Entrevista a Le Pianc

Entrevistem a Le Pianc perquè tenen ja a la venda el seu primer disc, ple de temes frescos de pop dels 60s. Si aquesta raó no us sembla prou motiu us animem que escolteu els dos temes que toquen just al final de l'entrevista i que de ben segur us faran tenir una bona excusa per buscar un dels propers directes de la banda.

Podeu escoltar l'entrevista aquí o al nostre perfil del Club d'Scanner FM.

Cap -gros- de cartell al Primavera Sound'09

Desprès que Gabi Ruíz ho deixés anar la setmana passada a la roda de premsa del Primavera, avui, a les 19:06 ha arribat el mail que havia de treure'ns el dubte de qui seria el gran cap de cartell de l'edició d'enguany del EDPS'09, a la redacció del Mai a la Vida. El mail en qüestió portava un assumpte d'allò més suggerent, 'Neil Young se une al cartel del Primavera Sound'09'.

Creiem que no hi ha res més ha afegir, així que únicament direm que sumeu el nom del canadenc Neil Young a tots els noms que anunciàvem la setmana passada.

Neil Young s'estableix com un dels pilars foamentals de la música contemporània. Ha explorat terrenys tant dispars com el Country, el Blues, el Folk, el Rock o la Psicodèlia.
Va començar la seva carrera com artista en solitari als anys 60's, però ben aviat formaria Buffalo Springfield, una de les bandes més influents en el terreny del Folk-Rock, desprès dels The Byrds. Quan va abandonar la banda, Neil Young va convertir-se en una icona, en el que citàvem abans, un artista polivalent i idiosincràtic com cap altre. Actualment, amb 68 anys segueix als escenaris i, l'any passat, els més fanàtics, ja van poder veure'l al macrofestival madrileny, Rock in Rio.

Us deixem amb dos temes, Heart Of Gold, tema on descobrim la seva faceta més country, i Like a Hurricane, sens dubte, un dels temes més famosos del artista, que va escriure l'any 1975, mentres no podia cantar degut a una operació a les cordes vocals. Neil Young va escriure aquella cançó, juntament amb el seu amic Taylor Phelps, tot passat de cocaïna, mirant com sortia el sol a La Honda, un petit poble de mitja muntanya, situat entre Sillicon Valley i la costa Oest de California.

Heart Of Gold (1972)



Like a Hurricane (1975)

Música #15 Festival, festival

Ja ni ens en recordàvem, però després de dos anys amb sengles hiverns marcats per veure qui aconseguia endur-se aquell o l'altre grup, en aquest 2009 tornem a tenir el FIB com a amo i senyor dels festivals d'estiu. The Killers, Franz Ferdinand, Oasis i Kings Of Leon i el Summercase que diuen que no es farà just després d'acabar d'enregistrar la càpsula. La raó oficial és per culpa de la crisi, però Sinnamon i el Summercase no en són els únics. El Festival Digressions tampoc no se celebrarà enguany. Mentrestant, el Primavera Sound 09 dobla les vendes respecte l'any passat i el Sònar segueix a la seva. Disculpeu que Neil Young, al Primavera, i el cartell complert del Sònar hagin aparegut després de gravar la càpsula, però som així d'oportuns. En qualsevol cas, escoltar fragments dels nous discos de Clem Snide (Hungry Bird), Fanfarlo (Reservoir) i Dan Deacon (Bromst) és una bona excusa per fer click aquí sota.

Podeu escoltar la càpsula de música d'aquesta setmana aquí o bé al nostre perfil del Club d'Scanner FM.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #15 Alcobendas Millionaire

Ja està. S’han lliurat els Oscar. S’acaben les apostes. Les eufòries. L’elegància. Les promocions. I l’ambient festiu. Als senyors de Hollywood ara només els queda tornar a les seves humils mansions, amb les rutines de sempre, les mateixes festes i còctels cada cap de setmana i les seves sessions de sexe tàntric. Quina vida més trista. Des del Mai a la vida no vam demanar acreditació per a la cerimònia (ho provem l’any que ve?), però sí que ens hem posat a analitzar tot detall ínfim que va succeir en aquesta bonica celebració cinematogràfica.

Va ser la nit triomfal d’una petita pel·lícula anomenada Slumdog Millionaire, la qual ens agrada, però de forma moderada. La nit de Danny Boyle, un senyor director que sempre ens ha caigut bé. I la nit d’una noieta anomenada Penélope Cruz, que va créixer en un lloc anomenat Alcobendas i que ara es passeja per les catifes vermelles més prestigioses de l’univers. La gala dels Oscar d’aquest any ens ha servit, a més, per elogiar els premis a Kate Winslet, Heath Ledger i Sean Penn, tot i que lamentem haver perdut l’oportunitat d’escoltar un discurs d’un Mickey Rourke que hagués estat certament freak i memorable. Ens serveix també per aplaudir a un dansaire Hugh Jackman, perfecte mestre de cerimònies. Per reivindicar pel·lícules oblidades. I per ficar-nos amb un desconcertant Joaquin Phoenix. Per si fos poc, no ens oblidem dels premis Razzies a les pitjors pel·lícules de l’any.

