novembre.

Música #4. Ens n'anem al Tanned Tin

Aquesta setmana, a la secció de música tornem a parlar de festivals. Del 12 al 16 de novembre a Castelló de la Plana tindrà lloc el Tanned Tin. La desena edició del festival de petit format però gran cartell ens porta pocs grups coneguts i d'altres (la gran majoria) per conèixer. A la càpsula de música del Mai a la vida repassem alguns dels grups d'aquesta edició. A les novetats, escoltem OH (Ohio) (Merge) el nou disc de Lambchop, el segon (sí, el segon) d'Eli 'Paperboy' Reed and The True Loves Roll With You (Q Division) i proVISIONS, el darrer treball de Giant Sand. Per acabar destaquem el concert a La [2] de Dr. Dog del passat 9 de novembre.

Escolta la càpsula sencera aquí o a la nostra pàgina del Club d'Scanner FM.

De franc #4 Art amagat

Aquesta semana a De franc seguim capficats en demostrar-vos que realment existeix una Barcelona gratuïta. I no només existeix, sinó que, de fet, és força interessant.

Descobrir l’art amagat en petits bars repartits per la ciutat i els treballs d’artistes emergents que troben en aquests locals l’espai idoni per donar a conèixer la seva obra. La nostra ciutat compta amb un gran nombre de bars i restaurants que es converteixen en aparadors de les darreres tendències en materia artística i que serveixen de plataforma per a artistas novells, alhora que arriben on els grans museus i galeries no poden.

Si voleu saber on trobar alguns d’aquests locals que acosten la creació artística de manera gratuïta, només heu de fer clic i escoltar la nova edició de De franc o visitar el nostre perfil a Scanner Club.

Actualitat #3 Arxiu Universal

A la secció d'actualitat d'aquesta setmana parlem de fotografia, ja que el passat 23 d'octubre es va inaugurar una mostra que travessa fronteres temporals i espaials. Estem parlant d'Arxiu Universal, la nova exposició del Museu d'Art Contemporani de Barcelona que acull un total de 2.000 fotografies del tombant de segle fins als nostres dies i de 250 autors diferents.

'Arxiu Universal' és una més que completa recopilació d'informació visual de la nostra història més recent que a més convida a reflexionar sobre la noció de fotografia com a document. Podeu visitar-la fins al 6 de gener, a més l'entrada permet fer-ho tantes vegades com vulgueu.

Si voleu saber-ne més detalls, és tant fàcil com, clickar aquí i escoltar la nostra fantàstica càpsula d'actualitat o visitar el nostre perfil a Scanner Club.

LA GUIA DEFINITIVA Una guia de pilotes

La Guia Definitiva ve amb retard. Tranquil·litat. Ja ho sé. En sóc conscient. Una mica de pau, estimats germans. Un servidor, sense tenir res a fer, està molt enfeinat. Ahir vaig anar a una entrevista de feina, que esperem que doni els seus bons fruits en un futur proper. I, per la nit, si sou dels afortunats que podeu sintonitzar aquella cadena tan majoritària i amiga de Tele5 anomenada LaSexta, potser em vau veure entre el públic de Buenafuente. O potser no. Un que s’avorreix. Sé que tot això us emporta ben bé un pito (o xiulet, en català correcte) però, coi, he d’omplir aquesta entradeta d’alguna manera o altra. En tot cas, sentiu-vos afortunats de que no us hagi explicat el que vaig menjar ahir o quantes vegades vaig anar al lavabo. La veritat és que el dia d’avui ve carregat de temes. Podríem organitzar una selecta taula rodona per debatre si la Castanyada s’està perdent com un dels símbols nostrats del país. Si Halloween s’està apoderant de tot plegat. Si els moniatos estan bons o no. Si la Reina aviat li prendrà el lloc a Jiménez Losantos com a follonera nacional. Si Obama es cruspirà a McCain. Si Sarah Palin hauria de sortir despullada a les pàgines de Playboy amb un bazooka a cada mà i una Bíblia tapant-li les vergonyes. O si s’hauria d’aniquilar a tot aquell famosillo vivent (vegis més avall, amb Florentino Fernández i Santiago Segura) que s’atreveix a doblar i destruir tota pel·lícula còmica que cau en les seves mans. Evidentment, en tots aquests debats hi hauria d’estar present Pilar Rahola que, com dirien en castellà, igual vale pa un roto que pa un descossío. I com que ja me n’estic anant del tema de mala manera (algun dia faré l’entradeta més llarga que el propi contingut de la secció), prepareu-vos per les estrenes que ens ha deixat el cinema per aquesta bonica setmana. Des d’una boda indie, un retorn clàssic, alguna que altra comèdia nord-americana o un thriller en forma de seqüela. Això és La Guia Definitiva.

