La guitarra ha deixat de plorar (o un modest homenatge als Beatles)

L'ésser humà és la mar d'hàbil i eficaç a l'hora de crear llegendes urbanes. A vegades, però, i com diuen els espanyols quan parlen de rius, sons, i aigua que porten els rius, alguna cosa hi ha de cert. Aquest és el cas de l'idili entre Marylin Monroe i el trenta-cinquè president dels Estats Units John Fitzgerald Kennedy. Norma Jean Mortenson va morir per causes que mai no han estat aclarides el 5 d'agost de 1962. Trobada per la seva criada, els rumors van arribar a apuntar el primer president catòlic de la primera potència mundial, que no va trigar a acompanyar-la, segons les seves creences. Poc més d'un any després, el 22 de novembre de 1963, Lee Harvey Oswald presumptament va disparar des d'un magatzem de llibres a Dallas, quan JFK i la seva dona circulaven entre la multitud en una limusina descapotada. Pocs dies després, Kennedy i Monroe es van retrobar, però no pas al cel catòlic, sinó en un lloc desconegut per la resta de mortals. Les males llengües diuen que una illa del Carib. O era a la Polinèsia?

En aquest emplaçament ignorat per tothom els esperava el que fou el pare del rock'n'roll. El 20 de desembre de 1957 les biografies oficials i no oficials i fins i tot wikipedia afirmen que Elvis Presley va ingressar a l'exèrcit dels Estats Units. No obstant, la realitat era que l'autor del rock de la presó havia escapat i no podem assegurar la identitat de qui era l'impostor que va començar a l'exèrcit i va acabar fent el ridícul davant de milers de persones, gras i totalment acabat a Las Vegas, per acabar morint el 16 d'agost de 1977, enterrat ara a prop de casa de l'autèntic Elvis, a Memphis, Tennessee. Lluny de la civilització, els nostres tres protagonistes seguien amb intensitat què passava al seu antic món. Poc després de l'arribada de John F. Kennedy, quatre peluts britànics havien començat a despuntar, primer, i a arrasar després. Eren els Fab Four, liderats per un antic teddy boy de Liverpool anomenat John Lennon. No entrarem en els perquès de la dissolució d'aquest grup, però tot sovint ha estat la vídua de John, una japonesa, acusada de crear zitzània entre els membres del grup i convertint l'antic John en un cremós personatge autor d'una cançó tan demagoga com 'Imagine'. A mitjans dels anys 70, després de recuperar el contacte amb els seus antics companys, en John va adonar-se de l'error, i incapaç de trobar una solució eficaç, totalment cremat, va començar a idear el pla. Ens estalviarem els detalls i anirem directes al gra. Va contractar un desgraciat sense futur perquè, a ulls de la resta del món, li disparés i l'assassinés davant de casa seva i després d'una sessió de fotos. Fart de la japonesa, John es prengué el requeriment de la fotògrafa Annie Leibovitz de despullar-se al costat de l'asiàtica com el darrer esforç abans d'una vida contemplativa i d'alliberament, on no hauria de rendir comptes a ningú més. Mai més. Era el 8 de desembre de 1980 i John Lennon va aconseguir escapar i va anar a reunir-se al costat de Kennedy, Morntenson i Presley a l'illa del Carib o de la Polinèsia.

Han passat gairebé 27 anys. És l'època de reunions. Des de les Spice Girls fins a The Police, passant per The Jesus and Mary Chain i Led Zeppelin, i els diaris, internet, les ràdios i les teles en van plens. Però ningú no ha parlat del més gran de tots els retorns. En un local putrefacte d'una antiga ciutat industrial del nord d'Anglaterra, tres homes grans es van trobar fa unes setmanes. En tot moment van invocar el record del més jove detots ells, mort ja fa uns anys. Just després del decés de l'autor de 'Something' i 'While my guitar gently wheeps', els baixista i el guitarrista del grup van plorar durant llargues i insòmnies nits, penedint-se d'haver ignorat tant aquell petit geni. En qualsevol cas, la nit en aquell petit tuguri de l'antiga ciutat industrial anglesa va ser una feliç nit de retrobament. Van tocar petits grans clàssics com 'She said she said', 'I'm looking through you' o 'Norwegian wood'. Fins i tot van atrevir-se amb 'The long and winding road' i 'Across the universe', tot i que inevitablement els dugué a aquells agres moments en què no van tenir més remei que separar-se. A tal punt havia arribat la felicitat i la generositat entre ells, que el guitarrista va gairebé exigir en públic al baixista que toqués aquella bonica cançó que el segon va escriure pel fill del primer. "Take a sad song and make it better", van cantar el guitarrista i el bateria, juntament amb el públic, mentre l'autor de la cançó l'executava brillantment en un petit i tronat teclat a dalt de l'escenari. El recital va durar unes tres hores i es va fer curt. Sense cap mena de pressió mediàtica, els tres que quedaven van permetre's el luxe, amb una perfecta entesa amb els oïents, passar de grans hits a cançons amagades i eclipsades de la seva brillant discografia.

Encara dura la ressaca de Police. Haver barrinat en com enfocar la crònica del concert, combinada amb una conversa amb un bon amic i escoltar la discografia dels Fab Four en mode aleatori a l'iPod provoca en la resta de mortals despertar-se un diumenge i trobar-se això a aquell bloc on parlen de música i noves tendències. Però els diumenges ja ho tenen això.

The Police i el naftalina-rock

Ja està, ja ha passat. Sting, Andy Summers i Stewart Copeland van venir, van tocar, i a hores d'ara ja són a París on tocaran avui i demà. Mentrestant, ja hem tingut la segona cita a l'Estadi Olímpic de l'any, cosa que assegurarà la quota de concert per persona i any. Però si bé és cert que malgrat tot és la joventut d'aquest nostre país la que salva els mobles quant a assistència a música en directe, abans d'ahir n'érem quatre, de joves.

Es respirava nostàlgia i naftalina des de les torres venecianes de la plaça Espanya fins al mar. Per tota la muntanya màgica de Montjuïc hi havia aquests éssers estranys ja granadets de dos tipus: els que es posen samarretes de l'artista que van a veure per sobre de camises i jerseis cars, i els altres que volen demostrar al món que encara són joves i han sobreviscut a l'altra gran cita carrossa de l'any lluint una samarreta de llengua dels Rolling. I a dalt de l'escenari, un hippy místic, un senyor que feia cara de patiment quan executava els solos i un bateria amb cara de nen.

