El concert començava a les 22:00 d'un dimarts, la mateixa hora a la qual un dia desprès faria inici el partit del Barça-València. Aquests horaris entre setmana sembla ser que han esdevingut tema de polèmica entre els diversos tertuliants i columnistes esportius en la última setmana. Avui a l'hora de l'esmorzar estava fullejant el diari Sport, un diari al qual no sóc massa asidu. I he vist que el públic que va anar a veure el Barça el passat divendres van ser vora setanta-sis mil espectadors. Òbviament, a la [2] del Nitsa no s'hi podrien encabir tants fans d'aquest 'nen guapo del pop', tal i com describien al de Sant Francisco des de la redacció del gratuït diari Metro. Però l'assistència al concert va ser prou bona. Entre un ambient més aviat familiar i distès, John Vanderslice i la seva banda van tornar a Barcelona desprès de dos mesos, continuant el que és el seu tour europeu que la dut per països com Suècia, Alemanya, Anglaterra, França, Holanda, Espanya i Catalunya, on properament visitarà Vilanova i Lleida. Durant aquesta ruta l'americà presenta el treball Emerald City (Barsuk Rcds, 2007). Van ser gairebé una hora i mitja de pop tranquil i relaxat on no van faltar temes com 'White Dove' o 'Kookaburra'. Durant tot el concert, Vanderslice va estar continuament mediant amb el públic en tot moment, oferint llargues comunicacions amb el públic de la [2] entre cançó i cançó, fent partícep del concert algú que semblava ser amic seu, i finalment oferint el que sembla ser que és tradicional en els seus concerts, tocar el que són les cançons del bis entre la gent del públic de forma acústica. Igual que durant el seu pas pel Primavera Club, John Vanderslice amb els seus dos acompanyants van posar-se al mig de la rotllana que el públic del concert va fer entre ells, i de la forma més jipi que van saber van tocar fins a 4 cançons, que al final ja es van allargar massa i tot.
Malauradament aquesta setmana sembla ser que la pàgina on, normalment generem els codis html del reproductor de podcasts està en reformes, així que avui si voleu escoltar Alta Fidelitat, haureu de clicar aquí. Si cliqueu a l'enllaç anterior entrareu en coneixença del que va ser, un dels discs que van marcar un abans i un desprès en la carrera del mític i llegendari Bob Dylan, el mateix que actualment prega per un consum responsable d'aigua en un dels anuncis de la TV. Parlarem de dos discs i només posarem dues cançons, 'Like a Rolling Stone' i 'Ballad of a thin man'. Ambdues cançons formen part del track list del sisè elepé d'en Bob, permeteu-me que li digui Bob, siusplau. L'elepé en qüestió és el Highway 61 Revisted (Columbia Records, 1965), també parlarem, però, del disc bootleg que l'any 1985 va esdevenir oficialment un altre dels discs de l'extensa discografia d'en Bob, el polèmic concert que no és va celebrar a Londres, sinó a Manchester. El The Bootleg Series, Vol. 4: Bob Dylan Live, 1966: The "Royal Albert Hall Concert". En aquell concert va quedar enregistrat un dels apartats més mítics de la història del Rock'n'Roll. Així que, enceneu-vos un piti i ompliu-vos un got de Whisky per que comença Alta Fidelitat.
- 'Juuuudas' -'I don't belive you! You're a liar!- -'C'mon, play fuckin' loud!'-
M'agradaria agrair l'ajuda prestada, tant per la música com per la informació, a Oriol Sabaté.
Tindersticks. The Hungry Saw (Beggar's Banquet). The Hungry Saws és el setè disc d'estudi de Tindersticks, la històrica banda de Nottingham, si és que "històrica" és un qualificatiu acceptable per un grup que va començar a fer els primers passos el 1992, quan tot era grunge. Com a metàfora de vida paral·lela als grans corrents pels quals el rock s'ha anat movent els darrers 16 anys, aquest disc es revel·la com un plat de degustació lenta, assaborint la gran quantitat de matisos que aporta. Els Tindersticks, a més, han aconseguit amb The Hungry Saw crear certa remor, sobretot després de ser confirmats com un dels principals reclams del Primavera Sound d'enguany. Amb cançons com 'Feel The Sun' o 'The Other Side Of The World', més reposades, o l'homònima 'The Hungry Saw', que adopta certa sonoritat country, aquest disc és una bona carta de presentació.
