LA GUIA DEFINITIVA Espectador busca pel·lícula
La veritat és que volia començar aquesta entradeta d’avui amb alguna que altra reflexió personal en relació a l’absurditat, les paranoies i les casualitats de la vida. Probablement digui alguna cosa a continuació. O no. No ho sé. També volia comentar quelcom (com m’agrada aquesta paraula) en relació a aquestes festes nadalenques, la nit de Cap d’Any o les últimes pel·lícules que he vist. Potser que ho faci després. Tampoc ho sé. El que és cert de veritat és que ara mateix estic en estat de xoc. Aquesta nit m’he menjat una pizza. Digueu-me bàsic. He mirat el programa de Wyoming, un dels pocs que valen la pena. També he vist, sorprès, el joc que ha donat Will Smith com a convidat de El hormiguero, un programa que abans tenia certa gràcia i que ara sembla que estigui dirigit pels creadors de Los Lunis o del Club Megatrix. Però un fet apoteòsic ha succeït a continuació. Ha aparegut la madame de Cuatro, Luján Argüelles, amb un programa titulat Granjero busca esposa. La meva ment ha estat presa durant hora i mitja davant la pantalla televisiva. Cinc senyors de camp (atenció al señó andalú i al jove lleidatà!) fent una mena de càsting per trobar la dona que realment els faci feliços. Que els acompanyi a matar porcs i vaques. Que els ajudi amb la collita anual de coliflors. I que els deixi ben satisfets al llit per les nits. Un programa, si més no, desconcertant. Un servidor, feia temps que no reia tant. En un altre ordre de coses, ja sé que ahir es van celebrar els Globus d’Or. M’agrada que una sèrie com 30 Rock s’hagi endut, un cop més, el premi a la millor comèdia televisiva. Però Entourage, Weeds i, sobretot, The office, em continuen entusiasmant d’una manera sobrehumana. També em crida l’atenció que li hagin donat un nou premi a Mad Men, sèrie que començaré a veure en breu. En l’apartat cinematogràfic, una nova pel·lícula apunta molt molt molt amunt. És la nova cinta de Danny Boyle. Es titula Slumdog Millionaire. I té molt bona pinta. Vicky Cristina Barcelona és la millor comèdia, tot i que Escondidos en Brujas és prou superior. Me n’alegro, també, per Kate Winslet. I espero veure aviat la interpretació de Mickey Rourke a The Wrestler. Per la meva part, res més. Comencem l’anàlisi d’aquesta setmana, que ja és prou tard. Només dues coses més. RocknRolla mola. Mola de veritat. I Australia fa fàstic. Fa fàstic de veritat. Let’s do it.
¿I amb què comencem avui? Doncs mira... ja que hi som... fem-ho amb Gus Van Sant que, aquest cop, torna a tocar el tema de l’homosexualitat des d’un punt de vista reivindicatiu a mode de biopic. La pel·lícula en qüestió es titula, aquí, Mi nombre es Harvey Milk (Milk a seques en la versió original) i el seu protagonista és un senyor anomenat Sean Penn q
ue, suposem, veurem nominat als Oscar d’aquí dues setmanes. La pel·lícula, a més, compta amb la participació d’altres actors com Emile Hirsch, James Franco, Josh Brolin o Diego Luna i parteix d’un argument que centra la seva mirada en la figura de Harvey Milk, el primer polític en actiu (en aquest cas, del govern de la ciutat de San Francisco) que va reconèixer de forma oberta la seva condició d’homosexual. ¡Compte, que estem parlant dels anys 70! Com podeu suposar, aquest factor no va agradar a segons quins sectors d’una societat que, encara avui en dia, continua sent terroríficament rància en la seva mentalitat bàsica. ¿I com creieu que es van acabar traient de damunt aquest terrible problema? Efectivament, amb un assassinat. Gus Van Sant ens explica, amb la seva pel·lícula, la lluita per la igualtat de drets que va emprendre el senyor Milk fins allí on va poder. El que també ens ha arribat aquesta setmana a la cartellera, amb una mica menys de renom, és una pel·lícula de Helen Hunt anomenada Cuando ella me encontró (Then she found me). I dic que és una pel·lícula de Helen Hunt no només perquè ella hi aparegui (de fet, és la protagonista) sinó per que aquesta és la seva primera obra com a directora. La veritat és que a simple vista, pot semblar que la pel·lícula tingui un plantejament tirant a indie. Té una visió pròpia. I juga amb el drama i la comèdia romàntica amb el clàssic tema de dona de certa edat que es veu abandonada pel seu marit i s’acaba enamorant d’un altre home més interessant. En aquest cas, el pare d’un dels seus estudiants. Entre el repartiment hi destaquen, a més, actors com Colin Firth, Bette Midler o Matthew Broderick.