En fi, més enllà que es tracti d'una gira de reunió que no se sap encara gaire bé com acabarà (el guitarrista Andy Summers va obrir la porta a gravar un nou disc el dia abans de la cita), un concert de The Police és d'aquells que s'han de veure, condició a la qual només s'arriba si l'artista o grup en qüestió ven discos com xurros i alhora és venerat per la crítica. No en va, aquests dies sembla que els pares del reagge-rock hagin significat molt més a la història del rock que no pas els Beatles o els Stones. Seria curiós veure com una banda molt més inaccessible musicalment parlant com Led Zeppelin també recupera fans de sota les pedres si als pares de 'Stairway to heaven' se'ls acudís allargar la seva reunió d'un sol espectacle a tota una gira i vinguessin a Barcelona. Estem parlant de casos impossibles. Led Zeppelin mai no vindran a Barcelona. Però sí que hi hauria éssers extranys ja granadets amb samarretes per sobre de camises cares i samarretes d'altres concerts carrosses.

Els Police ho van tenir la mar de fàcil ahir perquè tothom sortís de l'Estadi Olímpic satisfet i amb un tema de conversa prou important a l'hora de l'esmorzar amb els companys de feina (bé, tothom no, que la Creu Roja es va haver d'endur un parell d'infortunats). El respectable va estar força entregat, provocant aquesta imatge tan maca de desenes de milers de persones saltant o aplaudint alhora, però amb moments de desconnexió quan allargaven autofelatòriament les cançons amb solos i ponts i quan cantaven algun tema que no figura al repertori de grans èxits.

Aquests darrers dies, els diaris, els gratuïts i els semigratuïts a 1 euro, han omplert pàgines amb opinions de desconeguts. Entre les totes reflexions banals n'hi havia una que cridava l'atenció: una noia hagués preferit que l'Sting i companyia haguessin publicat un nou disc abans de la gira de reunió per demostrar que eren els autèntics Police. Més enllà de l'absurditat del comentari (els autèntics Police? Perdó?), un fet com aquest hagués destrossat completament el setlist ideal al qual s'apropà el de dijous a l'Estadi Olímpic. Tret directament del Greatest Hits (A&M Records, 92), el repertori va iniciar-se amb el puntejat de Summers de 'Message in a bottle' i l'eufòria col·lectiva. A partir d'aquí van caure tots els singles de Police, deixant per al bis la trista però de melodia alegre 'King of pain' entrellaçada amb la magnífica 'So lonely' i la horripilantment edulcorada 'Every breath you take'. Fou aquí on vam poder corroborar per les abraçades de les parelles assistents que 'és la cançó' de tota una generació de matrimonis, fet força previsible d'altra banda.

De la resta cal destacar un dels pocs moments de perfecta comunió total amb el públic a causa de la senzillesa lírica a 'De do do do, de da da da', les segones veus fantasmes de 'Roxanne' (l'Andy Summers estava massa lluny del micro i les ganyotes que fa Copeland quan toca no sembla que li permetin cantar massa) i com de bonica va sonar la tornada d''Every little thing she does is magic'. Tampoc no hi van faltar 'Walking on the moon', 'Can't stand losing you' i un atac tos incipient d'Sting que també fou aplaudit àmpliament per un públic que ja estava satisfet tan sols per haver comprat l'entrada (es van esgotar en 7 hores) i tota la resta era un afegit.

En definitiva, tot i la destresa del bateria i la genial veu d'Sting, dijous vam tenir a l'Estadi Olímpic un concert de velles glòries, d'aquelles que necessiten el suport del públic quan es queden sense veu i de les que els agrada allargar cadascun dels seus hits per veure com el públic aixeca les mans aplaundint o mou els braços de dreta a esquerra. Al cap i a la fi, The Police van estar a l'alçada de les circumstàncies, ja que posem en dubte que cap dels assistents hi esperés veure un Sting donant-ho tot per la causa, perquè ja té una edat per aquestes coses, una mica com la gran majoria dels seus seguidors. Estem parlant de comprensió mútua.

"El Temps i els Conway"

Aquesta és una proposta interessant i diferent de les habituals. Avui, o millor dit demà, anem al teatre. L'excusa?, doncs que el grup de teatre amateur de l'Esfera actuarà aquest cap de setmana al teatre del Centre Parroquial de Sarrià amb motiu de les festes majors del barri.

El Temps i els Conway és l'obra que el grup ha triat per a representar en aquesta ocasió, tot i que no és la primera vegada, ja que l'havien representat anteriorment.
El Temps i els Conway és una obra de J.B. Priestley, autor, escriptor i director de teatre anglès. L'obra ens situa a l'Anglaterra d'entreguerres, on l'autor aprofita el context històric per explicar-nos la crueltat del pas dels anys i com el temps, les experiències personals, els traumes i altres factors poden separar a una família.

Des del punt de vista psicoanalític, l'obra explica uns models representatius dels problemes que es poden donar en determinats entorns familiars. L'autor aprofita aquests conflictes i els porta a l'extrem amb l'ajuda del pas del temps.

El Temps i els Conway es representarà aquest cap de setmana al Centre Parroquial de Sarrià. El dissabte la representació serà a les deu de la nit i diumenge a les sis de la tarda. Aprofiteu que és gratis!

El grup sociocultural l'Esfera és una associació sense ànim de lucre que porta anys promocionant la cultura en tres de les seves vessants: teatre, música i poesia. El grup està obert a qualsevol aportació i és molt fàcil contactar-hi: es reuneixen cada dilluns a la nit a l'Auditori de les Corts Catalanes, o bé podeu comentar aquest post i posar-vos-hi en contacte.

Altres dades d'interès: Festes Majors de Sarrià.

Com a "secret de sumari", i pels que heu arribat al final d'aquest article, només afegir que jo, la Mirtres de tota la vida, també actuo i faig de Carol... Ara no m'acuseu de fer promocions, eh?


Adreces d'interès:
Centre Parroquial de Sarrià: c/ Pare Miquel de Sarrià 8.
Auditori de les Corts: c/ Dolors Masferrer 32.

Molta Merda!

They're The Police and they're back

Avui toca The Police a l'Estadi Olímpic de Barcelona i una amplíssima representació del Mai a la vida hi serà present. Em fa molt l'efecte que mai no hem estat uns grans seguidors del grup de l'Sting. Van desaparèixer l'any que alguns de nosaltres vam néixer i cap dels nostres pares n'eren fans, així que no els hem mamat massa. En qualsevol cas, s'han de veure. I allà serem després d'una estona comptant a gent.

I tan aviat com puguem, aquí mateix podreu llegir la crònica del concert. Jo espero poder dir que van tocar tots els clàssics, on no hi va faltar 'So lonely'. Aquí us la deixo per anar fent boca.

Death Proof, suma y sigue

Death Proof se estrenó el pasado 31 de agosto y es la última película de Quentin Tarantino. En principio debía estrenarse a la vez que Planet Terror de Robert Rodriguez para que fueran exhibidas una detrás de la otra en el cine en una sesión doble, muy habitual en Estados Unidos. Finalmente se decidió estrenarlas por separado y con un mes de diferencia por miedo a que el público europeo no supiera adaptarse a este tipo de práctica.

Si por mi fuese, nominaría al Oscar de este año a Quentin Tarantino por Death Proof, en la categoría de mejor director, y quizás, también se lo daría. La pareja de Planet Terror es una obra maestra entendida como tal dentro del genero, es decir, no debemos olvidar lo que hemos ido a ver al cine: coches, tías buenas, violencia, drogas blandas (que no blancas) y rocanrol.

La banda sonora espectacular, las curvas de Vanessa Ferlito y compañía impagables y él, el director, simplemente perfecto. Death Proof se nos presenta en dos historias correlativas, ambientadas en la América profunda y con el nexo conductor de un rescatado Kurt Russell (en la mejor película que le recuerdo desde Golpe en la pequeña China), y si bien la segunda de ellas carece de algo de ritmo en algunas escenas, todo se olvida en un final de film memorable que en la sala arrancó los aplausos del respetable.

El dominio de Tarantino sobre el espectador es tan claro como lo es su capacidad de diseccionar quirúrgicamente cada una de sus películas en pequeñas joyas (o escenas) de la comedia, el gore, la serie b, la z, la road movie o el kun-fu. Todo para luego coser un entramado casi perfecto, que lejos de caer en la aparente (y latente) superficialidad del género nos regala también una construcción psicológica de los personajes femeninos tan lograda como finalmente innecesaria. Si vais a verla al cine, cosa que recomiendo, preparaos para que el amigo Tarantino os haga pasar de un estado anímico a otro, incluyendo el aburrimiento, con la facilidad del que dibuja la O con un canuto. Preparaos también para el continuo homenaje al road-movie, y para el descarado auto-homenaje de Kill Bill o Pulp Fiction, e incluso para la propaganda subliminal de la ya pasada última película de su pareja (la exasperante Marie Antoinette de la Coppola). Death Proof vuelve a regalarnos grandes momentos del cine y es un capitulo más en la genial filmografía de un director siempre sorprendente, ya sea montando un Chevrolete Nova del 70 o agraciándonos con un mítico zoom al más puro estilo spaghetti western.

BCore Disc o la conquesta de l'underground de Barcelona

Bcore Disc va publicar la seva primera referència l'any 1990, era l'edició del primer disc de Corn Flakes, No problem. No es va fer amb la voluntat de crear una discogràfica, ni de tant sols de tenir una continuïtat, però en aquell moment no hi havia ningú que els fes la competència i ara tampoc. I és que els negocis underground demanen molt d'esforç però no donen gaire diners. Han passat ja 17 anys, molta feina i esforç des del primer disc sota el segell de BCore i encara no hi ha cap altra discogràfica independent a Barcelona que faci ombra a la de Jordi Llansamà, que s'ha guanyat el lloc de referència a pols. No és estrany que publicar amb ells sigui la fita de qualsevol grup underground.

El nom de BCore volia ajuntar dos termes: la B és per Barcelona i core pel hardcore, ja que en els inicis BCore editava només discos d'aquest tipus de música. Les edicions posteriors de Corn Flakes van venir a conseqüència de la primera, en recuperar alguns diners de la inversió i invertir-los altre cop en algun altre projecte i així successivament. Sense adonar-se'n BCore Disc ja era molt més que una idea, era un petit segell amb un estil molt marcat i amb un petit nombre d'adeptes. La comunicació entre discogràfica i seguidors es basava en el boca a boca i en algun fanzine com Reptil Zine i el programa de ràdio Atac de core a Radio Pica.

Després d'aquesta primera etapa, Jordi Llansamà deixà la seva feina de dissenyador gràfic i passà a dedicar-se totalment al segell que va començar a créixer cada cop més i fins i tot es va establir vincles amb grups estrangers. També va començar l'edició del seu propi fanzine Absolutzine, que encara existeix i actualment també té presència a la xarxa. Gràcies a el bon coneixement de l'escena internacional i a la bona resposta de públic i mitjans, algunes de les bandes de BCore van traspassar el circuit underground i van començar a ser respectades a nivell independent nacional. Però a més de la promoció de grups de Barcelona, BCore també s'ha encarregat de portar a l'Estat grups internacionals per descobrir-los al nostre públic com per exemple Green Day o At The Drive-In.

Actualment Bcore no tan sols edita música hardcore, sinó que l'estil dels seus grups és força divers. Podem trobar des de el rock guitarrer dels ja clàssics Tokio Sex Destruction, passant pel pop èpic de Madee i les rimes complicades de Nueva Vulcano, el post-rock de Doss, el particular apropament al jazz de Linn Youki Project, el rock-indie de The Unfinished Sympathy, el surf de Los Tiki Phantoms fins a arribar a el pop piruleta de les Sybil Vane i ens en deixem uns quants pel mig, perquè BCore edita a més de vint bandes nacionals. A això hem de sumar la distribució d'unes altres tantes d'estrangeres, com Battles, Bright Eyes o Fugazi.

S'ha de reconèixer el mèrit de BCore d'haver arribat a on ha arribat, però encara més la seva supervivència en un moment en el que comprar un disc és gairebé un fenòmen sobrenatural. Ara bé, que el segell funcioni no vol dir que un grup BCore pugui viure de la seva música encara que hi tingui disc editat, actualment tant sols Tokyo Sex Destruction es poden permetre aquest luxe. No descobrirem aquí que la música és un dels exemples més clars de l'amor a l'art. En fi, pel bé de la música de la nostra ciutat desitjem molts anys de vida a BCore.

Nosaltres també estimem Ella

Avui és dilluns, i per lògica no estipulada, sóc jo l'encarregada d'omplir de lletres el primer dia de la setmana aquí al Mai a la vida. Però avui és un dilluns amb gust de diumenge, perquè avui és La Mercè i per tant, festiu a Barcelona. I em planto les ulleres d'escriure interessant escoltant un disc homenatge a Ella Fitzerald que han titulat We love Ella (Celebrating The First Lady Of Song) (Diversos Artistes, 2007). Un disc que repassa els grans temes d'aquesta cantant que aquest mateix anycelebraria el seu 90 aniversari si encara fos viva.

Si consulteu l'enllaç de la wikipedia podreu llegir totes les dades importants de l'anomenada The First Lady Of Song, però potser el que no trobareu és gaire informació sobre aquest disc a tall d'homenatge que han creat des del més profund amor cap a la cantant. Un disc de setze talls i que flueix per l'itunes molt tranquilament i que fa passar millor aquest 'dilluns' festiu.

Natalie Cole, Chaka Khan, Queen Latifah, Dianne Reeves o fins i tot el magnífic pseudocrooner de Michael Buble (Frank torna!) són alguns dels encarregats de versionar a l'artista amb temes com Dream a little dream of me, Too close to comfort entre d'altres. Tot i que destaca el tema de Nikki Yanofsky que amb tant sols 14 anys recrea el so al més pur estil bop d'improvització característica del jazz, que Ella va perfeccionar durant tants anys. Sense menysprear el tema del 1971 que Stevie Wonder va cantar amb la mateixa cantant, un You are the sunshine of my life en directe en el New Orleans Jazz & Heritage Festival que personalment em fa posar els pels de punta.

Potser els més puristes del jazz ja estan farts de produccions d'aquest estil, que oloren a màquina de fer diners a un metre vista, però per tots aquells que som uns primerencs en l'estil i en la cantant, crec que és una de les millors aproximacions possibles a una veu que va fer de tot i que encara avui en dia no ha passat de moda.

La revolució de les classes

A mitjans de segle XIX a Espanya gairebé no hi havia sindicats i això que era quan els treballadors, la classe baixa, els pobres, eren més pobres del que han arribat a ser després. Durant la República, als anys 30, l'UGT i la CNT tenien centenars d'afiliats cadascun, i això que els pobres no morien de gana i, entre d'altres coses, havia nascut la música comercial de la mà de folklòriques (el personatge de Penélope Cruz a La niña de tus ojos no surt de la nit al dia) gràcies que la gent tenia aparells de ràdio a casa perquè aquesta classe baixa se'ls podia pagar. A partir d'aquest moment neix la cultura de masses i l'oci, un lloc on, tot i no cabre-hi tothom, cap molta gent.

La desaparició de la misèria física (si se'm permet l'expressió) però, no ha comportat la desaparició de la misèria moral i si bé la distinció de classes a Espanya és no gaire cosa més que anecdòtica (tothom té un dvd a casa), en certa manera l'oci manté una mica el sistema classista. D'una manera difusa i amb les fronteres primes i poc clares i que no entén massa de comptes corrents. Fins i tot i sobretot a la música pop, que ve de popular.

Seguint amb l'analogia, la misèria pren forma de los 40 Principales i la riquesa s'encarna amb iCat FM. Aquestes classes baixa i alta no es distingeixen pels diners, com deia, sinó d'inquietuds i dels inputs que provoquen en l'espectador. El primer ítem porta a la conclusió fàcil, però no per això falsa, que és culpar el consumidor de productes barats, que no treballa ni intenta anar més enllà i es conforma i segueix els dictàmens del Totpoderós. Tot i això cal ser benevolent i acceptar que tots no som iguals del tot (a la democràcia li falta saber matisar) i que la recerca de la perfecció artística no motiva en general i no és quelcom que es pugui relacionar amb la ineptitud sinó amb la manera de ser.

Tothom que mai hagi descrit l'Atenes de Pèricles com la ciutat de l'harmonia i la perfecció no hi ha estat mai, i com afirma no sé quin corrent filosòfic, el fet de no veure fa que dubtem de l'existència. Per tant, la condició humana obliga per força que a totes les societats hagudes i per haver no tots els individus tinguin les mateixes preocupacions i finalitats vitals. L'alta cultura mai no estarà a l'abast de la majoria perquè mai el gruix de la població buscarà la plenitud a través de vies més complexes. Però això genera un discussió sobre les plenituds personals que no em veig amb cor d'afrontar.

Aquest sistema classista, però, és necessari pel sol fet que si bé no tots som iguals, tots tenim aquest dret intrínsec a l'homo sapiens de rebre inputs que ens emocionin i ens arribin a fer plorar. Això i riure ens diferencien dels animals. I així serà fins que els gossos no vagin a actes culturals i els concerts de punkis no compten.

Vist així, és graciós pensar que els que busquen l'homogeïnització de la societat, els comunistes, són els que posseeixen els mitjans de producció. La revolució ja està feta i no ens n'havíem adonat.

Més BAM!

Aquest cap de setmana el BAM no abaixa gens el llistó de dijous i de divendres, i fins i tot ens fa desitjar tenir el do de la ubiqüitat, propi de déus i altres éssers sobrenaturals. Per als que no us trobeu dins d'aquests dos últims grups, a continuació farem una selecció del bo i millor, però ja us avisem que haureu d'escollir i sacrificar algun concert. Duraéslavida.

Comencem pel principi, o sigui, per dissabte. A l'escenari de músiques mediterrànies situat al Moll de la Fusta hi actuarà a les 9 de la nit Marc Parrot, l'alter-ego de l'oblidat i desaparegut ja Chaval de la Peca. En Parrot és cantautor en solitàri des del 1993 i combina la seva carrera musical amb la producció per a altres artistes i la composició de música per a la televisió. El seu últim treball es diu Mentider (Música Global, 05) i va sortir al mercat fa dos anys, ara n'està preparant un altre que s'anomenarà Interferència. Parrot és abans que res un home de conceptes.

Una mica més amunt de la Rambla, a la Plaça del Rei hi podrem veure al singular Adrià Puntí que ha anunciat que farà un concert intimista acompanyat d'un sol músic. L'ex-membre dels desapareguts Umpah-Pah no treu disc des de l'any 2002 i fa molt de temps que no es deixa veure pels escenaris del país, així que la d'aquest dissabte és una gran oportunitat per gaudir de la seva música.

Per molts un dels grans dilemes de la nit té lloc a l'escenari Fòrum1 ja que un dels grans grups insígnies del BAM farà un dels primers concerts del seu últim disc Cuentos chinos para niños del Japón (Naïve, 07). Sí, estem parlant de Love of Lesbian, que després d'aquest segon i esperat disc en castellà es confirmen com un dels millors exponents del pop de la nostra ciutat. Si us queden ganes de ballar després de Love of Lesbian, al mateix escenari sonaran les dolces melodies dels irlandesos The Thrills, una de les bandes amb més futur de l'illa de la Guinness.

