El popArb 09 anuncia el cartell

Manel, Joan Miquel Oliver, Joe Crepúsculo, Miqui Puig i Love Of Lesbian. Aquests són els cinc grans noms d'un dels festivals amb un carnet d'identitat més evident de tots els que s'arriben a celebrar a Catalunya des del maig fins a l'octubre. El popArb, l'Athletic de Bilbao dels festivals, es manté un any més ferm en la postura de comptar només amb grups catalans, en el sentit generós del gentilici, encarant les òbvies limitacions que això suposa però amb l'alicient de comptar a cada edició amb tot un ventall de petits grups que seguint l'estela de grups consolidats amb poca cosa per aportar i demostrar comencen a sonar a un públic més ampli. És el cas de grups com Dêlen, Aspet Weekend, La Sentina o Two Dead Cats. Entre els uns (els grans) i els altres (els petits), l'organització del popArb ha fet un dels més grans encerts possibles en contractar a Nueva Vulcano, grup excessivament desaparegut, que des del llunyà Juego Entrópico (BCore, 2005) només ha donat senyals de vida amb l'EP de dues cançons Los días señalados (BCore, 2007) i té la publicació d'un nou disc sine die. I això, és clar, s'ha ressentit en les aparicions en directe dels barcelonins. El popArb 09 serà l'ocasió per la cita anual a la que tenen acostumats al públic. Vegeu tots els grups que seran presents l'últim cap de setmana de juny a Arbúcies, als peus del Montseny, al cartell de dalt.

Cal dir també, com a quota d'autopromoció, que enguany el Mai a la vida recomana oficialment al festival i hi serem presents de manera especial. Seguirem informant al respecte, però de moment ja ens omple d'orgull que el popArb sigui el primer festival amb qui obrim vies de col·laboració. Ens veiem a Arbúcies.

Primeres confirmacions del Faraday'09

Que si Primavera Sound'09, que si aquest any no es fa el Summercase, que si ja tenim més avançat el cartell del FIB, aquest any l'estiu el tenim, casi, a la cantonada. Ara ja és oficial, el Faraday Absolut (de vodka en vodka) presenta cartell, tot i que es guarden algun as sota la màniga per confirmar a última hora. Abans, però, us situem una mica i fem cinc cèntims d'aquests imprescindibles: el Faraday és el festival de música de Vilanova i la Geltrú que es celebra cada any al reciente de l'antic far.

Què ens agrada d'aquest festival? Que té un aforament limitat, que la gent que el monta és molt maca, que tenim la platja al costat i, en definitiva, que s'hi està molt a gust.
Aquesta sisena edició el cartell ens porta el bo i millor del panorama independent. Per una banda tenim a The Divine Comedy (ara mateix visualitzo a Pere Agramunt amb la mà al cor i el cor compungit), The Lucksmiths, Ipso Facto, The Leisure Society, The Mummers i The Ruling Class com a representació internacional. Pel que fa a grups/cantants de casa tenim a Manel (a aquestes alçades sobren les presentacions), Le Pianc (que majetes!), Margarita (ni idea, investigarem), Charades (en Bcore tienen Pop) Dorian (no som gaire fans al al Mai, tot s'ha de dir...) Joe Crepúsculo (quin estiu el seu eh, Primavera, FIB i ara Faraday, creieu que serà podrà participar en algún festival més aquest estiu? Uhm), Manel (fins a la sopa, ehem), The New Raemon (quin estiu també el teu, eh), Extraperlo (vuelta a los orígenes), Half Foot Outside i The Lions Constellation (la nova promesa vilanovina) i Espaldamaceta (quin gran directe!)

Doncs això, que esperem que facin la confirmació oficial i que acabin de desvetllar la resta del cartell.

