Des d'avui, divendres, fins el proper diumenge, el Molí de Mar, de la platja del far de Vilanova i la Geltrú, acollirà el Festival Farday, un festival que algun dia algú va batejar com 'Festival amb vistes'.
A hores d'ara els abonaments ja s'han esgotat, però sembla a ser que encara queden algunes entrades per divendres i, excepcionalment, per dissabte. Les entrades es posaran a la venta el mateix dia a partir de les 17:30 a la guixeta del festival.
Aquesta setmana hem decidit dedicar la nostra última càpsula de música a aquest festival. Fem un repàs de totes les bandes que hi tocaran, tot escoltant cançons i afegint-hi el nostre particular punt de vista. Podeu escoltar-ho aquí o al nostre perfil d'ScannerFM.
El nom de Carles Closa diu poca cosa a ningú. En canvi, el nom de Txarly Brown, potser. Dissenyador gràfic de traçada inconfusible, després de passar per l'electrònica de ma de l'influent segell Novophonic, el Txarly Brown porta una temporada dedicant-se a coordinar els recopilatoris Achilifunk, del qual acaba de sortir la segona edició. Ve a parlar-nos d'això, del seu pròxim pas pel Sónar punxant rumba i del seu particular món i la seva visió del comú per tots. Enciclopèdia parlant i presa d'una incontinència exagerada, Txarly Brown ens fa la seva particular classe magistral.
Coincidint amb l'anunci oficial del cartell del popArb 2009, vam donar la notícia que enguany el Mai a la vida hi serà present patrocinant l'escenari d'El Gorg Nou. Així doncs, la nostra voluntat és que d'aquí i fins que se celebri el festival, puguem anar oferint-vos entrevistes amb els tres grups que tocaran en aquest escenari. El primer de la tanda és La Sentina, i l'Albert, alma màter, fundador, compositor, cantant i guitarra del grup, ens explica qui són, d'on surten i què fan. No precisament home de poques paraules, l'Albert s'explaia que dóna gust per detallar fins a l'últim serrell la història del grup, el naixement del seu primer disc i com s'espavilen en un món discogràfic on sembla que les noves oportunitats ajuden a grups joves com el seu.
Encabat de l'entrevista, l'Albert participa amb la seva guitarra acústica a les nostres Fronton Sessions amb les cançons 'Cargol' i 'TalpGosGatLluç'.
Un Primavera Sound més i una crònica del festival més. Com que nosaltres som tan guais i indies, hem pensat en classificar la nostra insignificant aportació en les sorpreses, els grans, la festa i els bluffs. L’última són les onomatopeies. Cada capítol per cada dia, en el que és segurament el text més trepitjat i refregat en la història d’aquest blog. No en va, aquesta crònica que us disposeu a llegir ha passat per ordinadors diferents, amb resultats tan bonics com que, abans de la darrera correcció, Deerhunter aparegués tant a Els Grans com a Bluffs. Si voleu saber, en quin lloc han quedat, llegiu gossos.
Dijous 28 de Maig
Les Sorpreses
Cuzo van ser els encarregats d’inaugurar la nova ubicació de l’escenari Vice. Tot i tocar metal, la seva música va destinada a tots els públics i mesclen detalls de psicodèlia amb l’estructura matemàtica del metal. Naturalment, a aquesta hora, el percentatge de membres del programa al Fòrum era mínima, i alguns no van començar a arribar fins que a les 18:15 a l’escenari Pitchfork començava Women, el grup matiner que tothom esperava i que van agradar molt tant per la posada en escena com per la seva maduresa musical. Res a veure amb els seus homònims barcelonins, Women són al lo-fi el que Animal Collective han significat a la música pop. És a dir, una petita revelació de cal drapaire que una evolució encertada pot convertir-los en uns grans.
Més. Tot i que les comparacions que rep Andrew Bird amb el germà Wainwright són constants, la veritat és que l’espectacle del senyor Ocell és molt més atractiu –amb tots el respectes- que el de la màxima ICONA dels indies homosexuals. Bird va fer un concert perfecte. Loopejava veu i corda i ho llençava mitjançant un curiós sistema d’speaker rotatori que tenia al seu darrere en forma de gramòfon. Això, o els indies homosexuals, les noies maques i els mitjans generalistes ja poden començar a canviar d’ídol alternatiu. Com a anècdota, l’organització va enfilar-se per les parets quan va veure arribar Andrew Bird sol amb els seus trastos. Sembla que l’havien contractat amb banda i el noi no va avisar.
Una de psicodèlia. Magik Markers podrien ser els nous Sonic Youth, però l’agressivitat amb la que desconstrueixen el rock no es tan abrasiva com la que utilitzen els de Thurston Moore. Un concert molt agradable per descobrir les noves promeses del rock d’avantguarda. Si es quedaran aquí o aniran més enllà no ho sabem, però el sector inquiet del Mai a la vida farà una recerca per descobrir si tenen una col•lecció de cassets gravats amb un segell súper underground de Tucson i fer-ne un monogràfic a la càpsula de música.
El suec The Tallest Man On Earth (avisem que és ironia això de “tall”) va pujar a l’escenari i va aconseguir deixar-nos captivats per la seva poderosa veu (ja ho diuen que al pot petit hi ha la bona confitura) i la seva precisió amb la guitarra. Des d’aquí el nominem a la veu més graciosa del Primavera Sound 2009.
Els Grans
Després que Pete ‘Sonic Boom’ Kember abandonés la carrera com a músic a Spacemen 3 va crear Spectrum. Després de dos anys, el dia 28 de maig van tornar a la península i van oferir un concert suprem, excel•lent, fantàstic. Els fanàtics del drone pop i el rock còsmic van quedar absolutament satisfets amb el que van sentir a primera hora de la tarda. Naturalment hagués estat encara més apassionant veure Spectrum de nit, amb llums lisèrgiques i drogues a les venes (nosaltres no, però hi ha gent molt degenerada als festivals), però coneixent les aficions il•legals de Kember, l’organització del festival va preferir posar-lo d’entrada per assegurar-se que el Boomboom tocava.