Al Fórum hi podrem seguir ballant fins força tard, aquest cop però a l'escenari d'una coneguda cadena de vídeos musicals destinat a la música més moderna. A la 1.40h sentirem als francesos Cassius que presenten nou disc, 15 again (EMI, 07). Per molt que siguin un dúo francès que fa música electrònica podreu comprovar que estan molt lluny dels mítics Air, tot i això, apunten maneres. Després tindrem als arxiconeguts Mendetz (gràcies sr.Sinnamon) que tindran l'oportunitat de demostrar perquè en poc menys d'un any i mig han passat de tocar en un petit festival com el Let's Festival a ser imprescindibles en qualsevol festival estiuenc que es preciï. Tindrem Casio-punk, com ells diuen, fins a altes hores de la matinada.

Per si tot això fos poc, la Sala Sidecar ha decidit celebrar el seu 25è aniversari durant la Mercè organitzant un gran concert a la plaça Reial, on cada dissabte es formen llargues cues per entrar al mític local de l'underground barcelonès. Primer hi podrem veure la barreja de pop britànic i rock dur dels ja no tant novells Poet in Process, després els també barcelonins Sidonie ens presentaran en directe el seu nou disc Costa Azul (Sony/BMG, 07) i que com sempre vindran carregats de pop psicodèlic. També hi haurà lloc per uns clàssics, The Undertones, una banda formada l'any 1975 situada a mig camí entre The Ramones i el rock dels 60. Per acabar bé i sobretot ballant, faran acte de presència The Robocop Kraus procedents d'alemanya i que ens oferiran la seva personal mescla de punk rock amb detalls de funk, hardcore i fins i tot pop.

Reserveu forces per a diumenge, que per ser festiu també arriba força carregat de música. Comencem per un dels llocs més de moda de la ciutat, la plaça Joan Coromines (la del Macba), allà hi podrem sentir als gironins Madee amb el seu pop èpic i transcendental. Acaben de treure disc, Antarctica (Bcore,07), i el posaran en escena amb una formació de vent i corda inèdita fins ara. El seu directe és altament recomanable, pèls de punta assegurats.

A la plaça del Rei, emplaçament reservat per al jazz i els cantautors, el diumenge hi ha dues cites que valen força la pena. La primera d'un nou creador, que sembla ser que serà la sorpresa de la temporada. Abraham Boba o el que és el mateix, David Cobas, fa jazz i swing amb un estil molt personal. Tot seguit, dos vells coneguts, Ruper Ordorika i Quimi Portet. Aquest dos cantautors consagrats però encara en actiu ens presentaran els seus discos nous, Memoriaren mapan (Elkar, 06) i Matem els dimarts i els divendres (Quisso Records/Música Global, 07), respectivament. Ja sabeu, música per a la nostàlgia, per anar directa a la fibra.

Marxem cap a l'altra punta de Barcelona, el Fórum de la placa fotovoltaica, on els escenaris restaran muntats també diumenge. Hi podrem veure la revelació de la temporada, Triangulo de Amor Bizarro que ens regalaran una sessió de guitarres de les seves, és una proposta força original i tenen temes força bons, apostem pel proper disc. Després, el noi sensible, entre els nois sensibles, Xoel López o més conegut com Deluxe. El seu últim disc, Fin de un viaje infinito (EMI Music, 07) és força irregular, però ell en directe té força carisma i la banda que l'acompanya encara més.

Per acabar una proposta no apte per a claustròfobics o gent amb pànic a les aglomeracions de gent. L'Antiga Fàbrica Damm s'ha proposat enfonsar el carrer Roselló de Barcelona, passar l'AVE per sota de la Sagrada Família és una broma al costat de la reunió de grups d'aquests any. Com a aperitiu de la nit tindrem a 08001, un grup amb el nom del codi postal del Raval no per casualitat. Bé, més aviat no és un grup és una plataforma oberta a tots els artistes que van arribant al Raval procedents de tot el món, us ho podeu imaginar, música mestissa per definició. Tot seguit, el reggae-folk-soul de Patrice, un alemany amb mare de Sierra Leone. La seva música és per ser escoltada en directe i ha tocat amb músics com Manu Chao o Damon Albarn. Per últim, el plat fort de la nit, de la Mercè i fins i tot de la setmana: Travis. D'aquest grup escocès s'han inspirat d'altres com Keane o Coldplay i sempre han estat alabats per la crítica. Optimistes, però sensibles alhora acaben de treure nou disc The boy with no name (Independent, 07) i estan de gira, el de Barcelona és l'únic concert gratuït que faran. Esperem estar de sort i que l'aforament no sigui limitat com Nouvelle Vague.
Ah! i que el carrer Roselló quedi intacte!

Nintendo Rocks

Que la Nindendo DS està de moda és un fet i que els que encara no la teniu l'acabareu comprant en breu és una predicció que us auguro a molt curt termini. Nintendo: cada cop més petita i en més colors!

Petita, usable, lleugera, preciosa, entretinguda, amb mil i una opcions... connexió a Internet, pantalla tàctil, innovació en jocs entre un llarg ect són alguns dels factors que se'ns dubte hauran ajudat a augmentar les seves vendes i convertir-la en la consola portàtil mes venuda.

Nintendo DS Lite és, sense cap dubte, la millor consola portàtil del mercat. Acapara ja el 63% del mercat i va ser la consola més venguda el passat any 2006. A més, ha estat la marca que més videojocs a venut al llarg del 2007 segons l'agència independent AC Nielsen.

Nintendo Europa ha anunciat que afegirà un nou color a la seva gamma "Lite", que fins ara eren: blanc, negre i el "cool" rosa. A partir del 12 de octubre, Nintendo DS Lite es tenyirà de color plata pels més fashion victims.

Nintendo a més segueix creixent a ritmes brutals i es situa en el punt més àlgid de la seva historia. S'han acabat els rumors de depressió desprès de l'etapa GameCube, on es va arribar a rumorejar sobre la possible compra de la companyia per part de Microsoft.


L'èxit de Nintendo és catapulta amb la sortida al mercat de la ja més que famosa Nintendo Wii. Nintendo es va convertir en lider de mercat, també, amb consoles de sobretaula de nova generació a 22 setmanes del seu llançament. Ha estat la consola més venuda del pressent any fins assolir el 44% de mercat. A més Nintendo ha venut cinc vegades més unitats de la Nintendo Wii en aquests últims mesos al Japó, pais paradigma de les consoles i la tecnologia en general, que la seva màxima competidora la PlayStation 3.

No voldreu pas una Wii o una DS?

Será por opciones...

Aquí en Guaycelona pues nos gusta programar conciertos gratuitos de grupos extratredies con aforos limitados en museus innovadores de diseño conceptual (vuelvo a respirar) y, ya sabes, si pudistes entrar ayer en el concierto de Nouvelle Vague, enhorabuena! Para todos los demás (donde nos incluimos parte mayoritaria del Mai a la vida...) siempre nos quedará escuchar sus discos a volumen muy muy alto en el comedor de casa, mientras de salvapantalla ves algunas fotos de sus conciertos. Sabemos que no es exactamente lo mismo, pero es una opción.

Otra opción es sacarte el mal rollo del cuerpo e ir esta noche (esta noche hay una fi-es-ta) al puerto a ver algunos grupos bastante curiosos y divertidos. La fiesta en cuestión se llama Duduá se va al mar, y tiene fácil explicación. Duduá es una tienda y galeria de nuevos artistas DIY (hazlo-tu-mismo, del inglés Do It Yourself) y han montando está fiesta en el Naunón (el barco de la fura dels baus amarrado al lado del Imax). Una vez hechas las presentaciones solo queda enumerar los grupos y parte del jolgorio.
Thelemáticos són parte integrante de Anticonceptivas y su música es bastante particular, con falsetes y letras un poco infantiles, un poco en la misma línea que nuestros topos.
Silvia Coral y Los Arrecifes pertenecen a Produciones doradas y firman una canción titulada Soy bordeline.
Las archiconocidas Sibyl Vane del mítico sello Bcore seguro que haran las delicias musicales de más de uno. A algunos otros nos dejan un poco frios con sus directos (cambiar los chistes de entrecanciones tampoco iria mal...). Jessy Bulbo y Miki Guadamur cierran este particular cartel, eso si, nos aseguran que montarán una exposición colectiva con obras de Elisa Smile (l'artista que ha creado el bonito cartel), Comte d'urgell (Djs también de la fiesta), ferranElOtro, Nuria Rius, y un largo etcétera.


Sin movernos demasiado de escenario, bueno, ahora ya en tierra firme, a partir de mañana y hasta el sábado los del Depósito Legal de Hospitalet vuelven a la carga después de la buena acogida que tuvieron en abril los conciertos que montaron en la plaza odissea.
Así que repiten escenario pero varian los grupos y de esta manera nos acercan nombres de alta calidad musical que hasta ahora habian permanecido ocultos de los escenarios o bastante lejos de nuestra ciudad. Así que para mañana viernes 21 nos traen a Tachenko, Pigmy y Olimpic.
Tachenko fué en su día un mítico jugador de baloncesto de la selección rusa como demuestran estas imágenes. Pero a su vez, y gracias a la grandeza de readaptar los nombres, también se trata de un grupo zaragozano de pop independiente que surge de las cenizas de El niño gusano. Las jugadas imposibles (Grabaciones en el mar, 2006) es su cuarto álbum de estudio y el disco que más sonará mañana mismo, aunque no me creo que no hagan alguna referéncia a El tiempo de los Urales (Grabaciones en el mar, 2005) o Amable (Grabaciones en el mar 2000). Pigmy por otra parte es el proyecto personal de Vicente Macià "Willy" ex guitarra, cantante y compositor de Carrots, banda de pop psicodélico que recientemente se han separado. El Miniaturas (Junk Records), su primer disco, fué lanzado en enero y esta es una buena oportunidad para ver como suena en directo. Pop suave con melodias dulces para canciones altas en azucarillos.
Olimpic fueron los ganadores de la pasada ediciones del Proyecto Demo del FIB y han contado con la colaboración para su primer álbum de Javier Letamendia, productor de El inquilino comunista y de Standard, entre otros.

Contiua la música el sábado, el día grande de las fiestas, con CatPeople, Miau Miau y Delco.
CatPeople son una de esas bandas revelaciones que dieron mucho que hablar en su momento y que de un tiempo a esta parte se han quedado mudos, y la verdad es que no se entiende (no es coherente), porque el el disco merece bastante la pena... Miau Miau, por su parte, son de Girona (Ariadna Records) y se forma de la disolucion, despues de 10 años de carrera, de Without. Convertidos en sexteto este homónimo que nos presentarán suena bastante bien y promete regalar algunos minutos de música bailable al público que allí se encuentre.
Ya por último nos toca mencionar a Delco, pop de guitarras por via intravenosa, que están dando los últimos coletazos a su gira nacional presentado su primer disco Beautiness, grabado en los estudios Punk! de zaragoza.

Woke this morning and got yourself an Emmy

És diumenge. Les tantes de la matinada. Em desperto desorientat. M’adono que estic lligat de cap a peus. Immobilitzat dins el maleter d’un cotxe que, de cop i volta, es comença a obrir. Aconsegueixo distingir, pel que hi posa als típics cartells verds de la carretera, que estic molt a prop de New Jersey. Veig, al meu davant, la figura de Tony Soprano, un mafiós amb qui vaig tenir tractes molt fraudulents dies abans. M’apunta al cap amb una pistola, soltant infinitat de “tacos”, marca de la casa. Està a punt de disparar... De cop em desperto, comprenc que estic a casa i veig a Brian i Stewie de Padre de familia a la tele, actuant en un auditori ple de gent (una introducció genial, per cert). Són les dues de la matinada, i comença la 59ª edició dels Premis Emmy al millor de la televisió nord-americana. Una gala plena de mafiosos, metges, advocats, gent amb superpoders, dones desesperades, oficinistes, nàufrags, estrelles de Hollywood i productors televisius (ah...i una noia bastant lletja!) al voltant d’un escenari circular comandat per Ryan Seacrest, presentador d’American Idol.

