5.11.07

La guia definitiva: westerns, morts coreografiades, ciutats devastades... i un germà repetit

La fama s’ha apoderat d’un servidor. Sí... així... tal com sona. Sóc conscient de l’incommensurable èxit de les meves entradetes en aquest humil article setmanal i, a més, les televisions m’assetgen com un Michael Douglas qualsevol en mans d’una potent Demi Moore després del meu paper secundari en un peculiar programa televisiu. Us comprenc si penseu que sóc l’home més afortunat del planeta. Però no ens enganyem. És difícil mantenir el llistó. He dormit molt poques hores aquesta setmana pensant en alguna cosa mitjanament creativa pel meu nou article. Però us sento defraudar (vosaltres, els meus milions de fans). No ho he pogut fer millor. Compreneu-me i accepteu-me com un simple mortal. Gràcies... i analitzem d’una vegada les 10 estrenes que ens ha deixat aquest pont abans que les paranoies mentals d’Íker Jiménez acabin en la humanitat.

Si la setmana passada el senyor Allen encetava les estrenes amb una important divisió d’opinió, aquest cop li toca a Brad Pitt (Copa Volpi sota el braç) satisfer les expectatives. I ho fa amb un western dirigit per Andrew Dominik, que arriba a ser tan llarg com el seu propi títol indica: El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford (The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford). La història, que com tants altres clàssics del western nord-americà torna a centrar la seva mirada en la complexa vida (i mort) d’un dels pistolers més famosos del Far West, compta amb un covard Casey Affleck com a antagonista en una pel·lícula on també hi participa Sam Rockwell, la porrera Mary-Louise Parker o una de les meves muses espirituals, Zooey Deschanel. I si no us canseu de la presència de Casey Affleck, sempre podreu fer sessió doble al cinema anant a veure l’òpera prima com a director del seu germà Ben, Adiós pequeña, adiós (Gone baby gone) que, per sorpresa, és ja una de les ofertes amb més bona crítica de tota la cartellera. La pel·lícula adapta una novel·la de Dennis Lehane (autor de Mystic River) i, atenció, perquè països com el Regne Unit o Portugal han retardat la seva estrena a causa de les semblances amb el show mediàtic muntat pel cas Madeleine.

Però clar, ¿que seria del cinema sense la necessària violència gratuïta? Propostes com Resident Evil: Extinción (Resident Evil: Extintion) o Shoot ‘Em Up ens ho posen ben fàcil. En el primer cas, torna Milla Jovovich després d’una més que lamentable segona part en un ambient molt més apocalíptic, una devastada ciutat de Las Vegas com a paratge d’excepció. I compte, que la ex Juana de Arco no està sola, ja que en el repartiment principal també ens trobem amb l’heroïna Ali Larter. En el segon cas, Shoot ‘Em Up (que porta com a subtítol un innecessari En el punto de mira) ens proposa una immensa pirotècnica de bales molt ben assajada de la mà de Paul Giamatti i uns actius Clive Owen i Monica Bellucci en una mítica escena de violència sexual del tot desvariada.

Però no tot han de ser instints assassins, i així ens ho demostren les següents estrenes. Per una banda, Richard Gere i Claires Danes es posen al capdavant d’un thriller d’intriga que analitza la desaparició d’una jove en un més que probable cas de delinqüència sexual en la pel·lícula El caso Wells (The Flock), que també compta amb la presència d’Avril Lavigne. I des d’Irlanda ens arriba Once (de John Carney), una de les últimes revelacions musicals i, probablement, la perla més destacada d’aquesta setmana gràcies a una història romàntica gens edulcorada, que va acabar aconseguint el Premi del Públic en el passat Festival de Sundance. Tot i que si parlem de perles, no hem d’obviar la candidata francesa en la propera edició dels Oscar, Persépolis (de Marjane Satrapi i Vincent Paronnaud), una imprescindible pel·lícula d’animació per adults centrada en la peculiar vida d’una nena iraniana que, tal com resa el seu argument i en plena revolució islàmica, descobreix una nova situació en el seu interior que s’acaba movent entre la fascinació pel punk, ABBA i Iron Maiden mentre viu el terror de la persecució en un món on l’enfrontament entre cultures hi està del tot present.

