Dorit Chrysler Vs Reactable. Auditori (6.04.08)

A la prèvia del dijous passat ja vaig avançar que el que ens preparava el Festival Digressions no era una proposta habitual a la que estem acostumats, sinó que naixia amb la finalitat de familiaritzar al públic amb el més avantguardista de la música contemporània actual. Per demostrar això van comptar amb la thereminista novaiorquesa Dorit Chrysler que es va enfrontar als horitzons musicals més avantgarde de la Reactable, l'instrument català que tant li agrada a la islandesa Björk.

El concert per theremin i reactable no és una proposta massa habitual, tot i semblar un concert futurista cal antendre's que va més enllà i resumeix en un escenari un segle de música electrònica. Els instuments disten molt en el temps. El theremin és un instrument que data del 1919 i funciona a base de l’alteració de freqüències mitjançant el moviment de les mans al voltant d’una antena. El Reactable, per contra, és un instrument del segle XXI que funciona interpretant la relació llum-so que es dóna movent diferents figures geomètriques damunt d’una taula sonora.

Per dur a terme aquest enfrontament res millor que comptar amb els millors intèrprets amb els que es pugui comptar. D’una banda Dorit Chrysler, diva del pop més avantguardista i que ha col·laborat, en alguna ocasió, amb grups de rock com The Strokes o The The i amb primeres figures de l’electrònica com Cluster, a més d’haver participat amb la Experimental Theremin Orchestra. D’altra banda, a mans de la Reactable hi havia Sergi Jorda, Carles López, Günter Geiger i Martin Kaltenbrunner. Els que van desenvolupar aquest projecte en el Grup d’investigació en Tecnologia Musical de la UPF.

El concert va ser una demostració de la coherència que pot assolir, en alguns casos, la música experimental. Sovint els moviments contemporanis i avantgarde és relacionen amb música caòtica i poc coherent. Tot al contrari del que va conseguir Dorit Chrysler qui va obrir el concert amb un recital de peces a base de sàmplers, theremin i veu. Més tard s’hi van afegir els intèrprets de la reactable, instrument que va anar guanyant protagonisme fins al final del concert. Una hora i mitja de recital durant el qual es va poder comprovar com ambdós instruments resisteixen en el temps i poden complementar-se perfectament, tant des del punt de vista de l’espectacle ja que tenen una posada en escena molt curiosa com per afinitat musical. Les atmosferes del Theremin es veuen complementades pels clicks del reactable que poden arribar a modular les ones i crear notes musicals.

La Guia Definitiva: jo també vull ser indie !!!!!

Sí, ens mola la filosofia indie! El capatassos del Mai a la vida ens ho van acabar de corroborar fa uns dies amb el seu tema de la setmana. I clar... el senyor que cada set dies us intenta portar aquesta Guia Definitiva (evidentment, amb molt d’amor, joia, carinyo, fraternitat i bonrollisme) també té ganes d’apuntar-se al carro. L’ànsia que ens aporta aquesta tendència vital, però, no pretén quedar-se únicament en el panorama musical. Ja que el cinema també té ganes de dir-hi la seva, i aprofitant que aquesta setmana per fi s’estrena una nova perla alternativa anomenada La familia Savages, què millor que escarxofar-vos al sofà i muntar-vos una bonica marató de pel·lícules indie made in USA? Happiness, Más extraño que la ficción, Pequeña Miss Sunshine, Juno, Bienvenidos a la casa de muñecas, Hedwig and the angry inch, Tu, yo y todos los demás, ¡Olvídate de mí!, Life Aquatic, Entre copas, Lost in translation, Shortbus, Una historia de Brooklyn, Thumbsucker, Junebug, Garden State, Retrato de April... ¿Per on comencem?