A mode de Who wants to be a millionaire? teniu diverses opcions per escoltar aquesta càpsula:

a) Escoltar-la AQUÍ
b) Escoltar-la al nostre perfil d’SCANNER CLUB
c) No escoltar-la i no valorar la nostra estimable feina
d) Passar de tot, sortir al carrer amb una escopeta i aniquilar la humanitat

Entrevista a Mazoni

Jaume Pla és Mazoni. Aquest artista de La Bisbal d'Empordà ha publicat un nou disc aquest febrer de 2009, Eufòria 5 - Esperança 0 (Bankrobber), on deixa enrera el seu cantó pop i es torna rocker com si li haguessin crescut les grenyes, portés bótes camperes i jaquetes de cuir. L'essència, però, segueix sent la mateixa i aprofitem que ens visita al Mai a la vida per parlar sobre el suposat pessimisme que envolta la seva nova proposta.

Podeu escoltar l'entrevista aquí o al nostre perfil del Club d'Scanner FM.

Foto de l'Andreä.

Sónar ens avança part del seu cartell

Unes setmanes després d'anunciar el sonat retorn als escenaris d’Orbital com a primer nom de l’edició de Sónar'09 i, abans de llençar la seva habitual campanya corporativa, Avui, mitjançant la seva web, han presentat un avanç de programació del que ens depara el festival per aquest any 2009.
Entre els més de 30 artistes confirmats, i trobem els mítics showcase de cada any. Destacarem el Showcase de la Red Bull Academy (On hi participarà Guillamino, entrevistat fa unes setmanes pel Mai a la Vida), el del famós segell d’electrònica francesa Ed Banger, presentant Gazpashow i el de la famosa periodista Mari Anne Hobbs (BBC1), famosa per descobrir el so de l’underground londinenc, dubstep i llençar-lo a la fama.

Com a caps de cartell, enguany, brillen dos noms, el d’Orbital. Duo britànic imprescindible de l’escena techno dels anys 90, i el curiós nom de la jamaicana Grace Jones, excèntrica artista i icona de la modernitat dels 80 que desprès d’una vintena d’anys sense publicar ni una sola referència torna amb ‘Hurricane’, un nou disc amb el que ha comptat amb l'ajuda d'artistes talla de Tricky o Brian Eno.
En terreny més ballable també hi trobem noms de nivell: SebastiAn, Deadmouse5, Croockers...Ara bé, per nosaltres, Erol Alkan n'és l' exemple. Glamour i modernitat que es fonen a parts iguals en aquest dj londinenc, famós per remixar artistes indie mainstream i transformar-los en pura festa. Serà difícil oblidar la sessió que va oferir fa 3 temporades al Primavera Sound. Aquest any tornar per presentar Disco 3000, projecte que descobrirem que és quan a la seva web es substitueixi l'odiòs 'comming soon' que hi ha sota la imatge.

Poc a poc anirem presentant artistes del cartell de Sónar, estigueu atents...


A continuació el cartell complet...

Orbital (FFRR/UK)
Grace Jones (Wall of Sound/JM)
Late of the Pier (Parlophone/UK)
DJ Mujava & MC Mzura (Warp/SA)
SebastiAn (Ed Banger/FR)
Fever Ray (Rabid/SW)
Erol Alkan presents Disco 3000 (UK)
Crookers (Mad Decent/IT)
Deadmau5 (Mau5trap/CA)
Filastine (Soot/US)
Micachu & The Shapes (Accidental/UK)
Moderat (Bpitch Control/DE)
Lars Hornveth (Smalltown Supersound/NO) + Barcelona 216 (ES)

Mary Anne Hobbs presenta (BBC Radio 1)
The Gaslamp Killer (Obey/US)
Joker (Kapsize/UK)
Martyn (3024/NL)
Mary Anne Hobbs (UK)

Ed Banger presenta Gazpashow!
James Pants (Stones Throw/US)
Bullion (One-Handed/UK)
Breakbot (Moshi Moshi/FR)
DSL (Ed Banger/FR)
Busy P. (Ed Banger/FR)

Ostgun Ton presenta
Shed (DE)
Marcel Dettmann (DE)

Sunday Best presenta
Ebony Bones (UK)
Rob Da Bank (UK)
Dan Le Sac vs Scroobius Pip (UK)

Red Bull Music Academy presenta
Onra (Favorite/FR)
XXXChange (Fully Fitted/US)
Muhsinah (Circulations/US)
Jamie Woon (One Taste/UK)
GoldieLocks (Puregroove/UK)
Cécile (Mac Mac/IT)
Dorian Concept (Kindred Spirits/AU)
Guillamino (Bankrobber/ES)
Culoe de Song (Innervisions/SA)
Midee (LaBolatoryNetlabel/ES)
Cardopusher (Murder Channel/VE)

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #14 Pel·lícules fetes amb quatre duros

Benvinguts a la quarta càpsula indefinida de l’audiovisual mundial. Sabem que la trobàveu a faltar. Aquesta setmana aprofitem la recent estrena de la pel·lícula Buscando un beso a medianoche (qui diu recent estrena, diu fa dos mesos) per tal d’analitzar un altre d’aquests temes indefinits que ens agraden tant, les pel·lícules fetes amb quatre duros. Tot i que dins l’equip del Mai a la vida odiem profundament aquesta pel·lícula (bé, el Xavi no, el Xavi s’apiada d’ella), és un molt bon exemple del que entenem per pel·lícula realitzada amb un pressupost ínfim. Rodar sense els permisos corresponents. Utilitzar tècniques d’enregistrament barates. Rodejar-se d’un equip format només per aquells membres que siguin indispensables. O comptar amb els teus amics de l’ànima per donar vida als personatges principals. Si és que, avui en dia, qui no fa cinema és perquè no vol...

