Sanjosex i Mazoni a l'Altaveu

Els festivals de l’estiu i la pròpia estació estan cremant els darrers cartutxos i una representació del Mai a la vida va anar a viure la traca final d’un dels més antics i consolidats del país. L’Altaveu de Sant Boi va acabar dissabte després de quatre dies de música, amb les principals atraccions d’Els Pets, Grupo de Expertos Solynieve i Sr. Chinarro. El vespre de dissabte, però, va córrer a càrrec del nou star-system de La Bisbal d’Empordà, en Jaume Pla i en Carles Sanjosé, Mazoni i Sanjosex. Al teatre Cal Ninyo de la població del Baix Llobregat vam parlar amb ells i vam veure els seus recitals.

Habituats com estem tots plegats a sales de concerts i a festivals, el marc de Cal Ninyo ens va semblar bucòlic. El clima que va crear el petit teatre, amb el públic assegut i els músics a escassos metres, va ser entranyable, i les composicions de Carles Sanjosé, el primer a pujar a l’escenari, van propiciar a exagerar la situació. L’únic però de l’actuació de Sanjosex va ser el so de la bateria, que destacava exageradament per sobre de la guitarra clàssica, el baix, els teclats, el saxo i la veu. Els cops secs a la caixa deslluïen la delicadesa de les composicions de Temps i rellotge (Bankrobber, 2007), en el qual va basar la majoria de l’hora llarga de concert, amb les excepcions de la bonica ‘El camí’, ‘El dia després’, ‘De Girona al Japó’ i ‘Puta’, de l’anterior i més pop Viva! (Bankrobber, 2005). Com a totes les gires de presentació hagudes i per haver, Sanjosex va obrir amb la primer cançó del disc, ‘Córrer’, un recital que va tenir com a punts àlgids la presentació i execució de ‘Baix Ter Montgrí’ (crítica a la tírria, sovint justificada, que alguns empordanesos ens tenen als barcelonins), i ‘Temps o rellotge’, cançó que estarem d’acord que és de les millors de tot el repertori del bisbalenc. Això sí, quan més a prop va estar Sanjosex d’arribar a la plenitud va ser amb la interpretació tot sol, sense la banda, de ‘Perdó’.

El fet que la majoria del repertori provingués de Temps i rellotge va significar que veiéssim la cara més tendra, amable i tímida de Sanjosex, oposada a la faceta de cràpula, despreocupat i descarat del primer disc. Això sí, no m’aventuro a dir que en Carles Sanjosé s’avergonyeixi de la primera etapa perquè sinó no s’entén que tanqui el concert amb una ‘Puta’ majestàtica, amb una acceleració final que demostra que, com a mínim, la nova generació ha nascut preparada i ensenyada tècnicament.

Després de l’hora del pati, en Jaume Pla i companyia van pujar per accentuar-nos les sensacions que havíem tingut el passat 30 de juny a la sala Bikini de Barcelona. Si al disc li costa discórrer i entrar suaument per les orelles, el directe de Mazoni és fresc i contundent, i les cançons que ens sonaven un pèl repetitives van ser perfectes composicions pop amb tornades glorioses. Com l’altra vegada, el clímax no va arribar amb cap tema de l'últim disc Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 2007), sinó amb el hit ‘No tinc temps’, de l’anterior Esgarrapada (Bankrobber, 2006). I és que durant tota l'actuació, sobretot a la relectura de ‘Maggie’s farm’ de Bob Dylan que es diu ‘La granja de la Paula’, ‘I dius que el que em dius és veritat’ i ‘Blanca és la neu, negre el fons del pou’, va fer tota la sensació que en Jaume Pla i la resta de la banda havien volgut destacar les guitarres per sobre dels altres elements. I per acabar i com sempre, i encara que l’ordinador s’hi va resistir, l'aportació de Mazoni a les raves, ‘Llampec/Ull de vellut’.