Després d’aquesta introducció tan cool i anada de l’olla a causa dels bolets al·lucinògens que acostumo a prendre cada nit, passem a analitzar d’una vegada tot el que va donar de sí la gala d’enguany dels premis Emmy. Una gala que, si més no, va deixar estatuetes del tot merescudes per uns, mig acceptables per altres i alguna que altra sorpresa. Los Soprano, ja a títol pòstum, no va ser una de les sorpreses de la nit al guanyar, per segona vegada, el premi a la millor sèrie dramàtica amb la seva sisena i última temporada (els més sèrieadictes sabreu la polèmica que va originar l’última escena de la sèrie...), a més d’aconseguir el millor guió i la millor direcció per dos dels seus capítols. En tot cas, premis del tot merescuts per una de les obres mestres més importants de la petita pantalla, que es va imposar a les menors (però també atractives) Anatomía de Grey, Héroes, House o Boston legal. En relació a l’apartat còmic, ja va suposar una altra cosa, amb la original Rockefeller Plaza (30 Rock en el seu idioma original), creada per la còmica Tina Fey, sorgida del mític Saturday Night Live, que es va imposar a la que tenia més possibilitats de guanyar, Ugly Betty (o sigui, la Betty la fea nord-americana), a més de The office (guanyadora de l’any passat), El séquito i la més fluixa Dos hombres y medio. En tot cas, els premis de guió i direcció en l’apartat còmic, van anar a parar a The office i Ugly Betty respectivament.

I atenció, perquè hi ha gustos per a tothom en l’apartat interpretatiu. En relació a les sèries dramàtiques, tornem a veure premiat per tercera vegada a James Spader (l’Alan Shore de Boston Legal), un bon actor que li pren el premi al favorit de la nit, un James Gandolfini que s’hagués pogut endur el seu quart Emmy per la seva genuïna encarnació del protagonista de Los Soprano. En relació a l’actriu principal, merescut premi per Sally Field, la mare d’aquesta gran família plena d’ideologies de la sèrie Cinco hermanos. En aquest sentit, la Kyra Sedwick de The Closer (i senyora de l’oracle Kevin Bacon) es torna a quedar sense premi... tot i que no cal que es queixi, que ja té un Globus d’Or a casa!. En comèdia, cap sorpresa en acabar premiant America Ferrera per Ugly Betty, que li fot el premi a la meva preferida, la magistral Mary-Louise Parker de la sèrie Weeds. I sorpresa majúscula amb el senyor Steve Carell quedant-se una altra vegada a dos veles a la seva oficina, mentre Ricky Gervais s’alçava amb el premi al millor actor còmic per la sèrie Extras (curiosament, Ricky Gervais era el protagonista de la versió original britànica de The office i és un dels productors d’aquest remake nord-americà).

I entre els secundaris, el premi més merescut de la nit va ser (ALELUIA!) per Terry O’Quinn, el John Locke de la sèrie Perdidos, vencent al senyor Nakamura o a l’altre nominat de Lost, Michael Emmerson, que fa el paper de Ben. Altres premis es van repartir entre Katherine Heigl (la Izzie Stevens d’Anatomía de Grey), un premi menys merescut tenint en compte que s’enfrontava a Lorraine Bracco (la psicòloga de Los Soprano, que encara no tenia premi) i a una de les millors actrius del món sencer (perdó per l’exageració), la Rachel Griffiths de Cinco hermanos, més coneguda pel seu paper de Brenda a A dos metros bajo tierra. Per últim, en comèdia, Jamie Pressly (la sensacional Joy de Me llamo Earl) li passa al davant a la Pam de The office o a la deliciosament cabrona Celia Hodes de Weeds. Tanmateix, Jeremy Piven guanya per segon any consecutiu i demostra que continua sent el millor de El séquito.

Però no tot van ser sèries. A mesura que anaven apareixent estrelles per l’escenari (acabo de recordar el pentinat que portava Ellen Pompeo i torno a flipar...), s’anaven regalant premis. La millor minisèrie va ser pel western Broken Trail (amb més estatuetes per Robert Duvall i Thomas Haden Church). A més, Helen Mirren, amb l’Emmy a la millor actriu en una minisèrie per Principal Sospechoso: Acto final, continua intentant batre el rècord a la persona més premiada en menys d’un any. I, per últim, destacar entre d’altres que el reality The amazing race es torna a imposar al perdedor de cada any American Idol, o que l’impagable i boníssim programa nocturn The daily show with Jon Stewart s’emporta el seu cinquè Emmy consecutiu. Tanmateix, el propi Stewart o Steven Colbert van acabar perdent davant la vella glòria musical Tony Bennet, que ens va deleitar amb un estrany recital al costat d’una engalanada Christina Aguilera.

Amb tot això, i recordant que ja estem del tot ficats en la nova temporada de sèries als Estats Units, m’acomiado des de la catifa vermella... de l’entrada de casa meva.

PD: Al Youtube, posant Emmy 2007 surt casi tot el que va passar a la gala, així com els premis més importants. Alguns links tb es poden reaprofitar del top ten de sèries.

La Mercè i el BAM de la maneta com cada any

Estem segurs que ja fa unes quants dies que roda per la vostra casa el programa del Barcelona Acció Musical, més conegut com el BAM. I que hem de dir d'aquesta edició? Doncs que el festival fa 15 anys i que continua com el primer dia, fresc com una rosa i disposat a omplir de música els diferents espais d'aquesta Barcelona que enceta avui mateix les festes de La Mercè.

Del 21 al 23 de setembre es condensaran més de 90 concerts gratuïts en 10 espais habilitats per l'ocasió, tot i que estaria bé saber si la xarxa metropolitana també estarà disposada a fer-nos més amable la tornada a casa, tot i que això ja es un altre tema... Continuem, perquè el Mai a la vida, com a inspiradors de tendències, us proposem la nostra graella particular. Tot seguit us mostrem el qui, on i quan per a què no us perdeu cap actuació.
De moment les propostes fins a divendres perquè com tots sabeu el cap de setmana es un altre moment, una altra vida per a molts.

Per avui mateix, i per escalfar motors, destaquem en lletres majúscules i 'fosforites' (bé tampoc ho farem per no perdre la coherència estilística que tant ens ha costat de concensuar...) Nouvelle Vague! Marc Collin es fa envoltar de veus semi celestials per versionar els millors hits de la història de la música (yeah) i la new wave recobra un molt bon gust de boca en sons de bossa nova semi étnica. Si encara no els heu vist en directe no us podeu perdre aquesta oportunitat que segurament us canviarà la vida i us farà ser millors persones. A les 20.30h al CCCB.