Així, entre códigos maliciosos i virus diversos, analitzem pel·lícules tan emblemàtiques (i tan barates) com ara Clerks, Los perros dormidos mienten, Boys don’t cry, Antes del amanecer, El fin de la inocencia, Temporada de patos, Retrato de April o Once, entre moltes altres. I ens lamentem que, per culpa de la falta de temps, no hem entrat a parlar en profunditat d’altres baratijes mítiques com ara tota la filmografia del mestre John Waters, les pel·lícules dogma, el bizarrisme nacional o productes tan recordats com El ataque de los tomates asesinos o El proyecto de la bruja de Blair. Però, ara que hi pensem, cadascun d’aquests temes tenen una càpsula per sí sols.

Podeu escoltar la càpsula indefinida de l’audiovisual mundial AQUÍ o al nostre perfil d'SCANNER CLUB. No us trenqueu massa el cap i feu el que cregueu convenient. Mentrestant, aneu entonant el Falling Slowly...

Actualitat #13 Avui va de còmics

Còmics, tebeos, novel·la gràfica, etc. Hi ha uns quants termes per denominar una sèrie de dibuixos que constitueixen un relat, amb o sense text. Per fer una petita introducció a aquest gran món parlem amb en Víctor Pascual, habitual d'Arkham Còmics.

Repassem doncs els tres còmics i tres autors que en Victor ens recomana:

- Wassalon de Clara tanit (Editorial Astiberri)
Per què? Doncs perquè és una autora local que sap tractar amb molta sensibilitat i acert temes tant "normals" com són les vivències amoroses i les relacions personals. Això sí, s'ha d'avisar al lector ja que la noia barreja tres idomes: català, castellà i anglès.

- Tekkon kinkret de Matsuomo taiyou (Ediciones Glénat)
Aquest manga relata la història d'un parell de marrecs orfes que hauran de defensar el seu barri davant de les pressions immobiliaries dels yakuza de torn. I què ens pot atreure doncs la ciutat en plan pseudo futurista, el realisme màgic, els personatges ben marcats -els nens es diuen "blanc" i "negre", un és naïf fins la medul·la i l'altre violent i protector...-, diàlegs intel·ligents, la típica lluita interior entre el cantó fosc i l'altre... Bona pinta, oi? Doncs atenció perquè també hi ha una pel·lícula d'animació!

- Dinero de Miguel Brieva. (Mondadori, Reservoir books).
Es tracta d'una recopilació d'un autor que conjuga humor, nihilisme, política, esperit "viva el mal, viva el capital". Una sola edició que recull els cuatre números de "La Revista de Poesía Financiera e Intercambio Espiritual" més una mica de material extra.

Tot i aquestes recomanacions ens queden molts temes al calaix: autors estrangers, còmics relacionats amb series televisives, etc. Ho deixem doncs en standby a veure si ens torna a visitar en Víctor i regala més coneixements.

Ara la publicitat gens encoberta: podreu trobar Arkham Còmics a: c/ Xuclà 16, a Barcelona.
Telf: 93 412 45 52. horari de dilluns a dissabte de 10.30 a 14 i de 17.00 a 20.30.


Podeu escoltar la càpsula aquí o al nostre perfil d'Scanner FM.

El cartell quasi definitiu del Primavera Sound'09

A la una del migdia començava la roda de premsa organitzada per Primavera Sound a l'antiga fàbrica de la Damm, l'han presidit Alberto Guijarro i Gabi Ruiz, com a membres de l'organització del Primavera Sound, Santiago Carrillo com a director de la Rockdelux i Jordi Martí, delegat de cultura de l'Ajuntament de Barcelona. Com bé sabreu, és habitual que la roda de premsa es retransmeti en directe pels companys d'ScannerFM, nosaltres, per si de cas, també hi hem assistit. Fent un primer cop d'ull ens n'adonem que del 60% dels artistes confirmats hi destaquen importantissims noms de la història de la música underground i, a més, també hi trobem multitud de noms de l'escena emergent que encara no coneixem. En tot cas, seguirem pendents del 40% dels artistes que resten per confirmar, entre els quals, segons Gabi Ruiz, encara s'hi amaguen grans sorpreses.
A continuació podreu llegir tots els grups confirmats, fins a la data, fent especial menció a tots aquells que ens fan més il·lusió de poder veure en directe.


A-Trak, A Certain Ratio, Alela Diane, Andrew Bird, Angelo Spencer, Aphex Twin, Ariel Pink, Art Brut, The Bad Plus, Bat For Lashes, Black Lips, Bloc Party, Bowerbirds, The Bug, Carsick Cars, Crystal Antlers, Crystal Stilts, Cuzo, Chad VanGaalen, Damien Jurado, Dan Deacon Ensemble, Deerhunter, Dj Mehdi, The Drones, Ebony Bones, El-P, Extra Life, The Extraordinaires, Extraperlo, Fucked Up, Gang Gang Dance, Ghostface Killah, Girl Talk, Girls, Jarvis Cocker, Jason Lytle from Grandaddy, Jay Reatard, The Jayhawks, The Jesus Lizard, Joe Crepúculo y Los Destructores, Joe Henry, John Maus, Karl Blau, Kimya Dawson, Kitty Daisy & Lewis, Lemonade, Lightning Bolt, The Lions Constellation, The Mae Shi, Magik Markers, Magnolia Electric Co., Mahjongg, Marnie Stern, Michael Mayer, Michael Nyman, My Bloody Valentine, The New Year, Oneida, The Pains Of Being Pure At Heart, Phoenix, Plants & Animals, Ponytail, Rosvita, The Secret Society, Shearwater, Shellac, Simian Mobile Disco, SkatebÅrd, Sleepy Sun, The Soft Pack, Sonic Youth, Spectrum, Spiritualized, Squarepusher, Sunn O))) performing "The Grimmerobe Demos", The Tallest Man On Earth, Throwing Muses, Uffie, The Vaselines, Veracruz, Vivian Girls, Wavves, Women, Wooden Shjips, Yo La Tengo y Zombie Zombie.