I ¡oju peligru! que per fi ha arribat a les nostres pantalles el temut i a la vegada esperat remake nord-americà de la pel·lícula REC. Ja sabeu que la indústria de Hollywood acostuma a fer (ells que poden) remakes per a tot, ja que l’opció de que la gent vegi la pel·lícula original subtitulada és una cosa molt descabellada. La història és la mateixa. El
s mitjans, suposem que més elevats. Es canvia Barcelona per Los Angeles. I es roda en anglès. El resultat es titula Quarantine, està dirigit per un tal John Erik Dowdle i, al menys, té una cosa que em crida l’atenció d’una forma absoluta. La seva protagonista és Jennifer Carpenter, altrament coneguda per ser Debra Morgan, la malparlada germana d’aquest ésser tan entranyable anomenat Dexter. Ja veurem el resultat. També torna a fer acte de presència, aquesta vegada amb una mica menys de bombo, el realitzador Edward Zwick (ja ho sabeu, Leyendas de pasión, El último samurái, Diamante de sangre...) amb una pel·lícula titulada Resistencia (Defiance) i protagonitzada per Daniel Craig, Liev Schreiber i Jamie Bell, altrament conegut com a Billy Elliot. La pel·lícula centra el seu guió a partir d’una història real ubicada a l’Europa Oriental, en plena segona guerra mundial, en la qual tres germans refugiats en un bosc proper a casa seva començaran la seva particular lluita contra els nazis, venjant la mort de molts dels seus éssers estimats i ajudant, d’una forma bastant peculiar, a salvar a milers de persones. Segurament, la cinta sigui del tot interessant, ben plantejada i ben realitzada. Tot i que un servidor continua pensant que Edward Zwick sempre fa la mateixa pel·lícula, canviant només l’espai i l’època de la seva acció. També ho podeu comprovar al cinema.
I acabem amb la quota cent per cent europea. Una producció francesa que està entusiasmant arreu on s’estrena i que ja s’ha convertit, automàticament, en la pel·lícula autòctona més vista del seu país. Una curiosa aportació britànica de baix pressupost. I un drama austríac la mar de profund.