Començarem aquest repàs setmanal amb una pel·lícula amb marca indie anomenada La boda de Rachel (Rachel getting married) i dirigida per Jonathan Demme, el senyor que al seu dia ens va portar pel·lícules tan recordades com El silencio de los corderos, Philadelphia o, més recentment, El mensajero del miedo. Es veu que Demme ja se n’ha cansat una mica de la parafernàlia hollywoodenca de sempre i, últimament, està més interessant en dirigir documentals de prestigi o signar històries amb menys pressupost, com la que ara ens ocupa. Per tirar endavant La boda de Rachel, se serveix d’un intens repartiment actoral ple d’intèrprets més o menys desconeguts, a excepció d’Anne Hathaway i Debra Winger. Un guió escrit per la filla del gran Sidney Lumet, Jenny Lumet. I un argument que, com a punt de partida, ens situa en la vida d’una ex-model que s’ha passat els últims anys entrant i sortint de centres de rehabilitació i que, tot i estar força distanciada de la seva família, tornarà als seus orígens durant un cap de setmana per tal d’assistir a la cerimònia de casament de la seva germana Rachel, provocant tot tipus de situacions contrastades. No sabem si les mateixes situacions que viuen els protagonistes de la pel·lícula britànica Retorno a Brideshead (Brideshead revisited, de Julian Jarrold), adaptació literària d’aquesta història prou coneguda gràcies a la sèrie televisiva dels anys 80. Amistat, homosexualitat, luxe, alta societat, amors impossibles, sexe, passió, crisi i declivi en una pel·lícula que compta amb els rostres de Michael Gambon, Emma Thompson, Matthew Goode o Ben Whishaw (recordeu El perfume? Doncs aquest). Tanmateix, tenim una altra pel·lícula històrica present en la cartellera. Es titula Los niños de Huang Shi (The children of Huang Shi). Està dirigida per Roger Spottiswoode. Ens situa en un moment concret de l’any 1937, durant la invasió japonesa de Xina. I ens presenta un personatge protagonista, un jove periodista anglès, disposat a salvar de la barbàrie a un grup de nens orfes. Entre els seus intèrprets, la pel·lícula compta amb Chow Yun-Fat, Radha Mitchell i el protagonisme de Jonathan Rhys Meyers, últimament vist com a monarca a la sèrie Los Tudor.

I com que aquesta setmana ens ha deixat poca cosa, acabarem La Guia Definitiva d’avui amb aquestes quatre últimes propostes. En primer lloc, una d’aquelles pel·lícules nord-americanes que, en el moment d’arribar aquí, canvien estranyament de títol, mostrant una imaginació insospitada. La pel·lícula en qüestió es titula Hermanos por pelotas (de l’original Step brothers) i em fa rememorar l’enorme quantitat de pel·lícules que, fruit de la brillantor metafòrica d'algun o altre distribuïdor cinematogràfic, utilitzen la paraula pelotas per tal de cridar l’atenció de l’espectador. No hay pelotas. Muchas pelotas en juego. Cuestión de pelotas. Una pandilla de pelotas. American Pie 5: Una fiesta de pelotas. Pelotas en juego. Cuestión de pelotas (repetida, per una altra pel·lícula). I una altra que ens arriba la propera setmana, Un rockero de pelotas. Lamentable. Centrant-nos en el tema cinematogràfic, Hermanos por pelotas és una altra de les pel·lícules còmiques de la factoria Appatow que, en aquesta ocasió, se serveix de la comicitat de Will Ferrell i John C. Reilly per crear a dos germanastres de mitjana edat, obligats a viure sota el mateix sostre després de la boda dels seus respectius pares (Mary Steenburgen i Richard Jenkins). Si teníeu intenció d’anar-la a veure, oblideu-ho per complet. El ridícul doblatge dels protagonistes va a càrrec de Santiago Segura i Florentino Fernández (amb gracietes marca de la casa). I no, a Catalunya no hi ha cap còpia en versió original. Una altra mostra de comèdia (comèdia immundícia, diria jo) és la que ens porten massa de tant en tant el duo de directors format per Jason Friedberg i Aaron Seltzer, aquest cop amb la pel·lícula paròdica Disaster Movie que, com suposareu, segueix l’estela d’altres merdes com Date Movie, Epic Movie o Casi 300. En aquest cas, es dediquen a parodiar (amb el ja clàssic esquema de caca-culo-pedo-pis) les pel·lícules de desastres, tot i que aquí hi té cabuda tot. El día de mañana, Monstruoso, Hancock, High School Musical, 10.000, Iron Man, Kung Fu Panda, Sexo en Nueva York. La Película, Juno o No es país para viejos. Us atreviu? Per últim, Agustín Díaz Yanes (després de l’avorridíssima Alatriste) torna a intentar renovar l’inexistent thriller espanyol amb la a priori interessant pel·lícula Sólo quiero caminar, a mode de seqüela de la seva elogiada opera prima, Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto. Victoria Abril, Pilar López de Ayala, Diego Luna, Ariadna Gil o Elena Anaya es posen al servei del director en aquesta història de robatoris, assassinats, presons i traficants mexicans. I amb el peculiar documental El somni (dirigit per Christophe Farnarier), contextualitza la destrucció sistemàtica del nostre entorn natural mitjançant l’apassionant retrat d’un pagès dels Pirineus catalans, un dels últims que queda. ¡Jau!

La Guia Definitiva torna la setmana que ve amb una xarxa de mentides, unes cendres celestials, un Van Damme al descobert i un roquer ...com no... de pilotes.