Exposicions a la Fundació Vila Casas

Bona tarda amics de l'art!

Avui hi ha una roda de premsa a portes obertes a La Fundació Vila Casas. La Fundació presenta a l'Espai Volart i al recentment inaugurat Espai Volart 2, les exposicions 'Welcome to the void', de l'escultor Enric Pladevall (Vic, 1951) i 'La ferida del món', del fotògraf Antonio Gálvez (Barcelona, 1928). Demà dijous tindrà lloc la inauguració d'ambdues expossicions. Les dues mostres responen als objectius de la Fundació de promocionar, d'una banda, artistes que pertanyen al fons de la col·lecció com és el cas de la mostra d'Enric Pladevall a l'Espai Volart, i de l'altra, recuperar a l'Espai Volart2, noms d'artistes cabdals de la història recent del nostre país.

'Welcom to the void', Enric Pladevall
Influït per una tradició familiar artesana, i una clara influència del modernisme, pel que fa a la integració de la natura i la fauna fusionada a les arts aplicades, Enric Pladevall sent des de ben jove la necessitat vital d' abocar-se a l'art. El tarannà de transformació i de mutació implícit a qualsevol procés creatiu i a la pròpia matèria esdevindran el detonant que l'induiran a experimentar amb les tres dimensions. L’exposició Welcom to the void, és una al·legoria a la vida, un treball basat en l’exaltació de la superació de l’ésser humà, de la natura, del nostre organisme...formes arrodonides que sovint, ens remeten a l’úter matern, l’embrió..., ovals allargassats que, a mode de fites, ens assenyalen la multiplicitat de dreceres susceptibles de ser triades per l’home.

'La ferida del món', d’ Antonio Gálvez
L’exposició es composa de dues sèries cabdals en la trajectòria de l’artista: d’ una banda,a la planta superior, l’espectador descobreix la sèrie Erotismo con la ironía. Quevedesca, que elaborada des de l’any 1987 fins el 1999, presenta una cinquantena de fotomuntatges que descriuen, sota un llenguatge oníric, les seves experiències vitals. En aquest sentit títols com 'No la levanta ni la grua', 'El acorazado Pito-mkine', 'El sin hueso de mis amores y en el culo tengo flores', esdevenen escenaris on el sexe, la religió, els poders imperants i els tabús inherents a la societat conviuen amb el llenguatge mordaç i satíric de l’artista. A mode de relats, cadascuna de les peces que integren la sèrie es presenta com a una visió particular de les pautes ètiques establertes per la societat.

L'Espai Volart està situat al C/Ausias Marc 22

LA GUIA DEFINITIVA Arròs amb llet

Tinc un conflicte. Quan menjo arròs amb llet m’agafen cagarrines. Però m’agrada bastant i no puc deixar de fer-ho. Sé que és un començament molt escatològic, però m’heu de perdonar. Així capto la vostra atenció. De pas, aquest concepte d’arròs amb llet el puc fer servir també com a títol. Sé que no té res a veure amb cap de les pel·lícules que comentarem. I a més a més, aquí mateix matarem el tema. Però mira, fa gràcia. El que sí que m’agradaria aprofitar per a dir és que l’art de fer entradetes amb substància és una tasca molt feixuga que em porta més de tres dies per tal de pensar la idea, allò que vull plasmar en el meu text, reordenar els conceptes i destil·lar brillantor (és broma, ho faig en deu minuts i, sincerament, tampoc n’hi ha per a tant), el que passa és que avui no sé que collons posar. Estic en sequera creativa. He estat tot el dia fora. He anat a conduir i he après a aparcar. He deambulat per Barcelona. He assistit a la primera sessió d’un curs de guió per a televisió. I he sopat a dos quarts de dotze de la nit. No tinc ganes de fotre res. Però com que em dec a la causa del Mai a la vida, us escric encantat aquestes boniques línies. Escriuria alguna cosa més, però és que realment no ha passat res interessant ni al món ni a la meva vida (això últim és més habitual), excepte un petit cas. Es va perdre una adolescent, la van matar i la van tirar al riu. Això no fa gràcia, més aviat fa fàstic. Però el que encara fa més fàstic és veure com els fills de puta de Tele5 fan diners a costa d’aquest succés amb programes tan pestilents com La Noria o Rojo y negro. Sí, tenim la televisió que ens mereixem. Ens hem de fer fotre. Per sort, sempre ens queda l’opció de baixar-nos sèries d’Internet i muntar-nos la nostra particular graella televisiva que, segurament, és molt més interessant. Això sí, prepareu-vos per a que els il•lustrats d’aquesta societat ens titllin de desgraciats, lladres i delinqüents per fer ús del BitTorrent. Prefereixen que mirem La Noria. Ara comentarem les pel·lícules que tenim preparades per aquesta setmana (que, la veritat, penso que valen bastant la pena), però abans voldria llençar una impressió personal. Crec que els eurofans són els éssers més mediocres i infeliços d’aquest planeta. I ells no ho saben. M’he passat? Let’s go.

