Bones. Torno a ser jo. Això és La Guia Definitiva. I crec que avui tinc moltes coses a dir. Perdoneu la tardança, però és que he tingut el valor i el coratge de veure la primera cerimònia de lliurament dels premis de l’Acadèmia del cinema català, aka els premis Gaudí. I sí, me l’he empassat gairebé sencereta (That’s what she said). Hi he observat alguns aspectes realment destacats. He vist unes ovelles cagant-se a l’escenari. Un pallasso fent-li un petó a Montilla. Uns micròfons dissenyats exclusivament per a gent d’una alçada considerable. Uns senyors fent el ridícul en calçotets. El discurs d’agraïment d’un director tirant a freak. I una Clara Segura amb els pits més immensos que he vist en la meva vida. Això és el que ha donat de sí la cerimònia. ¿Què a qui han premiat? Doncs mireu, hi ha hagut una mica de tot. Vicky Cristina Barcelona, Bienvenido a Farewell-Gutmann, El Cant dels ocells... Bé, ja ho podeu veure demà a la premsa, que en aquesta secció no estem per aquests menesters. Jo, mentrestant, m’aniré fent un bon pa amb tomàquet, que s’ha de fer país, coi! En un altre ordre de coses (com m’agrada dir això per enllaçar un tema amb un altre), resulta que avui aquest senyor anomenat Barack Hussein Obama prendrà possessió a Washington D.C. d’un càrrec prou important. Ho farà jurant damunt la Bíblia, evidentment. I no parlaria d’això si no fos per dos motius. En primer lloc, perquè en el moment en que un servidor està escrivint aquest (sempre) interessant article, el canal Cuatro (aquell que s’atreveix a tenir en la seva plantilla un personatge tan lamentable com Gonzalo Miró) està emetent un fals documental anomenat Muerte de un presidente. Un exercici que ens explica a mode d’hipòtesi què coi hagués passat al món si l’encara president (per unes hores) George Bush hagués estat assassinat. Tinc el DVD funcionant i, en algun moment, li pegaré una ullada a la pel·lícula. I, en segon lloc, cal avisar-vos (apreciadíssims lectors) d’un fet bastant sorprenent. Fa tres mesos es va estrenar als cinemes dels Estats Units la última pel·lícula d’Oliver Stone. Una pel·lícula que, sota el títol d’W. (a seques), ens narra a mode de biopic les aventures d’en George Bush des de la seva accidentada joventut fins la seva arribada al poder. El film està protagonitzat per Josh Brolin. Era un dels més esperats a les cartelleres estatals. I, senyors... en un gir que encara no he acabat d’entendre... L’ESTRENEN DEMÀ A LA 2 a les nou de la nit. Sí, l’emeten a la tele abans de passar pel cinema. Fa temps que Stone no fa res decent, però crec que pot ser interessant veure-la. Ara sí, comencem d’una santa vegada La Guia Definitiva d’avui, precedida pel que ha estat l’entradeta més llarga de la història. ¡I oju! Que el dijous sabrem els nominats als Oscar.
Aquesta setmana cinematogràfica només ens ha deixat sis estrenes. Una lacrimògena i publicitada producció nord-americana a major glòria d’un ex príncep de Bel-Air. Una altra pel·lícula de terror amb crits i una noia maca de protagonista. Una tonteria amb
Kate Hudson. Una cinta espanyola que se’n fixa (que estrany) en els barris marginals. Una pel·lícula maleïda d’un director amb altibaixos. I una producció francesa decidida a ser una de les primeres obres de referència d’aquest nou any. I precisament, aquesta última pel·lícula és l
a que començarem a preanalitzar. La cinta en qüestió es titula
La clase (
Entre les murs). Està dirigida pel senyor
Laurent Cantet (que ja ens havia portat pel·lícules com
Recursos humanos,
El empleo del tiempo o
Hacia el sur). I és la que es va alçar amb
la Palma d’Or a la millor pel·lícula en la última edició del festival de cinema de Canes. L’argument, a priori, no sembla que presenti una excessiva originalitat. Tenim una classe d’un institut situat en un barri conflictiu. Uns alumnes que van de rebels. I un nou professor que intentarà adreçar-los amb uns mètodes poc habituals. ¿Us sona? A mi sí. Però el que crec que farà que aquesta pel·lícula sigui especial és la visió diferent d’un director que ens pretén explicar aquesta clàssica història sense cap mena de convencionalisme. Afegeix això a un guió totalment prometedor i a unes crítiques internacionals absolutament favorables i ja tens, en un moment, la pel·lícula que hauries d’anar a veure aquesta setmana. Jo, en tot cas, la tinc com a prioritat. I si volem continuar parlant de barris conflictius o de gent que no ha tingut una sort excessiva en aquesta vida, caldria fixar-nos també en la producció espanyola
El truco del manco, pel·lícula dirigida pel debutant i prometedor
Santiago A. Zannou i protagonitzada, entre altres, per un senyor que li diuen
El Langui, que jo no conec (perdoneu la meva ignorància), i que resulta que és el cantant d’un grup espanyol anomenat
La Excepción. La pel·lícula, amb tres nominacions per a la propera cerimònia dels premis Goya i amb un repartiment format bàsicament per actors d’extraradi no professionals, narra la història d’un
payo agitanado (això és el que hi fica a l’argument) que té mig cos afectat per una paràlisi cerebral i que, juntament amb un amic del barri que té un pare alcohòlic i amb problemes de salut (carai!), intentarà crear un estudi musical per tal de poder guanyar-se la vida amb el que és la seva passió, el Hip Hop.
