Barcelona és 'guuuuai'

Darrerament i no sé per quina estranya raó (bé, potser la sé però seria motiu d'interminables teories) quan passejo per Barcelona observo que ha augmentat de manera vertiginosa el nombre de botigues que consideraríem 'guais'. Amb el qualificatiu 'guai' em refereixo a aquelles botigues que venen coses originals, complements fets mà i tota classe d'objectes que sobresurten d'allò més comú. Aquest augment clarament palpable d'aquests d'establiments (fixeu-vos-hi una mica quan passejeu pel centre o pels barris també 'guai') no sé si és motiu d'alegria o tristesa. I és que no sé fins a quin punt l'oferta s'ajusta a la demanda. En tot cas, i de moment, aquesta darrera la cobreixen els turistes, un tipus de persones a les que aquesta ciutat estima més que als seus propis habitants. Però és clar, hauríem d'estar més que contents de que Barcelona sigui, mà a mà amb Berlín, la ciutat més 'guai' d'Europa, són aspectes pels que val la pena pagar, costin el que costin. En fi, parlàvem d'establiments 'guais', i com a tantes coses a la vida, quantitat no significa qualitat. De totes aquestes noves botigues cal destriar el gra de la palla i només quedar-nos amb aquelles que realment tenen coses 'guais'. Com que tinc vocació d'ànima caritativa, us ajudaré una mica a fer aquesta complicadíssima tria amb una petita llista del bo i millor dels establiments 'guais'.

Glint (c/ Banys Nous, 22) El millor del millor en roba 'guai' tant per noi com per noia, una mica cara, això sí. Preneu-vos-ho com una inversió de futur, penseu que sou a Barcelona. Les bambes 'victoria' customitzades a mà són realment genials. Evidentment tenen myspace: http://www.myspace.com/glintshop

Duduá (c/Rossic, 6) Duduá està perduda en un dels carrerons del barri més 'guai' de Barcelona. S'hi fan classes de ganxet freestyle (diferent al tradicional i que es veu que ara està de rabiosa actualitat) i exposicions itinerants d'artistes emergents (gratuïtes!). A més, tenen complements i roba més que original. Tot fet a mà. El seu blog: http://duduadudua.blogspot.com/

Kebonikö (c/ Penedès, 3) Kebonikö és una marca de complements artesanals que fa relativament poc ha decidit obrir la seva pròpia botiga. Situada a l'altre barri de moda de la ciutat, Gràcia, ens agrada molt i molt, és original entre els més originals. Tenen fotolog i objectes dissenyats per la fotologuera alyona: http://www.fotolog.com/keboniko

Snö, mito nórdico (c/ Séneca, 33) Botiga pels fans dels països escandinaus amb dependents rossos que estan d'Erasmus i parlen estrany. Tenen molta varietat de marques, la veritat és que no sabria dir-vos quines són les nòrdiques. El que sí us sé dir és que mai havia vist tants texans 'Cheap Monday' junts. Els preus són igual de variats, aprofiteu els grans descomptes de les rebaixes. Increïblement no tenen res a la xarxa, ho deixo amb l'enllaç dels amics de Salir: http://barcelona.salir.com/snoe_mito_nordico_seneca

La foto l'hem tret del fotolog de Kebonikö.

Kawaii, l'última tendència japonesa

Kawaii és una paraula molt utilitzada pels joves japonesos que designa tot allò que és petit i infantil. Seria l’equivalent a “monada”. Kawaii és també el títol del cicle d’exposicions que organitza la Fundació Joan Miró sobre el Japó actual i que es podrà visitar fins al proper estiu. Pintures, animacions, pel•lícules, fotografies o instal•lacions d’alguns dels artistes japonesos joves més sorprenents i prometedors.