Charades. En ningún lugar (BCore Disc). Ja no sorprèn que la discogràfica barcelonina presenti propostes diametralment oposades al so hardcore característic del segell fa una dècada. Ara bé, no era d'esperar que editessin En ningún lugar de Charades, segon disc del combo panhispànic i el primer íntegrament en castellà. Aquest és un disc que recopila els clixés de la cançó pop i els presenta de la manera més benintencionada possible. Desafortunadament, l'efectivitat dels temes és força desigual i mentre el single 'En ningún lugar' presenta un notable consolidat, 'El barco de Eric' avorreix i frega el 5 des de sota. En general, però, la nova referència bcoriana és un aprovat alt.
DeVotchKa. A Mad And Faithful Telling (Anti). El que han fet, amb prismes totalment diferents, Beirut i Gogol Bordello ben entrats al segle XXI, és el que porten fent DeVotchKa des del 1997. Música balcànica, gitana, grega, eslava i tots els gentilicis que se us acudeixin de l'est europeu, a través de l'òptica pop-rock. Això és el que sempre han fet els DeVotchKa des de Denver i és el que fan en aquest nou A Mad And Faithful Telling. Però així com Beirut és dolç i el Bordello és rabiós, la música dels de Denver està recoberta d'un autan repelent a la primera escolta i entrar-hi requereix cert esforç. Un cop a dins, però, s'hi està força bé.
The Kills. Midnight Boom (Domino). The Kills són una altra d'aquestes parelles artístiques i sentimentals que s'han aventurat a provar en el camí de la música. Ara, després de tres anys de silenci publiquen Midnight Boom també en el seu segell habitual, Domino Records. Un disc que seguix la línea del No Wow del 2005 i que ens deixa temazos tant contundents com aquest 'U.R.A. Fever'. D'acord, sí, acceptem pop com a animal de companyia i sabem que és precisament el single presentació, però és que estem parlant d'un disc amb 12 temes que són singles en potència.
Agenda de concerts Com qui no vol la cosa, el fred va desapareixen poc a poc i els festivals de música comencen a alforar a la nostra ciutat (i rodalies). Els grans festivals de l'estiu s'han encarregat de confirmar a bons artistes, o no, i els que no ho han fet encara s'encarreguen de difondre rumors que fan enbogir als fans dels foros.
A Hospitalet aquest cap de setmana podreu trobar el Let's Festival, ubicat entre les sales Salamandra i el Depósito Legal, organitzador de l'event. Us hem remarcat els artistes que especialmente recomanem al Mai a la vida.
Salamandra 1: April Fool´s Day + Big City + Nisei + The Sunday Drivers + Jesús Ordovás + Yoset
Salamandra 2: Abraham Boba + Hidrogenesse + Facto Delafé y las Flores Azules + El Guincho + Nosomosnovios Depósito Legal: Pequeñas Padawan Djs + Dj Tini + Dj Moniamí
Els concerts per la resta de Barcelona per dissabte són els següents:
En aquestes alçades de la pel•lícula, el bon i àvid lector del Mai a la vida (havent-se quedat, o no, tota la matinada diumengera bevent cafè davant de la tele), ja estarà mitjanament informat de tot el que va donar de sí una gala dels Oscar parcialment desubstanciada i amb evidents seqüeles post vaga de guionistes. Sabem que No es país para viejos va esdevenir la millor pel•lícula de l’any (visca Pozos de ambición!). Sabem que els Coen es mereixen tots els premis del món. Sabem que els pits de Jennifer Hudson van estar a punt d’explotar quan es disposava a anunciar el premi al millor actor secundari. Sabem que Diablo Cody (que sí... que és ex-stripper!) era la que anava més ben vestida mentre lluïa tatuatges enmig de la catifa vermella. Sabem que, en el fons, tots estem enamorats d’Ellen Page i Marion Cotillard. Sabem que Javier Bardem va dedicar un dels premis més merescuts de la nit a la seva emocionada mare. Sabem que el sempre personal vestuari de Tilda Swinton tant val pel pre-show dels Oscar com per fer de vesta a Setmana Santa (tot i així, una forta ovació per a ella!). Sabem que 'Falling Slowly' és la millor cançó de l’any. Sabem que Jon Stewart és capaç de fer-ho millor. I el que realment sabem és que totes les stars del cel•luloide van acabar ben borratxes per Hollywood entre festa i festa post cerimònia. Però... coi!... també tinc ganes de donar la meva humil opinió de tota aquesta parafernàlia hollywoodenca que tant i tant ens agrada. And the Oscar goes to...