Comencem amb Bienvenidos al norte (Bienvenue chez les Ch’tis), una pel·lícula dirigida per Dany Boon, de caire independent, que ha aconseguit gràcies a un inefable boca-orella ser la pel·lícula més exitosa de la història del cinema francès, amb més de vint milions d’espectadors. La pel·lícula, que ara inicia la seva marxa triomfal a nivell internacional, parteix d’un d’aquells arguments bàsics que toquen de prop i que es basen en les diferències culturals entre humans aparentment similars. Bienvenidos al norte ens ubica en la vida d’un pobre carter del sud de França que, contra la seva voluntat, acabarà destinat a Bergues, un petit poble del nord (gairebé a la frontera amb Bèlgica) de la peculiar regió francesa Norte-Pas de Calais, on es parla un estrany dialecte del francès (el ch’ti) totalment incomprensible per la resta d’habitants del país. A partir d’una visió pessimista i suposant que aquest poble serà horrible i ple d’habitants rústics i curts de gambals, el protagonista se n’acabarà adonant que el lloc té un ambient idíl·lic, amb habitants del tot encantadors. La proposa britànica es titula El hijo de Rambow (Son of Rambow), està dirigida per Garth Jennings i ens narra una pel·lícula d’aparença senzilla, ubicada a la dècada dels vuitanta, en la qual un grup de nens decidiran recrear i filmar pel seu compte una mena de remake de Rambo: Acorralado per tal de presentar-lo a un certament de curtmetratges organitzat per la BBC. Per últim, l’austríaca Import/Export, dirigida per Ulrich Seidl, ens mostra dos històries centrades en la immigració d’est a oest i viceversa. Per una banda, la història d’una infermera amb problemes econòmics que decidirà deixar enrere Ucraïna i viatjar fins a Occident buscant una vida millor. Una vida en la qual acabarà, primer, com a senyora de la neteja i, segon, com a model porno a Internet. I la història d’un guàrdia jurat aturat i ple de misèria que decidirà traslladar-se a Ucraïna, país on acabarà exercint de transportista i reparador de màquines escurabutxaques.
La setmana que ve, Will Smith ens farà un truc amb un revòlver i viurem, dins una malèfica classe, una autèntica guerra nupcial.
¿I amb què comencem avui? Doncs mira... ja que hi som... fem-ho amb Gus Van Sant que, aquest cop, torna a tocar el tema de l’homosexualitat des d’un punt de vista reivindicatiu a mode de biopic. La pel·lícula en qüestió es titula, aquí, Mi nombre es Harvey Milk (Milk a seques en la versió original) i el seu protagonista és un senyor anomenat Sean Penn q
ue, suposem, veurem nominat als Oscar d’aquí dues setmanes. La pel·lícula, a més, compta amb la participació d’altres actors com Emile Hirsch, James Franco, Josh Brolin o Diego Luna i parteix d’un argument que centra la seva mirada en la figura de Harvey Milk, el primer polític en actiu (en aquest cas, del govern de la ciutat de San Francisco) que va reconèixer de forma oberta la seva condició d’homosexual. ¡Compte, que estem parlant dels anys 70! Com podeu suposar, aquest factor no va agradar a segons quins sectors d’una societat que, encara avui en dia, continua sent terroríficament rància en la seva mentalitat bàsica. ¿I com creieu que es van acabar traient de damunt aquest terrible problema? Efectivament, amb un assassinat. Gus Van Sant ens explica, amb la seva pel·lícula, la lluita per la igualtat de drets que va emprendre el senyor Milk fins allí on va poder. El que també ens ha arribat aquesta setmana a la cartellera, amb una mica menys de renom, és una pel·lícula de Helen Hunt anomenada Cuando ella me encontró (Then she found me). I dic que és una pel·lícula de Helen Hunt no només perquè ella hi aparegui (de fet, és la protagonista) sinó per que aquesta és la seva primera obra com a directora. La veritat és que a simple vista, pot semblar que la pel·lícula tingui un plantejament tirant a indie. Té una visió pròpia. I juga amb el drama i la comèdia romàntica amb el clàssic tema de dona de certa edat que es veu abandonada pel seu marit i s’acaba enamorant d’un altre home més interessant. En aquest cas, el pare d’un dels seus estudiants. Entre el repartiment hi destaquen, a més, actors com Colin Firth, Bette Midler o Matthew Broderick.I ¡oju peligru! que per fi ha arribat a les nostres pantalles el temut i a la vegada esperat remake nord-americà de la pel·lícula REC. Ja sabeu que la indústria de Hollywood acostuma a fer (ells que poden) remakes per a tot, ja que l’opció de que la gent vegi la pel·lícula original subtitulada és una cosa molt descabellada. La història és la mateixa. El