Sobretaula amb Pere Agramunt i Guillem Gisbert @Sala Apolo, 7 de Gener de 2008

Si el 2008 té dos noms destacats en quant a música en català es refereix, aquests són Manel i La Brigada. Manel més que res ja que sembla que el seu folk rock mediterrani d'arrel tradicional ha arrassat, fins i tot més enllà de les fronteres de parla catalana. No hem d'oblidar que van estar tocant a Madrid gràcies a la gentilesa del festival Primavera Club i que Rockdelux i Mondo Sonoro, dues de les revistes amb més tirada a nivell estatal, els han inclòs en posicions ben elevades, contrastades amb altres artistes de renom . A més, cal tenir en compte que entrevistes de totes dues bandes han estat afegides en el seu apartat nacional. Fet que haurà despertat interés per part del públic de parla no catalana.
La Brigada, per la seva banda, ha estat disc de l'any segons la redacció de Catalunya de Mondo Sonoro, i a més Mai a la Vida, l'ha inclòs en el seu Top Ten de discs nacionals. La Brigada, a més, ha comptat amb un suport mediàtic inmillorable. Mostrant-se molt actius per tots els mitjants d'informació de masses catalans, tant públics com privats.
En definitiva, que el significat de tot això indica que l'estat de salut de la música en català és inmillorable. Però de totes maneres, això ja ho sabíem de fa temps. Un dels símptomes d'això és que els Caprichos del Apolo aquest any s'han inagurat amb la mítica Sobretaula organitzada pel segell Bankrobber. Hi van participar Pere Agramunt, de La Brigada, i Guillem Gisbert de Manel. Tots dos van contrastar posicions i van reivindicar les seves influències i afinitats cantant conjuntament a viva veu i amb l'ajuda d'instruments tant senzills com la guitarra, l'ukelele, l'harmònica i algun que altre instrument de percussió. El ritme del concert va ser distès, tot i això, en alguna ocasió hi va mancar una mica més d'interealció. S'hi van sentir moltes cançons conegudes, entre d'altres, el repertori casi complet d'ambdues bandes i moltes versions. De fet van començar amb Magnetic Fields i cap al final va sonar un tema interpretat per Agramunt d'Eef Barzelay, alma mater de la banda nordamericana d'alt-country Clem Snide. Tot i això no hi van faltar, Common People en català i un tema de Paul Simon. Durant tot el concert es va notar la diferència de caràcter entre tots dos personatges. Això es va veure en les versions, Agramunt es va decantar per una vessant més pop, mentres que Gisbert va preferir llençar-se a lo teatral -la seva veu és magnífica- i va acabar el concert amb una versió d'Olé Olé de Lili Marlene, metaforitzant una mica la situació. No cal oblidar que les sobretaules són això, taules, gin-tònics, bona música en format íntim i fum, molt de fum...

Entrevista a Manel

Entrevistem al grup català que més pàgines i ones hertzianes està omplint en els darrers mesos. Ens pregutem el perquè de tot plegat com diria Quim Monzó, i també els preguntem a ells mateixos, a Manel, clar.

Hauríeu d'escoltar aquesta entrevista perquè ens desvetllen alguns bons secrets d'Els millors professors europeus (Discmedi, 2008) i perquè qui millor que els mateixos autors per parlar-nos del que diuen que és el debut de l'any.

Escolteu l'entrevista aquí o bé al nostre perfil del Club d'Scanner FM.

PD. La fotografia (Andreä) és del concert als Vespres dels Juliols de la UB, un dels concerts que va marcar un abans i un després.

Música #5. Festivals i concerts

Amb una mica de retard, aquí teniu la càpsula de música d'aquesta setmana. Amb l'Arnau Sabaté, hem presentat la dicotomia entre concerts i festivals. Per bé que ens encanten les maratons musicals de durant diversos dies, sabem que és als concerts on els grups s'impliquen més i on millor podem gaudir de la música. A les novetats, us portem els nous discos de Christina Rosenvinge, que torna amb Tu labio superior, Mount Eerie amb Lost Wisdom i The Boat People amb Awkward Orchid Orchard. Com no podria ser d'una altra manera, de concert destaquem els que Manel oferiran aquesta setmana a l'Heliogàbal.

