Fa estona que penso una excusa de pes que aconsegueixi justificar la tardança amb la qual encara no ens hem pronunciat sobre l'edició d'enguany del Sónar. No n'hi ha cap. Bé, probablent sí, una: El festival ens va deixar massa corpressos com per escriure quelcom sense fonament. Així que, passin i vegin la crònica del millor festival del mes de Juny que es fa a Barcelona.
Dijous 18 de Juny de 2009
Tot just entrar al recinte del CCCB-MACBA, la volta oficial de reconeixement al recinte és una feina obligada. És aleshores quan descobreixes que el Sónar Complex aquest any canvia de lloc per deixar d'ocupar l'interior del recinte del MACBA per desplaçar-se fins a l'exterior, a la capella dels Àngels. Allà, el primer dia, hi vam veure tres minuts de
Joe Crepúsculo amb la Estrella de David Vs Thelematicos que, a priori semblava una proposta força curiosa però de la qual vam acabar desistint descobrint que a la mateixa hora
The Wizard a.k.a Jeff Mills, estava encarrilant una íncreïble sessió de Hip Hop que va acabar derivant en una autèntica sessió d'electro old school, house juntament a clàssics temes dels 80's. Jeff Mills era la primera vegada a la història del festival que punxava en horari diürn. Per això, la seva sessió va ser així. Com abans, quan a principis dels 80's punxava des de una radio de Detroit. Vam abandonar la ballaruca per dirigir-nos al SonarDôme, on a les 16:30 començava
Mulatu Astatké & The Heliocentrics. La decissió va ser suprema i sens dubte, aquesta va ser el concert el dia juntament amb el de
Filastine i els africans
Konono nº5. Mulatu Astatké anava acompanyat d'un conjunt de músics, els
The Heliocentrics, que van donar una autèntica lliçó de música d'avantguarda. L'arrel funk, jazz de Mulatu va derivar en una autèntica sessió de psicodèlia electrònica, afro-beat i lounge music, fent ballar al personal d'una manera increïble. Quan va acabar aquesta actuació, al SonarVillage, The Wizard encara repartia galeta, però tot seguit va pujar a l'escenari el finlandés
Luomo, que va donar el toc de gràcia al festival. Acompanyant la seva música, habitualment housera, d'un toc més glitch i acompanyat de
Jake Shears, vocalista de
Scissor Sisters.
Al SonarHall, l'actuació que més ens va cridar l'atenció va ser la de Roland Olbeter i els seus Soundclusters. Pels més ignorants recordar-los-hi que es tracta d'un director d'orquestra -en aquest cas Roland Olbeter- junament a 5 robots-instrument. Com a aposta curiosa, va servir.
El dijous ens vam perdre Institut Fàtima, fet que ens va fer molta ràbia. Com a contrapartida citarem que l'actuació de d´J`d, que era el dj que actuava entre actuacions al SonarDôme, ens va semblar magistral.
Divendres 19 de Juny de 2009: Sónar de dia
Mark Jones plays Wall Of Sound va ser la primera cita d'un divendres amenaçador. No per la temerària acció de passar-se gairebé 20 hores seguides de festa, sinó per que el cel amenaçava pluja. Tot i això el dia va transcòrrer com si res.
Mark Jones va punxar sense pena ni glòria i després vam desplaçar-nos fins a
El Santo, però degut a una descafeïnada actuació de 30 minuts no vam poder arribar a temps. Ens vam perdre el millor d'aquell inici de dia.
El Santo és un home que fa música mitjançant superfcies i interfases electròniques una mica complicades d'entendre per una ment no experta. Per això us recomanem una visita obligada
aquí.
El fet és que encara estem emprenyats per que les actuacions més interessants del SonarDôme només duraven 30 minuts, temps insuficient per poder convinar actuacions que es solapaven.
Just després vam poder veure a
Midee, un tio que feia música estranya vestit amb una curiosa màscara d'elefant. A les 16:30, encara al SonarDôme va actuar
Dorian Concept, una aposta de la Red Bull Music Academy per l'electrònica més funky retorçada que, simplement, em va encantar. El millor de divendres va venir a les 17:00 al SónarHall. L'aposta era per
Quayola. Música minimal, electrònica abstracta i síntesi de tots els conceptes electrònics. La sessió d'aquest anglès anava encarada a una aposta audiovisual. Ho podeu comprovar
aquí, que està resumida en el vídeo de la projecció que portava.
Es podien veure i escoltar les ones. Increïble! Després d'ell,
Ryochi Kurokawa era qui havia de posar els punts sobre les i's. Ja que en qüestions audiovisuas ell era el crack (Podeu veure el vídeo sencer
aquí). Musicalment la seva aposta era molt més claustrofòbica, més complicada.
Drones,
noise i síntesi minimalística. Tant, que per molts la realitat no va superar l'expectativa. Així que molts van abandonar la sala del SonarHall deixant més espai per aquells que sí que ho volíem veure.