Aya Takano, Erina Matsui, Chiho Aoshima, Tomoko Sawada i Kowei Nawa bé podrien ser els noms dels personatges d’un manga o els protagonistes d’una novel•la ambientada a Tòquio, però realment es tracta de cinc artistes, de quatre noies i un noi, que protagonitzen el cicle de la Fundació Miró “Kawaii. El Japó ara”. El contrast entre tradició i modernitat, els problemes socials i econòmics, la recerca d’identitat o la relació amb la infantesa són alguns dels temes comuns en les seves obres. En especial, la nostàlgia per la infantesa. Una nostàlgia que s’expressa a través d’una enorme entusiasme per tot allò que és kawaii, que s’ha convertit en una manera de pensar i de ser.

En el nostre imaginari del Japó, de ben segur compartim imatges de noies amb faldilles curtes prisades i mitjons llargs pujats, a mig camí entre dones i nenes, entre col•legiales i femmes fatales, entre consciència i innocència. Se les coneix com a gyaru i són un clar exemple de la complexitat que suposa passar de la infantesa a l’edat adulta en una societat com la japonesa. És més fàcil negar el present i intentar tornar enrera, a ser nens.


Les golithes (Lolites gòtiques), barregen trets de la moda gòtica, com el color negre i el maquillatge excessiu, amb la moda Lolita, inspirada en la època victoriana, amb grans llaços, puntes i enagos. Són una altra mostra de l’extravagància en el vestir de moltes noies de Tòquio, sobretot dels barris de Shibuya i Harajuku. Busquen marcar la diferència en una societat que, tot i les grans diferències de classe, s’esforça en aconseguir la homogeneïtzació.

El rerafons del descontentament social al Japó està clar i l’intent dels joves per a mostrar el seu rebuig al sistema actual es fa notar a través de la roba i filosofia de vida o de l’art. És el cas de Takano, Matsui, Aoshima, Sawada i Nawa, que mitjançant les seves obres pretenen acostar-nos al Japó i ajudar-nos a entendre la seva complexitat social.


Fundació Joan Miró. Cicle: Kawaii. El Japó ara. Fins el 20 de juliol.

1.2 Ciutat vella: El Raval

Eclètic per definició, el Raval es sense dutbe el lloc de Barcelona on es parlen més llengües diferents per metre quadrat. Allà es celebra cada dia un Fórum de cultures de debò, sense maneres d'entendre el món de postal i sense esponsorització de cap refresc ni de cap companyia elèctrica.

Els inicis del Raval es remunten a quan fou envoltat per muralles al segle XIV, abans el barri era tant sols una gran extensió de camps de cultiu que proveïa d'aliments a la ciutat de Barcelona. El tancament de muralles va convertir als camps en una gran quantitat de sòl edificable on es van construir nombrosos convents, com els dels Àngels, actual Centre de Cultura Contemporània. A principis del segle XVIII es construiren diverses fàbriques entre els convents i entre 1770 i 1840 el barri quedà industrialitzat definitivamnet. L'aparició de les fàbriques féu que sorgís la necessitat de construir cases pels obrer, de manera que el Raval es va convertir en el barri més dens d'Europa, una altra mostra més de que la Revolució Industrial que es va produir a Catalunya fou molt similar a la d'Anglaterra, mentre que Espanya seguia tant atrassada com sempre.

A principis del segle XX, el Raval continava tenint una composició social treballadora i popular i fou, conjuntament amb el barri de Sants, on van aparéixer els primers moviments obrers de l'època. Aquestes característiques també fan que en els darrers vint anys hagi estat un dels barris més receptors de població immigrant, arribant a convertir-se en una autèntica cruïlla de cultures, que malgrat tot, conviuen força armoniosament. El fet de que l'Ajuntament hagi promogut una política de reforma i rehabilitació de molts habitatges ha provocat també un creixent interés entre la gent jove, sobretot artistes, creadors, bohemis i tots aquells que volen esdevenir una de les anteriors categories. A més, tothom sap que la por a la diferència provoca un descens del preu dels lloguers i els preus baixos són un punt que també atrau al públic jove. Tot i això, ja fa força anys que el Raval deixà de ser un barri marginal i poc a poc está més arreglat i aquí hem de reconéixer un notable tasca de l'Ajuntament.