Aquesta setmana, a més, ens ha arribat Lío embarazoso (Knocked up), l’última anada de l’olla signada per Judd Apatow (director de Virgen a los 40 i alguna que altra sèrie de culte) en relació a un embaràs no desitjat. La pel·lícula està protagonitzada per Seth Rogen i Katherine Heigl (la Izzie Stevens d’Anatomía de Grey) i compta amb Paul Rudd, Leslie Mann o el supersortit Jonah Hill entre els secundaris. I acabem amb dos propostes espanyoles. En primer lloc, Gonzalo Suárez ens porta un destacat repartiment (Carmelo Gómez, Maribel Verdú, Aitana Sánchez-Gijón o Bárbara Goenaga) en la pel·lícula Oviedo Express, que ens relata els embolics d’una companyia teatral en la representació de l’obra La Regenta a la capital asturiana. La quota espanyola es tanca amb un intent d’aventura fantàstica juvenil amb un estrany títol, Los Totenwackers, amb fantasmes i forces del més enllà.

La setmana que ve, mes ració cinèfila amb una esperada segona part, torres plenes de simbolisme i alguna que altra intriga política.

4.11.07

Vull anar a Islàndia

No està clar si Jón Þor Birgisson, Jónsi, serà o no nou líder espiritual del Mai a la vida, però aquest home i els seus amics han sonat insistentment a qualsevol reproductor des que fa dos divendres es va passar a Barcelona per primera vegada el documental Heima, en el marc de l’In-Edit, el festival de documentals musicals. Heima (traduïble per A casa) és la crònica de la gira que Sigur Rós van fer pel seu país natal, Islàndia, durant l’estiu de 2006, just després d’acabar el world tour de presentació del magnífic disc Takk… (Geffen / Emi, 2005). Una dotzena de concerts, des d’un massiu a Reikjavik, passant per una fàbrica de peix abandonada, fins a una actuació completament acústica (cap amplificador, cap cable, cap micròfon i en Jónsi cantant a pèl) per protestar contra la construcció d’un embassament. “Dúiem un petit generador per connectar-nos-hi, però era absurd si la nostra intenció era protestar contra una central hidroelèctrica” (més o menys deia això en Jónsi, però és que tenim l’islandès una mica rovellat; és broma, totes les declaracions són en anglès).

La pel•lícula és un seguit de paisatges islandesos amb plans heterodoxos combinats amb fragments dels concerts i les paraules dels quatre membres de Sigur Rós i les teloneres, col•laboradores (aportant un solventíssim quartet de corda) i també islandeses Amiina. Una declaració de principis fervorosament nacionalista i patriòtica és interpretada en els primers compassos, imposant el tempo reposat i eriçador de pèls marca de la casa que ens agraden tant. La peculiar gira queda justificada pel deure moral i ètic que el grup sentia (i suposem que encara sent) cap a llurs compatriotes i també llurs primers admiradors. I mentre així ho diuen, el director del film decideix començar a per totes i anar a tocar la fibra sensible de l’espectador. La sensacional, monumental i afegiu-hi tots els adjectius grandiloqüents que se us acudeixin ‘Glósoli’ sona just començar, per la qual cosa hom no té cap altre remei que el de seguir mirant a la pantalla amb un somriure idiota i la baba relliscant per la comisura del llavi. La llagrimeta i la pell de gallina, incipients al principi, apareixen amb totes les forces al final de la cinta, amb Sigur Rós i Amiina interpretant colze a colze una deliciosa peça instrumental mentre els crèdits van sortint impertinentment (per què s’acaba?!).

Seria interessant que alguna universitat americana, d’aquestes que fan estudis estúpids, analitzessin si la sobreabundància de gel altera d’alguna manera els cromosomes dels islandesos. El comentari no és gratuït. Penseu en la Bjork. Però tot i la incertesa que ens genera la música (la de Sigur Rós), el bateria Orri Páll Dýrason, encarregat de representar la faceta adolescent i estúpida del grup, s’encarrega d’anunciar-nos que malgrat que es prenguin la música tan seriosament i que la professionalització del grup els hagi convertit en un producte (de gourmet, deixeu-me afegir), li encanta fer burrades. I ja tenim els vuit protagonistes fent el capullo amb gots de ves a saber quin licor estrany islandès en un camerino o llançant pedres al mig de la carretera.

Aquest és un dels moments entranyables que fan que els somriures es tornin rialles, perquè Sigur Rós no deprimeix. I volem trencar una llança en aquest aspecte. Sigur Rós, i això que direm està científicament comprovat per mi, alliberen substàncies químiques, no ben bé addictives, que produeixen benestar. Les cares del personal en sortir de la sala Rex de la Gran Via n’eren una prova irrefutable. Però és que sinó quin pot ser el resultat d’escoltar, sentir, veure i observar-los mentre interpreten la magistral ‘Starálfur’? Senyors, aquests nois sí que són uns artistes. Aquesta és la música clàssica del segle XXI, i davant d’una evidència tan immensament gran no podem fer res més que acceptar-ho i agrair que hagin nascut.