Al SónarVillage, mentrestant, hi actuava el showcase de la BBC1. De la qual destacarem les actuacions de LaRoux i BassCleff (Típic, però és el que hi ha).
Ens vam perdre l'actuació de
Tarántula Vs La Orquestra del Caballo Ganador, la de
Bèstia Ferida i vam veure una estona de
Suma Vs Colch-On (de la qual en podeu obtenir més
informació a l'entrevista que, pocs dies abans els hi vam fer). En contrapartida a tot això cal dir que finalment i un cop sortits de dubtes, vam poder veure
Omar Souleyman. Eren molts els incrèdus, però finalment el vam tenir allà. Va ser enorme, molt gran.
Tot i que els escèptics es pensaven que l'actuació era un fake i drradera seu s'hi amagava el detroitià Omar S de disco-house. Finalment vam poder comprovar que era cert i a les 20:30 tot el Sónar estava ballant melodies àrabs a ritme de hard-techno. Memorable!
Divendres 19 de Juny de 2009: Sónar de Nit
Els locals Buenavista i Djhonston van obrir la nit de divendres. D'aquests, en destacarem la destresa del primer, que va encarrilar una sessió molt fina d'electro, pop i techno amb molta classe. Després de Buenavista, la primera actuació va ser la de Little Boots, una aposta de pop petardo sense pena ni glòria i que, sincerament, no va convèncer. Just després i, al mateix escenari, Late Of The Pier, que van tocar únicament 40 minuts. El temps de fer tres cançons i un bis. Tot i això l'actuació va ser una de les més aplaudides de la nit, juntament a la de Buraka Som Sistema. L'escenari dels quals va acabar ple de gent -específicament femení-.
Com que suposem que Crookers va estar molt bé, i tots sabem que el més interessant de l'actuació de Grace Jones va ser que va pujar a l'escenari amb un caball, ens centrarem, bàsicament, amb les sessions de James Murphy a.k.a capo de DFA, juntament a Pat Honey -el bateria de LCD Soundsystem-, que van fer una sessió de disco pse-pse, allissant el terreny a un Richie Hawtin centrat, bàsicament, en repartir sabatilla i deixar la seva faceta mínimal totalment apartada. La gent era el que volia, per això en Richie ho va donar. Després d'ell, SebastiAn va repartir caretes i, aleshores, tot el públic del Sónar Nit lluïa un malèvol atuell que asustava a tots aquells que vam anteposar les nostres preferències pel SónarLab, on actuava en aquell moment, Heartbreak -una proposta d'electro-pop vuitanter prou encisadora-, al SónarClub, on punxava el d'Ed Banger.
La SESSIÓ (en majúscules) de la nit la va fer el que si no fos republicà, diria que és el rei. Erol Alkan, que sense deixar-se encegar per la classe i la majestuositat d'un gran fa punxar de manera tradicional temes de tota la vida, mesclats amb molta finura, de house, disco, electro i funk. Vam acabar la nit amb Don Rimini, una altra aposta de disco-house de moda però que no va semblar pas decepcionar -ara bé, cal tenir en compte que eren les 5:30-. Malauradament vam perdre'ns Agoria i vam marxar embutits com una sardina amb un dels molts busos que l'ajuntament havia habilitat per tornar cap a casa.
Dissabte 20 de Juny de 2009: Sónar de dia
Sense ressaca aparent però amb un cansament in extremis, a la una del migdia ja estavem assentats al SónarHall, fent país. Hi tocaven
Anímc, el grup de Collbató que fa música de bosc. Acompanyats de projeccions, tal com ens avançaven a l'
entrevista que, prèviament, els hi havíem fet, van complir amb una actuació preciosa.
Com que sóm persones netes i, tampoc hi havia res més interessant fins a les 14:00, vam anar a dutxar-nos i vam tornar nets al festival. Llestos per veure en
Txarly Brown punxant rumba catalana i txunta-garrotin a 8 bits des de lluny, i amb una cervesa a la mà. En Txarly va punxar prouta estona com per que a les 16:00 ens desplaçessim, cansats de tanta rumba, cap al SonarDôme, on
Cardopusher punxava dubstep a tota castanya. Després de tanta abstracció vam baixar cap al SónarHall on
Ebony Bones van despatxar un concert la mar de complert. Divertit i boig, tal com són elles. Moltes coloraines, soroll i tropicalisme que van quedar, desseguida esvaïts pel soroll del drones de
Ben Frost. La millor actuació, a nivell personal, del que va donar de si el Sónar de dia, d'enguany. Ben Frost és de
Bedroom Community, un segell isladès que acull aquest australià afincat en aquel país i fanàtic de l'ambient sorollós. La seva actuació, de més d'una hora, va fer que em perdés les ballauques de
Guillamino (SonarDôme a la mateixa hora). Però a canvi vaig poder perdre'm entre els horitzons infinits i les atmosferes tristes i hipnòtiques d'aquest geni australià. Desprès d'aquest estat de shock, la sol·lució era una injicció vitamínica, i aquesta me la va proporcionar
James Pants, del showcase d'Ed Banger a l'escenari SonarVillage. Aquest americà va quadrar una sessió bastan atípica, tenint en compte la tragectòria del segell, on mesclava disco, clàssics del new wave i soul.
