5.12.07

El Zen

El tema de la setmana és el Zen, si, perquè potser no hi havia temes més abstractes i perquè podem amb tot i més. Us fem una proposta infolúdica, m’encanta aquesta paraula, per acostar-vos al món de l’espiritualitat que cada cop aconsegueix més adeptes entre els occidentals. Ja sabem que el que és oriental està de moda i que a vegades cal tornar enrere per tal de trobar allò del que els savis de l’època ja havien parlat.

El Zen és el nom d’una variant del budisme mahāyāna practicat a Xina amb el nom de chá. La paraula Zen prové del japonès i significa: meditació silenciosa.
Per tal d’acostar-nos encara més a aquesta filosofia, i com podreu escoltar al programa, hem fet un recorregut arrel d’artistes que tenen a veure amb el Zen. Parlem de Leonard Cohen, Kevin Johansen, de l’actor favorit de les vostres mares: Richard Gere i d’un escriptor entès en el tema: Alan Watts, del que us recomanem El Camí del Zen en el cas que vulgueu aprofundir en matèria.

Per si tot això fos poc, us fem varies propostes per tal d'aconseguir la pau interior o per a equilibrar la vostra energia i en definitiva ser una mica més feliços.

Molta llum, germà, molta llum!

4.12.07

Programa 05.12.07





Al Mai a la vida ens agraden els temes abstractes i aquesta setmana ens hem atrevit a intentar definir què és el Zen o la espiritualitat. La Miriam ens parlar de tècniques de relaxació i d'algun que altre cantant que s'apunta a la moda oriental. Perquè si, ho podem admetre, el Zen s'ha convertit en una moda i com no, el Mai a la vida, no en vol mantenir al marge.
A la secció d'humor Eduard J. Montoya ens ficarà en la pell de Santi Balmes de Love of lesbian, J de Los Planetas i un Lluís Gavaldà una mica trastocat.
La secció de música ve carregada de novetats, tot i que malauradament s'apropen les dates nadalenques i els concerts comencen a minvar.

Com ja sabeu, Montse Casas s'encarrega de donar coherència a tot plegat i el senyor Eduard Gras i la senyoreta Andreä Valverde fan el que poden amb la conducció del programa.

Pd. En properes edicions parlarem sobre el Nadal (visca la concreció) i estem preparant el top musical d'aquest any o sigui que us recordem que tenim una adreça maialavida@gmail.com on ens podeu fer arribar les vostres propostes, que seran debatudes i valorades per qui en aquell moment miri el mail.

La guia definitiva: abelles monologuistes, supernannies urbanes i putis de barri

La feina se’ns acumula per moments i el necessari però desorbitat estrès consumista comença a envair les nostres vides. En aquest punt, caldria relaxar-nos i fer dos coses. En primer lloc, acceptar d’una vegada que tots us vau fer una mica de caqueta en els últims vint minuts de REC i, en segon lloc, deixar de llegir blogs tant interessants com aquest per un moment i aixecar-vos de la vostra estimada cadira en direcció a un cinema mitjanament decent. Tot i que potser acabareu sucumbint als encants del vostre sofà si a les sales de cinema només us trobeu amb una abella, un repartidor d’hòsties, una tata urbana, una habitació que suposem que és misteriosa o un puticlub on potser Vicente Aranda s’hi deixaria els diners (no volem ser dolents). Així que comencem a analitzar les estrenes cinematogràfiques com cada dilluns (ah... em comuniquen que ja és dimarts!), mentre dono les gràcies a la meva connexió, que avui està de bon humor.