3.11.07

A mà

Avui el tema de la setmana tracta de coses fetes a mà, un fet gairebé insòlit en els nostres dies on quasi tot és fabricat de manera industrial. Cada vegada es fan menys coses a mà, això ho sap tothom, però això no vol dir que no es segueixin fent, per exemple, al mateix barri de Sants. La qualitat, la personalització i la singularitat són tres de les característiques que marquen la diferència alhora d’escollir entre un producte fet de forma artesanal o en sèrie.

Comencem desplaçant-nos al número 52 del carrer Gayarre, on topem amb una petita i acollidora botiga de nom Cartro’on: una barreja de la paraula cartró, un del materials bàsics que utilitza, i cartoon, de l’anglès “dibuixos”. La seva propietària és l’Eva, i va obrir fa dos anys i mig la botiga quan es va adonar que podia convertir el seu hobbie en una forma de guanyar-se la vida. Llicenciada en belles arts i plena d’imaginació i creativitat, l’Eva es passa mitja vida a la botiga, la seva segona casa.

Avui en dia, aquell local que tothom recorda com una perruqueria i que també ha estat un locutori i un magatzem, acull creacions fetes per ella mateixa i d’altres que no són seves. Això sí: la major part de coses que es troben a la botiga estan fetes a mà: papers reciclats, figuretes, capses, postals, carpetes, llibretes, imans, àlbums, arracades, fermalls... Part de les seves idees provenen directament del que li demana la gent. Un exemple són els retrats de cares en relleu que fa a partir d’una fotografia: algú va veure penjada en una paret de la botiga la cara d’en Tintín feta d’aquesta manera i va demanar si podria fer el mateix amb la cara d’una persona... i li va dir que sí. El que té molt clar l’Eva és que una de les claus del seu èxit és la singularitat: no n’hi ha dos d’iguals.

Aquesta personalització es tradueix en llibretes amb el nom escrit o amb la cara d’una persona, postals a mida gegant i amb el dibuix que tu has escollit, i peces (com per exemple un joier que estava fent en aquell moment) on s’adapten els colors, les mides, les característiques, els materials i l’estil als teus gustos i necessitats.



Bambes amb història

Mates és un cognom, per ser més exactes és el cognom del fundador i pioner de la marca de calçat esportiu que enguany fa 60 anys: Francesc Mates. Francesc era un gran amant de l'esport i sempre es fixava en les sabates que duien els esportistes, bé ell també era esportista. Podríem dir que tenia dos hobbies: l'esport i fabricar sabates, i com les dues coses li encantaven va anar perfeccionant la seva creació de sabates sobretot personalitzant-les i adaptant-les al peu dels esportistes. Francesc va tenir molt d'èxit i va obrir un taller al carrer Gayarre número 38, i de fet la seva filla, que es diu Myrna, continua fent bambes a mà allà mateix. De fet, Myrna Mates és la única mestressa sabatera de tota Europa.


Una de les peculiaritats de Mates és que les bambes conserven la mateixa forma que les primeres fetes per Francesc Mates als anys 50. És a dir que segueixen el disseny però readaptant-lo una mica a la actualitat. Hi ha tres tipus de bambes Mates: unes basades directament en models antics, unes altres extretes de models antics també, però readaptades a les necessitats o a la moda d'avui dia. I per últim tindríem les Mates Collection: que són sabates de disseny totalment nou.

A Mates han creat un programa específic que et permet saber com quedarà la teva bamba personalitzada. Un cop escollit entre els diversos models base, només falta escollir els colors i tipus de pell de les diferents parts de la bamba. I per si no fos prou, la marca acaba d’obrir una nova botiga pròpia al mateix carrer Gayarre, aquest cop, al número 25.

Entrevista a Josep Torelló i Els amics del bosc


Els amics del bosc són la banda que acompanya a Josep Torelló en les seves actuacions des del 2006. El seu objectiu és fer un rock en català autèntic i de qualitat i les seves influències van des dels Beatles o el Bruce Springsteen fins a Pau Riba. Una proposta diferent dins la famosa "escena Barcelona"...

2.11.07

Programa 02.11.07






I tu, què no faries Mai a la vida?

Novetats i agenda de concerts

Novetats imperdibles

Thrice. The Alchemy Index Vols. I & II (Vagrant).