s mitjans, suposem que més elevats. Es canvia Barcelona per Los Angeles. I es roda en anglès. El resultat es titula Quarantine, està dirigit per un tal John Erik Dowdle i, al menys, té una cosa que em crida l’atenció d’una forma absoluta. La seva protagonista és Jennifer Carpenter, altrament coneguda per ser Debra Morgan, la malparlada germana d’aquest ésser tan entranyable anomenat Dexter. Ja veurem el resultat. També torna a fer acte de presència, aquesta vegada amb una mica menys de bombo, el realitzador Edward Zwick (ja ho sabeu, Leyendas de pasión, El último samurái, Diamante de sangre...) amb una pel·lícula titulada Resistencia (Defiance) i protagonitzada per Daniel Craig, Liev Schreiber i Jamie Bell, altrament conegut com a Billy Elliot. La pel·lícula centra el seu guió a partir d’una història real ubicada a l’Europa Oriental, en plena segona guerra mundial, en la qual tres germans refugiats en un bosc proper a casa seva començaran la seva particular lluita contra els nazis, venjant la mort de molts dels seus éssers estimats i ajudant, d’una forma bastant peculiar, a salvar a milers de persones. Segurament, la cinta sigui del tot interessant, ben plantejada i ben realitzada. Tot i que un servidor continua pensant que Edward Zwick sempre fa la mateixa pel·lícula, canviant només l’espai i l’època de la seva acció. També ho podeu comprovar al cinema.I acabem amb la quota cent per cent europea. Una producció francesa que està entusiasmant arreu on s’estrena i que ja s’ha convertit, automàticament, en la pel·lícula autòctona més vista del seu país. Una curiosa aportació britànica de baix pressupost. I un drama austríac la mar de profund.
Comencem amb Bienvenidos al norte (Bienvenue chez les Ch’tis), una pel·lícula dirigida per Dany Boon, de caire independent, que ha aconseguit gràcies a un inefable boca-orella ser la pel·lícula més exitosa de la història del cinema francès, amb més de vint milions d’espectadors. La pel·lícula, que ara inicia la seva marxa triomfal a nivell internacional, parteix d’un d’aquells arguments bàsics que toquen de prop i que es basen en les diferències culturals entre humans aparentment similars. Bienvenidos al norte ens ubica en la vida d’un pobre carter del sud de França que, contra la seva voluntat, acabarà destinat a Bergues, un petit poble del nord (gairebé a la frontera amb Bèlgica) de la peculiar regió francesa Norte-Pas de Calais, on es parla un estrany dialecte del francès (el ch’ti) totalment incomprensible per la resta d’habitants del país. A partir d’una visió pessimista i suposant que aquest poble serà horrible i ple d’habitants rústics i curts de gambals, el protagonista se n’acabarà adonant que el lloc té un ambient idíl·lic, amb habitants del tot encantadors. La proposa britànica es titula El hijo de Rambow (Son of Rambow), està dirigida per Garth Jennings i ens narra una pel·lícula d’aparença senzilla, ubicada a la dècada dels vuitanta, en la qual un grup de nens decidiran recrear i filmar pel seu compte una mena de remake de Rambo: Acorralado per tal de presentar-lo a un certament de curtmetratges organitzat per la BBC. Per últim, l’austríaca Import/Export, dirigida per Ulrich Seidl, ens mostra dos històries centrades en la immigració d’est a oest i viceversa. Per una banda, la història d’una infermera amb problemes econòmics que decidirà deixar enrere Ucraïna i viatjar fins a Occident buscant una vida millor. Una vida en la qual acabarà, primer, com a senyora de la neteja i, segon, com a model porno a Internet. I la història d’un guàrdia jurat aturat i ple de misèria que decidirà traslladar-se a Ucraïna, país on acabarà exercint de transportista i reparador de màquines escurabutxaques.La setmana que ve, Will Smith ens farà un truc amb un revòlver i viurem, dins una malèfica classe, una autèntica guerra nupcial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada