Primavera Sound 08: Divendres 30

Era cent per cent previsible que el segon concert de Portishead en aquest Primavera Sound, a l'Auditori del Fòrum, fos gran, sonés millor, hipnotitzés totes les ànimes presents, però no ens havien dit que seria tan, tan i tan espectacular com va ser. Com ens atrevíem a dir, antològic. Sí, senyors, les hores de cua per poder assistir a aquest exclusiu espectacle van merèixer la pena i encara va resultar baratíssim. Un concert així justifica bona part del preu de l'entrada al festival. Tot això, en una tarda-nit plena de plats de degustació des del pop delicat de Russian Red fins als murs de soroll i loops de Fuck Buttons, passant per la festa que van improvitzar The Felice Brothers en el seu torn.

Ahir ja parlàvem dels problemes de solapacions, horaris dramàtics i pèrdues doloroses. La primera víctima del dia va ser Holly Golightly & The Brokeoffs, que obrien la tarda i l'escenari de l'Auditori. Així que per un servidor, el divendres va començar a les 5 al CD Drome, amb la Lourdes Hernández, àlter ego de Russian Red, i la seva cara de por en veure que els problemes de solapacions sonores que l'any passat li van fastiguejar el seu showcase a l'stand de Myspace al festival es repetien. Les proves de so de l'escenari Rockdelux amenaçaven deixar en una anècdota de mal record el debut gran de la madrilenya al Primavera, i més quan la primera cançó la interpretà ella sola dalt de l'escenari amb una guitarra. Per sort, els fantasmes es van esvair de seguida i les proves es van acabar i va pujar la banda d'acompanyament, per anar repassant el seu disc de debut I Love Your Glasses, amb la refrescant sorpresa d'una versió de 'You Really Got A Hold On Me' de Smokey Robinson i The Miracles.

Les següents cites de la tarda de divendres eren The Felice Brothers i Bishop Allen, un darrera l'altra, per oferir les pròpies i personals visions del pop. Els primers, banyats en el country van executar el que saben fer a la perfecció. A dalt de l'escenari no van parar de moure's en cap moment i, com ells mateixos van reconèixer, el seu nom indicava el seu estat d'ànim. Amb una pletòrica 'Frankie's Gun!', paradigma de la cançó per cantar tot begut, abraçat a algú i desafinant, van enllestir els 45 minuts que tenien i que es van fer curts. Gràcies a això, però, vam poder veure Bishop Allen, artistes delicats i fins al contrari que la destraleria de The Felice Brothers, des del principi. El problema, el so tirant a deficient de l'escenari Rockdelux que va fastiguejar l'inici del seu hit 'Click, Click, Click, Click', amb l'ukelele fos i mut. Una veritable llàstima i una prova que hi ha bandes, que fora d'una sala perden bona part del seu encant així que esperarem que tornin per emetre el veredicte.

Ja a aquella hora, les cues que s'havien format just a fora del recinte del festival per entrar a l'Auditori per veure Portishead feien caure de cul. El concert, en principi previst a les 21:45, ja s'havia endarrerit una hora quan encara no havien sonat les 9 del vespre. Amb les portes obertes, el pati de butaques es va omplir força ràpid i fins i tot la gent va començar a seure a les escales, i amb els de Bristol a dalt de l'escenari encara anava entrant gent. En la part musical, el concert va ser pràcticament el mateix que el de la nit anterior al Rockdelux, amb l'excepció d'un bis final antològic que passarà a ser un dels moments claus del Primavera Sound 08, amb Beth Gibbons i companyia animant el públic a pujar a l'escenari. Ni Iggy Pop ni òsties. El 'crescendo' final amb què van acabar i una massa homogènia de gent saltant a l'uníson a l'escenari va ser la cirereta per un concert on una mena de tensió dramàtica va mantenir-se durant l'hora i mitja que va durar. Beth Gibbons tota soleta omplia l'escenari, amb la seva ja característica postura i la imponderable veu que s'escapa de qualsevol raó terrenal. I això que entre cançó i cançó, l'amiga presentava uns incipients símptomes d'embriaguesa que feia encara més increïble que pugués deixar anar aquell cabal de veu. El públic de l'Auditori també va col·laborar a fer irrepetible la cita d'anit. Quan van sonar 'The Rip', 'Machine Gun' o les més antigues 'Sour Times' o 'Glory Box' la remor adquiria tints èpics. Antològic.

Després d'això, poca cosa cridava l'atenció. Els Devo estaven tocant a l'Estrella Damm (on poc abans havien tocat el comeback de l'any, els pares del garage The Sonics) i van patir el conegut ja per efecte Corgan. Durant ben bé deu minuts, les PA de l'Estrella van emmudir deixant en silenci la banda, que seguia tocant ignorant l'incident, ja que el retorn dels monitors d'escenari no va fallar en cap moment. Després d'això, la Cat Power va fer el que va poder amb el so del Rockdelux, i alhora els Fuck Buttons es van marcar una lliçó de post-rock, soroll i unes harmonies pop, mentre interpretaven amb un Fischer-Price de manera gairebé calcada al seu debut Street Horrrsing. En acabar, els The Go! Team recuperaven a l'Estrella Damm l'eufòria recollida als seus dos treballs Thunder, Lightning, Strike i Proof Of Youth i The Rumble Strips perdien força de la gràcia que tenen en disc amb el so del Rockdelux. Per sort, a quarts de quatre de la matinada no hi havia so defectuós que no deixés ballar amb hits com 'Girls and Boys in Love' o 'Alarm Clock'.

Fotos by Andreä

Tema de la setmana: Música protesta

La música protesta combina, per dir-ho d'alguna manera, dos conceptes que s'han relacionat i es relacionen de moltes maneres diferents, en molts contextos diferents i amb estils de música molt diversos. I és que tot i existir El Canto del Loco, Shakira o els Back Street Boys, històricament la música també s'ha utilitzat per expressar un missatge i extendre'l arreu on la gent el volgués escoltar.
A la fotografia el gran Billy Bragg.

Primavera Sound 08: Dijous 29

L'espera per l'edició d'enguany del Primavera Sound s'ha fet llarga i, sense adonar-nos-en, ja ha passat el primer dia, amb dos dels a priori plats forts del festival. Era impossible veure i formar-se una opinió dels 30 concerts de sengles artistes (entre grups i djs) programats per aquest dijous 29, però la sensació, un cop acabada aquesta primera jornada, és d'una satisfacció prou alta com per, tot i l'esgotament, encarar els dos dies restants amb el cartell més atapeït amb energies renovades. Sempre i quan la metereologia segueixi tan benevolent com en aquesta primera jornada.

El Primavera Sound 2008 l'han inaugurat els saragossans Tachenko al també nou per ubicació escenari Vice (sota la placa fotovoltaica al costat del mar) i el seu pop costumista i, ja que eren els primers, deuen haver pensat "què carai" i han tirat dels seus dos singles més efectius per obrir el concert. Un cop passats 'El mundo se acaba' (del recent àlbum Esta vida pide otra) i 'Entrada de artistas (de l'anterior Las jugadas imposibles) era una àrdua tasca mantenir el nivell durant la resta del concert però tot i això els aragonesos han sabut mantenir l'atenció del poc públic congregat a primera hora de la tarda. Sabedors del rol secundari que tenien en aquest Primavera, Tachenko han sabut convertir el recital en una mena de reunió d'amics mentre saludaven companys de Grande-Marlaska i feien bromes de la seva procedència ("hola somos Tachenko y venimos de Cantabria"). Un altre que basa la seva música en bona part en l'humor és David Rodríguez, alma màter de La Estrella de David. El de Molins de Rei ha tingut la difícil papereta d'obrir el petit CD Drome i cobrir el primer espai mort creat entre els concerts de Tachenko i els novayorquesos MGMT.

Precisament els americans, situats al gran escenari Rockdelux, a l'amfiteatre del Fòrum, s'han convertit en la primera petita decepció del festival. Vestits de gala, amb el líder Andrew habillat amb una túnica hippy, ja a la primera 'Weekend Wars' han demostrat que la bona producció del seu debut Oracular Spectacular era difícil de traslladar en directe, i la primera meitat del concert ha generat més dubtes que no pas fans convençuts. Fins i tot el single 'Time To Pretend' ha sonat coixa i ha fet recordar a més d'un la màxima que, als festivals, la música mai no podrà acabar de sonar bé. A destacar del concert, el final amb el hit ultraballable 'Kids', "interpretat" a karaoke pels dos membres del duet, mentre la banda que els acompanyaven havien abandonat l'escenari. A la mateixa hora i vist el panorama, desplaçats a l'escenari ATP, Phil Elverum anava desgranant acompanyat per la seva guitarra temes dels seus dos projectes consecutius, Mount Eerie i The Microphones. Amb una òbvia i previsible menor força que no pas en disc (on és acompanyat per una instrumentació molt més complerta), Elverum ha aconseguit hipnotitzar l'audiència o si no ho semblava, vistes les petites ovacions que arrencava després de cada cançó.

Tornant a l'escenari Rockdelux, els alemanys The Notwist han ofert el primer gran concert del festival, basant el repertori en els dos darrers discos, el nou The Devil You + Me i Neon Golden. Precisament d'aquest darrer han sortit els temes per obrir i tancar el concert, la melòdica 'Pick Up The Phone' i la progressiva 'Pilot', allargada fins a triplicar el minutatge original de la cançó. Entre mig, una lliçó de com la indietrònica té del cert una posada en escena efectiva i que pot acostar-se una mica al que seria el rock de masses. Després dels alemanys començaven a aparèixer els grans caps de cartell de la nit, els veterans Public Enemy i Portishead, amb els British Sea Power traient el cap entre els dos.

Els rapers venien a interpretar l'incunable It Takes a State Of Millions To Hold Us Back, i així ho han fet, amb una posada en escena del que es podia esperar del hip hop, i que fins i tot ens ha sorprès als més ignorants en la matèria que la guitarra, el baix i la bateria no són patrimoni exclusiu de l'amalgama pop-rock. De tota manera, malgrat reconèixer la vàlua i la importància del concert de Public Enemy, la curiositat per veure com es defensaven els British Sea Power, sorgits en l'onada de nou britpop dels darrers anys. Amb el concert escalfadíssim, els britànics s'han marcat un final de concert efectiu i per alçar les masses, amb un dels guitarristes llençant-se al públic, carregant un company a coll-i-bè mentre aquest seguia tocant la guitarra i enfilant-se a les PA per acabar penjat amb la postura d'un simi mentre la seva cara mostrava cert descontrol de les seves habilitats sòbries.

I després d'això, el gran plat fort de la nit i del festival, amb permís de l'Auditori el divendres. Portishead havien tocat una vegada només a Barcelona abans, i ja feia més d'una dècada. Han vingut a presentar Third, el seu primer disc en anys i on obliden el trip-hop que van inventar-se i que els va catapultar a la fama i el reconeixement. Els de Bristol han demostrat estar en plena forma i el seu pas per l'escenari RDL ha servit per ensenyar el que poden ser capaços de fer i fer sentir en millors condicions. És per això que el seu concert de divendres a l'Auditori del Fòrum pot convertir-se en un dels concerts històrics en la vida del Primavera Sound, sempre i quan la violència no adquireixi matisos exagerats a l'hora d'aconseguir un seient al limitat aforament del teatre. I això que Chuck D de Public Enemy segurament no torni a sortir a l'escenari de l'Auditori com sí ha fet al del Rockdelux a mig concert dels de Bristol. La part negativa d'un concert de les característiques que els Portishead han ofert aquest dijous és la d'acabar mig anestesiats (alguns el bon sentit de la paraula i d'altres en el dolent). Però per solucionar-ho Caribou al CD Drome s'ha convertit en la gran sorpresa de la nit, demostrant que el seu darrer llarg Andorra, en la seva versió en directe, és descomunal. Amb dues bateries situades frontalment a davant de tot, la imatge constant del concert era el d'una simetria gairebé perfecta que afegia misticisme al concert, d'una canya absoluta.

Per acabar la nit de dijous, els Vampire Weekend han omplert la petita esplanada de l'escenari Vice i les immenses escales que hi conduïen, donant la raó al hype i l'expectació creada al voltant dels novayorquesos. El concert dels amos de l'upper east side soweto sound ha començat a per totes, amb els millors temes del seu debut 'Mansard Roof', 'Campus', 'M79' i 'A-Punk' en els primers compassos. Tot i això, tot i que fer decaure el ritme hagués estat normal i tot després de l'acumulació inicial, mirant de ser objectiu no és precipitat afirmar que Ezra Koenig i companyia no han fet decaure els ànims en cap moment. El moment estelar ha confirmat les previsions i ha tingut lloc amb el single 'A-Punk', que com si d'una premonició es tractés, ja era la banda sonora de l'anunci televisiu del Primavera Sound. Massa pilota amb el públic i rematadament poc original, l'Ezra ha tingut prou traça a l'hora de comunicar-se amb el públic tenint en compte la joventut i que amb prou feines aquesta és la primera gira mundial del grup. Llàstima que, després de tant esperar, en menys d'una hora s'havia acabat i en una llarga tarda ja han passat tantes coses.

Primavera Sound des de la visió d'un gafapasta qualsevol

La veritat és que feia dies que ho desitjava, assentar-me i observar detalladament el cartell del Primavera Sound, amb un retolador fluorescent marcar tots aquells grups que m’interessaria no perdre’m i per un moment deixar de banda totes les bandes hypes, que per descomptat no em perdré. Els que em coneixen ja ho sabran, sóc el primer que aniria a veure British Sea Power (en el cas que no coincidíssin amb Public Enemy), el que estarà a primera fila quan toquin els Vampire Weekend, Ruffus Wainwright, Portishead o Bishop Allen. Ara bé en aquest cas, sense voler donar-me les d’snob he decidit fer un llistat un punt més freak i fer-vos les recomanacions que per no mediàtiques podeu deixar que se us passin.

De festivals n’hi ha molts però són pocs els que aposten per una line up tant arriscada com la del Primavera Sound, on donen l’oportunitat a grups que mai et podries imaginar que poden compartir cartell amb els Top Ten de les llistes.

DIJOUS 29 de Maig

La meva proposta comença d’hora, concretament a les 18:00 a l’escenari CD Drome, on hi tocarà The Marzipan Man, una proposta de Jordi Herrera basada en un univers de folk tacat de psicodèlia, és molt curiós com ha decidit fer de les seves cançons un univers de fantasia. The Notwist toquen a les 20:45 al Rockdelux i tot i que els seus inicis es van ser pseudo-punk, fa una llarga temporada van treure el Neon Golden (Virgin/Domino, 02), un disc que m'he escoltat unes 13.825 vegades i que considero imprescindible pels amants de la indietrònica. Altre cop al Cd Drome, consecutivament de les 21:30 a les 23:00 hi tocaran dos grans del rock underground, els Shipping News, post hardcore i els Eric's Trip hereus del mític Daydream Nation dels Sonic Youth. No podré marxar del Fòrum sense veure una mica de Hip Hop amb els Public Enemy. Com a grup extrany voldria destacar els Californians Health que treballen unes bases de rock experimental bastant curioses. Finalment per tancar el dijous voldria recomanar a tots els amants de la electrònica hypera que vagin a veure als Midnight Juggernauts.

DIVENDRES 30 de Maig

Divendres és gran i porta per nom dues bandes, The Sonics i Sebadoh. Els primers són uns iaios que tot i tenir 70 anys han decidit ajuntar-se i trepitjar per primer cop l'europa continental per oferir un concert que si més no, serà curiós. Sebadoh és la banda de Low Barlow, aquella que va formar disgregant-se de Dinosaur Jr al sentir-se frustrat per no poder composar. Tenen un disc que es diu Harmacy i que és increïble. Tot i això el divendres comença, per mí, a les 17:00 a l'escenari ATP on hi tocaran Träd, Gräs och Stenar, uns suecs que es van formar el 1969 i que són bàsics per entendre el post-rock contemporani. Del post-rock classista al punk-hardcore dels Pissed Jeans, una banda autenticament visceral i que descarregaran ràbia pura, prohibit perdre-se'ls! Dins de la mateixa línia els Subterranean Kids són uns altres mítics que s'han ajuntat i que no ens podem perdre si la nostra joventut va estar carregada de punk i hardcore. Justament al cantó oposat hi ha uns postrockeros d'ATP que es diuen Fuck Buttons i que em criden bastant pel seu directe. Felice Brothers són un altre és un quartet que per afinitat d'influències sembla que el seu folk rock dylanià pot arribar a convèncer. Ja en terreny pseudoelectrònic, Why? al Cd Drome a les 23:30 per anar fent boca fins que no arribi Juan Atkins amb el seu projecte Model 500

A l'escenari Vice hi haurà The Mary Onettes que a les set de la tarda poden entrar força bé. Més tard és el torn de Man Man on només caldrà passar-si una estoneta, la suficient per veure la fusió que fan d'estils en clau gipsy que pot ser, si més no, diverida. Això per anar passant l'estona fins que arribi a bona hora A place to Bury Strangers

DISSABTE 31 de Maig

Tot apunta que desprès del gran dia anterior, dissabte sigui un dia de ressaca, així que res millor per despertar-se que una bona sessió de matemàtica metalera amb els barcelonins Vórtice. Al cap d'una estona Port O'Briend pot sorpendre a més d'un al Rockdelux presentant 'All we Could do is sing' Per després, tot està per veure però la veritat és que per mí l'escenari que més em crida és l'ATP, on podem quedar-nos hi una bona estona. Primer l'art rock de Devastations, guanyarem tranquil.litat amb Silver Jews, però desprès Shellac i Les Savy Fav que de ben segur que ens oferiran un espectacle a una hora on ja ens en haurem oblidat de la ressaca del dia anterior. Abans de tot això, però, a l'auditori hi ha una sessió a càrrec de Throbbing Gristle, una banda industrial que porta activa des dels 70's i on el líder és un engendre entre home i dona. Per curiositat el projecte Omega a càrrec d'Enrique Morente i Lagartija Nick tot i que competirà frec a frec amb uns altres grans de l'indie rock, Mission of Burma. Aquest any el Sr. Primavera Sound ens ha deixat clar que l'indie rock mana, així que haurem de fer cas a aquesta consigna i anar a veure 'That's when I reach for my revolver'. La fosca nit l'animarem a ritme de pop tribal called Animal Collective i després una mica de dubstep amb Digital Mystikz. La nit la tancarem, òbviament, amb el rei de l'electrònica d'aquest any, Kavinsky d'Ed Banger Records.
M'havia oblidat d'un grup molt interessant, Dirty Projectors, els que reinterpreten als mítics Blag Flag en l'últim treball. Els podreu veure a quarts de nou a a Cd Drome o actuant conjuntament amb els catalans ZA a l'espai minimúsica, on interpretaran cançons per nens petits.

DIUMENGE 1 de Juny

Queda Primavera fins que el cos aguanti, així que no podrem anar a dormir tranquils fins que no vegem a The Wave Pictures, indie pop d'onda britànica i de cert regust a pub. Res millor per tancar el festival que un d'aquells grups que sorprenen gratament, si l'any passat van ser els Of Monreal els encarregats de tancar un primavera a ritme glam, aquest any seran els Messer Chups qui tancaran el festival, uns russos de formació reduïda( baix, guitarra i synths) que toquen psicobilly..

Mai a la vida al Primavera Sound 08

Dijous 29 de maig:

- Si t'agrada el pop amb factura castellana i, afegeixo, si l'Esta vida pide otra et té eclipsat no et pots perdre Tachenko al Vice a les 18
- Si et van els grups eclectics de pop simpàtic, però alhora seriòs, no et pots perdre La Estrella de David al CD Drome, a partir de les 19
- Si t'agrada el moderneo o el nu rave descafeïnat no et pots perdre a MGMT al Rockdelux a les 19.30
- Si t'agrada la indietronica i creus que The Devil You + Me és un disc millor del que semblava al principi, no et perdis The Notwist a les 20.45 al Rockdelux.
- Si et va el hip-hop combatiu no et pots perdre a Public Enemy i el DLB de It Takes a Nation Of Millions To Hold Us Back al Rockdelux a les 22.15
- Si et va el pop rock anglès i els hypes de torn no et pots perdre British Sea Power al escenari Vice les 22.30
- Si t'agraden el que sembla que és el post-trip hop no et pots perdre Portishead al Rockdelux a partir de les 23.45
- Si et va l'electrónica amb tocs de pop, pero pocs, no et pots perdre Caribou al CD Drome a partir de la 1
- Si et va el rock, el postrock o les guitarres a tope no et pos perdre Explosions in the Sky a l'ATP a la 1.15
- Si des del Graceland de Paul Simon, havies trobat a faltar un buit al teu interior, has d'anar a veure Vampire Weekend al escenari Vice a partir de les 2.30


Divendres 30 de maig:

- Si penses que la Chan Marshal és massa gran per tu, i has quedat meravellat amb I Love Your Glasses, has de saber que la Russian Red obrirà el CD Drome a les 17.00
- Si et va el powerpop comunista no et pots perdre Grande-Marlaska al Rockdelux a les 18.15
- Si sempre has maleït no haver viscut la new wave en primera persona, no et pots perdre Nick Lowe a l'Auditori del Fòrum a les 18.45
- Si t'agrada el whisky i les camises de quadres no tindràs altra alternativa que anar a veure The Felice Brothers al CD Drome a les 19.30
- Si t'agrada el pop bonic pots anar amb la nòvia a veure Bishop Allen al escenari Rockdelux a partir de les 20.15
- Però si en canvi no tens nòvia i el que et va és el soroll per petar els tímpans, ves a veure a No Age al Vice a les 20.45
- Si el garage corre per les teves venes, seria un sacrilegi no veure el retorn de The Sonics als escenaris després de 40 anys. A l'Estrella Damm a les 21.20
- Si tens molta sort i ets ràpid, potser pots aconseguir una entrada per veure Portishead a l'Auditori a partir de les 21.45
- Si t'agraden les veus femenines envellutades o senzillament creus que és el model perfecte de dona, no et pots perdre Cat Power al Rockdelux a la 1.05
- Si t'agrada el pop desenfadat i molt ballable no et pots pedre The Go! Team a les 02.15 a l'Estrella Damm
- Si t'agrada el so tropical tant com als de Pitchfork o vols veure la deconstrucció de Ferran Adrià aplicada al pop, no et pots perdre El Guincho al Vice apartir de les 03.15
- Si els Arctic Monkeys et semblen massa nets i polits i tens un hooligan dins teu no et pots pedre The Rumble Strips al Rockdelux a les 3.45


Dissabte 31 de maig

- Si t'agrada escoltar bona música amb el vermut a la mà no et pots perdre els showcase de Bankrobber i Acuarela. Es montaran al parc Joan Miró amb Guillamino, Le Petit Ramon, El Chico con la Espina en el Costado, El Hijo, i la presència estelar de Darren Hayman i Jack Hayter interpretant cançons de la seva exbanda Hefner
- Si el For Emma, Forever Ago t'ha tocat la fibra més d'una i de dues vegades aquest any, no et pots perdre Bon Iver a l'Auditori del Fòrum a partir de les 16
- Per exorcitzar-te després de Bon Iver, no hi haurà res millor que els murs de soroll de Times New Viking a les 17 a l'ATP
- Si encara no has vist el magnífic L'Antarctica en directe, no et pots perdre a Madee al CD Drome a les 18.15
- Si vols veure el que previsiblement sigui un dels concerts del festival, i t'agrada el folk-rock metamusical amb un punt èpic i melodramàtic, has de veure per obligació els Okkervil River a l'escenari Estrella Dam a partir les 19.10.
- Si el que et van són els cantautors sentimentals no et pots perdre Rufus Wainwright a l'Estrella Damm a les 21.20
- Si el que vols és post pop d'atmosfera psicodèlica no et pots pedre Menomena al escenari CD Drome a partir de les 22h
- Si creus que el Leonard Cohen en flamenc té la seva conya, i la fusió entre aquest estil i el rock et fascina, no et perdis el concert d'Enrique Morente i Lagartija Nick interpretant Omega a les 22.45 al Rockdelux
- Si t'encanten les guitarres distorsionades i les muntanyes d'amplificadors, de ben segur que no et farà res tornar a veure Dinosaur Jr. a les 23.30 a l'Estrella Damm
- Si us agraden els cantants sexis i la ràbia del punk, no us podeu perdre Les Savy Fav a l'ATP a la 1.15
- Si vols escoltar en directe un dels discos de l'any passat, ni de conya pots dubtar d'anar a veure Animal Collective a l'escenari Estrella Damm a les 2.15
- Si el que vols es ballar no et pots perdre Simian Mobile Disco al escenari Rockdelux a partir de les 3.15

Novetats

The Hold Steady. Stay Positive (Vagrant)
The Hold Steady es defineixen al seu myspace tres vegades rock i potser no els falta raó. Stay Positive té guitarres afilades i riffs enganxosos. Tenen singles potents ('Sequestered in Memphis', 'Year Saphire' o 'Stay Positive') i també tenen una balada rockera ensucrada i que no ofereix gaire cosa més que una certa evolució estranya al final ('Lord, I'm Discouraged'). Amb Stay Positive arriben ja a la quarta referència, just després del molt ben rebut Boys and Girls in America (Vagrant, 2006). Tot apunta que aquest nou disc no tindrà la mateixa rebuda ja que baixa el ritme massa vegades durant el disc, tot i que per moments, sobretot quan sonen els anomenats potencials singles, la cosa millora i penses que sí, que això és rock.

Islands. Arm's Way (Rough Trade)
Això fa olor al nou hype britànic que ens estan intentant colar i, com la majoria, arriben a enganxar fins que a l'estona d'escoltar el disc sencer veus que alguna cosa grinyola. Però com el que és important són les cançons, Islands tenen molt bones armes, sobretot gràcies a uns sovint magnífics arranjaments de corda que doten d'èpica la música d'aquest combo canadenc. Davant de la saturació de hypes en aquests temps que corren, és massa d'hora per jutjar si són un més o arribaran a alguna cosa, així que el temps dirà.

The Tallest Man On Earth. Shallow Graves (Gravitation)
De l'escola de Port O'Brien i el folk sacsejat i marejat, The Tallest Man On Earth, suec, ens presenta Shallow Graves, un tractat que demostra una vegada més que amb una guitarra n'hi ha prou per estar mitja hora embaladit. El tret característic de The Tallest Man, però, és la veu trencada de borratxo simpàtic que converteix tots els temes de l'àlbum en entranyables.

The Felice Brothers. The Felice Brothers (Team Love)
Són de Nova York però escoltant-los qualsevol diria que són de l'Amèrica profunda. The Felice Brothers editen amb aquest àlbum homònim el primer àlbum entès a la manera convencional després d'un llarg LP que només distribuïen als concerts. Ara recuperen algunes cançons, com les celebradíssimes 'Frankie's Gun' o 'Whiskey In My Whiskey' o 'Radio Song' i aconsegueixen traçar un recorregut per les entranyes del country i del rock'n'roll. Una de les perles de l'any, i aquesta vegada és de debò.

La Guia Definitiva: Abans que Indiana Jones sàpiga que heu mort

Esvaniment i perplexitat. Brillantor i absurditat. Mestria pura i ridiculesa extrema. La cara i la creu d’aquesta setmana cinematogràfica que ens ocupa, tenen nom propi. Un servidor reconeix que estava mitjanament encantat de la vida davant la imminent estrena d’aquesta quarta part d’una de les sagues d’aventures més entretingudes que ens ha regalat el cinema. Per altra banda, bon cine clàssic amb tocs d’autor també feia acte de presència en la cartellera d’aquesta setmana amb un títol més que brillant. Avui La Guia Definitiva no té ganes de rodeigs mentals i us deixa les coses clares. Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal és, des de ja, una de les grans cagades cinematogràfiques que hem arribat a presenciar els humans. Antes que el diablo sepa que has muerto, en canvi, ho encerta totalment en tot el que respecta a un bon espectacle, un bon relat, uns personatges memorables del tot extrems, una direcció apoteòsica i unes escenes d’autèntic infart. Benvinguts, un cop més, a la vostra lectura setmanal de La Guia Definitiva. M’apiado de les vostres ànimes, tot esperant que pugueu gaudir d’una bona estoneta de cel abans que Indiana Jones sàpiga que heu mort... ¡Ah però! ¡Que a més d’aquestes dos pel·lícules, també se n’estrenen tres més!