El gran moment entranyable de la nit va arribar després de les actuacions, quan en Jaume Pla va tornar a pujar a l’escenari i va convidar tota la banda de Sanjosex a pujar a ’escenari i a interpretar ‘All along the watchtower’ de Bob Dylan. Sort que en Carles i en Jaume comparteixen baixista.

Tots som esnobs

Lògia aristotèlica. Primera premissa. L’indie té un públic minoritari. Segona premissa. El públic indie és militant, segueix amb fervor les novetats, té tics de tribu urbana, i com tot col•lectiu, disposa de barreres d’entrada. Conclusió. L’indie tendeix sense remei a l’esnobisme.

Lluís Gavaldà, cantant d’Els Pets i presentador ocasional de programes lingüísticoinfantils a TV3, afirma al darrer número de la Rockdelux del mes de setembre que està orgullós de ser escriure cançons pop fàcils, accessibles, amb vers-tornada-vers-tornada, que puguin agradar des d’una dona de la neteja (a la qual no se li suposen ni estudis ni inquietuds intel•lectualoides) fins a un enginyer (al qual no té per què suposar-se-li inquietuds intel•lectuals). Amb això, criticava l’esnobisme dels artistes que no volen ser massius i també, de passada hom pot deduir, el públic que associa accessibilitat, fàcil i el pop amb poca qualitat. Però com que el blanc i el negre no existeixen sinó una amplíssima gamma de grisos, fins i tot el Gavaldà pot deixar la fàcil roda d’acords a la maleta i facturar ‘Faig saber’ amb arranjaments orquestrals.

Més enllà, però, de les paraules del cantant de Constantí, que no deixen de ser una introducció-excusa, el que no deixa de ser cert és que la música s’ha convertit per a molts oïdors una via per canalitzar frustracions i demostrar mèrits. En el procés de descoberta d’un grup que enamora existeixen diversos processos. El primer és el de coneixença i en el que s’intima amb el grup fins a fer-lo propi. Aquest primer procés s’encavalca amb el segon, quan la primera descàrrega química de bones sensacions porta a voler compartir amb els més pròxims la descoberta. “Escolta-ho, que et canviarà la vida com me l’ha canviada a mi”. Quan els escoltes per casualitat en un fil musical qualsevol, cosa que gairebé fa plorar d’emoció. En definitiva, les ganes d’obrir els ulls a la resta del món. El tercer procés és, com en tota relació d’amor compartit, el desengany, comprovar que hi ha altra gent que ha tingut tan o més bones sensacions amb la música en qüestió. I veure que cada cop són més. I paulatinament les bones sensacions ja no ho són tant quan el nivell de fans similars a un mateix supera cert punt. Només cal llegir entrevistes a grups i artistes que han deixat una discogràfica independent per fitxar per una multinacional. El pànic s’apodera del club de fans del grup.

Això, certament, passa amb moltes facetes de l’oci i l’art en general, però la música pop, per la senzillesa i, com la pròpia paraula indica, per com de popular és o pot arribar a ser encarna a la perfecció aquest seguit de contradiccions i despropòsits que els humans cometem i els professionals del periodisme musical, aliats ara amb companyies de telefonia mòbil, exageren, entronitzen i enfonsen.

Per fortuna sempre quedaran els clàssics, darrer procés (i gairebé etern) de la relació amb la música. És quan per fi acceptes compartir-lo amb tothom, perquè ja no és propi sinó que s’ha convertit en patrimoni universal. Però fins i tot en això no ens posarem mai d’acord. Sempre hi haurà qui consideri Kurt Cobain un geni i Nirvana un clàssic.

I aquí no hi ha ningú que se salvi.

Agenda!

I com cada divendres aquí arriba l'agenda amb un bon grapat de propostes per fer que el cap de setmana encara passi més ràpid!

Divendres 7

A la sala 2 de l'Apolo a partir de les 00:30 podrem veure als gallecs The Blows, Tumor de Djs, Señora Rosa i Dj Coco. Gratis per pels socis de Plastic Club o per als que tingueu la targeta-abonament del Primavera Sound '07. Si no, 13 euros, que no està malament.