Així que en l'actualitat tenim un barri que ha de donar resposta a les necessitat d'un teixit social d'allò més variat: veïns de tota la vida, acabats d'arribar, artistes emergents i pseudobohemis, i la veritat és que no ho fa gens malamet. Podem trobar en un mateix carrer del Raval un bar Manolo, una carnicería àrab, el bar més cool del barri i quatre pakistanesos disposats a vendren's cerveza-bier a un preu molt ajustat.

























El més destacable del barri és sens dubte el Macba, Museu d'Art Contemporàni, situat en un impresionant edifici racionalista de l'arquitecte Richar Meier, recull el bo i millor de l'art del segle XX sense caure en l'art-espectacle que tant de moda está avui en dia. Això sí, hem d'anar amb compte de que no ens atropelli un skater a l'entrar, perquè a la plaça del Macba es reuneix tot individu adicte a aquest esport que vulgui fer saber al món la seva afició. També resulta interessant pasejar-se per la Rambla del Raval inaugurada l'any 2000 també com a fruit de la volutat de renovació del barri, allà es troba el gat de Botero, l'escultura que més cops ha canviat de lloc en tota la història de Barcelona. I mira que es força graciós el gatet!

Llocs d'interès:

Un d'entrteniment: c/Tallers

És aquí on conflueixen més tribus urbanes per metre quadrat de tota Barcelona. Lloc molt interessant per trobar aquell disc que no está a cap lloc o per simplement observar el panorama.

Un per menjar: Sitges (C/ de les Sitges, 3)

Molt a prop del carrer Tallers, aquest Restaurant diu que fa cuina fusió. Sigui el que sigui aquest tipus de cuina aquí la fan molt bona, no és gens car i son molt amables. No es pot demanar res més!

Un de beure: Ámbar (C/Sant Pau, 77)

Al costat de la Rambla del Raval, aquest local té una decoració molt chic i uns sofàs molt cómodes. Estan especialitzats en còcktels i posen bona música normalment. Cal anar-hi aviat perquè sinó s'omple, sobretot els caps de setmana.

1.1 Ciutat Vella: el Gótic

Aquest article té la voluntat de ser el primer d'una sèrie sobre els diferents barris en què es divideixen els onze districtes de Barcelona. Volem parlar una mica de la seva història i de la actualitat i recomanar-vos que és el que més val la pena. Començarem pel districte de Ciutat Vella, el número u, el més antic. Aquest districte està format per quatre barris: Gòtic, Barcelona, la Ribera i el Raval, cadascun amb una personalitat ben pròpia i diferent.

En aquest primer capítol us volem parlar del barri Gótic, lloc de naixement de la Barcelona actual. En aquest indret els romans van fundar la Barcino romana i la van envoltar de muralles, de les quals encara en conservem algunes parts. D'aquesta época també se'n conserva una part de l'aqueducte romà (a la part dreta de la plaça de la Catedral) i les columnes del Temple d'August, dins del centre excursionista de Catalunya, al carrer Paradís. Al barri Gótic és on hi ha la majoria dels edificis i carrers amb significació històrica de la ciutat, ja que fins fa menys de 200 anys, moment de l'enderroc de les muralles medievals, aquella era la única Barcelona que existia. El centre del barri hi trobem la plaça Sant Jaume, antic mont Tàber romà, flanquejada per l'edifici de l'Ajuntament d'una banda i el Palau de la Generalitat de l'altra, tots dos d'estils neoclàssic. I és que al barri Gòtic ens atreviríem a dir que hi podem trobar la més gran varietat d'estils arquitectònics de la ciutat: des de vestigis romans, passant per gótics i neogótics com la catedral, barrocs i també neoclàssics com ja hem dit.