Yo La Tengo, després de fer una intro distorsionada de més de 10 minuts, van encarrilar un concert de grans èxits que va durar poc més d’una hora i que es va convertir, segons bona part de nosaltres, en un dels millors del festival. I és que l’edició d’enguany del Primavera Sound era un homenatge encobert al soroll i al shoegaze, i per coronar la reina, era de calaix que el senyor Shields fes el pertinent acte de presència.
Allò de la barrera de so es fa una realitat quan t’adones que els de Kevin Shields toquen amb tanta potència que els acords d’'Only Shallow' se solapen amb les cançons que Jay Reatard està tocant, a la mateixa hora, a l’escenari Ray Ban-Vice.
La Festa
Tot i que tothom s’esperava que Lightning Bolt tocarien darrere les grades, entre el canyissar del costat de l’ATP o a dins de la barra, els americans van comportar-se i van tocar des de dalt de l’escenari. Va ser la primera festa de la tarda, sobretot pels que estaven a primera fila ballant pogo com uns desesperats. Segur que mai ningú s’hagués imaginat que un baix tingués tantes possibilitats. Un del nostre equip (preservarem la identitat del penjat) ha recuperat el seu baix polsós i porta dos dies intentant fer els solos de guitarra que el baixista de Lightning Bolt feia com si res.
The Bug va encisar a tots aquells que omplien el Pitchfork ben entrada la matinada amb sons provinents del dub anglès. Tota una sessió d’autèntica música rave que va semblar no agradar massa als tècnics d’escenari, que en veure que l’artista es sobrepassava li van tallar el so. Amarga relació la d’amor-odi entre artistes i tècnics…
Per la seva banda, Jay Reatard no deu tenir cap problema amb els encarregats del so perquè tan li deu fer com sona. No és que sonés malament, però tot i que el punk sempre va ser una mentida i que va morir fa temps, avui en dia encara arriben ecos. Ell n’és un. Va cancel•lar poc després de ser anunciat i després va reconfirmar, fa mesos. Fàcilment podria no haver aparegut per l’escenari, però ho féu, i a base de cops de guitarra, va escalfar el poc personal que no havia anat a veure My Bloody Valentine.
Aphex Twin és el rei de l’electrònica i quan el nu-rave i l’ed-bangerisme són les premisses que dicten els patrons electrònics actuals, Richard D. James va sorprendre amb una sessió de deep-house amb molta classe.
Meneo, complint amb el que van dir a l’entrevista que els vam fer com a prèvia del festival, van despullar-se posant de manifest que la talla del seu membre viril no va en proporció geomètrica de la festa que porten a sobre. Rigo i Raúl, som fans vostres.
Bluffs
Wavves són joves artistes que la fama se’ls ha quedat gran. Ho van demostrar a última hora de dijous, protagonitzant un concert penós on a més d’enfadar-se entre ells es van encarar al públic. Tot per culpa de mesclar èxtasi, alcohol i alguns narcòtics (segons la nota de premsa que el dia següent va publicar la banda). Podeu veure un video del que va passar aquí:
Divendres 29 de maig
Les Sorpreses
Sleepy Suns va ser la primera sorpresa del divendres ja que van demostrar-nos que són ells l’esperança de la nova psicodèlia de més enllà de l’oceà. Naturalment haguéssim preferit començar les sorpreses del divendres amb els xinesos Carsick Cars, el disc dels quals ha estat una petita revelació en l’habitació de molts nosaltres, però que els designis del Senyor Horari va fer coincidir mortalment amb The Pains Of Being Pure At Heart i les cues a l’Auditori per veure My Bloody Valentine.
Sabem que molts de vosaltres pensareu que tocar una nota sostinguda durant una hora seguida és quelcom pel que ningú donaria ni un euro, però veure monjos satànics tocant guitarres no té preu. Malauradament, Sunn O))) van patir el retard de Shields i companyia a l’Auditori i va privar-nos a molts de nosaltres d’introduir-nos en l’oceà drònic apocalíptic dels amos i senyors del soroll.
Tot i que ja els coneixíem, vam veure per primer cop The Extraordinaires a la passada edició del Primavera Club, on van encisar-nos amb el seu folk rock felicià de la talla de The Decemberists. Aquest argument va servir per tornar a veure’ls i quedar encara més enamorats d’ells.
Els Tokyo Sex Destruction no són una sorpresa, tot i això els col•loquem aquí perquè s’ho mereixen. Sempre donant la talla, però aquest cop acompanyats de Gregg Foreman, van donar un punt de vista més psicodèlic al seu punk de garatge d’essència negra.
Crystal Antlers es coronen com la petita banda més gran de les que van tocar a aquesta edició del Primavera. El fet que se solapéssin amb MBV a l’Auditori va fer que no puguéssim veure’ls des del principi. Però sens dubte, un dels millors i amb escreix.
Als festivals sempre hi ha un concert que recordes i, de divendres, ens quedem amb el de Fucked Up. Hardcore tocat amb tres guitarres i acompanyat de la veu visceral del seu cantant, Pink Eyes. The Chemistry Of Common Life va ser un dels discs de l’any pel Mai a la vida, el seu concert –excepte perquè es van despullar a l’escenari- també serà un dels millors del festival.