Si no sabeu què fer aquesta nit també podeu anar a Razz on us esperen Luis Le Nuit, Tienne De Crécy (Solid/FR) + Buenavista + vjs CannaVizion, The Futureheads djs + The Motherfuckers, The Glimmers + mrdj i LUOMO.

Una altra proposta nocturna la teniu al Club Fellini, on us esperen tres sales amb la següent programació: Mario Maqueda, The Holy Trinity Project, Ulysses i Jaumëtic.

Dissabte 8

A la 1:00 destaquem l'actuació de To My Boy a la Pop Bar de Razz.

Com si Madness haguessin anat de rave, To My Boy sonen tan irreverents com en el seu moment ho van ser els reis del pop-ska però afegeixen a la fórmula dues tasses de flúor i dues d'electro disbauxat, en una recepta tan explosiva com el peta-zeta. El duet format pels joveníssims Jack Snape i Sam White ha gravat i produït el seu primer disc, Messages (Abeano/XL, 2007), amb l'ordinador de casa seva i el resultat és un àlbum de tot just mitja hora ple d'actitud i imaginació capaç de conjugar l'emoció del synth pop primigeni (OMD, The Human League) amb el brillant i colorista univers de màquines de joguina d'uns revitalitzats Devo i el millor del revival ravero. Vídeos fantàstics i encara millors concerts completen els atributs d'un grup en sintonia amb els nous temps.

Propostes culturals:

Passió pel Dibuix al CaixaFòrum, fins al desembre.

L'exposició, que vol despertar-nos la fascinació per un gènere que tradicionalment s’ha obviat en la història de l’art, permet fer un recorregut cronològic pels principals moviments de l’art francès d’aquests segles (el manierisme, el neoclassicisme, el romanticisme i l’impressionisme) així com pels seus principals autors (Antoine Watteau, Jacques-Louis David, Ingres, Eugène Delacroix, Manet, Edgar Degas o Seurat). A la mostra s'han reunit un centenar d'obres de la Col·lecció Prat, una de les més importants del món dedicades al dibuix francès dels segles XVII, XVIII i XIX.

El París de Vila-Matas al Centre Cultural Can Fabra

Envoltada d'elements poètics, de personatges de les seves fotos podrien ser també d'una novel·la, la fotògrafa no s'allunya del joc de miralls que també és la novel·la. Ombres i punts d'il·luminació dibuixen un París fet d'impressions molt personals.
Fins a principis d'octubre.

Desctar pel proper cap de setmana, més concretament el dissabte dia 15, el Weekend Dance Festival '07 on podrem verue Massive Attack, Sven Väth i 2manydjs entre molts d'altres.

El ultimátum de Bourne

Jason Bourne (Matt Damon) vuelve al cine con una trepidante cinta de acción que los apasionados del cine de espionaje no puede dejar escapar. Para el resto de mortales, tampoco es que vaya a cambiar la historia del cine...

Personalmente no me gustan las secuelas por un simple hecho: no recuerdo nunca el final de las películas, con lo que me resulta complicado ver una segunda parte (no digo ya de una tercera). Así que ante la propuesta de ir a ver El ultimátum de Bourne (Paul Greengrass) tuve mis dudas. Ante mi sorpresa, salí del cine con la agradable sensación de visionar una historia de principio a fin que no te obliga a ver las anteriores entregas para comprenderla.

Antes de nada, situémonos, por si alguien más tiene el mismo problema que una servidora. Comenzamos el recorrido con El caso Bourne (Doug Liman, 2002) en donde aparece el personaje totalmente desorientado. Durante su búsqueda de quién es, conoce a una chica que le hará ver que es un ser humano. En la siguiente entrega, El mito de Bourne (Paul Greengrass, 2004), Jason se ve amenazado y vuelve en busca venganza. En El ultimátum de Bourne, el espía se encuentra otra vez perseguido y necesita resolver el misterio de su identidad.