El Divendres 21 els plans es dispersen i la diferència d'estils oferix l'oportunitat de trïar. Al Moll de la Fusta podreu trobar les músiques mediterrànies en plan ètnic de grups o noms que costen de pronunciar. A la plaça Sant Jaume les Nits de folk enceten la seva aventura amb el senyor Guillamino i la Cobla Jove de La Bisbal, un espectacle que revisa la tradició sardanística, adaptant-la als nous temps. A l'Avinguda de la Catedral a partir de les 22.30 farà aparició una formació mitxa Barcelona-Marroc que es fan dir Almasäla i que a una servidora la tenen encuriosida (bàsicamente perquè m'agraden les a i les diérisi). A l'escenari de la plaça Joan Coromines, l'escenari més recollit, a les 20h podreu veure a Pecker, un cantautor pop amb lletres que estan força currades i que ha comptat amb la col·laboració del nostre estimat Miqui Puig i de la producció de The Pinker Tones. Si continuem al mateix escenari, una hora més tard, actuaran els dos grups que han fet crèixer el segell bisbalenc Bankrobber com són Mazoni i El Chico Con La Espina En El Costado. Dos exponents del nou pop català, i que de ben segur ens oferiran alguna perla extra, rotllo big band.

Com podeu veure l'oferta per divendres és força i, a més a més, variada. Però continuem perquè la nit i la música encara no s'han acabat. A la plaça del Rei podreu trobar jazz i cantautors que repassaran el bo i millor d'aquest estil i de les fusions amb l'electrònica o el funk. El portal de la Pau és el lloc idoni per moure el cos al so de la rumba catalana. Rauxa i Gertrudis acompanyats de Ai Ai Ai, Los Manolos (si, el mítics) i Sicus. Al escenari del Forum #1 les cansines Virüs vénen amb un nou treball produït per Guille Mostaza de Ellos, esperem que sigui millor (bé, ens conformem amb que sigui decent) que el seu primer disc titulat originalment com Sintonia Nuclear. Continuem perquè també hi seran els Atom Rhumba, El Inquilino Comunista i per acabar la nit Shy Child. Sense moure'ns del Fòrum al escenari MTV hi haurpa hip hop amb Quilate, Rapsusklei, Hocus Pocus i SFDF. Ja per acabar el dia i el repàs al divendres 21 al Auditori petit del Fòrum mateix vindran The Hildegards que amb només una maqueta al mercat el seu públic ha recolzat la banda gràcies al boca orella. Noies de rock que presentaran Maybe the princess dances.

Fins aquí el repàs per situar-nos, pero recordeu que el cap de setmana hi ha més BAM, o sigui que atents que us seguirem informant.

Música contra la depressió post-vacances

Tornar a la rutina de sempre es fa feixuc per aquells afortunats que han marxat de vacances, és allò que s'anomena depressió post-vacances. A mode de consol, només us diré que sempre és més dur tornar quan mai s'ha marxat. Des del Mai a la Vida us volem recomanar música com a millor antídot per a la trista rentrée i a continuació us presentem algunes de les novetats d'aquesta tardor. Preneu nota, que n'hi ha per a tots els gustos i per a tots els mp3.

Comencem amb el que el que és ja quasi un clàssic, Manu Chao, que torna a l'estudi de gravació després de sis anys de silenci. La radiolina (ECD, 07) és el títol del nou disc, on explota al màxim la seva fórmula musical de sempre però retornant de manera lleugera al rock dels seus inicis. Sentim decepcionar a aquells que esperàveu un nou pas en la carrera del carismàtic artista. En conclusió, La radionlina és ideal per a fans i per a aquells

a qui no els agraden les sorpreses.

Foo Fighters, el grup de Dave Grohl ex-baterista de Nirvana també torna i a més de manera doble. D'una banda amb Echoes, silence, patience and grace (Roswell/RCA, 07) , sisè disc d'estudi i segons diuen els que en saben, el més tranquil i controladament rabiós, sembla que els Foo Fighters ens volen fer oblidar la seva actitud punk. D'altra banda i com que han passat 10 anys, tres discos d'estudi i un unplugged des de The colour and the shape (Roswell, 97), el segon i més exitós disc de la banda, aprofiten per treure una reedició remasteritzada de velles glòries.

La tardor i la seva nostàlgia és el millor temps per als cantautors, així que Devendra Banhart no podria haver escollit millor època de l'any per treure el seu vuitè treball, Smokey dolls down thunder canyon (Young god, 07) que vol ser una continuació del Cripple crow (Young god, 05) tot i que exagerant-ne el concepte. Tot i això, Devendra és sinònim de la millor música folk actual i això és dir molt quan estem en un moment de ressorgiment d'aquest estil.

Fins aquí la música seriosa, ara parlarem de pop, perquè aquest setembre els discos d'aquest estil surten com bolets. I mai millor dit en l'època de l'any que ens trobem. The New Pornographers presenten el seu quart disc d'estudi Challengers (Matador records, 07) que segueix la línia de l'anterior Twin cinema (Matador records, 05) , ambdós aclamats obertament per la crítica. Power pop en vena per fer-nos més alegre una tarda de diumenge mirant fotos de les passades vacances. Des de les antípodes i sense dos dels components del grup ens arriba el nou disc de Architecture In Helsinki, Places like this (Moshi moshi, 07). Carregat del pop surrealista amb el que ens tenen acostumats, ens aventurem a dir que tindran bones crítiques. En aquesta línia de pop divertit i desenfadat també col·loquem a The Go! Team i el seu darrer LP Proof of youth (Memphis Industries, 07). Els que s'havien quedat amb ganes de més després d'escoltar el Thunder, lighting, strike (Memphis Industries, 04) aquí tenen la resposta: més samples, més segones veus infantils, més hip hop barrejat amb guitarres i el que és més important, més crits d'animadores. Hit rere hit sense discussió. Alguns ho anomenaran repetició, altres efectivitat.

També volem fer menció a la dona que ha omplert més pàgines de revistes gratuïtes de tendències del mes, es fa dir M.I.A i segur que sense saber-ho heu ballat alguna cançó seva en alguna discoteca indie de la bonica i cara Barcelona i és que tot el que fa aquesta dona és un hit. Al seu últim treball Kala (XL Recordings, 07) hi podeu trobar una versió lliure de Roadrunner The Modern Lovers que quasi supera l'orginal i diverses col.laboracions amb el rapper Timbaland. Apunta maneres cap a nova diva de la música electrònica.

Acabem escombrant cap a casa amb els barcelonins Facto de la Fe y Las Flores Azules que a principis d'octubre treuen el seu segon i esperat disc. Els mortals que no som crítics musicals només hem pogut sentir de La luz de la mañana (Warner Music, 07) els dos temes que han penjat al seu myspace, "Solo palabras" i "El indio", que mantenen la combinació de hip-hop i veus melòdiques de sempre, però ens atrevim a dir que de manera més lluminosa que a l'anterior disc. Només una paraula: promet. Seguirem atents i us seguirem informant.