Els Grans
El primer gran concert va ser sota l’aclaparador sol d’un quart de set de la tarda a l’escenari Pitchfork. Jason Molina acompanyat dels seus membres de Magnolia Electric Co. van fer un concert excel•lent. Natural, sincer i agraït, així és el senyor Molina, un home que com a mínim hauria de tenir una plaça amb el seu nom al seu poble, Lorian, a Ohio.
Més d’un incrèdul pensaria que anar a veure un concert i posar-se taps a les orelles són dues coses una mica antagòniques. Tot i això, aquells que vam anar a veure els My Bloody Valentine a l’Auditori sabíem què era el que ens esperava dins. El recital va valdre la pena però segurament per l’alta expectació de veure’ls a un lloc com l’Auditori va fer que contra tot pronòstic no es convertís en el millor concert del festival. Abrasius, escoltar-los sense taps va ser una gosadia per alguns que, encabat, van estar una bona estona tocats per la tormenta sònica dels irlandesos.
Els que van superar totes les expectatives i amb escreix van ser Shellac. Steve Albini és el millor director de rock del món i no és una exageració. Math-rock, metal encobert, potència, ràbia i unes tonyines al davant que verge santíssima. Un de tants millors concerts del Primavera 2009. Jarvis Cocker és sinònim d’elegància i bones formes. Amb camisa i corbata va omplir l’escenari Estrella Damm i va oferir un concert complet. Amb una pinzellada de tot el que conforma l’únivers del ex Pulp. ‘I Never Said I Was Deep’ i ‘Don’t Let Him Waste Your Time’ demostren que darrera de l’aparença de vividor hi ha un lletrista de cap a peus.
La Festa
The Mae Shi van ser la festa. No hi ha res més a dir. Recordant als Refused més passats de voltes i, en alguna ocasió, als The Rapture més agresius. El públic va saber respondre i ells ho van saber aprofitar. Fins i tot van arribar a desplegar una lona entre el públic tal i com fan els hooligans italians en els seus famososos tiffos.
Tot i que no ens en recordem massa, sabem que Michael Mayer, com sempre, va estar a l’alçada. Lluint les gales d’un dels grans del techno alemany, va començar la sessió fent un petit homenatge a l’electrònica industrial valenciana d’antany per encarrilar temes que deixaven el minimal de banda per decantar-se per ritmes més contundents.
No vam veure Dan Deacon. I si el vam veure no ho recordem.
Bluffs
Tot i que va ser un mig bluff, The Pains Of Being Pure At Heart podrien haver dut un directe més preparat. El cantant podria haver assistit a algunes classes de cant i nosaltres haguéssim sortit més contents. Llàstima que no fos així i que el seu primer disc homònim soni molt millor que el seu directe. Així i tot, el seu curt concert (de mitja hora) va ser una recopilació de les millors cançons del seu disc i el públic bé en va gaudir. Nosaltres som massa exigents.
Dissabte 30 de Maig
Les Sorpreses
Si hi ha alguna sorpresa del dissabte, sens dubte qui s’emporta el premi al petit gran grup és Ariel Pink, fent una de les actuacions més divertides del festival quan va compartir escenari amb la gent de Vivian Girls.
Herman Dune va ser l’artista que va escalfar motors just abans que tingués lloc l’actuació de Neil Young. Tot i no ser la primera vegada que assistien al festival, sí que ho era després de la nova formació. David-Ivar va obrir l’actuació amb una versió acústica i tot just després van començar a encarrilar el repertori de tota una vida de música. Felicitat, alegria i bon rotllo per seguir encarant la recta final.
Després d’haver tocat tres vegades seguides al festival, segurament aquesta va ser l’actuació on els de Bradford Cox van tenir més públic. Presentaven en directe el doble treball Microcastle / Wierd Era Cont i el resultat va ser extraordinari. Obrint amb el set list exacte que el tracklist de Microcastle l’actuació va derivar en una sessió d’autèntic pop còsmic. Deerhunter se situen com la promesa de la música d’avantguarda.
Quan un servidor no s’esperava gran cosa de l’actuació de Black Lips, puc assegurar que va ser una de les que més em van sorprendre. Amb una afluència multitudinària, Black Lips van tocar tant o més borratxos que el públic que omplia el Vice i ho van fer amb molt art, cal donar-los el mèrit. Però aguantar-se quiet a ‘Katrina’ o ‘Cold Hands’ era altament complicat.
Tota una familia a sobre un escenari demostrant que encara es pot fer música com abans. Els fills de Ingrid Weiss, bateria de The Raincoats, són Kitty, Daisy and Lewis i tots junts van oferir un concert de rock and roll per a treure’s el barret. I si The Shins es fusionessin amb Damien Jurado sortiria Chad VanGaalen i el seu agradablíssim concert al Rockdelux a mitja tarda. Quin goig i quina joia.
Els Grans
El dissabte era un dia de grans noms. Així que a la mateixa línia col•locarem als tres grans noms del dia, que van portar el festival a superar totes les expectatives més optimistes. 30.000 persones van ser les que es van aplegar dissabte per veure a Neil Young en el seu concert de dues hores i mitja. Tot estava a punt per aplanar el terreny a l’avi de la música americana. L’assistència més massiva en tota la història del festival.
The Jayhawks, tot i haver-se ajuntat de nou després d’una temporada de malentesos, van col•locar-se al Top 5 dels millors concerts del festival. A les 21:15 tot estava llest perquè Neil Young sortís a l’escenari i cal destacar la increíble imatge de massa humana que cobria tota la costa que abarcava l’escenari Estrella Damm.
Un cop superada la mitjanit, Sonic Youth van clausurar l’escenari gran del Primavera Sound i ho van fer amb un espectacular concert, situant-los encara més com una de les millors bandes de la història de la música contemporània. Algun però? Massa del darrer disc.