Davant d'aquesta gran quantitat i varietat sen's fa difícil recomanar-vos un lloc, però bé, ens haurem de mullar. Destaquem dos llocs de vegades ignorats a les guies turístiques, d'una banda l'església de Santa Maria del Pi, amb una de les rossades gótiques més grans d'Europa amb uns 10 metres de diàmetre. D'altra banda, i entre d'altres coses per l'atmósfera que s'hi respira, la plaça de l'església de Sant Felip Neri és ideal per anar a passar una estona tranquil·la ja sigui sol o acompanyat. Es tracta d'una església barroca construida al segle XVIII, que durant la guerra civil s'utilitzà com a lloc per als afusellaments, avui encara hi podem veure a les seves parets les marques de les bales i la metralla. També és destacable a la mateixa plaça la bonica i sobria font octogonal que dota al conjunt d'un ambient gairebé inigualable a cap altre lloc de Barcelona.

Llocs d'interès:

Un d'entreteniment: Cinema Maldà

Fa poc que aquest cinema ha estat remodelat, ara a més de mostrar-nos cinema independent que ja ha estat retirat del circuit comercial també ofereix una oferta sòlida de cinema Bollywood. Recentment han tret una oferta de dues pel·lícules pel preu d'una. Això sí, tot en versió original subtitulada.

Un de menjar: Sushi-ya

Situat al carrer Quintana, un dels que van a parar a la plaça Reial, aquest resturant japonès destaca per la seva autenticitat i pels seu preu més que assequible: per 10 o 15 euros podeu fer un autèntic viatge gastronònic al Japó.

Un de beure: Siddharta

El carrer Avinyó és el millor lloc on podria trobar-se aquest bar de copes especialitzat en cócktels i decorat de manera excel·lent. Ideal per aquelles ocasions en les que heu de sorprendre a algú.

Nintendo Rocks

Que la Nindendo DS està de moda és un fet i que els que encara no la teniu l'acabareu comprant en breu és una predicció que us auguro a molt curt termini. Nintendo: cada cop més petita i en més colors!

Petita, usable, lleugera, preciosa, entretinguda, amb mil i una opcions... connexió a Internet, pantalla tàctil, innovació en jocs entre un llarg ect són alguns dels factors que se'ns dubte hauran ajudat a augmentar les seves vendes i convertir-la en la consola portàtil mes venuda.

Nintendo DS Lite és, sense cap dubte, la millor consola portàtil del mercat. Acapara ja el 63% del mercat i va ser la consola més venguda el passat any 2006. A més, ha estat la marca que més videojocs a venut al llarg del 2007 segons l'agència independent AC Nielsen.

Nintendo Europa ha anunciat que afegirà un nou color a la seva gamma "Lite", que fins ara eren: blanc, negre i el "cool" rosa. A partir del 12 de octubre, Nintendo DS Lite es tenyirà de color plata pels més fashion victims.

Nintendo a més segueix creixent a ritmes brutals i es situa en el punt més àlgid de la seva historia. S'han acabat els rumors de depressió desprès de l'etapa GameCube, on es va arribar a rumorejar sobre la possible compra de la companyia per part de Microsoft.


L'èxit de Nintendo és catapulta amb la sortida al mercat de la ja més que famosa Nintendo Wii. Nintendo es va convertir en lider de mercat, també, amb consoles de sobretaula de nova generació a 22 setmanes del seu llançament. Ha estat la consola més venuda del pressent any fins assolir el 44% de mercat. A més Nintendo ha venut cinc vegades més unitats de la Nintendo Wii en aquests últims mesos al Japó, pais paradigma de les consoles i la tecnologia en general, que la seva màxima competidora la PlayStation 3.

No voldreu pas una Wii o una DS?