Àngels Barceló i Jaume Figueras ens posen en situació. Antonio Muñoz de Mesa fa el tonto en uns cinemes madrilenys. I Cristina Teva es disposa a entrevistar tota estrella vivent que li passi per davant en la sol•licitada catifa vermella mentre ens preguntem perquè en aquest país només es pot veure la gala dels Oscar en una plataforma de pagament. Un cop analitzats els caríssims modelets que exhibeix el personal en plena eufòria red carpet (no sóc jo el més indicat per parlar de moda) comença la gala, després d’un vídeo homenatge als 80 anys dels premis, amb el particular monòleg del gran Jon Stewart i el seu anunciat polvo de reconciliació entre productors i guionistes. Després de veure Javier Bardem assegut a primera fila entre la seva mare Pilar i un sempre estrafolari Jack Nicholson, se succeeixen els primers premis. Elizabeth: La edad de oro és la pel•lícula més ben vestida. Una desencertada Anne Hathaway i un sempre hilarant Steve Carell (gràcies per la teva existència!!) lliuren el premi a la millor pel•lícula d’animació per a una divertida Ratatouille (llàstima de la incommensurable Persépolis). I la doctora Stevens surt del Seattle Grace per anunciar el premi de maquillatge de la pel•lículaLa vida en rosa (on s’ha quedat Norbit?). Altres premis tècnics s’acaben repartint entre La brújula dorada, que aconsegueix el premi als millors efectes especials. La visual Sweeney Todd es queda el de millor direcció artística. I l’apoteòsica El ultimátum de Bourne fa un triple amb el millor muntatge, el millor so i els millors efectes sonors.
Però com que suposo que els efectes sonors us la porten ben fluixa, analitzarem d’una vegada els premis més grossos. No es país para viejos acaba esdevenint (com indicaven tots els pronòstics) la triomfadora de la nit amb quatre premis de l’Acadèmia: Millor Pel•lícula. Direcció. Guió adaptat (de la novel•la del gran Cormac McCarthy). I actor secundari per Anton Chigurh (perdó... per Javier Bardem). Tothom coincideix en destacar la gran pel•lícula dels Coen, però es continua comentant que veient Fargo o Muerte entre las flores, aquesta no és la seva millor pel•lícula. Fet que no vol dir que No es país para viejos sigui igualment bona i actuï com a reconeixement d’aquests directors al més pur estil Martin Scorsese amb els seus infiltrats de l’any passat. Entre els premis interpretatius, el ja anomenat Javier Bardem ens dóna una alegria en aconseguir el desitjat Oscar al millor actor secundari per una interpretació sanguinària que fins i tot podria fer tremolar de por al mateix Hannibal Lecter. Crec que està encertadíssim en el seu discurs en front d’una emocionada Pilar Bardem. Tanmateix, Tilda Swinton dóna la sorpresa com a millor actriu secundària pel seu gran paper a Michael Clayton i supera a les grans favorites de la nit (Cate Blanchett i Amy Ryan). Ellen Page, que es conforma amb el seu lluent Independent Spirit Award i una sempre excepcional Julie Christie acaben cedint enfront a una Marion Cotillard imparable amb la seva encarnació d’Edith Piaf en la pel•lícula La vida en rosa (que, per cert, encara no he vist). Per últim, Daniel Day-Lewis demostra que és el pes pesant de la millor de les pel•lícules nominades, aquesta Pozos de ambición de Paul Thomas Anderson que, en uns anys, serà reconeguda com la incommensurable obra de culte que és. I qui gosi dir que està sobreactuat és que no ha acabat d’assimilar l’essència del personatge (que demana aquesta sobreactuació lícita) ni té idea de les tècniques que utilitza Anderson en la construcció de les seves pel•lícules.