Més enllà de la Santíssima Trinitat que va tocar a l’Estrella Damm, The New Year són uns altres grans, tot i l’hora en què els van programar. A les quatre de la tarda, convertint-se en el concert més matiner de tot el festival, van tocar durant 45 minuts clavats, centrant-se en el seu darrer disc i els seus magnífics inicis i finals de ‘Folios’ i ‘The Idea Of You’. Els adorem.
Bluffs
Shearwater, el grup paral·lel de Will Sheff d'Okkervil River, va presentar-se a l'escenari Pitchfork, però la seva proposta no va tenir res a fer davant de les altres propostes d'aquella hora. I el mateix Sheff no hi era.
El concert de Jeremy Jay va ser el més castigat del festival. Va començar un concert que sense pena ni glòria es va veure truncat per uns problemes tècnics que van deixar sense llum l'escenari Ray Bay-Vice durant gairebé mitja hora.
La Festa
Dj /rupture va ser coronat com un dels millors discs del Mai a la Vida del 2008 gràcies a Uproot i al Primavera Sound va ser l’alternativa a la modernitat de Simian Mobile Disco. Ja us ho podeu imaginar, Mush’ups i bootlegs de dub, electrònica abstracta i hip hop deconstruït. Impecable.
Simian Mobile Disco ja havien vingut al festival, però són l’aposta segura per a un final de nit. Agraden tant als indies com als clubbers i al Primavera Sound sempre són benvinguts.
Tot i que tenim a Dj Coco més sobat que qualsevol altra cosa (cal recordar que és el resident de la [2], el nostre club preferit), el premi a la festa del dissabte se l’emporta la seva sessió, on no van faltar els clàssics de sempre juntament a un escenari inundat de gent i moltes cares conegudes entre el públic. Sens dubte la imatge més carismàtica del Primavera, i nosaltres hi vam ser.
Diumenge 30 de Maig
La ressaca més absoluta regnava entre les cares de tots aquells valents que diumenge a la tarda vam assistir al parc de Joan Miró. Sedaiós van ser els encarregats d’iniciar els concerts pels agosarats que van poder sortir de casa cap allà les 16h. Klaus and Kinski, per la seva banda, van sonar millor que el mes passat al Maremàgnum. La sorpresa de la tarda va ser, però, Angelo Spencer. No teníem ni idea de qui era i ell solet, amb un bombo la guitarra i els balls d’un homeless espontani va facturar el millor concert per l’hora i la situació. Karl Blau, el més esperat de la jornada, però, va voler centrar-se en el seu repertori més estrambòtic, deixant-nos amb ganes de la seva faceta més melòdica. Un crack, l’amic de Phil Elverum, que volem veure sense ressaca, palmeres i gronxadors.
Tot i que la gran decepció va ser la caiguda del cartell de Dj Yoda, el premi a la sorpresa se l’emporten Dutchess Says, un quartet de rock obscur i pinzellades d’electrònica industrial provinent de Canadà. La seva cantant és una desfassada i ho va demostrant tirant-se al públic, llençant cervesa a les primeres files i pujant entre els assistents. Tot un revitalitzant per a la ressaca dels que estaven allà. Tot al contrari que Stanley Brinks, acompanyat per Freschard i Ish Marquez, que tot i ser molt entranyable, la seva música pausada no era la més adient per aquelles hores.
El bluff del diumenge se l’emporten Merienda Cena i John Maus que, tot i intentar-ho, la seva proposta es va quedar allà. Tot i això, ara riem molt amb les seves bases trance, la veu distorsionada i els saltirons descompassats.
Fotos de Inma Varandela, Cristina del Barco i Chus Sánchez.
La Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial is back! I la veritat és que no torna amb un tema excessivament alegre. Aquesta setmana intentarem analitzar aquelles pel·lícules que, com a nexe en comú, tracten la mort (direm pèrdua per ser més fins) de familiars. És el tema que toca, perquè fa poques setmanes que es va estrenar aquí, a les nostres estimades contrades, la nova pel·lícula d’un senyor britànic que s’anomena Michael Winterbottom. La pel·lícula és altament recomanable, segons el meu (in)discutible criteri. I té nom de ciutat, Gènova.
I em direu... ¿I quina relació té Gènova amb la mort? Té relació amb la mort, perquè l’argument i la substància de tot plegat s’inicia en el moment en què una mare de família mor en un tràgic accident de trànsit. Això, que ja se’ns explica des del mateix minut u de la pel·lícula, els serveix al marit vidu i a les seves dos filles per intentar superar el trauma i marxar del seu Chicago natal per tal de passar un any a la ciutat italiana de Gènova, gràcies a un treball universitari del pare. Així, i partint d’aquesta base, a la Càpsula analitzem altres pel·lícules profundes com La habitación del hijo, Caos Calmo, Para que no me olvides o The door in the floor (Una mujer difícil), entre moltes altres. Evidentment, tampoc podem deixar de banda les sèries. El màxim exponent en tractar aquesta temàtica seria la magistral A dos metros bajo tierra (Six feet under), que ja ens ubica l’argument en una funerària. Però n’hi ha d’altres que també utilitzen la mort com a punt de partida. Trobem exemples clars en sèries com Everwood, Weeds, Huff o Twin Peaks.
Si escolteu la càpsula fins al final, tindreu premi. Al Mai a la vida encara estem traumatitzats per tres pel·lícules Disney que reflecteixen aquest tema. ¿Recordeu com va morir Mufasa a El rey león?
Ja sabeu que podeu escoltar aquesta càpsula AQUÍ o directament al nostre perfil d’SCANNER CLUB.
Preparad vuestro olfato de hienas, pronto habrá novedades aquí...
La Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial d’aquesta setmana es posa seriosa. Bé, no és veritat. Ho intenta, però no pot. Els senyors que realitzem aquesta educativa i estimulant càpsula, per semblar encara més intel·ligents del que som, ens hem posat les ulleres de pasta per encarar un tema cinèfil del tot apetitós. Avui anem de llestos i parlem de documentals. ¿Documentals? ¿Així com així? No exactament. Centrem la nostra mirada en aquells documentals nord-americans que saben mirar-se el melic i parlar dels seus propis assumptes. ¿Què vol dir això? Doncs que intentarem esbrinar com es veuen els nord-americans a ells mateixos a partir de la seva pròpia filmografia documental contemporània. Vés quina cosa!
I com que veig que avui m’estic preguntant i responent tota l’estona, aquí llenço una altra pregunta amb resposta. ¿I tot això, a què ve? Doncs ve perquè el senyor Michael Moore va estrenar el passat divendres la seva nova pel·lícula, titulada Sicko, que ens mostra a mode de denúncia la lamentable situació del sistema sanitari als Estats Units. Això ens serveix també per dialogar en relació a la qüestionada postura de Moore en la realització dels seus treballs. La pel·lícula s’ha estrenat aquí en dos anys de retard, just quan tota persona sensata ja l’havia vist fa temps descarregada d’Internet. No sé que n’opinarà d’això la senyora ministra. Però com que aquest no és el tema, el deixo de banda i us dic el següent.
A més de les pel·lícules de Moore, a la càpsula hi podreu trobar comentaris enginyosos en relació a una altra de les estrenes documentals recents, Man on wire. I xerrameques diverses pel que fa a altres pel·lícules documentals interessants.
Podeu escoltar tot això AQUÍ o directament des del nostre perfil d’SCANNER CLUB. Així de fàcil.
Per cert, el tràiler de Sicko (doblat al castellà) s’equivoca. Michael Moore no va guanyar l’Oscar amb Fahrenheit 9/11. Ho va fer amb Bowling for Columbine.
Aquesta setmana, a la Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial, tenim ganes de parlar de vampirs. Perquè? Doncs per que fa exactament una setmana que s’ha estrenat, a nivell estatal, una genial pel·lícula sueca anomenada Déjame entrar (Låt den rätte komma in, dirigida per Tomas Alfredson) que barreja el vampirisme amb conceptes tan amplis com l’amor, la necessitat mútua, la complicitat, l’assetjament escolar, la venjança i els assassinats. OMG!
Tot això ens serveix, a la vegada, per relacionar, recomanar o comentar algunes pel·lícules i sèries on els vampirs, diguéssim, hi tenen un pes especial. Pel·lícules com les ja famoses Drácula de Bram Stoker, de Francis Ford Coppola, els inicis cinematogràfics de Tod Browning, alguna que altra paròdia o els Nosferatus més famosos de la gran pantalla. Tampoc ens oblidem de El baile de los vampiros, de Roman Polanski o alguna d’aquestes cintes thrash dels vuitanta amb uns vampirs amb xupes de cuir. Entremig, també us alertem sobre alguna que altra merda monumental que toca aquesta mateixa temàtica. I alabem una sèrie anomenada True blood, que tothom ja hauria d’haver vist. Si, a més, aguanteu fins al final, us regalem un tall musical de tota una perla cinematogràfica.
Si teniu ganes d’escoltar la càpsula, heu de fer una cosa molt fàcil. Clicar directament AQUÍ o escoltar-la des del nostre perfil d’SCANNER CLUB.
Sóc el vampir més famós, més dolent i tenebrós que arriba d’ultramar...
A la Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial d’aquesta setmana, aparquem momentàniament el nostre estimat cinema per tal de dedicar-nos íntegrament a elogiar algunes de les bondats d’aquest aparell tan útil (o inútil, a vegades) anomenat televisor. I ho fem, rememorant la nostra infància, mentre escoltem algunes de les sintonies d’aquelles sèries infantils mítiques que poblaven la graella televisiva a finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta.
Al Mai a la vida hem crescut amb la Nets, la Noti, el Petri i el Megazero. I amb les obres mestres més absolutes de l’anime japonès. Hem gaudit de l’espai exterior amb uns éssers creats aquí. Hem après a fer experiments amb un científic que no ens contestava les cartes. Hem patit amb les benintencionades sèries espanyoles. I hem après a reproduir-nos perquè, al seu dia, ens ho va explicar una sèrie sobre el cos humà. En aquella època, tots érem feliços. No hi havia problemes. Fèiem col·leccions de cromos. I jugàvem amb els tazos.
Sabem que les sèries infantils d’abans eren infinitament millors que les que es fan ara. Per constatar-ho, podeu escoltar la càpsula d’aquesta setmana AQUÍ o bé al nostre perfil d’SCANNER CLUB.
I ja ho sabeu. L’amor és fort i resplendent. Heu de ser valents.
EDIT: Podeu veure l'entrevista en format vídeo a través d'aquest link, on els nostres amics d'ScannerFM van decidir amablement filmar la nostra entrevista.
En Joan Miquel Oliver comença Bombón Mallorquín amb un Final Feliç, tal i com acaba el seu llibre El misteri del Amor, recomanat pel Mai a la vida. Tot i que, com ja sabeu, la primera cançó del disc és Lego, un viatge a un mateix des de la infància, per això de l'ego.
Joan Miquel Oliver, bona persona i millor cantautor, ens parla del seu 'no classificat estil' i de la seva total entrega a aquest projecte que està presentant. En Joan Miquel Oliver i el seu pOp, amb O tancada i mallorquina, seu a la cadira i ens demostra ser, una vegada més i per si en teníem algun dubte, la persona més senzilla i modesta del món. Passem revista i parlem del nou disc i el llibre que l'acompanya 'Quadern 2008' entre moltes altres coses d'interès.