Comencem amb aquesta abella propietat dels senyors de Dreamworks que, en la seva versió original, té la veu del mític i gairebé desaparegut Jerry Seinfeld (Arturo Valls en la versió castellana), que a la vegada és productor i creador de la història. La pel·lícula porta per títol Bee Movie (atenció al joc de paraules en relació a pel·lícula de sèrie B, o sigui, B Movie) i ens torna a remetre a la comèdia d’animació en 3D, aquest cop de la mà d’una abella de Nova York que, tot i haver finalitzat els seus estudis universitaris, continua treballant en l’elaboració de mel. Però tot canvia el dia que coneix a una florista amb la veu de Renée Zellweger, els quals iniciaran una important creuada denunciant la raça humana per robar la mel que les pròpies abelles fabriquen. Això sí, si sou al·lèrgics a les abelles o simplement creieu que el protagonista és molt lleig de cara, sempre podeu canviar radicalment de pel·lícula i anar a veure Hitman (dirigida per Xavier Gens) que, amb l’argument dels típics repartidors d’hòsties de tota la vida (vegis Transporter o The Punisher) adapta el videojoc del mateix nom sobre aquest matón de La Agència que protagonitza Timothy Olyphant.

I ja que abans hem mencionat una Nova York pixel·lada, cal desplaçar-nos ara mateix a l’Upper East Side de la ciutat amb Diario de una niñera (The Nanny diaries), dirigida pel matrimoni il·lustre que ens va portar l’adaptació d’American Splendor, Robert Pulcini i Shari Springer Berman. Aquest cop, amb el protagonisme d’una ultraocupada Scarlett Johansson i la presència antagonista d’una deliciosament estirada Laura Linney, els realitzadors adapten la novel·la del mateix títol i analitzen de forma antropològica la fauna urbana de classe alta que habita en la zona est de la ciutat (tocant al Central Park i iniciant-se a la luxosa cinquena avinguda). Paul Giamatti, Alicia Keys, Chris Evans o el nen Nicholas Art completen el repartiment. I de la comèdia chic passem al terror més palomitero amb Habitación sin salida (Vacancy), dirigida per Nimród Antal i protagonitzada per Luke Wilson i Kate Beckinsale. En aquest cas, l’argument general de la història torna a implicar una avaria automobilística i un trist i aïllat motel de carretera, amb uns pobres recent casats que hauran de passar la nit allí. Però aquest cop toca passar-se de la ratlla, ja que en l’habitació hi descobreixen unes càmeres de vídeo ocultes que, més enllà de gravar-los mentre es dutxen o es petonegen, estan disposades a filmar una autèntica i sagnant snuff movie.

Per completar les vuit pel·lícules que s’han estrenat aquesta setmana, acabarem amb les quatre últimes propostes. Amb la primera, Vicente Aranda ens torna a ensenyar pits i cuixes amb Canciones de amor en Lolita’s Club, adaptació d’una novel·la de Juan Marsé. La pel·lícula compta amb Eduardo Noriega fent el paper de dos germans bessons i toca tots els pals més sòrdids de la societat actual (màfia, violència, drogues i blanqueigs de diners) amb un puticlub de carretera com a teló de fons. Però ja que les critiques han deixat la pel·lícula per terra, potser és millor analitzar les següents estrenes d’autor. Per una banda, la francesa Lady Chatterley, dirigida per Pascale Ferran i amb cinc premis Cèsar sota el braç (incloent millor pel·lícula), ens porta elegància i erotisme de començaments de segle XX amb l’adaptació d’aquesta famosa novel·la. Tanmateix, Itàlia analitza la revolució social i econòmica que va succeir en el país a inicis dels anys 60 a partir de la mirada de dos joves germans. La pel·lícula, sota el títol Mi hermano es hijo único (Mio fratello è figlio unico), de Daniele Luchetti, també compta amb cinc premis, en aquest cas, els Donatello de l’Acadèmia Italiana. Per últim, destacar Un cruce en el destino (Reservation Road), pel·lícula dirigida per Terry George després d’Hotel Rwanda que, a la vegada, també adapta una novel·la nord-americana de John Burnham Schwartz. Amb les actuacions de Joaquin Phoenix, Jennifer Connelly, Mark Ruffalo i Mira Sorvino, la cinta ens relata la tragèdia de dos famílies després que el fill d’un dels matrimonis atropelli accidentalment a la filla petita de l’altra família. Una interessant proposta que, lamentablement, cap cinema de Barcelona ciutat s’ha dignat a estrenar.
La setmana que ve, tornem amb un Kevin Costner implacable, la nova anada de l’olla dels creadors de Zombies Party, un Paul Auster darrere les càmeres i alguna que altra història animada.

1.12.07

Entrevista a Los Carradine



Els Carradine són un grup d'actitut punk i porten més de vint anys fent música. Amb alguns daltabaixos, no és fins ara quan s'atraveixen a enregistrar un disc. I com no podia ser d'una altre forma, el segell Strangeones (part o copart de La Colazione) els ha produït aquest Sospechoso tren de vida.

El Xavi, el Rafa i l'Antonio queden amb nosaltres, mentre mengem unes bones braves, i ens expliquen el perquè de tot plegat. Us avancem que estudiar a l'Autònoma, i a sobre periodisme, els ha deixat una mica trastocats, de fet, ja no ens extranya que la portada del disc l'hagi creada Juanjo Sáez,que vagin vestits amb el tratje habitual català, barretina inclosa com es pot apreciar a la fotografia adjunta, o que Billy Bragg cantés amb ells la cançó que duu el seu nom. Quina serà la propera excentricitat? Nosaltres apostem per un duet amb Maria del Monte o amb les Anticonceptivas, com a ells els hi vagi millor.

Vietnam sentimental, o Sonad a los Smiths conformen un nou punt d'inflexió en el punk que es fa a Catalunya, i segurament a la resta d'Espanya. Esperem que us agradin tant com a nosaltres i, com les dates els hi són favorables, aquestes dues setmanes tenen dos concerts a la vista: el dia 2 a la Sala Apolo i el 7al Festival Sincronia del Barri de Sant Andreu.


30.11.07

Novetats i agenda de concerts


Novetats previsibles i d'altres imprescindibles:

Antònia Font. Coser i cantar (Discmedi).
Ja sabeu la història. Joan Miquel Oliver va dir: "M'imagin Robot amb orquestra!" Van parlar-ho amb un amic director d'orquestra a Palma, van veure-ho factible. Segurament volien anar a un lloc a prop i que els entenguessin per gravar l'orquestra. Van triar Bratislava, i el resultat el teniu en aquest doble cd amb cara de gos.
Escolteu-les totes.

Okkervil River. The Stage Names (Jagjaguwar).
A l'Eduard Gras li recorden a The Smiths i a Nightmare Of You i l'Andrea Valverde diu que li agraden força. Són d'Austin, Texas, com George Bush, però el seu nom és rus, tret d'un conte de l'escriptora Tatiana Tolstaya. La seva música no és en cap cas complicada com l'alfabet cirílic sinó de tornades glorioses.
Escolteu 'Our life is not a movie or maybe', 'Unless it's kicks' i 'A girl in port'.

The Thrills. Teenager (Virgin).
The Thrills no són adolescents però en deuen tenir mono ara que segurament ja tinguin fills. És per això que li han posat aquest títol al disc, un treball que no amaga en absolut l'origen d'aquests homenots. Són irlandesos, com dèiem, de la pàtria d'U2, Andrea Corr i la cervesa Guinness, però també dels ascendents de Noel Gallagher. Visca els tòpics i visca el disc de la maduresa de The Thrills.
Escolteu 'The midnight choir', 'Nothing changes round here', 'Restaurant'.

CocoRosie. The Adventures of Ghosthorse and Stillborn (Touch and Go)

Formen una de les parelles més famoses de la música i acaben de publicar aquest disc d'aquest nom tan llarg. Com sempre, apareixen els diferents punts de vista entre les veus del Mai a la vida, i mentre un veu un treball igual de bo i igual de dolent a Noah's Ark (Touch and Go, 2005), l'altra veu influència del hip hop. Ja sabeu, però, quin pa s'hi dóna: música narcòti
ca, tremendament naïf i una veueta que s'està a punt de trencar. Escolteu-lo amb les llums apagades i si us agraden les drogues toves sedants, no em fa pas l'efecte que hagi d'anar malament.

Llistat de concerts i festivals recomanats:


Divendres 30
Air + Au Revoir Simone al Razz
Two Gallants a la [2]
The Chemial Brothers a l'Espai Movistar

Dissabte 1

The Coral
a la Sala Apolo
Manos de Topo +
Don Simón y Telefunken a la [2]
Artic Monkeys a l'Espai Movistar

Diumenge 2
Festival Hipersons - Los Carradine a l'Apolo, a partir de les 20h.

