LA GUIA DEFINITIVA Work in progress

He tingut dies conflictius. Són coses que, certament, ara no venen al cas. I tampoc estic d’humor per explicar-ho. El que sí que m’agradaria remarcar és una frase que vaig escoltar i que m’ha impactat tant o més que aquell dia que, fruit d’un interessant viatge temporal, em vaig passejar per l’antiga Roma i vaig sentir-li dir a Juli Cèsar allò d’Alea jacta est. Un cop acabada la meva classe de conducció d’ahir (que, tot sigui dit de pas, em va servir per matar uns cinc o sis vianants de cop), vaig entrar al metro per tal d’emprendre aquesta bonica i quotidiana odissea homèrica de tornar cap a casa. Apassionant. Un cop dins d’un d’aquests vagons indeterminats, una figura mística es va presentar al meu voltant en forma de nen. El xiquet en qüestió va exclamar-li a la seva mare tota una autèntica declaració d’intencions. “Quiero ser un niño que no muere. Y cuando mueran todos, estaré solo en la ciudad”. Després d’haver pronunciat tal reflexió filosòfica, digna de Sòcrates, Eurípides o Pablo Motos, es va posar a xisclar repetidament “No quiero morir! No quiero morir! No quiero morir!”. Podríem analitzar la primera frase amb complements directes, indirectes o adjectius, provar la força de la seva metàfora o quedar-nos indiferents. Però, certament, la meva ment no dóna per a tant. El nen és un místic, un bruixot, un succedani de Freud. Algun dia, potser, arribarà a ser immortal. De moment, ens queda l’esperança. En un altre ordre de coses, la setmana passada em vaig absentar de la meva tasca setmanal. Podria explicar el perquè. O donar alguna excusa. Però la veritat és que no me’n recordo. Tot i que aprofito ara l’avinentesa (s’escriu així?) per anunciar canvis importants. Els jefazos del Mai a la vida, sempre a l’aguait de tot, m’han suggerit un seguit de factors a tenir en compte per tal que aquesta bonica i necessària Guia Definitiva esdevingui més amena en els seus paràgrafs posteriors. Un servidor creu que és bona idea. I de pas, no es cansa tant d’escriure. Intentaré mencionar i destacar les estrenes d’aquesta setmana d’una altra manera. En dos paràgrafs. Tot barrejat. Concís. Directe. I demolidor. Ja veurem com surt. Això sí, l’entradeta es queda com està. Els agraïments, al final. I el dijous, la càpsula indefinida de l’audiovisual mundial. Bona nit.

Comencem La Guia Definitiva d’avui amb un agraïment càlid, amable i especial a totes aquelles persones que, després de llegir l’entradeta, s’armen de valor i tenen els sants nassos de continuar llegint aquest farragós text d’una forma íntegra fins al seu final. Us haurien de donar una medalla. Als altres, que us fotin (és broma, ¿continuem sent amics?). La cartellera d’aquesta setmana no ens ha donat massa feina. S’han estrenat quatre pel·lículetes, de les quals una crec que valdrà la pena, l’altra també (però menys) i, les dues últimes, podríem tractar-les com a casos particulars. Les afortunades són El desafío: Frost contra Nixon, El curioso caso de Benjamin Button, Dieta mediterránea i ¡alerta! Un chihuahua en Beverly Hills. Volia començar amb un petit comentari en relació a aquesta nova pel·lícula de David Fincher en la qual un sempre elegant Brad Pitt va morint a mesura que es va fent jove. Però, contra tot pronòstic, no crec que aquesta sigui la pel·lícula que més valgui la pena de les quatre que acabo d’esmentar. Un servidor no li havia fet massa cas a la nova producció de Ron Howard fins que, últimament, ha sentit dir que és la millor de les cinc nominades a Best Picture per a la propera cerimònia dels Oscar. I és ben possible que aquests comentaris no vagin massa desencaminats. He vist The Reader i m’ha semblat correcta (i prou). He vist Mi nombre es Harvey Milk i m’ha semblat correcta (i prou). He vist El curioso caso de Benjamin Button i m’ha semblat correcta (i prou). Amb El desafío: Frost contra Nixon (Frost/Nixon) hi pot haver una sorpresa. La intentaré anar a veure demà dimecres i, més endavant, us en donaré la meva humil opinió. De moment, quedeu-vos en que aquesta producció pot ser l’enaltiment necessari per tal que un director tan discutit com Ron Howard comenci a ser més ben vist dins els circuits crítics internacionals. Quedeu-vos també en les interpretacions principals d’un Frank Langella (Nixon) i un Michael Sheen (el periodista David Frost) en un dels enfrontaments televisats més impactants de la política nord-americana. Sí, ja hi tornem a ser amb Nixon, el Watergate i totes aquestes bajanades. Però crec, sincerament, que aquest cop valdrà bastant la pena. M’hi jugo la meva reputació. Tot i que, ara que hi penso, no és que en tingui massa...

I ara sí. Fixem-nos-en de passada en la pel·lícula El curioso caso de Benjamin Button (The curious case of Benjamin Button), dirigida per un sempre interessant David Fincher. La vaig anar a veure ahir mateix i ja tinc un veredicte. Com a producte cinematogràfic, crec que no hi ha dubte en comprovar que la pel·lícula és un exercici fílmic realment envejable. Una història sorprenent que vol ser commovedora. Unes interpretacions solvents. I una fantasia romàntica envoltada d’uns apoteòsics efectes visuals. La pel·lícula, tot i les seves gairebé tres hores de metratge, manté l’atenció en tot moment. Llàstima que, en el fons, tot acabi resultant tan poc emocionant. Tan pla. I certament insubstancial. Però no patiu, no és una mala pel·lícula. El curioso caso de Benjamin Button invita a la reflexió, fa gaudir a l’espectador i, en algun moment, aconsegueix transmetre la màgia que tota pel·lícula d’aquestes característiques hauria de tenir. Això sí, l’obra magna de David Fincher continua sent aquesta meravella anomenada Seven. Torneu-la a veure. De moment, acabarem La Guia Definitiva d’avui amb l’esment de dues pel·lícules que, sota cap concepte, aniré a veure. La primera és de casa, es titula Dieta mediterránea i està dirigida per Joaquim Oristrell. És una comèdia d’alta cuina amb Olivia Molina, un tal Alfonso Bassave i un Paco León que sempre fa d’ell mateix. I quin és el conflicte? Doncs el trio amorós entre els tres protagonistes. C’est fini. Per últim, cal estar alerta davant alguna que altra atrocitat que ens van enviant des de Hollywood. En aquesta ocasió, l’última de les estrenes d’aquesta setmana es titula Un chihuahua en Beverly Hills (Beverly Hills Chihuahua) i vindria a ser tot una mena de Mira quién habla, però amb gossos odiosos i perduts. I com que no tinc gaires ganes de parlar d’aquesta pel·lícula, només us donaré tres dades interessants. En primer lloc, el títol ja és suficientment insultant. En segon lloc, la pel·lícula va ser número u al Box Office USA durant dues setmanes seguides. Per últim, el director és un il·luminat anomenat Raja Gosnell que, al llarg de la seva trajectòria, ens ha portat merdes tan imprescindibles com ara Solo en casa 3, Nunca me han besado, Esta abuela es un peligro o Scooby Doo.

Tanco la sessió. Ho sento, m'ha tornat a sortir llarg. Tornem la setmana que ve amb milionaris indis, lectors alemanys, fracassats sexuals, enamorats musicals i joves esquarterats. Quina emoció!