Abans d'escoltar l'entrevista us avancem que en Joan Miquel Oliver no escolta reggaeton a la intimitat... ara sí, podeu escoltar aquesta entrevista, feta per l'Andreä Valverde, l'Arnau Sabaté i una servidora, Míriam Gómez, aquí o, com sempre, al nostre perfil d'scannerfm.
I com prometem, aquí teniu alguna de les dates i llocs on podreu veure'l en breu:
23 d'abril, Sant Jordi!, a partir de les 11:00 Signatura Itinerant de St.Jordi a Barcelona (consultar horari al myspace) 24 d'abril a les 22:00 al Teatre Monumental de Mataró 25 d'abril a les 21:00 a l'Auditori Municipal de Terrassa 30 d'abril a les 21:00 Cassino l’Aliança de Barcelona 1 may d'abril a les 22:30 a el Sielu de Manresa
El cordobès Ángel Ortiz va rellançar Pupilo Records ara fa uns anys, i coincidint amb el cinquè aniversari del segell, ens visita al Mai a la vida per fer un repàs a la trajectòria de la discogràfica. Des de Catpeople fins a Los Seis Días, passant per The Blows, Camping, Aaron o Idioterne, escoltem els singles que han marcat la història del segell. I a més a més, li preguntem totes aquelles coses que sempre havíem volgut preguntar a una discogràfica.
Podeu escoltar la càpsula sobre Pupilo Records aquí o al nostre perfil del Club d'Scanner FM.
Lo-fi és el contrari de hi-fi. D'acord, però què és el lo-fi? El lo-fi és tota aquella música gravada amb quatre rals, amb mitjans pobríssims, la qualitat de so de la qual després se'n ressenteix. Se'n ressenteix o en fa bandera, perquè el que va començar com una necessitat imperativa, avui en dia s'ha convertit en una actitud de molts grups que prefereixen sonar bruts (i aquí és on la frontera amb el noise es dilueix) que no pas nets i ben produïts. A la càpsula de música del Mai a la vida parlem de tot això i, millor encara, escoltem alguns dels grups emblemàtics del lo-fi com Guided By Voices, Sebadoh, Neutral Milk Hotel i algun altre més modern com Times New Viking o Kokoshca.
Escolteu la càpsula de música del lo-fi aquí o al nostre perfil del Club d'Scanner FM.
En vint-i-vuit minuts seguits es poden fer moltes coses. Mirar la paret. Rascar-te la panxa. Intentar comprendre el perquè de la graella televisiva de Tele 5. Mirar el sostre. Netejar-te el melic fins a treure el borrissol més amagat. Fer abdominals mentre et menges un paquet sencer de galetes Príncipe. Enumerar els registres dramàtics d’Arnold Schwarzenegger. O comptar els dies que falten fins arribar a l’apocalipsi final. Però, com sempre, des del Mai a la vida et proposem un pla més o menys alternatiu.
A la Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial d’aquesta setmana hem decidit parlar d’adaptacions de còmics a la gran (i la petita) pantalla. Per això, hem decidit convidar a un senyor expert en còmics, anomenat Víctor Pascual, per tal que ens doni la seva particular visió de tot plegat. ¿I a sant de què toquem aquest tema? Doncs a sant de la recent estrena de la pel·lícula Watchmen, la qual ens servirà, a més, per parlar d’altres adaptacions de novel·les gràfiques d’Alan Moore, de Frank Miller, de superherois, de vampirs, alternatives, freaks o directament bizarres. I us prometem una càpsula políticament incorrecta, amb titoles de color blau, acudits a costa de Christopher Reeve i una explicació coherent en relació a l’origen de l’univers. Tanmateix, aprofitem l’avinentesa per tal d’aclarir dos conceptes importants. Maggie Gyllenhaal no té cara de vella. I els cangurs no trepen de la bossa fins als pits de la seva mare. Ho fan des de la vagina fins la bossa. Error meu. Escolteu la càpsula per tal de comprendre el que estem dient.
I ara us preguntareu... ¿on podem escoltar tot això? Doncs molt fàcil. Ho podeu escoltar AQUÍ o des del nostre perfil d’SCANNER CLUB.
Oriol Riverola és el culpable que aquesta setmana no tinguem una càpsula de música com les habituals. No presentem cap novetat ni anunciem quin concert no ens pensem perdre. Anem més enllà i convidem a l'Oriol, ment pensant d'Hivern Discs, una plataforma que engloba el concepte segell discogràfic i blog de música electrònica. L'Arnau Sabaté, les orelles més eclèctiques del Mai a la vida parla amb ell mentre l'Eduard i l'Andrea s'ho miren i juguen a les set diferències entre el techno i el house. Tot plegat, mentre de fons escoltem una selecció de l'Oriol i ens explica quatre anècdotes.
No us heu fixat en que, de tant en tant, us trobeu amb algú amb qui no us hauríeu de ficar? Aquest és Clint Eastwood. Al menys, és el Clint Eastwood que es posa davant i darrere les cameres per filmar la seva última (i esplèndida) producció, Gran Torino. Al Mai a la vida hem decidit anar al cinema a veure aquesta pel·lícula. Ens ha agradat. I, per això, decidim dedicar-li la Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial d’aquesta setmana a un dels pocs mestres del Hollywood clàssic que, per sort, encara queda en actiu.
