Última oportunitat per La Troba!

Demà és el dia escollit per La Troba Kung-Fú per acabar la seva gira. S'acomiadaran del públic a la Sala Apolo a ritme del conegut "Adéu clavell morenet, adéu estrella del dia", aquest dimecres 5 de novembre a dos quarts de nou del vespre. Però no serà un concert qualsevol de La Troba, que va, sinó que tancaran la gira amb tot de sorpreses que, evidentment, encara no es coneixen del tot: col·laboracions sorpresa, actuacions de dos mini dj's i el sorteig d'una nit d'hotel entre els assistents... i fins aquí puc llegir (de fet no en sé res més que això, és el que tenen les sorpreses). Ah, i si algú no en té prou, que després s'acosti al Canibal Spund System; que seguirà la festa fins a la matinada.

Sí sí, recordeu aquell grup que va encuriosir a tothom amb aquella estranya manera de donar-se a conèixer, és a dir, penjant una cançó a Internet cada quinze dies i acompanyat d'una mena de diari del grup? Doncs ara ja es compleixen dos anys de l'aparició del seu primer disc, Clavell morenet (K Industria, 2006), han passejat la seva rumba catalana per tot Europa i també Estats Units i Mèxic, i ara es planten al costat de casa per donar-te la oportunitat de dir-los adéu, almenys fins al gener, temps que dedicaran a preparar el seu segon disc.

Les entrades anticipades ja estan exhaurides (una bona notícia al cap i a la fi), però pots aconseguir-ne el mateix dia a la guixeta pel mòdic preu de 10 euros (encara més bona notícia). Fins demà!

Smoking Room, el club de fumadors de Sinnamon

Fa un parell de setmanes va arribar a la redacció del Mai a la vida un mailing de Sinnamon anunciant que per accedir al concert de Ellos i L-Kan era imprescindible apuntar-se al Smooking Room, un nou club de fumadors. Aquest club pretèn oferir un espai per gaudir de la música lluny de les restriccions, un club totalment gratuït però del que t'has d'apuntar si vols poder veure en directe alguns dels grups que més t'agraden, siguis fan del tabac o no. Anteriorment bandes com M83 o Tachenko ja han ofert directes sota aquest pretext.
El preu del concert és quasi una anècdota: 3 € la entrada anticipada i 5€ a la guixeta. I segurament es deu a que el club deu financiar en gran part l'esdeveniment, així que en realitat ens hauriem d'alegrar de tenir concerts a tant bon preu.

I és aquest el punt que cal denunciar perquè no entenc gaire la lògica exclusivista i excloent d'aquest club, si jo no sóc fumadora he d'apuntar a aquest club si o si per por accedir al concert? Cal que ens exposem tant directament al fum del tabac tot i que el preu sigu casi una broma? Ens val la pena?


Actualització o fe de erratas!

Pel pinganillo (bé, realment és a travès de mails interns) comenten que aquesta iniciativa no és exclusiva de Sinnamon i que només és una campanya encoberta per fer promoció d'alguna marca tabacalera de colors semblants al logotip, per tant Sinnamon només cedeix a canvi de x el seu espai (en aquest cas la Sala Razzmatazz) i part del seu lloc web.

Música #3. Jeff Mangum és viu

Segona setmana de música al Mai a la vida amb l'ànima de Jeff Mangum (el de la camisa de quadres a la foto) sobrevolant l'estudi d'Scanner FM al Born. En aquesta càpsula de música recordem i escoltem In The Aeroplane Over The Sea (Merge, 1997) disc insigne de Neutral Milk Hotel i de la dècada passada alhora que expliquem perquè Mangum és notícia de nou. A la gira sorpresa del col·lectiu Elephant 6, del qual Mangum en forma part, l'excantant de Neutral Milk Hotel ha reaparegut a dalt d'un escenari i ha arribat a recuperar repertori de la banda.

A les novetats, hem escoltat els nous discos de Vic Chesnutt i Elf Power, Dark Developments, Julio de la Rosa, El Espectador, i el nou Costa Astral de Coconot. Per acabar, us expliquem perquè no us podeu perdre el concert de Jonquil d'aquesta nit a La [2].

Escolta aquí la càpsula de música i visita el nostre perfil al Club Scanner FM.

Amigos del lenguaje html y ex miembros de Destiny's Child, las CSS están de nuevo en la ciudad.