Visto lo visto, es más de lo mismo. Pero no. Acción que te hace quedar sentado en la butaca del cine con los ojos como platos. No esperes obtener respuestas trascendentales sobre la vida, el amor o demás complejidades, porque no se trata de eso. Es acción espectacular de un espía en busca de respuestas. Todo ocurre rápido, con mucha energía, hay momentos en los que apenas puedes ver lo que sucede en pantalla, el ritmo es frenético. En resumen, se puede decir que visualmente es efectiva y que el personaje resuelve las situaciones de manera inteligente y sorprendente para el espectador. A veces parece que todo sea demasiado fácil, pero bueno, tengamos en cuenta que se trata de un profesional.

Marta Montijano

Concerts inesperats

A mitja setmana els concerts s'agraeixen com aigua a maig, que diria la dita popular; i com som conscients d'aquest fet us portem dues propostes ben diferenciades i que poden atraure a un públic força divers, tot i que això si, molt implicat per trobar nous sons dins la música.

En primer lloc i per avui mateix dimecres els nois de Manos de topo faran la presentació del seu nou videoclip i suposem que un petit recital, a mode de presentació, del seu debut Ortopedias Bonitas ( La Colazione / Strange Ones, 2007), al Centre Cívic Espai Jove de Marina, al carrer Ali Bei nº 120. Dir que Manos de topos és un grup de multituds és faltar a la veritat, ja que el passat juny quan van tocar al Fnac de Diagonal Mar erem ben bé una dotzena. Tot i així els catalans són dignes d'escoltar-los més d'un cop, de parar-se a entendre les iròniques i surrealistes lletres darrera del ploriqueig constant de Miguel Ángel, el cantant de la formació.
'Ballas en Dallas' o 'Morir de celos' són cançons que no faltaran en el seu repertori i ja us avancem que veure al Àlex, el teclista, tocar sobre una taula de planxar té la seva gracia. Recordeu que es tracta d'una proposta 100% gratuïta que podreu gaudir a partir de les 21h aproximadament.

Aquí us adjuntem el seu primer videoclip de 'El cartero'.

Continuem i per demà dia 6 de Setembre us avancem el concert o minifestival o quedada anomenat 'El encantamiento bajo el mar', programat per la sala BeCool, no confondre amb l'altre sala de nom similar situada a Marina...

Dntel és la proposta més interessant d'aquest cartell tan variat que podreu trobar si clickeu a la pàgina de la sala. Aquest noi d'aparença tímida és l'alter ego de Jimmy Tamborello que a la seva vegada forma o formava part de la banda anteriorment coneguda pel nom de The Postal Service. Un americà que es passa per terres catalanes a presentar en directe el tercer àlbum d'estudi Dumb Luck (SubPop, 2007) que ha creat sota l'ajuda d'alguns incondicionals de l'escena independent americana com poden ser Conor Oberst de Bright Eyes, Jenny Lewis o Grizzly Bear, entre d'altres. Tot ben mesclat per crear un disc que amb una particular atmosfera relaxant i que poc a poc es deixa diluir com la millor aspirina possible. Alguns el catalogaran com electrónica experimental o alguna capritxosa mutació d'etiquetes semblants. Bé, des del Mai a la vida no som els millors en els temes de les etiquetes i per això us animem a que escolteu a Dntel i ens digueu vosaltres mateixos com els definiríeu.

Del mot eclèctic. Altaveu a Sant Boi i Tranuita a Vilanova i la Geltrú

eclèctic -a
	[1868; del gr. eklektikós 'filòsof que escollia el millor de cada sistema', der. de eklégo 'escollir']
	1 adj FILOS 1 Relatiu o pertanyent a l'eclecticisme.
		2 m i f Que practica l'eclecticisme.
	2 adj i m i f p ext Que amalgama opinions, tendències, etc, generalment considerades com a contradictòries.