I atenció, que aquesta setmana tenim material. A un servidor se li acumula la feina i no dóna a l’abast. Tinc moltes pel·lícules pendents. I encara ens n’arriben moltes més. De moment, avui podrem triar entre dos aspirants als Oscar, la favorita Slumdog Millionaire i la passionalment dramàtica The Reader. Dos perles indies bastant diferents entre sí, la cinta romantico-juvenil Nick y Norah, una noche de música y amor i un d’aquells documentals on el realitzador és l’estrella, La historia completa de mis fracasos sexuales. I unes dos últimes propostes radicalment oposades, la peruana La teta asustada, i un remake de matances adolescents, Viernes 13. Un servidor espera anar a veure de forma urgent aquesta Slumdog Millionaire per tal de completar els seus visionats d’Oscar, intentarà pegar-li una ullada a la història sexual i es baixarà la de Nick and Nora, més que res perquè no hi ha cap còpia en versió original a la ciutat de Barcelona. Però ara sí, comencem l’anàlisi profund (bé, no tant profund, que això ho enllestirem en dos paràgrafs) de les pel·lícules d’aquesta setmana. Slumdog Millionaire és el títol que porta la última producció de Danny Boyle, un director que, al moment d’anomenar-lo, és gairebé obligatori relacionar-lo amb aquella Trainspotting que va marcar precedents. També ens va portar La playa, 28 días después o Sunshine. Però si ens centrem en aquesta última pel·lícula (en la qual també hi consta Loveleen Tandan en l’apartat de realització), observarem perquè coi l’hauríem d’anar a veure. Jo ho faré perquè, en primer lloc, és la pel·lícula que triomfarà la setmana que ve en la cerimònia dels Oscar. No és que siguin uns premis molt fiables, però ...bé... li fan un favor. La pel·lícula ha arrasat per allí on ha passat. Li han plogut els premis. Les bones crítiques. I l’èxit popular. Té un argument, al menys, curiós. Un adolescent de Bombai (interpretat pel prometedor Dev Patel, conegut per la sèrie Skins) que es presenta a la versió hindú del ¿Quién quiere ser millonario?, guanya el concurs i acaba detingut acusat d’haver fet trampes. Tanmateix, tenim trama d’amor, denúncia social i aromes a Bollywood. ¿Que més podem demanar? Si us atreviu, podeu fer doble sessió amb The Reader, la pel·lícula dirigida per Stephen Daldry (realitzador de la interessant Billy Elliot i la brillant Las horas) que li servirà (suposem) per donar-li a Kate Winslet l’Oscar a la millor actriu en la seva sisena nominació. Un servidor ja ha vist la pel·lícula. No és res de l’altre món, però es deixa veure amb molta commoció i amb molt de sentiment. Té una primera part punyent i directa, un secret vergonyós i un personatge protagonista d’aquells que criden força l’atenció per la seva desconcertant personalitat. La pel·lícula té força, però falla en altres aspectes (per exemple, la trama de Ralph Fiennes). ¿Seran les presses per acabar-la a temps? No ho sabem. Aneu-la a veure i opineu.

Com ja he dit abans, La Guia Definitiva d’avui aprecia l’arribada a les nostres cartelleres de dos propostes amb aires indies. Per una banda, Nick y Norah, una noche de música y amor (Nick and Norah’s infinite playlist, dirigida per Peter Sollett) se serveix de la música i el romanticisme juvenil per tal de formar una d’aquelles històries poppies destinada a un públic més aviat cool. Jo no sé si entro al perfil, però m’interessa aquesta pel·lícula. La cinta està protagonitzada per Kat Dennings i Michael Cera (sí, el de Supersalidos, Juno i Arrested development), un actor al que sempre li fan interpretar el mateix rol però que, des d’aquí, creiem que funciona. I, pel que fa a l’argument, deixem-ho en que es tracta d’una història romàntica amb idèntics gustos musicals. L’altra proposta indie és un documental i també té un títol prou llarg, La historia completa de mis fracasos sexuales (A complete history of my sexual failures). Tota aquesta raresa està dirigida i protagonitzada per un senyor bastant grillat anomenat Chris Waitt, el qual a mode d’autobiografia exhibicionista ens relata les seves misèries sexuals, prenent com a concepte bàsic la desastrosa vida sentimental que ha tingut fins al moment. Entrevistes amb les seves ex-nòvies, humiliacions personals, sessions de sado i viagra a dojo són alguns dels ingredients que formen aquest curiós documental. Per acabar la xerrameca d’avui, La Guia Definitiva s’ha decidit a recomanar-vos una última doble sessió. Una barreja freak i explosiva entre cinema d’autor sud-americà i bajanada comercial nord-americana. El cinema d’autor (autora, en aquest cas) d’aquesta setmana té nom propi, La teta asustada, que és com es coneix popularment a un tipus de malaltia que es transmet a través de la llet materna de dones maltractades. La pel·lícula està dirigida per Claudia Llosa i ha estat la flamant guanyadora de l’Ós d’Or en aquest Festival de Berlín que va finalitzar ahir mateix. Per la seva banda, el cinema cutre-comercial d’aquesta setmana recau en el pes d’una sola pel·lícula, Viernes 13, remake innecessari d’una de les cintes de terror més memorables de la nostra humanitat. Aquesta nova versió està dirigida per Marcus Nispel (que, al seu dia, ja ens va portar el remake de La matanza de Texas) i, entre els seus protagonistes, hi destaquen un seguit de nois marcant múscul i unes noies terriblement atractives. Un servidor desconeix qui són els protagonistes, però destaca la presència de Jared Padalecki (conegut per sèries com Sobrenatural o Las chicas Gilmore), que torna a enllaçar cinema de terror juvenil després d’haver participat en les produccions La casa de cera i Cry Wolf.