No es ninguna novedad que en la historia del rock una banda se haga las fotos antes de haber dado un concierto, así como tampoco lo es ahora que un grupo de pilinguis se haga fotos como si pareciesen una banda de rock. Teniendo en cuenta que al oído del oyente medio underground las bandas prefabricadas carecen de interés (salvando contadas excepciones históricas como la de los Sex Pistols, actuales como la de Mika o futuribles como la de las Spice Girls cuando sean vintage), son otros los mecanismos por los que popularizamos la música que nos gusta: el boca-oreja o en este caso y en los tiempos que corren, el post-comment (o como quieran llamarlo). Las CSS, Cansei de Ser Sexy (o como quieran llamarles) saltaron a la palestra desde un Fotolog para convertirse en el claro referente de todo aquél que va de compras al American Apparel, gracias sobretodo a su primer trabajo homónimo (Cansei de Ser Sexy, Sub Pop, 2006), un disco que entre otros logros cuenta con el récord de camisetas vendidas en un FIB (pongo la mano en el fuego). Ahora, en su segundo larga durada (Donkey, Sup Pop/Warner, 2008) tiran millas con su formula del éxito: pop/rock-electrónico, globos de colores y apología del alcoholismo, y el resultado es en mi opinión, francamente aceptable. Además me consta por partida doble que en directo el espectáculo músico-visual está a la altura, así que invito a todos aquellos que se mueran de ganas de comprobar como Adriano Cintra ha enseñado a tocar música a este quinteto de brasileñas descaradas y cyber-exhibicionistas que se acerquen este viernes a la sala 2 del antiguo Zeleste.

Amigos informáticos, el CSS, ha dejado de ser un lenguaje formal del HTML. Amigos del mainstream Cansei de Ser Sexy ya no es sólo una frase idiota de la Beyoncé Knowles traducida al portugués.

Actualitat: Kosmòpolis i literatura

Aquesta setmana l'equip de la secció d'actualitat hem tingut molts més problemes tècnics del que ens esperàvem. El cas, és que pujem, amb una setmana de retard, la secció en la que parlàvem del Festival Internacional de la literatura Kosmopolis que es va celebrar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i també de recomanacions literàries vàries.

Paul Auster, Lolita Bosch i Vladimir Nabokov són alguns dels autors recomanats, si voleu saber quines són les seves obres, només heu de clickar aquí i escoltar la nostra fantàstica càpsula d'actualitat.

Entrevista a Mishima

Fa ja uns dies vam poder parlar amb David Carabén sobre el que ha suposat aquest últim any pel grup català Mishima, de la valoració que en treuen, de les properes passes del grup i de l'escena catalana de pop. Una conversa a un bar de Gràcia que intentava seguir una pauta i que més aviat és va convertir en un "tot el que volies saber sobre Mishima" i mai t'havies atrevit a preguntar. És a dir, una conversa de bar.

Podeu escoltar la entrevista de Mishima aquí o al perfil del Mai a la vida a Scannerclub.

LA GUIA DEFINITIVA Amb esperit teenager

Aiiii... ¡que bonics els nostres dies d’institut! El meu cos escultural. Els partits dels divendres a la nit. El meu popular estatus social com a quarterback principal. Les meves admirades cheerleaders. Les meves sessions sexuals amb cadascuna d’elles. El ball de graduació. La meva coronació com a Prom King. Les signatures de l’anuari. Els nerds. Els freaks. Els geeks. La noia lletja amb ulleres que, de la nit al dia, es va tornar increïblement atractiva i va acabar sent la meva xicota. Les festes estudiantils en una d’aquelles cases del tot espectaculars. Les ànsies en perdre la virginitat quant abans millor. Els meus amics (Roy, Josh, Kevin, Jack, Dawson...). Les meves amigues (Pam, Jenny, Kate, Michelle, Brenda...). Els nostres balls amb coreografia. Les nostres cançons... ¡Sí, recordo molt bé la meva època teen i els meus dies al High School! Tot i que, no sé perquè, continuo pensant que he vist un excés de pel·lícules d’aquest tipus. ¿Serà que no sé diferenciar la realitat de la ficció? No, definitivament encara no he arribat a aquest extrem. ¿Que més us anava a dir? ¡Ah sí! Que això és la tercera edició de la segona temporada de La Guia Definitiva, que creuarem Rússia en un tren, saltarem i cantarem amb Zac Efron, ens enamorarem de Diane Lane, ens despullarem per exigències del guió i bla, bla, bla...