Doncs potser caldria començar, precisament, fent algun comentari en relació a l’estrena que us destaquem amb més prioritat des de La Guia Definitiva, La familia Savages (The Savages). Escrita i dirigida per Tamara Jenkins, a la qual li haurem de seguir la pista en futures produccions, la pel·lícula ens endinsa en les contraposades vides de dos germans tirant a bohemis (una autora teatral i un filòsof que exerceix de docent universitari) en el moment en que es veuen obligats a retrobar-se per fer front a la malaltia d’un pare amb el qual tenen una relació més que freda. La cinta, que compta amb les interpretacions de Philip Seymour Hoffman, una sempre excepcional Laura Linney o el veterà Philip Bosco, va rebre dues nominacions en la passada edició dels Oscar (millor guió original i millor actriu protagonista) i ens torna a recordar, entre disputes familiars, que el cinema independent nord-americà continua destil·lant brillantor per tots els seus costats. Destacar, a més, la banda sonora a càrrec de Stephen Trask (sí, el mateix que va compondre tot el repertori musical de Hedwig and the angry inch). Amb un toc més comercial, però, ens arriba també aquesta setmana El último gran mago (Death defying acts), una pel·lícula dirigida per Gillian Armstrong i que ens torna a posar la màgia en un primer terme cinematogràfic. Aquest cop, les estrelles són Guy Pearce i Catherine Zeta-Jones (amb permís de Saoirse Ronan, la revelació d’Expiación) en aquest drama a major glòria d’un dels mites universals de la màgia i l’escapisme, Harry Houdini.

¿Però què seria de nosaltres, humils espectadors, sense les clàssiques matances i investigacions criminals a l’estil CSI? El director Bruce Beresford, que va tocar el cel fa uns anys amb la premiada Paseando a Miss Daisy, ens proposa aquest cop un thriller ambientat en les muntanyes, amb l’ajuda d’uns descafeïnats Morgan Freeman i John Cusack, en una pel·lícula anomenada The contract que, tot i ser mitjanament entretinguda, podria passar perfectament com un d’aquests telefilms cutres que els d’Antena 3 acostumen a posar els diumenges a la tarda. Rastro oculto (Untraceable, de Gregory Hoblit) va una mica més enllà i ens planta en primera línia de foc a una Diane Lane que, a cop de talonari, es transforma en una agent de l’FBI que es dedica a investigar a aquells delinqüents que acostumen a actuar a través d’internet. Aquest cop, tot el departament haurà de fer front a un depravat cibernètic que es dedica a penjar tortures en la seva pàgina web. Així, com més visites tingui registrades, més ràpid acabaran morint les seves víctimes. Però atenció, perquè una petita delícia ha fet acte de presència en les cartelleres nacionals, El territorio de la bestia (Rogue, de Greg McLean). Aquest cop, McLean (artífex de Wolf Creek) ens porta tota una oda a les pel·lícules de terror de tota la vida... amb animal rabiós incorporat. La pel·lícula, tot i que en aparença pugui semblar d’una baixesa considerable, sap portar a bon port una història que es duu a terme en un riu del nord d’Australia, en la qual uns innocents turistes acabaran sent preses fàcils d’un cocodril del tot cabrejat. Entre els protagonistes, hi destaquen Radha Mitchell i Michael Vartan (de la sèrie Alias).

I com que ja toca anar acabant... ¿què millor que fer-ho amb música? Això és precisament el que ens proposen dos dels tres documentals que tanquen la cartellera d’aquesta setmana. En primer lloc, Martin Scorsese es fa amic dels Rolling Stones i ens regala un apetitós projecte sota el títol Shine a light. La pel·lícula, que ha comptat amb la participació d’un bon grup d’aclamats directors de fotografia, ens trasllada a la gran pantalla (amb l’ajuda de múltiples càmeres) tot el que va donar de sí un dels concerts que els Stones van oferir a la ciutat de Nova York. Tanmateix, el cineasta Julien Temple ens presenta, amb Joe Strummer: vida y muerte de un cantante (Joe Strummer: the future is unwritten), una complerta biografia audiovisual en relació a un altre dels mites més influents de la música mundial, el líder de la banda The Clash. Per últim, el curiós documental argentí LT22 Radio La Colifata, dirigit per Carlos Larrondo, tanca la cartellera d’aquesta setmana analitzant per al gran públic aquesta emissora radiofònica, una ràdio elaborada exclusivament pels interns d’un hospital mental de Buenos Aires.

La setmana que ve, tots esteu convidats a una Guia Definitiva que us portarà la nova i necessària marcianada de Michel Gondry, una oda als cossos nus femenins emmarcada en un supermercat, uns oradors que van arrasar a San Sebastià i una partida de pòquer encapçalada per Kevin Spacey.

Lily wittenburg & Moki en Iguapop

En estos dias, cuando no se sabe si hace frío o calor, con una especie de inercia una tropieza con la galería Iguapop.

Lily Wittenburg & Moki me presentan su obra, y no sólo en eso se quedan las chicas, sino que hacen que sus dibujos, impresionantes cabe decir, toquen mis sentidos y rocen mi sensibilidad con ese carácter delicado y sutil por el cual están poseídos.

La exposición recoge dos líneas de trabajo, que circulan por puntos muy diferentes en cuanto a estética y temática. Una con un estilo de toques notablemente orientales, que bien podría decir que me evocan al movimiento art noveau, y a las raíces orientales que este poseía, y la otra con una temática más alusiva al mundo imaginario y fantasioso. Dos líneas de trabajo muy diferentes que sólo pueden llegar a unirse en la manera tan delicada y minuciosa con la que han sido trabajadas, ya que en cuanto a temática no tienen absolutamente nada que ver.

Me quedo con:

- lo irreal de las temáticas

- texturas

- cabellos

- fantasmas

- personajes (que me queda pos saber si son retratos o no)

Del 27 de marzo al 26 de abril ya tenéis algo que hacer. Aquí os dejo las postales para que vayáis abriendo el apetito, aunque no os va a hacer mucha falta, ya que lo que hacen Lily
wittenburg & Moki entra solo, como cuando una tiene mucha sed y se compra una botella de agua.

Novetats i agenda de concerts

Silver Jews. Lookout Mountain, Lookout Sea (Drag City)

Més que el nou disc de Silver Jews, Lookout Mountain, Lookout Sea podria ser l'enciclopèdia dels orígens del rock'n'roll americà. Country, americana i bluegrass campen amplament per les deu cançons que conformen l'àlbum. S'hi troba a faltar un himne com 'Punks In The Beerlight' de l'anterior Tanglewood Numbers (Drag City, 2005) però realment, la sensació general és d'un treball molt compacte amb petites joies com 'Strange Victory, Strange Defeat', 'Candy Jail' o la que obre el disc 'What Is Not But Could Be If'. Lookout Mountain, Lookout Sea és, en definitiva, un viatge a tines de roure plenes de whisky en una bodega de Nashville. I dit així pot arribar a crear aversió, però és tot just el contrari: és un treball reposat i deixat madurar.

The Kooks. Konk (Virgin)
Els anglesos The Kooks van ser un dels últims de la gran fornada de hypes de fa dos-tres anys i també han estat un dels últims a presentar-nos l'examen de revàlida. Salvant les distàncies amb els companys generacionals, els de Brighton han repetit esquemes: han canviat de baixista i el nou disc de nom Konk no mostra grans novetats sinó una continuació del primer, en aquest cas Inside In, Inside Out (Virgin, 2006). S'agraeix, però, que hagin acumulat al principi les tres millors cançons de l'àlbum: la progressiva 'See The Sun', amb una magnífica tornada final, el single 'Always Where I Need To Be' i la més tòpica 'Mr. Maker'. A partir d'aquí el nivell es manté en una alçada més que digna tot i que a estones pot sonar un pèl pretenciós.

The Dodos. Visiter (Frenchkiss)
La capacitat de crear certa psicodèl·lia amb poc més que una guitarra acústica i una bateria és la principal atracció de The Dodos, duet californià de San Francisco. Visiter és la seva segona referència i hi exploren els canvis de ritme i les progressions partint d'unes estructures pop ben marcades. Els dos exemples més representatius d'aquesta definició els trobem a la sincopada 'Fools' i, sobretot, a la immensa 'Jodi', on l'agressivitat es converteix en tendresa en pocs compassos. Malgrat tot, però, The Dodos perden en comptades ocasions la lluminositat necessària per mantenir el nivell i, si no fos tan llarg, estaríem davant d'una sorpresa agradabilíssima.