Au. Ja estic. Tornem la setmana que ve amb una pel·lícula prometedora (Darren Aronofsky + Mickey Rourke) i una cinta d’animació per adults realment apetitosa. Tot això, després de la ressaca post Oscar.

Entrevista a Hidrogenesse

Entrevistem a Hidrogenesse, el duet d’art-rock electrònic format per en Genís Segarra i en Carlos Ballesteros. Els hi preguntarem pels seus discos, les seves versions, els seus propers concerts i projectes i també sobre les seves noves cançons en català alhora que parlem del panorama músical.

Com sempre, disfruteu de l'entrevista aquí o al nostre perfil d'ScannerFM.

Foto: Alicia Aguilera

Música # 13 Liant-la al escenari

En un primer moment ens vam plantejar fer una càpsula de grups i cantants que la liaven parda a l'escenari, d'aquest esborrany de concepte la cosa va anar derivant fins a tractar a tots aquests grups que es disfressen o adopten un uniforme quan pugen a l'escenari. Una càpsula força heterogènia per parlar de grups com els Kiss, Love of Lesbian o artistes de la talla de David Bowie. A la foto, Tim Harrington de Les Savy Fav.

A les novetats tenim el nou disc lluminós d'Elvis Perkins In Dearland i el noiet de Wavves (diuen que fa noise electrònic). I el concert destacat el gran Joe Crepúsculo presentant Supercrepus avui divendres 13 a La [2], amb Centella de teloners, la que va ser la cantant de Sybil Vane.

Podeu escoltar la càpsula aquí mateix o al nostre perfil d'ScannerFm.

Càpsula indefinida de l'audiovisual mundial #13 Els biopics

Estimats amics i compatriotes. Al Mai a la vida som indecisos de per sí. Vam iniciar aquesta interessant càpsula fa tres setmanes sense un títol clar. Vam continuar amb un títol curt i bonic anomenat Opera Prima. I hem acabat per recuperar-ne un altre a l’atzar que se’ns va ocórrer a meitat programa. Definitivament (¿segur?), la cosa aquesta que un servidor us porta cada setmana passa a anomenar-se Càpsula indefinida de l’audiovisual mundial. Sí. De veritat. Aquest és el títol. No volem queixes.

Aquesta setmana ens n’hem fixat en la recent estrena de la pel·lícula de Gus Van Sant Mi nombre es Harvey Milk (Milk) per tal d’aprofundir i divagar en relació a un gènere que sembla ser que cada cop està més de moda, els biopics. I alguns em direu, ¿i que collons és això dels biopics? Fàcil. Totes aquelles pel·lícules que centrin la seva narració en la figura d’algun personatge real que, per algun motiu o altre, hagi deixat empremta en la nostra societat. Si un bon dia, el porter de la vostra escala es dedica a violar i assassinar a sang freda a senyoretes joves i acaba empresonat en algun penitenciari turc, és possible que algun director consagrat vulgui fer una pel·lícula en relació a tot aquest assumpte. Però no us enganyeu, això no seria un biopic. Això seria una TVmovie de diumenge per la tarda basada en fets reals. Podríem trobar exemples de biopics famosos en pel·lícules com Las horas (centrada en la vida i mort de Virginia Woolf), American Splendor (Harvey Peckard), Amadeus (Mozart i Salieri), La vida en rosa (Edith Piaf), Ciudadano Kane (Randolph Hearst), Una mente maravillosa (John Nash), JFK (John Fitzgerald Kennedy), Ghandi, Ed Wood, Ali o Pollock.

De pas, intentem entendre algunes de les pel·lícules de Gus Van Sant, parlem de política nord-americana, insultem la memòria de Pompeu Fabra, gaudim amb la professionalitat de Natalie Portman i Scarlett Johanson, ens barallem amb Buscando un beso a medianoche i us informem de futurs projectes.

Tot això, de forma compacta, ho podeu escoltar aquí o al nostre perfil d’Scanner Club. Vosaltres decidiu.

LA GUIA DEFINITIVA Work in progress

He tingut dies conflictius. Són coses que, certament, ara no venen al cas. I tampoc estic d’humor per explicar-ho. El que sí que m’agradaria remarcar és una frase que vaig escoltar i que m’ha impactat tant o més que aquell dia que, fruit d’un interessant viatge temporal, em vaig passejar per l’antiga Roma i vaig sentir-li dir a Juli Cèsar allò d’Alea jacta est. Un cop acabada la meva classe de conducció d’ahir (que, tot sigui dit de pas, em va servir per matar uns cinc o sis vianants de cop), vaig entrar al metro per tal d’emprendre aquesta bonica i quotidiana odissea homèrica de tornar cap a casa. Apassionant. Un cop dins d’un d’aquests vagons indeterminats, una figura mística es va presentar al meu voltant en forma de nen. El xiquet en qüestió va exclamar-li a la seva mare tota una autèntica declaració d’intencions. “Quiero ser un niño que no muere. Y cuando mueran todos, estaré solo en la ciudad”. Després d’haver pronunciat tal reflexió filosòfica, digna de Sòcrates, Eurípides o Pablo Motos, es va posar a xisclar repetidament “No quiero morir! No quiero morir! No quiero morir!”. Podríem analitzar la primera frase amb complements directes, indirectes o adjectius, provar la força de la seva metàfora o quedar-nos indiferents. Però, certament, la meva ment no dóna per a tant. El nen és un místic, un bruixot, un succedani de Freud. Algun dia, potser, arribarà a ser immortal. De moment, ens queda l’esperança. En un altre ordre de coses, la setmana passada em vaig absentar de la meva tasca setmanal. Podria explicar el perquè. O donar alguna excusa. Però la veritat és que no me’n recordo. Tot i que aprofito ara l’avinentesa (s’escriu així?) per anunciar canvis importants. Els jefazos del Mai a la vida, sempre a l’aguait de tot, m’han suggerit un seguit de factors a tenir en compte per tal que aquesta bonica i necessària Guia Definitiva esdevingui més amena en els seus paràgrafs posteriors. Un servidor creu que és bona idea. I de pas, no es cansa tant d’escriure. Intentaré mencionar i destacar les estrenes d’aquesta setmana d’una altra manera. En dos paràgrafs. Tot barrejat. Concís. Directe. I demolidor. Ja veurem com surt. Això sí, l’entradeta es queda com està. Els agraïments, al final. I el dijous, la càpsula indefinida de l’audiovisual mundial. Bona nit.