Que un grup de hardcore formi part de les novetats de la setmana al Mai a la vida és estrany, però tot queda justificat amb aquest disc amb aquesta obra conceptual sobre els quatre elements. De moment només podem escoltar les cançons sobre el foc i l'aigua, els dos primers volums, mentre que la resta està previst que surti a l'abril. Sobre el que tenim ara, el foc sedimenta clarament els orígens de Thrice, amb guitarres agressives i ritmes trepitjats. L'aigua, en canvi, mostra la gran evolució dels californians amb presència fins i tot de teclats dignes del darrer disc de PJ Harvey. Mal ens està dir-ho: un dels discos més importants dels darrers temps.

Escolteu 'Firebreather', 'The messenger', 'Digital sea' i 'Lost continent'.


Múm. Go go smear the Poison Ivy (Fat Cat).

Tots plegats estem enamorats d'Islàndia gràcies a Sigur Rós i, a més a més, sabem que la Bjork és molta Bjork. Però a part d'aquests, el bacallà i Gudjohnsen, hi ha més vida al país àrtic. Go go smear the Poison Ivy és el quart disc de Múm en deu anys de carrera. Beats, veus suaus i la dosi necessària de freakisme que tot islandès porta dins seu. Formen part de l'escena IDM però utilitzen sense cap mena de vergonya tot d'instruments tradicionals estranys. Com dir-ho, imagineu-vos un didgeridu a la islandesa. Encantat de conèixer-los.

Escolteu 'They made frogs smoke 'til they exploded', 'These eyes are berries' i 'I was her horse'.


Band Of Horses. Cease to begin (Sub Pop).

Band Of Horses han facturat un dels discos que més han sonat als iPods particulars del Mai a la vida. Després d'un primer disc més reposat, els texans (de Texas) s'han comprat uns pedals per les guitarres, s'han comprat un disc de Weezer i ens han fet Cease to begin, un regal pels desorientats consumidors de música. Recomanació especial del Mai, una mica com els cartellets que els de l'Fnac posen a les estanteries de discos.

Escolteu 'Ode to LRC', 'No one's gonna love you' i 'Cigarettes, wedding bands'.


José González. In our nature (Mute Records).

No sabem com és pelotudo en suec però José González ho deu saber. Fill d'argentins, aquest suec va inventar-se fa uns anys 'Heartbeats', aquella cançó d'aquell anunci de teles o alguna cosa així. Ara ens ha trucat a la porta amb In our nature, disc acústic ideal per nits d'insomni o tardes de diumenge totalment improductives. Amant de les versions, en González-sson revisa magistralment ara Massive Attack tot ajudant-nos a pensar a posar el despertador per l'endemà.

Escolteu 'Teardrop', 'Killing for love' i 'Down the line'.


Maritime. Heresy and the Hotel Choir (Fereshovel).

Després de fer una macroenquesta a casa meva, el 100% dels catalans no saben situar Milwaukee, Wisconsin, al mapa. No juraria que Maritime ens ho ensenyi però com a mínim a partir d'ara el nom d'aquesta ciutat dels Estats Units sona a alguna cosa més que a Amèrica profunda. Pop amb tornades glorioses per a amants del Mai a la vida que no ens canviarà la vida però ajudarà que passi millor.

Escolteu 'Love has given up', 'Guns of Navarone' i 'For science fiction'.



Agenda de concerts

Per aquesta setmana de pont, nosaltres us recomanem que sortir fora de Barcelona i feu alguna escapadeta amb els diferents plans que us vam proposar ara ja fa unes setmanes, però si per causes alienes a vosaltres no podeu sortir o simplement treballeu, tot seguit uns presentem alguns concerts per poder gaudir de la nit, perquè com ja sabeu: la nit es jove! En primer lloc per avui mateix divendres 2 els impronunciables Chk Chk Chk o pels més puristes, !!!, vindrà directament a la Sala Razz per presentar el Myth Takes. Mentre que a la sala [2] de l'Apolo podreu gaudir d'una sessió amb Anorak, Carole, Sr. Rosa i Dj Coco.

Continuem perquè diumenge 4 vindrà el gran Rufus Wainwright al Casino de l'Aliança al Poble Nou, i si sou dels afortunats que heu pogut aconseguir una de les entrades que fa mesos ja estan esgotades doneu-vos per felicitats.