Sota aquest adjectiu tant emprat actualment s'amaguen dos festivals de música que ens faran passar millor aquest setembre de temperatures desiguals i desídia generalitzada pels qui no hem marxat de vacances i no sabem que és exactament allò vulgarment anomenat "síndrome post vacacional". Us presentem dos propostes que entre sí també podríem dir que són força eclèctiques: tot un festival consagrat del extraradi davant d'un primerenc festival de les rodalies del nucli urbà. L'Altaveu, 19è Festival de Música i la cançó de Sant Boi del Llobregat i el Tranuita, Festival Eclèctic de Vilanova i la Geltrú.


Per ordre d'aparició el primer festival és l'Altaveu. Del 5 al 8 de Setembre tindrà lloc la dinovena edició d'aquest festival, enguany sota l'eslògan 'sense etiquetes', que vol mostrar la diversitat del seus artistes així com dels estils musicals que seran presents. Però bé, anem per les dades que ara mateix és el que interessa: Qui, on, quan, i tots els adverbis d'interrogació que els segueixen.

Com ja hem dit, aquest festival s'ubica al extraradi barceloní, més concretament a la població de Sant Boi del Llobregat, on podeu accedir tranquil·lament i fiablement gràcies a la xarxa de FFGC des de Pl. Espanya, amb els busos L70 i L71 també des de Pl. Espanya i amb el N13, el bus nocturn. O sigui que mitja pregunta d'On la tenim resolta, per acabar-ho d'arrodonir cal concretar que el festival es diversifica en tres escenaris situats a la Pl. Ajuntament, Can Massarella al carrer Mallorca nº30 i Cal Ninyo al c. Joan Bardina 44.

Ara ens toca desvetllar quins són els artistes escollits, tot i que si sou prou hàbils ara mateix estareu llegint tot el seguit de noms d'aquest cartell del costat.
Exacte, el Festival comença Dijous 6 de la mà de , un dels responsables del ressorgimient de l'escena folklòrica al nostre país. Com a curiositat dir, que aquest bon home el va descobrir l'anomenat 'Loco de la colina', si, el gran Jesús Quintero. Un espectacle gratuït que podreu gaudir a la mateixa Pl. de l'Ajuntament.
Conjuntament amb la revista musical Jaç, l'Altaveu vol retre homenatge a una de les figures catalanes més importants en l'àmbit de la música jazz: Tete Montoliu, per commemorar el desè aniversari de la seva mort. The art eixample of canigó es una proposta multidisciplinària que conjunta diferents artistes sobre l'escenari: Pascal Comelade; Horacio Fumero, contrabaixista de Tete Montoliu durant més de vint anys; Gorka Benítez, saxo i flauta; David Xirgu, bateria; Pep Pascual, efectes sonors. Un espectacle que sens dubte i com tan ens agrada dir, no deixarà indiferent a ningú. Una proposta també per a dijous 6 i de pagament (12 euros si compreu l'entrada anticipada i 3 euros més si ho fes a la guixeta) que podreu trobar a l'escenari Can Massallera.


Divendres 7 continua la bona música amb grups típics de festa major. Els Pets oferiran un concert gratuït a la Pl. del Ajuntament a les 22h presentant les cançons del Com anar al cel i tornar (DiscMedi, 2007), evidenment tampoc faltaran les cançons que han marcat un abans i un desprès del grup de Constantí. El Sr. Chinarro ha declarat a la cúpula directiva que parla el català en l'intimitat, i el podreu veure al Escenari Cal Ninyo i per 6 euros si compreu la vostra entrada anticipada podreu escoltar les cançons que formen aquest El mundo según (Mushroom Pillow, 2006) el millor disc nacional de l'any passat segons els mitjans especialitzats.
La festa continua al escenari Can Massallera amb Sol i Serena. Aquest quintet de la Garrotxa presentaran el seu primer disc Grapat de ruda, música tradicional de la terra amb l'utitlització d'instruments antics originals peça a peça. Fufü-Al també faran acte de presència amb la seva música mestiza a mig camí de la cançó francesa i la música ètnica a l'estil Dusminguet. Grupo de Expertos Solynieve és el grup convidat amb J de Los Planetas a la batuta presentaran aquest Alegato meriodional que ha deixat mig descolocat al panorama musical nacional degut a la bona acollida que ha tingut.