Comencem La Guia Definitiva d’avui amb un agraïment càlid, amable i especial a totes aquelles persones que, després de llegir l’entradeta, s’armen de valor i tenen els sants nassos de continuar llegint aquest farragós text d’una forma íntegra fins al seu final. Us haurien de donar una medalla. Als altres, que us fotin (és broma, ¿continuem sent amics?). La cartellera d’aquesta setmana no ens ha donat massa feina. S’han estrenat quatre pel·lículetes, de les quals una crec que valdrà la pena, l’altra també (però menys) i, les dues últimes, podríem tractar-les com a casos particulars. Les afortunades són El desafío: Frost contra Nixon, El curioso caso de Benjamin Button, Dieta mediterránea i ¡alerta! Un chihuahua en Beverly Hills. Volia començar amb un petit comentari en relació a aquesta nova pel·lícula de David Fincher en la qual un sempre elegant Brad Pitt va morint a mesura que es va fent jove. Però, contra tot pronòstic, no crec que aquesta sigui la pel·lícula que més valgui la pena de les quatre que acabo d’esmentar. Un servidor no li havia fet massa cas a la nova producció de Ron Howard fins que, últimament, ha sentit dir que és la millor de les cinc nominades a Best Picture per a la propera cerimònia dels Oscar. I és ben possible que aquests comentaris no vagin massa desencaminats. He vist The Reader i m’ha semblat correcta (i prou). He vist Mi nombre es Harvey Milk i m’ha semblat correcta (i prou). He vist El curioso caso de Benjamin Button i m’ha semblat correcta (i prou). Amb El desafío: Frost contra Nixon (Frost/Nixon) hi pot haver una sorpresa. La intentaré anar a veure demà dimecres i, més endavant, us en donaré la meva humil opinió. De moment, quedeu-vos en que aquesta producció pot ser l’enaltiment necessari per tal que un director tan discutit com Ron Howard comenci a ser més ben vist dins els circuits crítics internacionals. Quedeu-vos també en les interpretacions principals d’un Frank Langella (Nixon) i un Michael Sheen (el periodista David Frost) en un dels enfrontaments televisats més impactants de la política nord-americana. Sí, ja hi tornem a ser amb Nixon, el Watergate i totes aquestes bajanades. Però crec, sincerament, que aquest cop valdrà bastant la pena. M’hi jugo la meva reputació. Tot i que, ara que hi penso, no és que en tingui massa...

I ara sí. Fixem-nos-en de passada en la pel·lícula El curioso caso de Benjamin Button (The curious case of Benjamin Button), dirigida per un sempre interessant David Fincher. La vaig anar a veure ahir mateix i ja tinc un veredicte. Com a producte cinematogràfic, crec que no hi ha dubte en comprovar que la pel·lícula és un exercici fílmic realment envejable. Una història sorprenent que vol ser commovedora. Unes interpretacions solvents. I una fantasia romàntica envoltada d’uns apoteòsics efectes visuals. La pel·lícula, tot i les seves gairebé tres hores de metratge, manté l’atenció en tot moment. Llàstima que, en el fons, tot acabi resultant tan poc emocionant. Tan pla. I certament insubstancial. Però no patiu, no és una mala pel·lícula. El curioso caso de Benjamin Button invita a la reflexió, fa gaudir a l’espectador i, en algun moment, aconsegueix transmetre la màgia que tota pel·lícula d’aquestes característiques hauria de tenir. Això sí, l’obra magna de David Fincher continua sent aquesta meravella anomenada Seven. Torneu-la a veure. De moment, acabarem La Guia Definitiva d’avui amb l’esment de dues pel·lícules que, sota cap concepte, aniré a veure. La primera és de casa, es titula Dieta mediterránea i està dirigida per Joaquim Oristrell. És una comèdia d’alta cuina amb Olivia Molina, un tal Alfonso Bassave i un Paco León que sempre fa d’ell mateix. I quin és el conflicte? Doncs el trio amorós entre els tres protagonistes. C’est fini. Per últim, cal estar alerta davant alguna que altra atrocitat que ens van enviant des de Hollywood. En aquesta ocasió, l’última de les estrenes d’aquesta setmana es titula Un chihuahua en Beverly Hills (Beverly Hills Chihuahua) i vindria a ser tot una mena de Mira quién habla, però amb gossos odiosos i perduts. I com que no tinc gaires ganes de parlar d’aquesta pel·lícula, només us donaré tres dades interessants. En primer lloc, el títol ja és suficientment insultant. En segon lloc, la pel·lícula va ser número u al Box Office USA durant dues setmanes seguides. Per últim, el director és un il·luminat anomenat Raja Gosnell que, al llarg de la seva trajectòria, ens ha portat merdes tan imprescindibles com ara Solo en casa 3, Nunca me han besado, Esta abuela es un peligro o Scooby Doo.