Dimarts 4
Mishima al Fnac del Triangle

Dimecres 5
Múm a la Sala Razz

Dins del Primavera Club podreu trobar, per aquests dies, diversos concerts, tot i que des del Mai a la vida us en recomanem algunes en concret. Recordeu que el Primavera Club és el germà petit del Primavera Soud i es celebra a l'Auditori del Fòrum i a les dues sales que conformen la Sala Apolo, la gran i la [2].

Dilluns 3
The New Pornographers + Jet Lag
a l'Apolo a partir de les 21.30h

Dimecres 5
El Guincho [2] a les 23h
Lagartija Nick a l'Apolo a les 22.15

Dijous 6

Her Only Presence
a la [2] a les 21.15

Ainara Legardon també a la [2] a les 22.15


29.11.07

ADULTS ONLY


Aquesta setmana a Alta Fidelitat escoltarem For Adults Only, una recopilació de dos LP’s que surt l’any 1992 a mans del segell discogràfic britànic Trojan Records. Consta de més de 40 cançons d’artistes com Lee Perry & The Soulettes, Max Romeo, Clancy Eccles, etc. Temes de contingut sexual altament explícit. La marca del segell de ‘Parental Advisory for explicit lyrics’ que domina la portada dels dos volums del For Adults Only avala aquest contingut, que per molts pot semblar escandalós, però que a nosaltres ens sembla la mar de normal.
El disc For Adults Only ens serveix per començar a posar música a l’especial que comença aquesta setmana i que es diu Música i Sexe.



Les cançons que sonaran seran les següents:

Charly Ace & Mr. Fay. Punnany
Phyliss Dillon. Don't touch me tomatoe
Clancy Eccles. Open up!
The Inspirations. We Dreams
Max Romeo. Play with your pussy
The Soulmattes. Pussy catch fire!
Max Romeo. Sexy Sadie



Cadascú té la seva pròpia definició de sexe, jo hem quedo amb la que fa, el director, Adolfo Aristaráin a la pel.lícula Martin (Hache)...



28.11.07

Animalons

Avui, mascotes. Perquè tots en tenim una, l’hem tinguda, tenim un amic que en té o en voldríem tenir. Sigui com sigui, les mascotes tampoc es lliuren de ser un negoci, també són una moda, i no es lliuren ni dels estereotips.

Al Mai a la Vida hem fet una particular classificació de les mascotes, que comença amb les mascotes fashion. El millor exemple és el bulldog francès, que després de sortir a algun anunci i ara és el gos de moda. Les mascotes companyia es poden explicar amb poques paraules: una iaia, un gos minúscul, un llacet i un jersei caní de ratlles. Un bon exemple, el Yorkshire.
Llavors tenim les mascotes rares: aquí entra tot el ventall d’animals exòtics de tot tipus. Per exemple aranyes, serps, iguanes, etc. Finalment, les mascotes virtuals: la millor solució pels que no són responsables, estan molt ocupats o tenen alguna al•lèrgia. Perdut l’èxit dels tamagochis, actualment el que toca són jocs com el de la Nintendo DS, el Nintendo Dogz.

D’altra banda, hi ha mascotes que han passat a la història per diversos motius, com el floquet de neu (la mascota de Barcelona) o el conill obès Carlitos (la mascota Catalunya). El cas més clar, però, el de la gosseta espacial. Va ser un 3 de novembre de fa 50 anys quan un coet lla va enlairar al satèl•lit Sputnik, convertint-la en el primer ésser viu que viatjava a l’espai. La Laika era una gosseta de mida petita que vivia als carrers de Moscou, i els científics van pensar que un animal de carrer, acostumat a lluitar diàriament per sobreviure, era el gos adequat... però va morir poc després del llançament. Jo crec que aquesta és la gossa més coneguda i emblemàtica de tot el món, però n’hi ha d’altres.

Virtual o real, exòtic o no, totes les mascotes necessiten un nom. Des del Mai a la Vida fem una crida a la creativitat: no li poso ni Rex ni Boby al teu gos, siusplau.