Dissabte 8 és el dia que reuneix més grups. En primer lloc, cap allà de les 22h si regna la puntualitat, apareixeran La Excepción. Al més pur estil hip hop es tracta d'una aposta directa amb un estil aflamencat que els hi ha valgut el premi al millor grup del 2006 als MTV Europe Music Awards. Sanjosex i Mazoni han donat un aire nou al pop català, si, això ja ho sabem, però el que aquí us oferim és una oportunitat per a que ho veieu pels vostres propis ulls. Temps de rellotge (BankRobber, 2007) i Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 2007) seran els presentast en aquesta ocasió a l'escenari Cal Ninyo i per 6 euros si compreu l'entrada anticipada.
Si canviem de localització i ens prensetem a les 24h a l'escenari Can Massallera que podem trobar? Doncs bé, per començar vindrà Lilith, i no estem parlant de la primera esposa d'Adán. Lilith és una formació que ha telonejat als mateixos Deep Purple y a Bob Dylan. Sota aquesta premissa ja crea una curiositat que no deixa de crèixer al saber que encara no tenen enllestit el seu primera llarga durada. Diuen els que saben que es tracta d'una aposta asegurada pels amants del rock de tota la vida. Amb Black Baudelaire tornem a parlar de hip hop amb la particularitat del mestizatge creat per integrants procedents de Senegal, França i el Marroc. Multiculturalitat podria ser perfectament el nom del seu primer àlbum, però no, Cuidado (Kasba Music, 2005) és, ara si, el nom de l'àlbum que estaran presentant a Sant Boi.
Per acabar la nit i també el festival els escollits han sigut els barcelonis Facto Delafé Y Las Flores Azules. Més hip hop però ara des de la vessant més tranquil·la, íntima i, perquè no, pop també. El monstruo de las Ramblas está força cansat per encara els hi dura la tela del seu primer disc, a la espera del segon seguim emocionant-nos amb un 'Enero en la playa'.

Les propostes eclèctiques per aquest mes de Setembre no es queden aquí. Per a la primera quinzena de Setembre, dies 14 i 15 tindrà lloc el primer Festival Eclèctic de Música, Tranuita al Molí de Mar a la platja del Far de Vilanova i la Geltrú. Lloc escollit pel Faraday per fer acte de presència fa ja uns quants mesos. Ho recordeu?

Tranuitar vol dir, literalment, passar la nit o gran part de la nit sense anar a dormir, treballant, caminant, etc. I en aquest etc és on els de l'Associació Cultural Espavila s'ho curren i ens presenten un festival per a tots els gustos: un total de 12 grups i 8 dj's. Rumba, funk, mestissatge, rock, punk o ska seran uns quants del estils musicals que hi seran presents. Una aposta forta per la música feta a la mateixa Vilanova, tot i que també deixant l'entrada a bandes de fora.

El festival comença divendres 14 a partir de les 20.30h amb el grup barceloní Noxius, grup d'estètica i d'influència gòtica. Bé, no enganyem a ningú si diem que són casi uns desconeguts però ja sabeu que des del Mai a la vida sempre hem volgut donar veu a tots aquells petits grups que a força de concerts i del boca a boca comencen a crèixer. Del metal passem al hip hop com qui llença una pilota i encerta. El Role és un jove de la Vilanova mateixa i que l'estiu del 2005 va revolucionar l'estiu amb la seva adaptació d''Calorado Stail'. A les 22.30h aproximadament actuaran els 20 Duros, un altre grup vilanoví format en directe i amb cançons d'aquestes que en diuen divertides com 'Mi perro es gay' entra d'altres hits. A ritme de punk aquest grup és una bona opció per aquells que han trobat a faltar grups per riure i divertir-se, que amb això no volem dir que reneguem de la canço intel·lectual de sempre que ens a caracteritzat, que ningú s'espanti.