Tanco la sessió. Ho sento, m'ha tornat a sortir llarg. Tornem la setmana que ve amb milionaris indis, lectors alemanys, fracassats sexuals, enamorats musicals i joves esquarterats. Quina emoció!

Música #12 Not too loud

Quan l'Arnau va saber que existia la possibilitat de dedicar alguna càpsula a música sorollosa, va començar a fer bromera amb la boca i a dir noms llargs i estranys i que faria tot el possible per ser a l'estudi el dia que tingués lloc. Tot joiós, quan gravàvem ens explicava coses de guitarres, pedals, loops i capes i tots vam acabar pronuncionat Einstürzende Neubauten com millor sabíem. Noise-pop, shoegazing, space-rock, drones i post-rock, My Bloody Valentine, Spacemen 3, The Ex, A Place to Bury Strangers i Fuck Buttons i cançons llargues i cançons encara més llargues. Això és el que dóna de sí la secció de música del Mai a la vida d'aquesta setmana. Com és tradició, també vam tenir tres novetats: Pram Town de Darren Hayman, Black Sheep de Julian Cope i Hush d'Asobi Seksu. I el concert que destaquem no podia ser un altre. Oxford Collapse seran el dimecres 11 a La [2] d'Apolo. Punt i final. 

Escolteu la càpsula aquí o al nostre perfil del Club d'Scanner FM.

Mor Lux Interior, cantant de la mítica banda The Cramps

Ahir, 4 de Febrer de 2009, moria Erick Lee Purkhiser, alterego de Lux Interior, cantant de la mítica banda The Cramps, precursors del Psichobilly gràcies a agafar el relleu generacional de la cultura Rock'n'Roll nordamericana dels The Sonics o Link Wray. Fanàtics de les pel·lícules de Sèries B i de les coses obscenes en general. Van ser una clara influència per qualsevol grup que va beure de la contracultura dels anys 70, gràcies a que van reinterpetar el punk i el rock des d'una òptica mai abans vista. Van riure's del mort i del que els vetllava sense que ningú goses dir-los-hi res.
Ara tot just fa un any i 5 dies, el Mai a la Vida, dins la càpsula d'Alta Fidelitat, actualment inactiva, va retre homenatge a The Cramps. Els hi vam dedicar un especial que podeu sentir aquí, i que serà la millor manera de dir adéu al rei zombie per excel·lència.

Opera Prima #12 Spanish Movie

La coneguda anteriorment com a Càpsula indefinida de cinema canvia el seu nom sobre la marxa i passa a anomenar-se Opera Prima. Un títol més concís. Més directe. Més emblemàtic. I més bonic. En aquesta segona sessió, analitzem tot el que va donar de sí aquesta cerimònia cinematogràfica d’importància internacional en la qual es lliuren uns premis anomenats Goya. La pel·lícula Camino va destacar per sobre les altres. Estrelles mundials de la talla de Benicio del Toro, Penélope Cruz, Jesús Bonilla o Concha Velasco van ser-hi presents. Els de Muchachada Nui hi van dir la seva. I, en general, tot va ser com s’esperava. Trist. Però funcional.

La gala ens serveix, a la vegada, per preguntar-nos cap on va el cinema espanyol. Per saber com hem d’estructurar la nostra opera prima si volem ser uns realitzadors cools. Per preguntar-nos si Andrés Pajares va tenir una infància feliç. O per discutir si Los santos inocentes és superior en qualitat a Bienvenido Mr. Marshall. Sí, ens hem deixat a Buñuel. Però tranquils, algun dia ho solucionarem.

Mentrestant, podeu escoltar la nostra càpsula audiovisual aquí o bé al nostre perfil d’Scanner Club. No patiu amb aquest dilema i feu el que creieu convenient.

Actualitat #12 Novel·les de Barcelona

Parlar de llibres de tant en tant no està gens malament. Al Mai a la Vida creïem que teníem una mica abandonat aquest tema, així que ens hem propostat acostar-nos a la literatura més sovint. Aquesta setmana hem parlat de novel·les que tracten de Barcelona o tenen lloc a la nostra ciutat. Es tracta d'obres clau de la nostra literatura com 'La plaça del Diamant' de Mercè Rodoreda o 'La Magnitud de la Tragèdia' de Quim Monzó i algunes més que podeu escoltar a la nostra càpsula d'actualitat o al nostre perfil d'Scanner Club.

Segur que ens hem deixat molts títols pel camí, però hem intentat treure el bo i millor de la novel·la sobre Barcelona dels últims 100 anys. Voleu que fem una altra edició de novel·les de Barcelona? Proposeu-nos títols! N'estarem encantats!

Fronton sessions: Entrevista a Guillamino.

Pau Guillament és un artista força multidisciplinar, entre les seves facetes hi destaca la predilecció per la música negra, el pop, la electrònica i la música d'autor. Sabem de sobres que no té cap disc recent per presentar, tot i això, les Minves de Gener (Bankrobber, 2008) encara resulta força fresc. Guillamino no va poder escapar-se de les nostres preguntes, 20 minuts ben bons parlant de música i de la seva vida. A la conversa i apareix des de John Peel fins a Jamie Lidell, Pere Quart i el seu besavi, compositor de Sardanes. Com sempre, al final hi trobareu dos temes en acústic: Pél Moixí i Cold Blooded Woman.

Disfruteu de l'entrevista, aquí o al nostre perfil d'ScannerFM.


La foto és de l'iphone de l'Andreä, presa in situ al Fronton.