Sobretaula amb Pere Agramunt i Guillem Gisbert @Sala Apolo, 7 de Gener de 2008

Si el 2008 té dos noms destacats en quant a música en català es refereix, aquests són Manel i La Brigada. Manel més que res ja que sembla que el seu folk rock mediterrani d'arrel tradicional ha arrassat, fins i tot més enllà de les fronteres de parla catalana. No hem d'oblidar que van estar tocant a Madrid gràcies a la gentilesa del festival Primavera Club i que Rockdelux i Mondo Sonoro, dues de les revistes amb més tirada a nivell estatal, els han inclòs en posicions ben elevades, contrastades amb altres artistes de renom . A més, cal tenir en compte que entrevistes de totes dues bandes han estat afegides en el seu apartat nacional. Fet que haurà despertat interés per part del públic de parla no catalana.
La Brigada, per la seva banda, ha estat disc de l'any segons la redacció de Catalunya de Mondo Sonoro, i a més Mai a la Vida, l'ha inclòs en el seu Top Ten de discs nacionals. La Brigada, a més, ha comptat amb un suport mediàtic inmillorable. Mostrant-se molt actius per tots els mitjants d'informació de masses catalans, tant públics com privats.
En definitiva, que el significat de tot això indica que l'estat de salut de la música en català és inmillorable. Però de totes maneres, això ja ho sabíem de fa temps. Un dels símptomes d'això és que els Caprichos del Apolo aquest any s'han inagurat amb la mítica Sobretaula organitzada pel segell Bankrobber. Hi van participar Pere Agramunt, de La Brigada, i Guillem Gisbert de Manel. Tots dos van contrastar posicions i van reivindicar les seves influències i afinitats cantant conjuntament a viva veu i amb l'ajuda d'instruments tant senzills com la guitarra, l'ukelele, l'harmònica i algun que altre instrument de percussió. El ritme del concert va ser distès, tot i això, en alguna ocasió hi va mancar una mica més d'interealció. S'hi van sentir moltes cançons conegudes, entre d'altres, el repertori casi complet d'ambdues bandes i moltes versions. De fet van començar amb Magnetic Fields i cap al final va sonar un tema interpretat per Agramunt d'Eef Barzelay, alma mater de la banda nordamericana d'alt-country Clem Snide. Tot i això no hi van faltar, Common People en català i un tema de Paul Simon. Durant tot el concert es va notar la diferència de caràcter entre tots dos personatges. Això es va veure en les versions, Agramunt es va decantar per una vessant més pop, mentres que Gisbert va preferir llençar-se a lo teatral -la seva veu és magnífica- i va acabar el concert amb una versió d'Olé Olé de Lili Marlene, metaforitzant una mica la situació. No cal oblidar que les sobretaules són això, taules, gin-tònics, bona música en format íntim i fum, molt de fum...