En relació als altres premis de la nit, a banda dels curtmetratges, Taxi hacia el lado oscuro demostra que era el favorit per acabar-se emportant el premi al millor documental. No sé si la pel•lícula Sicko de Michael Moore és millor o pitjor que aquesta, però el que és segur és que ens hem perdut el que hagués pogut ser el millor speech des de la seva genial declaració d’intencions quan va recollir l’Oscar per Bowling for Columbine. L’espanyol Alberto Iglesias, com era de preveure, no s’emporta l’estatueta per la banda sonora de la pel•lícula Cometas en el cielo. Certament, aquest any era ben difícil vèncer una obra tan perfecta com la que el compositor Dario Marianelli havia creat per Expiación. En relació a la fotografia, Robert Elswit aconsegueix el premi per Pozos de ambición i s’acaba imposant a ell mateix, que també estava nominat per una de les grans pel•lícules oblidades de la nit, El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford. Per últim, una solitària Penélope Cruz va ser l’encarregada de presentar el premi a la millor pel•lícula de parla no anglesa (que cada any és la categoria més discutida pel seu sistema de vots), que va recaure en l’austríaca Los falsificadores. Això sí, menció especial mereixen els premis al millor guió adaptat (No es país para viejos) i millor guió original per aquest gran treball que l’antiga blogger Diablo Cody ha realitzat per la deliciosa pel•lícula Juno. Per posar el punt i final, caldria analitzar també el premi a la millor cançó entre el gospel mig descafeïnat d’August Rush i les paròdiques però nyonyes cançons d’Encantada. La historia de Giselle es va atorgar a la que ha estat la millor melodia de l’any, la magistral 'Falling Slowly' (interpretada per Glenn Hansard i Marketa Irglová) de l'especialment magnífica pel•lícula Once. La interpretació en directe d’aquest tema i el moment en què els seus intèrprets van pujar a recollir els seus merescuts premis van ser dos dels millors moments de la gala. Tanmateix, destacar l’Oscar honorífic al director artístic Robert Boyle.
Denzel Washington lliurant el premi a millor pel•lícula. Martin Scorsese fent acte de presència. La reina Helen Mirren fent els honors corresponents. Una connexió en directe des d’Iraq (??). Amy Adams cantant i ballant al son d’Encantada. Multitud de vídeos recopilatoris per suplir la falta de guió. El clàssic discurs del president de l’Acadèmia explicant coses innecessàries. El retorn de Marketa Irglová. El collar de Nicole Kidman. Les llàgrimes de Marion Cotillard. Alguns dels gags de Jon Stewart. I una gala del tot convencional... Sí, pel que pugui semblar, ha estat una cerimònia sonsa amb ganes, però no hem d’oblidar que ha estat la cerimònia que ha acabat d’elogiar la carrera dels Coen, que ha enviat a l’estrellat a Javier Bardem i que ha reconegut (encara que sigui només en la cançó) una pel•lícula tan íntima com Once. Satisfacció a mitges sense cap mena d’ensurt. Com diria George Clooney, what else?
Al Mai a la Vida tenim la sensació que la música folk està tornant a fer-se un lloc en el panorama musical, i és per això que ens hem endinsat en aquest estil musical per intentar descobrir perquè tornen a estar de moda els banjos, les gaites o les dolçaines i, en general, la música més tradicional i popular. Per això, hem recordat els orígens del folk però també a grups i cantautors amb influències d'aquest estil: des de Simon & Garfunkel fins a Mazoni.
Ladies and gentlmen. Continuem una setmana més amb aquesta bonica i ¿útil? (esperem que sí) Guia Definitiva. I ho fem en un inici de setmana eclipsat per lliuraments de premis diversos (vegis els Independent Spirit Awards, els Razzies a les pitjors pel·lícules o... ¡ah sí!... aquests Oscars tan retrospectius). Per si fos poc, un senyor ja té els caps de setmana ocupats per la resta de mesos, Fidel Castro penja el pijama a favor del seu germanet, el Chiki-Chiki continua sent la melodia imperant i aquest debat electoral (o bipartidisme encobert) ens acaba ensenyant com la ultra dreta popular del senyor Rajoy ens continua tocant els ous. ¿Ens queden dos setmanes de vida? En fi, com que veig que em desvio completament del tema cinematogràfic (as always), analitzem d’una vegada les nou estrenes que han fet acte de presència aquesta setmana. I atenció! Perquè demà mateix el Mai a la vida us oferirà en exclusiva (bé... el Mai a la vida... i uns 500 milions de blogs més i mitjans diversos d’arreu del món) un bonic article en relació a la cerimònia dels Oscar.