La meva sentència al Sónar de dia, la va marcar el showcase del segell
Raster Noton al SonarHall. Allà hi vaig poder veure les actuacions de
Beyonté i la de l'esperadíssim
Alva Noto, amb una proposta audiovisual increïble i que no va deixar a ningú indiferent. Tots sabem quin peu calça n'Alva Noto...El final de festa, però, va ser amb
Busy P. Què dir del capo?
Festival!
Dissabte 20 de Juny de 2009: Sónar de nit
Cal tenir en compte que dissabte a la nit era un dia complicat ja que desenes d'artistes lluitaven per mantenir el lloc d'artista estrella en una nit molt eclèctica i un emplaçamen gegant. Ens vam perdre molts artistes que haguessim volgut veure. La llista és extensa: Fever Ray, Rustie, Dan Le Sac Vs Scroobius Pip, Rob Da Bank, Sinden, Deadmau5 i Henry Saiz. Tampoc vam poder veure ni Jeff Mills, ni Carl Craig, però una fidel unitat mòbil ens va informar via sms que la magnitud de la sessió va ser immillorable i que el festival estava assegurat.
El que nosaltres vam veure va ser com Ángel Molina despertava els més matiners a ritme d'una sessió que va començar d'allò més experimental. Tants anys darrera els plats asseguren nitidesa i la sessió d'en Molina, en aquest cas va ser brutal. Tot seguit vam anar a prendre lloc al SónarClub, on a les 23:00 començava Animal Collective, amb un concert oníric i absolutament atmosfèric. La Nova psicodèlia ve de Brooklyn i ho van demostrar tocant un set list prou curiós. Amb poques pujades i un ritme més aviat sostingut, van tocar temes nous i de tota la vida. Del Meriwater Post Pavillion temes modificats i sorpreses servides directament des del Sung Tongs, que van fer molta il·lussió.
Després d'Animal Collective, Beardyman ens va fer tocar de peus a terra. Una actuació espectacular de beatbox i una lliçó de festa la que va donar l'anglés, des de l'escenari gran del festival. Va fer botar a la massa que omplia la platea de l'immensa nau industial. Va fer desplaçacar als més indies cap a fora -camí de Fever Ray- per animar als més valents i preparar-los per la gran actuació del festival: El retorn d'Orbital. Amb una actuació on van cremar grans temes en els primers quinze minuts. La seva actuació es va servir per parts i va anar acompanyada en tot moment d'un espectacle visual al·lucinògen. Techno, acid i poc minimalisme. L'actució d'Orbital va ser sensacional.
El bluff de la nit, i de tot el festival, sens dubte va ser el de Crystal Castles, però a hores d'ara ja tothom ho sap. Per això vam tornar al SónarClub, on començava Moderat, el projecte híbrido-musical de Modeselektor i Apparat, facturant una actuació de gallina de piel i, on els visuals, també hi van jugar un paper important. La sessió va començar amb el component abstracte bastant accentuat. Poc poc, però, van encarrilar cap una sessió de club, tenint en compte l'hora que era. Marcel Dettman va estar bé però The Requesters molt més. Sens dubte aquests dos barcelonesos s'estableixen com la salvació d'una escena local estancada en propostes poc originals, postergades i caduques. Els Requesters, punxant en prime time van despatxar una sessió de disco-house molt fina i adequada al moment. Centrada en fer ballar la seva música barreja components de groove i psicodèlia, a mesures justes. No se'ls perdin la propera vegada.
Conclusions
Finalment, i després d'haver fet una marató Sónar, assegurem que degut a la crisi, el nombre de quillos ha reduït notablement. Que, tot i la crisi, els modernos segueixen anant al Sónar de dia. Que ens encanta pujar borratxo als cotxes de xoc. Que les instal·lacions del Gran Via 2 són més grans que el Fòrum. Que el SónarMàtica és una cita inel·ludible, així com increïble i que portar l'acreditació i una bossa Adidas, cortesia del festival dóna molta més credibilitat!!!
No vam anar al SónarKids però el següent vídeo, de l'actuació de Laurent Garnier, us far fer una idea de l'ambient que es va viure allà dintre, el diumeng següent al matí. Quan la major part de tots aquells que haviem anat al Sónar de nit encara deambulàvem pels carrers.
da i grandiosa Contra la pared. La pel·lícula se situa en les vides d’un seguit d’immigrants que, com ell, viuen una segona vida a Alemanya.