Continuant amb l'estil i la tònica del grup anterior crec que potser encara recordareu algu que es deia dir El Chivi. Si, aquest 'bon' home i estudiant de Dret decideix fer cançons de contingut purament sexual i escatològic i penjar-les a la xarxa. A partir d'aquí tota la resta és de sobres coneguda i les lletres han traspassat generacions senceres. José Córdoba és definit com, potser, un dels primers pornoautors, tot i que ara què hi penso...potser també seria l'únic. Bé, tant si val, tothom sap que la pornografia és la base amb la que es sustenta internet. Amb una veu que recorda el primer Sabina, poc malalt de la vida, us deixem i us motivem per a què ens digueu que tal l'experiència.

I com les estrelles del cartell que són fan la seva aparició els Northern Uproar, un de les bandes oblidades dels caòtics 90, que deu anys desprès tornen a estar de llançament mundial amb Stand and fight (Tiny rebel, 2007). Aquesta és l'única actuació programa del grup al nostre país, així que no us podeu perdre l'ocasió de veure'ls en directe i gaudir del pop britànic. Que n'aprenguin els Artic.
Per acabar ja el divendres l'últim grup tornen a ser uns vilanovins que fan ska-hardcore. Arkada podria passar ben bé per ser un grup clandestí de kale borroka però no, com ja hem dit són de la propia Vilanova i fa ja uns quants anys que militen per concerts i escenaris duent el primer disc Sencillo pero con clase autoeditat.
Tancant la nit, ara si, falten els Dj's: The Trol·lys, també de la Vilanova natal.

Dissabte la música comença amb els Temporada Alta que presenten el seu primer disc homònim al més pur estil de les bandes reivindicatives com poden ser els Inadaptats o Brams. I com els Espavila són humils la següent banda respon a la volutad mediàtica, què millor que una banda de versions per engegar motors d'un públic entregat als grans hits de la vida? Free Disonance Pro també són de Vilanova i prometen. Dorian és la proposta electrònica del festival i el concert està programat per les 22h aproximadament. El futuro no es de nadie (Pias Spain, 2006) el seu segon treballat a sigut aclamat per la crítica i vénen de tocar al Sónar i al mateix FIB. Tot i que al Mai a la vida els recordem sobretot per la seva pèssima actuació al Let's Festival, esperem que no es torni a repetir la jugada i veiem uns Dorian al 100%. Tot i que no m'agradaria ser pessimista ho dubto molt.

It's Not Not , en canvi, no tenen aquest problema. Els barcelonins procedents de Standstill i Tokyo Sex Destruction són una d'aquelles bandes que provoquen i es fan guanyar al públic en cada un dels seus directes i una d'aquestes propostes de bandes que comencen a crèixer en paral·lel amb el seus germans grans. No Times For Jokes (BCore, 2005) el segon disc d'aquests vilanovins farà acte de presència al festival eclèctic. El grup es troba en procès de gravació del seu tercer disc, per tant, el concert promet ser una avançada presentació com a primer contacte amb el seu fidel públic. A tall de curiositat dir que les seves gires per Europa han deixat marca, una pena que els grups d'aquí se'ls valori més en terres llunyanes (crec que hi ha un dit popular que resumeix a la perfecció aquesta idea, però ja sabeu que no sóc gaire de dites populars...)

Continuem amb un estil totalment oposat, com és la música mestissa de la mà de Arangu. Amb un potent directe, que ho diuen els que en saben, la banda de funk està formada per estudiants de l'ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) o sigui que la base la tenen més que apresa. Reuneixen, per tant, una bona teoria amb una pràctica lloada a dalt dels escenaris. I amb més mestissatge vénen els nois de La Pegatina directament des de Montcada i Reixac. Música urbana que ha crescut en els inumerables directes de l'extensa gira que els ha portat a presentar Al Carrer (Radiochango, 2007). Els plats a partir de les 4h seran propietat de Dj's Syndicate. Dj Graham, resident habitual de La2 compartiex protagonisme amb Dave, música electrònica i post-punk ballable amb els millors èxits de sempre.Un bon fí de festa.