Però el que ens interessa ara mateix és posar-nos en situació en relació a les estrenes que, des del passat divendres, figuren en les nostres cartelleres. Així, en primer lloc, cal prestar atenció al retorn a la direcció del reputadíssim Mike Nichols (El graduado, Closer o la gran minisèrie Angels in America) amb la pel·lícula La guerra de Charlie Wilson (Charlie Wilson’s war). Entre els actors de la cinta, hi figuren dos grans stars hollywoodenques com Tom Hanks i Julia Roberts, que són secundats per Amy Adams (que ja no està encantada), Emily Blunt o Philip Seymour Hoffman, nominat en l’edició d’enguany dels Premis de l’Acadèmia com a millor actor de repartiment (evidentment, ha sucumbit enfront Bardem). La pel·lícula és una adaptació signada pel grandíssim Aaron Sorkin (reputat guionista i creador d’aquesta brillant sèrie anomenada El ala oeste de la Casa Blanca) i tracta, en una barreja entre drama i ironia política, les vicissituds d’un congressista republicà del tot vividor que, a mitjans dels anys 80 i en plena guerra d’Afganistan, es va formar la seva particular i surrealista història anticomunista ajudant als guerrillers muyahidins afgans en la seva lluita contra els soviètics. Però, en aquest cas, l’humor fi i intel·ligent d’Aaron Sorkin també acaba donant pas a un altre tipus de dramedy més freak, tendra o directament alternativa sota el títol El niño de Marte (Martian child), pel·lícula dirigida per Menno Meyjes, el qual encara té pendent d’estrena aquesta Manolete d’Adrien Brody a major glòria d’un assassí de toros. En tot cas, i tornant a El niño de Marte, la pel·lícula ens mostra la curiosa existència d’un vidu que escriu novel·les de ciència ficció quan es decideix a adoptar un nen de sis anys amb trastorns psiquiàtrics que assegura ser un extraterrestre vingut a la Terra. Entre els actors, hi destaquen John Cusack (i germana), Amanda Peet, Sophie Okonedo, Oliver Platt o Richard Schiff. Tanmateix, podeu acabar fent un triple setmanal amb el visionat d’una pel·lícula amb insuls títol espanyol, Historia de un secuestro (The Chumbscrubber), un altra dramedy dirigida per Arie Posin que, tot i comptar amb la presència de nombrosos actors com Jamie Bell, Glenn Close, Ralph Fiennes, William Fichtner, Allison Janney, Carrie-Anne Moss o Lou Taylor Pucci, aquesta història de barri residencial que barreja el tràfic de drogues amb el suïcidi i els secrets de comunitat s’ha acabat estrenant una mica d’amagatotis.
Dos pel·lícules internacionals compromeses i de tall independent també ens alegren la cartellera actual. En primer lloc, el cineasta mexicà Carlos Reygadas (després de Japón i la explícitament radical Batalla en el cielo) torna a la direcció amb Luz silenciosa, una pel·lícula que va aconseguir el Premi del Jurat en la passada edició del Festival de Cannes i que ens relata una història de passió amagada a dos bandes, amb un trist context ultrareligiós pel mig, dins la comunitat dels Menonites. A més, Ken Loach torna a fer acte de presència amb En un mundo libre (It's a free world...), una pel·lícula escrita per Paul Laverty que va aconseguir el Premi al Millor Guió en l’últim Festival de Venècia. En aquesta ocasió, Loach tracta el tema de la immigració i l’explotació laboral en l’actualitat anglesa en mans de dos companyes de pis que pugen al carro de l’explotació obrint una agència de treball temporal per a immigrants desesperats (preses del tot rentables pel seu pròsper negoci). Tanmateix, Lucas Fernandez ens porta la pel·lícula espanyola Óscar. Una pasión surrealista, una cinta que ens narra de forma paral·lela les vides del pintor espanyol Óscar Domínguez en el París de principis del segle XX en conjunció amb una advocada que, amb una malaltia terminal, inicia la recerca de l’últim quadre que Domínguez va pintar abans de suïcidar-se. La pel·lícula compta amb Joaquim de Almeida, Victoria Abril o Emma Suárez.