També ens ha arribat, aquesta setmana, la darrera pel·lícula de
Will Smith. Aquest cop, l’actor crec que no ens intentarà colar un pa
mflet religiós tal com va fer amb la pel·lícula
Soy leyenda, sinó que torna a col·laborar amb el director italià
Gabriele Muccino (amb el qual ja va realitzar la també lacrimògena
En busca de la felicidad, per la qual
Smith va rebre una nominació a l’Oscar) en una pel·lícula titulada
Siete almas (
Seven pounds). A la pel·lícula, en rols secundaris, ens trobem amb
Rosario Dawson,
Woody Harrelson o
Barry Pepper i, pel que fa a l’argument, l’he llegit d’algunes webs i encara no sé de què coi va. Alguna cosa a veure amb una llista, no sé què relacionat amb la redempció, una malalta cardíaca que li canvia els plans al protagonista i un seguit de persones que necessiten ajuda desesperadament. Si algú en té més dades o ja l’ha anat a veure, que ens ho faci saber conseqüentment. Gràcies. També ens hem trobat amb la última mostra que ens indica que els senyors distribuïdors espanyols són realment intel·ligents (no sé si és una ironia). Aprofitant que fa dues setmanetes es va estrenar la darrera (i bona) producció de
Guy Ritchie,
Rocknrolla, s’estrena ara la pel·lícula
Revolver. ¿I què és això, us preguntareu? Doncs la cinta anterior dirigida pel senyor
Ritchie, que es veu que al seu dia va ser un fracàs i encara no havia tingut els sants nassos d’haver fet acte de presència al nostre país. S’aprofita així el nou ressorgiment del director, tot estrenant una pel·lícula protagonitzada per
Jason Statham,
Ray Liotta i
André Benjamin que torna a tocar els pals bàsics de la seva filmografia. El joc. La màfia. La mort. I la venjança. I acabarem amb dos pel·lículetes més (nord-americanes), d’aquelles que si paguem per anar-les a veure és perquè ens ha passat alguna cosa realment irrecuperable al cervell. La primera és una cinta de terror titulada patillerament com
La semilla del mal (del seu títol original
The unborn, dirigida per
David S. Goyer) que compta amb les interpretacions principals d’un
Gary Oldman que nec
essita menjar i d’una noia anomenada
Odette Yustman que, les coses com siguin i gràcies al Photoshop, té un cul d’aquells que provoquen infarts (perdó pel comentari, però és el que ens ven el
pòster original). Per últim, ens arriba l’enèsima comèdia romàntica en relació a una cerimònia nupcial, tot i que en aquest cas intenti tenir un punt més gamberro. La pel·lícula en qüestió es titula
Guerra de novias (
Bride wars, dirigida per
Gary Winick), està protagonitzada per
Kate Hudson i
Anne Hathaway i ens ensenya les terribles conseqüències que pot portar el fet que dues amigues de la infància decideixin planificar les seves respectives bodes per al mateix dia. Dos novies barallant-se. ¿Cal afegir alguna cosa més?
Compte, que la setmana que ve
La Guia Definitiva us porta un producte estrella a càrrec de
Mendes,
Winslet i
DiCaprio, una imbecil·litat d’un còmic nord-americà que aquesta nit veureu a
El hormiguero, una parella d’anarquistes i una tercera part sense cap mena d’interès.
See you next week.