Clint Eastwood ho té tot. És humil. Carismàtic. Brillant. En aquesta càpsula analitzem la seva figura a partir d’algunes de les seves pel·lícules més emblemàtiques. Les dues que té actualment en cartellera, Gran Torinoi El intercambio. Els Spaghetti Western que el van donar a conèixer. La seva etapa més dura, amb Harry, el sucio. Les seves primeres pel·lícules com a realitzador. Els seus diàlegs més memorables. Les seves obres mestres més absolutes (vegis Sin perdón o Million Dollar Baby). I les seves innumerables facetes artístiques. De pas, aprofitem per analitzar girs fílmics inesperats. Ens preguntem si a Almeria hi corren boles de pols gegants. Si és habitual trobar-se algú pel carrer corrent amb un ganivet a la mà. I si ens hem de prendre alguna cosa per la memòria al no recordar una de les frases insígnia de la pel·lícula Mystic River.
Com sempre, podeu escoltar la nostra càpsula AQUÍ o al nostre perfil d’SCANNER CLUB. Al matí, a la tarda, a la nit o quan directament us vingui en gana.
Enterrem els nostres pecats. Netegem les nostres consciències. Ara sí!
Freaks. Geeks. O nerds. Aquesta és la qüestió. La Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial d’aquesta setmana s’apunta a fer una radiografia exhaustiva d’aquests tipus d’espècimens que acostumen a pul·lular per algunes d’aquestes pel·lícules i sèries que ens acompanyen en el nostre imaginari popular. Ho englobem tot en una mena de síntesi en relació a la figura dels adolescents marginats en les pel·lícules (majoritàriament) de caire independent i en algunes de les sèries més interessants del panorama televisiu nord-americà.
I amb aquesta premissa, ¿que coi ens surt? Per començar, una de les càpsules indefinides més freaks (o nerds, o geeks...) de les que portem fetes fins ara. Així, i a ritme del Canned Heat de Jamiroquai (els experts entendreu el perquè), prenem atenció en tres mostres interessantíssimes centrades en la figura de l’adolescent com a marginat social. Ja sigui en clau de comèdia empanada, representada per Napoleon Dynamite (a la fotografia). En clau de tragicomèdia cínica, destil·lada magistralment per Todd Solondz a la pel·lícula Bienvenidos a la casa de muñecas. O en clau de paranoia terrorífica, amb la mítica Carrie. Tanmateix, enumerem alguna que altra pel·lícula imprescindible per entendre la visió que l’adolescent inadaptat té del món que l’envolta. Elogiem sèries del calibre de Freaks and geeks, Daria, Malcolm in the middle, The big bang theory o Kevin Spencer. I enaltim directament una de les obres més importants de la història de la televisió mundial (sí, ho dic seriosament). Una sèrie on el NERD és l’autèntic i extraordinari protagonista.
Si voleu saber de quina sèrie es tracta i escoltar aquesta bonica càpsula indefinida en la seva totalitat, ho podeu fer AQUÍ o al nostre perfil d’SCANNER CLUB.
Ja ni ens en recordàvem, però després de dos anys amb sengles hiverns marcats per veure qui aconseguia endur-se aquell o l'altre grup, en aquest 2009 tornem a tenir el FIB com a amo i senyor dels festivals d'estiu. The Killers, Franz Ferdinand, Oasis i Kings Of Leon i el Summercase que diuen que no es farà just després d'acabar d'enregistrar la càpsula. La raó oficial és per culpa de la crisi, però Sinnamon i el Summercase no en són els únics. El Festival Digressions tampoc no se celebrarà enguany. Mentrestant, el Primavera Sound 09 dobla les vendes respecte l'any passat i el Sònar segueix a la seva. Disculpeu que Neil Young, al Primavera, i el cartell complert del Sònar hagin aparegut després de gravar la càpsula, però som així d'oportuns. En qualsevol cas, escoltar fragments dels nous discos de Clem Snide (Hungry Bird), Fanfarlo (Reservoir) i Dan Deacon (Bromst) és una bona excusa per fer click aquí sota.
Podeu escoltar la càpsula de música d'aquesta setmana aquí o bé al nostre perfil del Club d'Scanner FM.
Ja està. S’han lliurat els Oscar. S’acaben les apostes. Les eufòries. L’elegància. Les promocions. I l’ambient festiu. Als senyors de Hollywood ara només els queda tornar a les seves humils mansions, amb les rutines de sempre, les mateixes festes i còctels cada cap de setmana i les seves sessions de sexe tàntric. Quina vida més trista. Des del Mai a la vida no vam demanar acreditació per a la cerimònia (ho provem l’any que ve?), però sí que ens hem posat a analitzar tot detall ínfim que va succeir en aquesta bonica celebració cinematogràfica.
Va ser la nit triomfal d’una petita pel·lícula anomenada Slumdog Millionaire, la qual ens agrada, però de forma moderada. La nit de Danny Boyle, un senyor director que sempre ens ha caigut bé. I la nit d’una noieta anomenada Penélope Cruz, que va créixer en un lloc anomenat Alcobendas i que ara es passeja per les catifes vermelles més prestigioses de l’univers. La gala dels Oscar d’aquest any ens ha servit, a més, per elogiar els premis a Kate Winslet, Heath Ledger i Sean Penn, tot i que lamentem haver perdut l’oportunitat d’escoltar un discurs d’un Mickey Rourke que hagués estat certament freak i memorable. Ens serveix també per aplaudir a un dansaire Hugh Jackman, perfecte mestre de cerimònies. Per reivindicar pel·lícules oblidades. I per ficar-nos amb un desconcertant Joaquin Phoenix. Per si fos poc, no ens oblidem dels premis Razzies a les pitjors pel·lícules de l’any.