Dimarts 6 el pop de tornades fàcils i imatges pasteloses de La Casa Azul farà acte de presència al FNAC del Triangle per presentar el seu tercer àlbum original desprès de la revolució que van suposar el seu anteriors treballs: El sonido efervescente de La Casa Azul i Tan simple como el amor. I amb aquest concepte de revolució seran a l'Fnac del Triangle presentant en acústic aquest nou treball: La revolución sexual.

Continua la bona música per dimecres 7 amb els barcelonins Facto Delafé y las Flores Azules, ja que continuen presentant el seu nou disc La luz de la mañana. Aquest cop el lloc escollit és el Teatre L'Estruch de Sabadell.


Dijous 8 els eterns Wilco vindràn un cop més a presentar Sky blue sky, un disc que porten girant ja fa ns mesos i que els ha dut a gaudir de molt bones crítiques, el setè àlbum des de que iniciaren la seva trayectoria ara fa més de 10 anys.
I seguint la mateixa o semblant línea musical els catalans Mishima faran un concert d'aquells exclusius tant sols amb invitacions personals, així que només cal que envieu un mail a mishimanagement@gmail.com, dir els vostres noms i cognoms i donar-los les gràcies.

1.11.07

Iniciació a l'electrònica amb Dntel

A l'hora que vaig començar aquest article no parava d'escoltar els dos discs que més conec de Dntel, el Life is full of possibilities (Plug Research, 01) i el Dumb luck (SubPop, 07). Sobretot aquest últim, que a mi ha estat el que m'ha enxampat. Així doncs, és el disc que comentarem avui.

El món d'internet és curiós, i és que buscant informació sobre aquesta banda he descobert la història d'on prové el nom de Dntel. En principi el nom del projecte personal de Jimmy Tomborello no havia de significar res en particular, però les curiositats despertades entre els periodistes, van fer buscar-li un significat. Així doncs, Dntel va esdevenir una abreviatura de l'expressió "don't tell". Tot i això, Jimmy afirma que és un pèl rebuscat. També s'especula sobre la possibilitat que el nom provingui de la paraula anglesa "accidental", i que se n'ha pres la última part... En fi, cultura general i curiositats més aviat irrellevants. Tot i això Dntel en alemany antic significa "vagó de tren".

Dumb Luck és l'últim dels tres elapés de Dntel, un projecte de l'americà Jimmy Tomborello. I la definició de vagó de tren li escau perfectament, ja que per conèixer el seu univers particular cal que hi pugem i descobrim el que ens ofereix. Contradictori com a persona, qui el coneix el defineix com un personatge més aviat introspectiu i secret. Fred en escena però que, en canvi, produeix una música inquieta i perfeccionista, plena d'emocions que ens arriben ben endins als que escoltem la seva música. Suposo que per això Jimmy Tomborello adquireix tanta personalitat i misticisme.

Probablement molts de vosaltres per Dntel o Jimmy Tomborello no us vindrà res. Però si us dic The Postal Service, de ben segur que us vindrà ràpidament al cap la melodia del gran tema 'Such great heights' que tant es va escoltar quatre o cinc anys enrera. Jimmy Tomborello juntament amb Ben Gibbard de Death Cab For Cutie encapçalaven aquest projecte musical.
Després de destapar la identitat d'aquest músic descobrim que, a part de ser un geni, sap rodejar-se de personatges ben destacats en l'escena musical. Ho hem vist amb l'associació amb Ben Gibband amb qui a més de compartir escenari els ha produït els dos últims elapés. En l'anterior disc Life Is Full Of Possibilities ja va escollir una bona colla de col·laboradors. Aquest cop amb Dumb Luck ha passat el mateix. Noms com Lali Puna, Bright Eyes, Grizzly Bear o Mia Doi Todd han participat en el seu projecte. El dinamisme musical de Tomborello no acaba en la seva faceta de productor, ni en The Postal Service ni en Dntel. L'any 2006 sota el nom de James Figurine edita Mistake mistake mistake mistake (Plug Research, 06), un projecte d'electropop.

Sense marxar del Dumb luck, el definirem com un disc d'electrònica perfecta, que convina els clicks'n'cuts amb melodies pop que tant li agraden a Jimmy Tomborello. IDM (Inteligent Dance Music) fruit de les seves influències de l'indie nord-americà. Dumb luck veu la llum l'any 2007 pel segell Sub Pop, distribuït a la península per Sinnamon Records. T'agradarà si t'agrada la electrònica onírica i experimental, probablement no apta per clubbers addictes a la base rítmica dels bombos.


Videoclip de 'Breakfast in bed' (Dntel feat. Bright Eyes)