La sessió cinematogràfica s’acaba amb tres propostes més. Per una banda, Parking 2 (P2), de Franck Khalfoun, torna donar una altra visió variable al terror més quotidià dins l’ambient claustrofòbic, durant la Nit de Nadal, d’un aparcament de cotxes subterrani. Rachel Nichols o Wes Bentley formen part del repartiment. Entremig, Pablo Llorca ens porta una proposta espanyola més alternativa amb la pel·lícula Uno de los dos no puede estar equivocado, una surrealista història d’amor entre el Diable i una periodista televisiva. La cartellera acaba amb una petita mostra d’animació infantil francesa, Franklin y el tesoro del lago (Franklin et le trésor du lac), de Dominique Monfery.
La setmana que ve, Natalie Portman i Scarlett Johanson s’agermanen, Salamanca s’ubica en el punt de mira, Buda explota per vergonya i Katherine Heigl llueix 27 vestits.
Cuando sale Jorge a escena, me apodera una breve sensación, por un momento pienso que los años pasan factura para todo el mundo. Cuando las primeras notas empiezan a sonar este fugaz pensamiento se me va de la cabeza por completo, porque para La Habitación Roja no vale este razonamiento. No digo que sean seres inmortales y no envejezcan nunca. No, soy fan pero me conozco estas reglas universales del tiempo y el espacio. Pero ya les gustaría a muchos de los grupos que llevan sus años, sonar así, como la primera vez, y dándolo todo, literalmente (al final del concierto Jorge estuvo repartiendo, entre el público, las consumiciones que les daban los del Apolo).
Tengo la teoría que las introducciones confusas despiertan el interés del lector, bueno eso espero, así que continuo mi crónica por el principio. Me planteo este concierto como uno de los últimos de la banda: después de los diversos rumores de separación me sorprende bastante que aparezcan de la nada para ser los cabeza de cartel del viernes para el In-somni. De hecho, ya los hubo cuando Jorge fue padre y Pau flirteaba con los Fantasmas#3. Aunque por lo visto, y para sorpresa de muchos, tienen cerradas fechas hasta pasado marzo... ¿Gira de despedida? Esperemos que no.
El Festival de Música Independiente de Catalunya In-Somni ha programado esta velada tan esperada de viernes con unos desconocidos L'Avalanche y unos infumables Dorian. Así que el verdadero foco de atención son los veteranos valencianos que a las 22.30h aproximadamente salían al escenario.
La Habitación Roja fue contundente: hit+ hit = público contento y semisudoroso. Esto es un hecho y lo obvio no es discutible, aunque, al parecer de una servidora, faltaron algunos clásicos más (los clásicos siempre serán modernos) y sobraron otros de Eps diversos y algo más lentos. Porque aceptemoslo los temas lentos solo ganan en los acústicos o en los conciertos en teatros y el Apolo no es nada de eso. Acústicamente no hubo nada remarcable, un aprovado justito, pero vaya, no nos vamos a quejar ahora, visto la cantidad de salas que hay para tocar en Barcelona, así que a otro tema. El setlist hacia un recorrido por lo que ha supuesto estos más de 10 años de trayectoria: Cuando ya no quede nada, Nuevos Tiempos, Un Mundo Perdido, 4, y así hasta llegar a los principios de Radio, Metropol, Largometraje, Popandrol y los Eps diversos antes mencionados.
Álbumes que pasaran a ocupar un lugar privilegiado en nuestra memoria, tanto si se separan y esta es su última gira, o por el contrario les da por estar al pie del cañón dispuestos a gravar más (manden más) álbumes de letras lapidarias y guitarras duras de pop. Porqué ¿Qué va a ser de todo cuando ya no quede nada?
Mai a la vida és un programa radiofònic de tendències i d'actualitat cultural que s'emet per la phonoteca d'ScannerFM. Aquest blog, creat al maig del 2007, és la nostra presència a la xarxa i tenim la voluntat que creixi cada cop més. Els membres del Mai a la vidasom Montse Casas, Laia Creus, Eduard Gras, Míriam Gómez, Míriam Pons, Andrea Valverde, Arnau Sabaté i Xavi Arnaiz.