Comencem, doncs, emulant als concursants d’aquest reality terriblement entretingut anomenat Pekín Express, tot i que fent la ruta inversa. En aquesta ocasió, els senyors de Filmax ens continuen portant pel·lícules de terror (digues-li terror, digues-li misteri) co-produïdes juntament amb infinitat de països, tot i ser principalment de factura britànica. La pel·lícula s’anomena Transsiberian. Es torna a confiar en Brad Anderson en la direcció per relatar-nos, ara, una història d’intriga com les d’abans a bord del mític tren transiberià en un llarg viatge des de Pequin fins a Moscou. I entre els intèrprets protagonistes de la pel·lícula hi destaca un repartiment internacional amb noms com els de Woody Harrelson, Emily Mortimer, Kate Mara, Eduardo Noriega, Ben Kingsley i Thomas Kretschmann. ¿Que podeu esperar del tema? Un guió més o menys light amb personatges amb moltes coses a amagar. Un bonic paisatge siberià. Neu per tots els racons. Fred. Nines russes. Multiculturalitat. Amenaces. Desaparicions. Sang. Incertesa. I alguna que altra desconnexió argumental. ¿I això val la pena? Doncs si us serveix de consol, un servidor va sortir prou satisfet del cinema. Transsiberian et dóna el que demanes. No et pren el pèl. I això sempre s’ha d’agrair. El que ja veurem si s’ha d’agrair o no és aquesta història d’amor passional titulada Noches de tormenta (Nights in Rodanthe). La pel·lícula està dirigida per George C. Wolfe, un senyor que ens ve del teatre. I és d’aquelles cintes que, al menys entre el públic més madur, ja funcionen soles només en veure el nom dels actors protagonistes, Richard Gere i Diane Lane. ¿Què em dieu ara? ¿Que voleu més arguments? Doncs mira, la pel·lícula està basada en una novel·la de Nicholas Sparks, un autor que li ha sabut treure molt suc a les històries romàntiques amb altres adaptacions populars com ara Un paseo para recordar, Mensaje en una botella o ...¡atenció sospir!... El diario de Noa. Amb això ho dic tot, m’estalvio contar-vos un d’aquells arguments que fan tanta mandra i, més o menys, ja us feu una idea general. Tancarem aquest primer bloc amb l’estrena d’una d’aquelles pel·lícules que em solen cridar l’atenció, però que m’acostuma a fer por anar-les a veure, ja que no sé ben bé amb què em puc trobar. Es titula Los años desnudos. Clasificada S. És espanyola. Està dirigida pel duet Félix Sabroso – Dúnia Ayaso (Descongélate). I, per fi, podem veure una producció que, en forma de tragicomèdia, es dedica a recordar l’època de l’anomenat destape. La transició. L’inici d’una nova llibertat. El masclisme encobert. Pits i cuixes a dojo. El felpudo de la Cantudo. Les aspiracions de joves actrius a la recerca del paper somniat. Les interpretacions de Candela Peña, Goya Toledo i Mar Flores. I títols del tot delirants, com el ja recordat El butanero, su mujer y otras cosas de meter. ¡Olé Olé!

Però cuidaaaaoooo, que això no s’acaba aquí. ¿Quina és l’estrena que ha aconseguit més recaptació aquesta setmana? ¿Quina pel·lícula ha batut tots els rècords? ¿Quina és una de les sensacions cinematogràfiques de l’any? ¿Quines fotos es posaran a la carpeta, a partir d’aquesta setmana, les adolescents de mig món? Sí, amics. L’entradeta d’avui no ha estat redactada així com així. Ens toca ballar. Cantar. Agitar els pompons. Sospirar per la bellesa de Vanessa Anne-Hudgens. Enlluernar-nos per l’atractiu de Zac Efron, l’ídol teen per excel·lència. En definitiva, ens toca patir. Sofrir. I acomiadar-nos de les bones pel·lícules. Estic parlant de High School Musical 3: Fin de curso (dirigida per Kenny Ortega), que salta a la gran pantalla després de triomfar de manera rotunda amb les seves dos primeres parts televisives. Per la meva part, els Wildcats me la porten fluixa. L’argument me la pela. I opino que Zac Efron no és tan guapo (si m’haguéssiu vist a mi en la meva època estudiantil...). Millor matem el tema i tots m’ho agraireu. Tot i que el que ve ara tampoc sé ben bé com encarar-ho, ja que representa el retorn de Mike Myers després d’anys de silenci amb una pel·lícula anomenada El gurú del buen rollo (The love guru, de Marco Schnabel). La pel·lícula, com sempre, intenta ser una comèdia. I el guió ens trasllada a la vida d’un estrany guru que intentarà refer l’amor entre un popular jugador d’hoquei i la seva dona, que li ha fotut el salt amb un jugador rival. La crème de la crème. Entre els actors secundaris, els de sempre. Jessica Alba, Justin Timberlake, Jessica Simpson i ...oh my God... Ben Kingsley! Acabarem, com sempre, amb aquelles propostes més independents que ens arriben de diversos punts del planeta. Des de l’Argentina, després del seu pas per l’últim festival internacional de cinema de Sant Sebastià (amb premis inclosos pel seu actor protagonista i la seva fotografia), ens arriba El nido vacío, l’última proposta del sempre interessant Daniel Burman (El abrazo partido, Derecho de familia...) que, en aquesta ocasió, ens planteja un guió centrat en la reconstrucció sentimental d’un matrimoni en el moment en que els seus fills marxen definitivament de casa. Els actors protagonistes, Oscar Martínez i Cecília Roth. Des de Cuba, El cuerno de la abundancia (pel·lícula dirigida per Juan Carlos Tabío i protagonitzada per Jorge Perugorría) buscarà el mateix èxit que van aconseguir altres pel·lícules cubanes i del mateix director com ara Guantanamera o Lista de espera. Des de Suècia, Roy Andersson ens porta l’aclamada La comedia de la vida (Du levande) després del seu pas per múltiples festivals internacionals. Per últim, La vida en rojo (d’Andrés Linares) ens trasllada a l’Espanya dels anys seixanta, enmig de la revolució estudiantil universitària i de la mà d’actors com Pilar Bardem, Ingrid Rubio o Miguel Ángel Solá.

La setmana que ve tornarem a Brideshead amb els nens de Huang Shi, caminarem cap a la boda d’una tal Rachel i somiarem amb pel·lícules desastroses amb la complicitat d’uns step brothers.