Sr. Chinarro. Ronroneando (Mushroom Pillow)
Entre El Fuego Amigo (El Ejército Rojo, 2005) i El Mundo Según (Mushroom Pillow, 2006), amb prou feines sí van passar 20 mesos. Entre aquest darrer i Ronroneando, n'han passat encara menys. Si a això li sumem que al davant tenim el desè àlbum de Sr. Chinarro des de 1994, podem concloure sense peu a equívocs que Antonio Luque té una incontinència elevada. Així doncs, després d'haver cremat els cartutxos dels canvis a El Fuego Amigo, Ronroneando és la tercera part d'una col·lecció que no sembla tenir aturador. I això és dolent (alguns ja estàvem una mica tips d'El Mundo Según després de tant més del mateix) i bo (tres discos tan rodons seguits és complicat) alhora, per la qual cosa el senyor Luque continua formant part de l'estrellat indie espanyol.

L'agenda de concerts, aquí!

A l'Abril concerts mil

En referència al tema de la setmana que revisa la Barcelona indie, aquest post revisa algunes propostes que s'inicien avui i durarant uns dies.
No només són els festivals de gran format els que estan a l’ordre del dia, sinó que altres propostes de petit format i que guanyen en qualitat s’estan establint a la ciutat. En aquest cas s’abandona el parc del Fòrum per deixar pas a la música de cambra i de petit format.
Les propostes a les que ens referim i que des de Mai a la Vida us volem recomanar tindran inici aquesta setmana Una és la que organitza el periodista musical Oriol Rossell i David Albert que s’inaugurarà avui dimecres a la Sala 2 de l’Auditori de Barcelona, Oriol Martorell, amb el tàndem format per Refree i Standstill que reinterpretaran obres clàssiques. Aquet concert obrirà la primera actuació del Festival Digressions que durarà del 2 al 28 d’Abril i que a més hi actuaran la thereminista Dorit Chrysler vs. ReacTable, els alemanys Faust que oferiran el primer concert a Barcelona i l'experimentador Alva Noto que actuarà amb Ryuichi Sakamoto i el Grup instumental Barcelona 216 . Tots ells intentant buscar els nexes d'unió que tenen la musica orquestral, la electrònica i el rock.

L'altre tema que us volem recomanar és el que l'Obra Social de Caixa Catalunya a la Pedrera i que començarà el proper dijous. Es tracta del Cicle De Aprop, els artstes convidats seran El Guincho, Evripidis & His Tragedies, Cuchillo i The Telematicos. Tots aquests concerts tindran una particularitat i és que jugaran amb el nexe d’unió del que han anomenat 6 graus de proximitat i que consistirà en que cada artista interpretarà una peça amb l’artista que hagi tocat la sessió anterior. La inauguració serà a càrrec de la nova promesa de l’indie nacional-tropical El Guincho, el qual actuarà amb els new-folkis Cuchillo encetarà aquesta roda que pretén tancar el cercle de col.laboracions a les que em referia abans.

Per últim, el divendres els companys d'Scanner FM pretenen acostar una mica més l'escena musical a la ciutat, i des d'un dels seus canals d'emissió, ScannerBCN pretenen presentar un cicle de concerts d'artistes made in Barcelona. El cicle constarà de 4 cites setmanals repartides al llarg d'aquest mes d'Abril al Centre d'Art Santa Mònica. Cada una d'aquestes sessions reunirà a tres grups similars estilísticament. Un grup consolidat, un emergent i un a mig camí d'ambdós.
El Divendres 4 toca pop: Mishima + Le Petit Ramon i Albaialeix. El dia 11 continuaran amb electrònica on hi haurà Fibla, Jahbitat i Debilorithmicos. El Divendres 18 el torn del Rock'n'Roll amb It's not not, How DareU i Acrobatica. Finalment l'últim dia, el sorollisme del Caballo Ganador, Bèstia Ferida i QA'A.

Tema de la Setmana: Barcelona indie

Aquesta setmana al Mai a la Vida parlem de l'indie a Barcelona. Però no ens referim a plomes i fletxes (sort que ens dediquem a la música i no a l'humor), ens referim a un tipus de música que no segueix els cànons generals, és a dir, que es surt d'allò que vén, d'allò comercial. L'indie va més enllà de qualsevol estil de música, l'indie és una manera d'entendre la música.


Pel que sembla en els darrers anys la nostra ciutat ha captat aquesta idea millor que ningú i podem dir que s'ha convertit en un dels referents de la cultura indie europea. Proliferen noves sales de concerts, festivals i més festivals, concerts de festes majors i institucionals, i fins i tot centres d'exposicions que diuen que "fan música pop".