Detrás de las risas

A finales de los noventa Robert Nozick, filósofo y profesor de la Universidad de Harvard, propuso un experiment mental. Consistía en imaginar una máquina aislada del mundo, capaz de producir una felicidad infinita a aquellos que entrasen. Esto se conseguiría mediante sensaciones, imagenes, estímulos; por ejemplo, sentir la misma alegría que si vivieramos en un mundo sin guerras ni odio, o sentir el mejor polvo nunca sentido, o al haber consegido tu sueño o meta en la vida... estas sensaciones inducidas de felicidad nunca se acabarían pero hay una pega debido a este estado altamente adictivo tu cuerpo dejaría de percibir el tiempo, sucesos... que existiesen fuera de la máquina ya que tu mente se nublaría con toda aquella felicidad que no pararía, como cuando te lo pasas tan bien que no te enterás que han pasado x horas... incluso llegariamos a olvidar las primeras felicidades que tuvimos dentro de la máquina o cuando entramos.

El caso es que una vez expuesto este caso a miles de personas seles preguntaba: ¿estaría dispuesto a entrar? La inmensa mayoría respondieron que NO. La respuesta en su mayoría fue que el ser humano necesita altibajos, felicidad y tristeza porque esa era la naturaleza humana y que no se puede ser feliz completamente cuando no puedes sentir la infelicidad.

1º El origen: La felicidad no es más que la superación de un acto no feliz, es decir sin este estado de desdicha no podríamos conseguir la felicidad. Por consecuencia, cuanto mayor es la tristeza superada myor es el placer. Pero cual es su origen? yo creo que fue un acto puramente físico y la mente nno tomó parte de este nacimiento hasta más tarde... me explico: Supongamos que mente y cuerpo son dos cosas distintas, el cuerpo es un animal sin pensamiento que lo unico que desea es sobrevivir a toda costa y la mente es un recien nacido que abbsorve todo lo que percibe y aprende. Si este cuerpo desea sobrevivir lo primero que hará es generar buena sensaciones cuando se produzcan actos que le ayuden a sobrevivir, como a un perro que se le apremia con carne cuando obedece; pero al contrario tenía que castigar cuando no se produjesen. Un ejemplo práctico sería el hambre... todos saben que nos consumismo y por este motivo tenemos ke alimentarnos, ya que si esto no sucediese el cuerpo consumiría por este orden, los azucares, grasas, proteinas, aminoacidos.. hasta que muriesemos. Pues generemos bienestar cada vez que saciemos esa carencia de alimentacion al cuerpo. Estos casos ocurren también en el sexo (ya que como dijo un erudito si el sexo no fuese tan placentero nos extinguiriamos), logros personales... cosas que se fueron aceptando en la mente y ya se considera algo normal de hecho es ocmo un indicador de lo que debemos y no hacer. Debido a nuestra complejisdad de seres humanos esta felicidad llega más allá que un acto de supervivencia.

2º Nudo. La felicidad suele ser corta, de hecho muchos estudios demuestran que está es más corta que la tristeza y que independientemente de su importancia se desvanece hasta ser algo normal, y todo esto es debido es que como humanos que somos nos acostumbramos más facilmente a la felicidad que a la desdicha, así que por consecuencia en un mismo periodo de tiempo de felicidad y tristeza, nos acostumbraremos antes a al felicidad y esta llegará a una normalidad antes que la tristeza. Debido a esa rapida asimilación de la felicidad tendemos a ser más infelices que dichosos, en general claro está. Otro dato curioso es que en muchas encuestan realizadas por departamentos de filosofia del mundo afirma que los encuestados siente que la infelicidad es necesaria para hacerte fuerte ante ésta, además según revela varias encuestas hechas por Europa la mayoría de personas es más feliz recibiendo 50€ sabiendo que a los demás le dan 25€ que tener 100€ sabiendo que los demás reciben 200€. Esto es debido a que el factor que más nos coarta la felicidad es la envidia, la continua comparación. Un individuo se sentirá igual de feliz cobrando una renta anual de 30000€ sabiendo que los demás cobran 20000€, que un hombre que cobra 20000€ sabiendo que los demás cobran 13000€.