A mode de Who wants to be a millionaire? teniu diverses opcions per escoltar aquesta càpsula:
a) Escoltar-la AQUÍ b) Escoltar-la al nostre perfil d’SCANNER CLUB c) No escoltar-la i no valorar la nostra estimable feina d) Passar de tot, sortir al carrer amb una escopeta i aniquilar la humanitat
Benvinguts a la quarta càpsula indefinida de l’audiovisual mundial. Sabem que la trobàveu a faltar. Aquesta setmana aprofitem la recent estrena de la pel·lícula Buscando un beso a medianoche (qui diu recent estrena, diu fa dos mesos) per tal d’analitzar un altre d’aquests temes indefinits que ens agraden tant, les pel·lícules fetes amb quatre duros. Tot i que dins l’equip del Mai a la vida odiem profundament aquesta pel·lícula (bé, el Xavi no, el Xavi s’apiada d’ella), és un molt bon exemple del que entenem per pel·lícula realitzada amb un pressupost ínfim. Rodar sense els permisos corresponents. Utilitzar tècniques d’enregistrament barates. Rodejar-se d’un equip format només per aquells membres que siguin indispensables. O comptar amb els teus amics de l’ànima per donar vida als personatges principals. Si és que, avui en dia, qui no fa cinema és perquè no vol...
Així, entre códigos maliciosos i virus diversos, analitzem pel·lícules tan emblemàtiques (i tan barates) com ara Clerks, Los perros dormidos mienten, Boys don’t cry, Antes del amanecer, El fin de la inocencia, Temporada de patos, Retrato de April o Once, entre moltes altres. I ens lamentem que, per culpa de la falta de temps, no hem entrat a parlar en profunditat d’altres baratijes mítiques com ara tota la filmografia del mestre John Waters, les pel·lícules dogma, el bizarrisme nacional o productes tan recordats com El ataque de los tomates asesinos o El proyecto de la bruja de Blair. Però, ara que hi pensem, cadascun d’aquests temes tenen una càpsula per sí sols.
Podeu escoltar la càpsula indefinida de l’audiovisual mundialAQUÍ o al nostre perfil d'SCANNER CLUB. No us trenqueu massa el cap i feu el que cregueu convenient. Mentrestant, aneu entonant el Falling Slowly...
Estimats amics i compatriotes. Al Mai a la vida som indecisos de per sí. Vam iniciar aquesta interessant càpsula fa tres setmanes sense un títol clar. Vam continuar amb un títol curt i bonic anomenat Opera Prima. I hem acabat per recuperar-ne un altre a l’atzar que se’ns va ocórrer a meitat programa. Definitivament (¿segur?), la cosa aquesta que un servidor us porta cada setmana passa a anomenar-se Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial. Sí. De veritat. Aquest és el títol. No volem queixes.
Aquesta setmana ens n’hem fixat en la recent estrena de la pel·lícula de Gus Van SantMi nombre es Harvey Milk (Milk) per tal d’aprofundir i divagar en relació a un gènere que sembla ser que cada cop està més de moda, els biopics. I alguns em direu, ¿i que collons és això dels biopics? Fàcil. Totes aquelles pel·lícules que centrin la seva narració en la figura d’algun personatge real que, per algun motiu o altre, hagi deixat empremta en la nostra societat. Si un bon dia, el porter de la vostra escala es dedica a violar i assassinar a sang freda a senyoretes joves i acaba empresonat en algun penitenciari turc, és possible que algun director consagrat vulgui fer una pel·lícula en relació a tot aquest assumpte. Però no us enganyeu, això no seria un biopic. Això seria una TVmovie de diumenge per la tarda basada en fets reals. Podríem trobar exemples de biopics famosos en pel·lícules com Las horas (centrada en la vida i mort de Virginia Woolf), American Splendor (Harvey Peckard), Amadeus (Mozart i Salieri), La vida en rosa (Edith Piaf), Ciudadano Kane (Randolph Hearst), Una mente maravillosa (John Nash), JFK (John Fitzgerald Kennedy), Ghandi, Ed Wood, AlioPollock.
De pas, intentem entendre algunes de les pel·lícules de Gus Van Sant, parlem de política nord-americana, insultem la memòria de Pompeu Fabra, gaudim amb la professionalitat de Natalie Portman i Scarlett Johanson, ens barallem amb Buscando un beso a medianoche i us informem de futurs projectes.
Tot això, de forma compacta, ho podeu escoltar aquí o al nostre perfil d’Scanner Club. Vosaltres decidiu.
Quan l'Arnau va saber que existia la possibilitat de dedicar alguna càpsula a música sorollosa, va començar a fer bromera amb la boca i a dir noms llargs i estranys i que faria tot el possible per ser a l'estudi el dia que tingués lloc. Tot joiós, quan gravàvem ens explicava coses de guitarres, pedals, loops i capes i tots vam acabar pronuncionat Einstürzende Neubauten com millor sabíem. Noise-pop, shoegazing, space-rock, drones i post-rock, My Bloody Valentine, Spacemen 3, The Ex, A Place to Bury Strangers i Fuck Buttons i cançons llargues i cançons encara més llargues. Això és el que dóna de sí la secció de música del Mai a la vida d'aquesta setmana. Com és tradició, també vam tenir tres novetats: Pram Town de Darren Hayman, Black Sheep de Julian Cope i Hush d'Asobi Seksu. I el concert que destaquem no podia ser un altre. Oxford Collapse seran el dimecres 11 a La [2] d'Apolo. Punt i final.
Mai a la vida és un programa radiofònic de tendències i d'actualitat cultural que s'emet per la phonoteca d'ScannerFM. Aquest blog, creat al maig del 2007, és la nostra presència a la xarxa i tenim la voluntat que creixi cada cop més. Els membres del Mai a la vidasom Montse Casas, Laia Creus, Eduard Gras, Míriam Gómez, Míriam Pons, Andrea Valverde, Arnau Sabaté i Xavi Arnaiz.
Des d'avui, divendres, fins el proper diumenge, el Molí de Mar, de la platja del far de Vilanova i la Geltrú, acollirà el Festival Farday, un festival que algun dia algú va batejar com 'Festival amb vistes'.