I tot això contradiu a la filosofia indie?

Antònia Font al Liceu. 30.03.08

El Gran Teatre del Liceu va obrir les seves portes, no per primer cop, a artistes pop. En aquest cas va ser per rebre els mallorquins Antònia Font, dins el marc de concerts que la promotora barcelonina Sinnamon Records i una coneguda marca de whisky escocès han organitzat per promoure concerts tant selectes com Nick Cave, Saint Etienne, Shout Out Louds i els mateixos Antònia Font.

Totes les entrades venudes. L'ocasió s'ho mereix. Poder anar al Liceu a veure música moderna no passa cada dia, amb perdó del sr.Bach. Bé, ni modern ni clàssic, poder anar al Liceu no passa cada dia i això es palpa en l'ambient. Cares de sorpresa, mirades curioses, expectació, i és que entrar per primer cop al gran teatre de les Rambles és impressionant, tal com ens va confessar Pau Debon, cantant d'Antònia Font. L'emplaçament era el perfecte per acollir el pop de cambra del seu últim treball Coser i Cantar (Discmedi, 2007), un pur divertiment després de 10 anys de carrera, avalat per l'experiència dels músics de la banda i pels components de l'Orquestra de Bratislava. En la cita d'ahir però, fou la New Royal 4 Quesos Philarmonic Orchestra l'encarregada de redefinir la electrònica amb la que sovint treballen aquests músics surrealistes per transformar-la en la sinfonia de les cordes i dels vents. En directe es va demostrar que aquest experiment els ha sortit perfecte. L'orquestra va servir per donar cos al pop fresc i optimista dels Antònia Font. El concert que va començar d'una manera més aviat seriosa i prioritzant el so orquestral al de la banda va evolucionar cap una convergència perfecta entre els components de totes dues seccions. S'anaven deixant pas els uns altres arribant fins al primer punt àlgit del concert, el hip hop de 'L'Astronauta Rimador' que va demostrar l'agudesa que han tingut en la reinterpretació d'aquest tema del Taxi (Discmedi, 2004), un tema que sempre creix en directe i aquest cop no va ser una excepció.

Arribats a aquest punt i després d'algun que altre ball una mica tímid, ja tenim al públic menys modat de tota la història del Gran Teatre dempeus. Ja no ens sentim cohibits per l'emplaçament, ara ja només volem ballar i aplaudir, i sembla que això els mallorquins ho han entès perfectament. L'orquestra marxa i després d'un llarguíssim aplaudiment ens quedem amb els cinc components d'Antònia Font que ens interpreten tres cançons no incloses al Coser i Cantar però imprescindibles en una vetllada com aquesta i és que ningú volia marxar sense cantar el lalalalalala de Love Song. A continuació, l'orquestra torna a entrar en escena, ens trobem en el terreny dels bisos i com si l'interpretació d'abans hagués estat una prova, Antònia Font torna a tocar 'Alegria', la discotequera 'Wa Yeah!' i l'extasiant 'Astronauta Rimador'. El públic, rendit i emocionat; és difícil no veure un somriure a la sala. Els components del grup i l'orquestra es miren entre ells i es dirigeixen aquelles mirades còmplices que són una barreja d'emoció i de la sensació de què alguna cosa ha sortit bé. Ha sortit rebé.

Antònia Font estan a punt de complir deu anys de carrera i es consoliden com un exemple de feina ben feta. Han demostrat al llarg de la seva trajectòria musical que la llengua és un vehicle que no tanca fronteres, tot al contrari, les obre. Si Sigur Rós no se les ha tancat cantant en un idioma inventat, per què sí a Antònia Font cantant en català. Després de deixar el Liceu sense cap lloc lliure se'n van cap a Madrid, on tocaran al Teatro Fernando de Rojas. Fet realment sorprenent en un Estat on la majoria de la població sembla tenir fòbia a simplement sentir música cantada en una llengua diferent a la dels imperis. Esperem que aquesta obertura de ments segueixi i poder veure a festivals de nivell estatal grups que canten en basc, català o gallec i que no tenen res a envejar a d'altres que ho fan en castellà.