3º Fin. El concepto de felicidad nunca acabará mientras exista la infelicidad como ya baticinó buda, para poder alcanzar el nirvana o comprensión absoluta sin sentimientos que nublen tu mente. Debido que para alcanzar la felicidad se necesita la infelicidad la mejor forma de soportar una vida llena de necesario dolor, desdicha, infelicidad... es tu forma de aprender, saber olvidar y sacrificarse; todo esto aderezado con una voluntad que se fortalezca y aceptar que todo tiene un fin en la vida!!

Así que mejor que desear felicidad es desear la superación de la infelicidad, ya que eso demostraría una mejor adaptación a algo inevitable en la vida que llevamos.

World of Warcraft

Que els videojocs online estan de moda és un fet. Que Internet és l'univers i Google déu, també és fàcil de pensar. Avui al Maialavida us acostem a una realitat de la ficció internauta que ja compta amb més de 9 milions de subscriptors arreu del món... parlem del World of Warcraft.

Molts el coneixereu com a WOW i per ser el motiu de la desaparició d'éssers estimats: familiars, parelles, amics...
El Wolrd Of Warcraft és el joc online per excel·lència, es un videojoc per PC de rol massiu creat per Blizzard Entertainment. El joc es basa en la història de Warcraft on has d'escollir entre una sèrie de personatges que interactuen amb els d'altres. En l'evolució del joc, Blizzard Entertainment ha anat incorporant més personatges i ha anat captant més públic. El jugador pot escollir entre ser un gnom, un elf nocturn, entre molts altres, (hi ha fins a deu races per escollir), i també decideix on vol anar i com vol evolucionar, si vol ser: mag, paladí, caçador, etc. El joc té una expansió: World of Warcraft: The Burning Crusade, però s'espera que per l'any vinent treguin la segona: World of Warcraft: Wrath of the Lich King.

El món Warcraft esta poblat per milions de persones, 9 milions en l'últim recompte, que es connecten al joc i comercien i txateixen entre ells per tal de formar grups i lluitar, ja que hi ha dos bàndols oposats: L'Aliança i L'Horda. Això suposa una forma de socialització molt absorbent que pot arribar a resultar aïllant.

A més a més, el joc es desenvolupa a temps real i els seus usuaris han de pagar mensualment d'entre 11 i 13 euros per poder connectar-se al joc.

En el videojoc els usuaris utilitzen un tipus de moneda, amb pàgines web específiques i tot on comprar-les i comprar també objectes. Tan és així que una noia va arribar a vendre el seu cos en la seva obsessió per aconseguir els millors objectes del joc.

En fi, reflexionem-hi!

Bocanadas de realidad

La primera vez que me preocupé por el medio ambiente, si mal no recuerdo, fue cuando tenia 4 ó 5 años. Un amigo, llamado Oscar, muy preocupado me dice que somos tantos en el mundo y seguimos creciendo tanto que tendríamos que comenzar a respirar cada vez menos porque el aire de la atmósfera acabaría gastándose… hasta que llegaría un momento que nos moriríamos de asfixia. Sí, imagino que los niños podemos ser crueles pero es que la realidad puede serlo aún más… ¿por qué digo esto?

No empezaré con el topicazo de que la realidad supera la ficción porque no la supera… aún. Cada vez se hace más eco de los cambios climáticos, cada vez son más famosos que se unen a energías verdes o que denuncian la polución mundial, también hay quienes sacan ventaja y tajada de esto, porque, señoras y señores, siendo sincero los humanos somos expertos en sacar ventajas de las desgracias… pero eso es otro tema.
Todos o los menos insensibles notamos que la meteorología, lluvias, olas de calor incluso las estaciones cambian; hace calor en invierno, demasiado en verano, incrementan los huracanes y su intensidad… etc. Por supuesto existen personas que aún viendo el evidente cambio se muestran algo escépticos… he oído muchos argumentos desde los que se escudan diciendo que las mismas temperaturas o condiciones ocurrieron también hace 50 años o que todo esto es la misma política que siguen los que mandan en las altas esferas para jugar con el miedo del pueblo.