Fins aquí el repàs elèctic de dos festivals que en breu ens proporcionant música en vena. Ara si, no teniu excusa per a dir que no sabeu que fer els propers dos caps de setmana, perquè, encara no som ni a dijous per tant si no feu plans és perquè no voleu, nosaltres ja els tenim més que clars.

Tot plegat segons Sr. Chinarro

Una de dues, o Antonio Luque estima Barcelona i Catalunya o els promotors d’aquí l’adoren. D’alguna manera s’ha d’explicar que Sr. Chinarro no pari de fer concerts ben a prop. Habitual del bar Heliogàbal, al barri de Gràcia, el músic andalús va començar el periple de concerts catalans al festival vilanoví del Faraday i l’acabarà, en principi, el proper divendres 7 a un altre festival català, l’Altaveu de Sant Boi, tot passant pel Summercase o per les festes de Gràcia (patrocinat aleshores pels seus amics de l’Heliogàbal). Ja se sap, coses dels artistes petits, les vendes no donen per gaire i és gràcies als concerts que es menja. Clar que el Chinarro serà petit pel què fa a repercussió, però gravar i publicar deu discos sense cap dissolució i reunificació pel mig té força mèrit.

Segons les cròniques de les seves repetides visites, una cosa està clara: l’objectivitat no existeix. Sr. Chinarro és capaç de despertar eufòria i avorriment amb la mateixa facilitat. I bona part de culpa que així sigui es deu, per un servidor, essencialment al seu repertori. Acceptem-ho, Antonio Luque no fa himnes i els seus discos són molt linials. No hi ha un accent fora de lloc ni un clímax a mig àlbum. I precisament aquest presumpte defecte es converteix en virtut en canviar el prisma de l’observador. Sr. Chinarro el·labora cançons amb una musicalitat delicada i reposada i això, maridat, amb les lletres paisatgístiques, iròniques i un pèl surrealistes és el que fa especial en una escena pop molt viciada. Clar que al seu directe també influeix l’estat de forma del nostre protagonista. Però tots som humans i li perdonem el grotesc espectacle al Festigàbal, durant les festes de Gràcia.

Malgrat tot, a Antonio Luque se li ha d’agrair el gir que va decidir fer el 2005, quan va adoptar una línia més pop, en l’accepció accessible de la paraula. Després de vuit discos amb la discogràfica Acuarela, el malagueny ha estat l’encarregat de fer dos dels millors discos de l’estat de la dècada, El fuego amigo (El Ejército Rojo, 05) i El mundo según (Mushroom Pillow, 06). Com a mínim així ho pensen els esnobs de la Rockdelux, que l’han coronat com a autor dels millors discos dels anys 2005 i 2006. Honor que ningú més no ha tingut. El que sembla clar, però, és que el Chinarro no repetirà enguany. L’andalús és humà. Tres discos en 36 mesos és excessiu i ja sabeu allò de la confitura i el pot petit.

De tota manera, ni El fuego amigo ni El mundo según són perfectes i la coherència deu ser una qualitat apreciada per Sr. Chinarro, i els espectacles segueixen la tònica. Una línia recta amb més desnivells inferiors que no superiors. Fent un exercici de mutació a seguidor prou assidu del nostre amic, cansat i saturat d’elements chinarros arreu, afrontaria l’hivern amb els dos discos mencionats ben endreçats a l’estanteria, i una vegada els arbres comencin a brotar i els abrics a desaparèixer, delicadeses com ‘Ni lo sé ni lo quiero pensar’, 'Del montón' ‘El cabo de Trafalgar’, La decoración’ i ‘Dos besugos’ seran la mar de ben rebudes.

En nada se queda el montón