Escolteu la secció de música aquí o bé al nostre perfil del Club d'Scanner FM.

Música. Ben trobats i Levi Stubbs

Aquesta setmana estrenem la càpsula de Música del Mai a la vida (premeu el link per escoltar-la), després que la setmana passada us en privéssim a causa d'un petit problema amb una memòria USB degudament desquartitzada. Serveixi doncs, la Música d'aquesta setmana del Mai com a debut de la temporada sota el paraigües d'Scanner FM. Si recordeu com ho fèiem la temporada passada, enguany trobareu novetats. Reduïm les quatre novetats a tres però, en canvi, podreu sentir-nos dir animalades sobre alguna cosa d'actualitat (o no; ens reservem el dret a parlar sobre qualsevol cosa que pugui tenir a veure amb la música) i, a més a més, abandonem l'agenda per destacar un o dos concerts i explicar-vos-en quatre coses.

Fets els comentaris, us anunciem que podreu sentir com, per primera vegada, ens posem seriosos. És així per parlar de Levi Stubbs, antic cantant de The Four Tops, mort fa pocs dies. Recordem la llegendària banda i la Motown Records, tot escoltant els hits del grup. Escoltem també els nous treballs de Deerhoof, Ida Maria i Manel i, finalment, us recomanem fervorosament que atengueu sense excuses els concerts de No Age (dissabte 25 a La [2]) i Thee Silver Mount Zion (dimarts 28 també La [2]). Gaudiu-ne.

Crònica de Manel en una nit calurosa de Juliol (Universitat de Barcelona, 22 de Juliol de 2008)

Tot just encara no fa una setmana que Manel, anomenat així el grup català que té més escoltes al grup del last.fm de Mai a la Vida, va oferir a la fresca un d'aquests concerts que serveixen en comptagotes arreu de la geografia catalana. El lloc escollit va ser, ni més ni menys que l'acollidor jardí que la Universitat de Barcelona té a la Plaça Universitat vora la Gran Via.

El repertori no podia ser més que el tracklist del seu proper treball. Són un grup relativament jove i el recital, a hores d'ara, només pot allargar-se la durada d'aquest, exceptuant el bis que els va tornar a escena -tot i dir que no ho farien- per reinterpretar de manera magistral a la colombiana remenadora de malucs, Shakira. El grup desprén un cert aire tradicional, provablement fruit d'aquesta imatge corporativa utilitzada en el seu myspace, per l'ús de l'ukelele com a eix vertebral de la seva música i per les seves lletres mediterrànies que aconsegueixen emocionar-nos com si fossim nens petits escoltant una rondalla d'origen popular. De la mateixa manera que jo, Guillem Gisbert (veu, ukelele i guitarra) introduïa nerviosament cada cançó amb un petit relat. Els constants tocs al nas i a l'orella delataven el seu nerviosisme davant de l'atenta mirada del nombros públic que ocupava la platea improvitzada en el pati de grava. Aquest nerviosisme, però, es va anar superant desprès de 'Nit freda d'Abril', amb el que van començar el concert. La lleugera modificació que li van fer al tema va servir per americanitzar, al més pur estil Dylan, el so de la cançó. La resta de temes, coneguts i no, van anar desfilant mentre el públic tararejava les estrofes de tornada de cançons com 'Dona estrangera', 'Ceràmiques Guzmán' o 'Pla Quinquenal'. Sembla ser que la resta de cançons van satisfer d'escreix al públic amb el que el grup va mantenir una relació de proximitat bastant evident sobretot quan van fer-lo partícep de la última cançó abans del bis. Vam abandonar el recinte amb la sensació de que la música en català per fi es col.loca al lloc on li pertoca, que els complexes amb la llengua poc a poc els anem eliminant i que en Guillem Gisbert a vegades allargava massa les intros de les cançons.


la foto és de l'andreä.