Yo pienso que todo esto puede ocurrir y ser verdad, que tienen razón. Pero basémonos en hechos: sí que se han producido efectos parecidos en el pasado, es algo normal que las temperaturas sean oscilantes, pero lo importante no es que en el 2006 se hayan llegado a unas máximas increíbles sino el intervalo en el que se van produciendo a lo largo de los años. Son normales unas máximas tan altas cada, por ejemplo, 50 años, pero la denuncia mundial se basa en que estas puntas son cada vez más frecuentes…

Hoy por hoy, la mayoría de científicos han afirmado que con la tecnología actual el proceso de degradación de la tierra es irreversible, a esto cabe añadirle que las mas grandes, ricas e importantes potencias mundiales se resisten a desprenderse del oro negro, una de las principales fuentes de contaminación del planeta. La película Una verdad incómoda, documental que tiene como protagonista a Albert Gore, y dirigido por Davi Guggenheim, explica con hechos contundentes lo que ocurre en nuestro planeta, y como esta crisis medioambiental afecta a todo el planeta.

En mi opinión, lo más importante es que todo está conectado, todos los países se afectan unos a los otros sin importar distancias ya que cuando ensucias tu aire, éste acaba parando en el patio del vecino. Desde las corrientes marinas a los casquetes polares, la atmósfera, biosfera… Todo está conectado y vinculado de forma que cualquier efecto o daño va más allá de lo que podemos imaginar. Es evidente que el cambio se produce, es más, el cambio lo producimos y con cada paso menos que damos en este sentido el camino se hace más largo para volver, hasta que llegará un momento que nos podamos .

Bueno aunque esto no cambie nada yo por si acaso seguiré el consejo de mi amigo Oscar y respiraré lo menos posible. Gracias a todos los que hagan algo, aunque sea mínimo, para contribuir al descenso del deterioro planetario.

La ciencia de los superheroes

A modo de introducción, unas cuántas declaraciones de intenciones nunca van mal: no estudio ciencia, no profeso la Cienciología ni ninguna otra religión y esto tampoco pretende ser ningún tratado serio sobre el tema. Sólo son las reflexiones típicas de alguien que escribe para que linkéis unas páginas interesantes y que cree que en un futuro próximo podremos volar y esas cosas.

Como seres humanos hemos acabado con aquello tan bonito y tan "democrático" de la selección natural. Si os ponéis a reflexionar un momento os daréis cuenta que difícilmente alguien con miopía (si, Montse) hubiera podido divisar un jabalí a 300 metros de distancia en el paleolítico y por tanto no hubiera podido comer. Hemos ido contranatura y estamos alterando el curso natural de la evolución: ya no sobreviven los más fuertes, sino los más guapos, los más listos, los que heredan más dinero, o los que tienen el sexo más grande o en su equivalente más silicona.

Que utilizemos el 10% del cerebro o que sea mentira y utilizemos su máxima capacidad tampoco es ninguna prueba real de lo que podemos llegar a hacer, crear, o simplemente ser. De hecho algunas teorías reniegan de el mito de que solo utilizamos el 10% de nuestro cerebro, y lo atribuyen a las corrientes de pensamiento que intentan demostrar lo paranormal o extraterrenal.

Descartada la selección natural y las múltiples posibilidades de nuestro cerebro, sólo nos queda la genética y la aplicación de la ciencia. Así que no es de extrañar que afirme con tanta contundencia que actualmente el parámetro que hace avanzar más a la humanidad es, sin duda, la ciencia. Desde mi punto de vista deberíamos hablar de ella como la única madre natura en tiempos de cambios climáticos, carreras espaciales y eras atómicas.

Según la evolución natural clásica y proporcionada por Marvel, en la gran mayoría, la siguiente fase del Homo sapiens sapiens actual serian los seres humanos con superpoderes. No estamos hablando estrictamente de arañas mutantes pero si de poderes al estilo de la invisilidad o la teletransportación. Artículos como lo de Monica Salomé para El País, libros como el de La física de superhéroes de James Kakalios o blogs divulgativos al estilo de Física en la ciencia ficción son la muestra más real de la investigación que se lleva a cabo para demostrar que efectivamente es posible un futuro con superpoderes reales.

Hem de parlar

Tots sabem que res no és per sempre. De vegades però, no ho volem veure, sobretot quan estem enamorats d'una altra persona. L'amor ho omple tot i paralitza el temps com si el bo i millor de la relació (i la mateixa en sí) no hagués d'acabar mai. El problema arriba quan a un dels dos se li talla el subministrament d'amor, s'adona que no està enamorat de l'altre i vol finalitzar el que tenien entre mans. Aix! No us volgueu trobar en la situació del “deixat” que es queda sol amb tot l'amor, sense poder-lo compartir.

Fase 1: La fi

Un dels dos li diu a l'altre: “Et deixo”. Acte seguit al rebutjat sembla que el món se li esquinci en dues meitats, les estrelles caiguin del cel, es faci la foscor, no es pugui respirar per un gas tòxic que han llançat a l'aire, tornin els dinosaures, la fi del món esdevingui el futur més proper i, per tant, tot deixi de tenir sentit. Totes aquestes sensacions són fruit de la incapacitat sobtada de poder seguir compartint amor, que provoca una sobredosi d'aquest en el “deixat” que li fa deformar la realitat de manera vertiginosa.

Fase 2: Aclimatament

Al cap d'uns dies, s'accepta la nova situació, però no agrada, així que se segueix rebutjant el canvi físicament. Per exemple, podria haver una explosió nuclear a la Plaça Catalunya i el “deixat” seguiria amb el seu afany per crear les fonts d'un riu amb les seves llàgrimes al bell mig de l'Eixample esquerre. Aquest fenòmen pot anar acompanyat per una pèrdua de pes i una deixadesa de la imatge personal causada per les ganes de res.

Fase 3: Fustigació

Més tard i amb menys planys és el torn de la fustigació del penediment. Els fuets de l’“hauria pogut fer més” i/o “m'hi hauria d'haver esforçat” ataquen amb força la pobra consciència debilitada del “deixat”. En el cas que l’exparella tingui hagi començat una nova relació, apareix l’odiosa comparació “i què tindrà l'altre que no tingui jo?”. La desesperació es baralla durament amb la idea de que s'ha fet tant millor com s'ha pogut i/o sabut. I aquesta és l’única veritat.

Fase 4: Entre l'amor i l'odi

Abans de la fase 3 pot haver-hi un episodi de canvi de sentiment cap a l'odi més profund, mesquí i absolut cap a l’exparella. La rancúnia ho envaeix tot. Tot i això, aquesta fase (ni cap de les altres) mai no se li ha de retreure a una ex-parella, és una reacció natural per tal d'inflar els ànims que són a set metres sota terra des de fa una temporada.

Fase 5: Temps

Arribats a aquest punt és quan intervé el temps. Ho fa molt lentament, però ho fa en el 100% dels casos. La saviesa popular és totalment certa en aquest cas. La memòria és com un disc dur que el temps ens ajuda a buidar perquè entrin noves dades. Els records que ens quedem els veiem des d'una altra perspectiva que no fa tant de mal perquè no és tant idelitzada. No parlem d'oblidar, parlem d'aprendre a seleccionar, i això el temps ho fa molt bé.

Fase 6: Moralina o superació del “mono”

Un cop vaig llegir que l'enamorament consistia en què una persona es feia addicte a certa substància que desprenia l'altra persona. Així de fàcil, així de químic. Si us han deixat recentment consoleu-vos pensant que tan bon punt supereu l'addicció us trobareu molt millor. Si en canvi voleu posar en dubte aquesta teoria, penseu que encara que faci mal heu après que res no és per sempre i crec que estarem d'acord que això ja és molt valuós.


Montse Casas.