Tot i que Rodolfo Chikilicuatre i la seva memorable actuació d’aquest dissabte al Festival d’Eurovisió (solo de guitarra inclòs) ha ocupat la major part de converses entre el personal d’aquest país, no oblidem que, a nivell mundial, el senyor Indiana Jones ha tornat a fer acte de presència després de 19 anys desaparegut. La veritat és que, pel que ha vingut a fer, ¡més valia no haver-lo recuperat! Però ja que aquesta bonica secció del Mai a la vida no es dedica exactament a la crítica cinematogràfica, millor anem per parts i centrem-nos de forma global en aquesta Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal (Indiana Jones and the kingdom of the crystal skull). Harrison Ford protagonitza. Steven Spielberg dirigeix. David Koepp escriu. I George Lucas... diguéssim que hi continua fotent el nas de forma omnipresent. Han passat gairebé 20 anys. Ens trobem a l’any 1957, en plena Guerra Freda. En aquesta ocasió, al professor Henry Jones (i companyia) li toca fer-se amb una estranya calavera de cristall amb poders ocults que està amagada en plena selva de Perú. Allí, la letal Irina Spalko i tots els seus sequaços soviètics (¡oju peligru!), també li buscaran la pista. ¿Una suma entre Indiana Jones i Encuentros en la tercera fase? ¿Temples ancestrals i rituals extraterrestres? Sí, això és el que lamentablement us trobareu en aquesta quarta (i innecessària) part de la saga. Entre els actors que hi participen, per cert, ens trobem amb el retorn de Karen Allen, una desaforada Cate Blanchett, un embogit John Hurt i un Shia Labeouf en plan Tarzan i amb menys carisma que Santi Acosta en la seva època daurada del Salsa Rosa. Flipeu i jutgeu per vosaltres mateixos.

Per a aquells que vulguin gaudir veritablement d’una bona sessió de cinema, La Guia Definitiva recomana de forma immediata el visionat d’una pel·lícula amb un títol més que extraordinari, Antes que el diablo sepa que has muerto (Before the devil knows you are dead). La pel·lícula, dirigida pel ja octogenari i sempre genuí Sidney Lumet i protagonitzada per uns sensacionals Philip Seymour Hoffman, Ethan Hawke, Marisa Tomei i Albert Finney ens relata, a mode de tragicomèdia urbana, la situació de dos germans atrapats en la ruïna en les seves conspiracions per tal de portar a terme el que hauria de ser l’atracament perfecte en una joiera del seu barri novaiorquès. Clar que la joiera en qüestió, diguéssim que no és un establiment qualsevol, ja que és el negoci que regenten els seus propis pares. Així doncs, deixeu-vos de barrets, fuets i calaveres de vidre i desplomeu-vos directament amb una de les grans tragèdies modernes de la temporada. Crec sincerament que ho acabareu agraint. Per últim, i ja que les respectives distribuïdores s’han acabat fent caqueta als calçotets, del tot acollonides per l’acaparament de cartellera perpetrat per l’arqueòleg més famós a nivell planetari, La Guia definitiva se n’adona de la presència de tres pel·lícules més que intentaran fer una mínima d’ombra als dos grans films d’aquest final de mes. En primer lloc, la xinesa El último viaje del juez Feng (Mabei shang de fating), dirigida per Jie Liu, ens relata un xoc jurídico-cultural en un dels recorreguts anuals d’un tribunal ambulant. Tanmateix, la coproducció hispano-argentina Abrígate, dirigida per Ramón Costafreda, se serveix del protagonisme de Manuela Pal i Félix Gómez i ens endinsa en la situació sentimental d’una jove vídua en el moment en què s’enamora del fill del que havia estat el seu madur amant. Per últim, des d’Espanya també ens arriba Cosmos, una pel·lícula dirigida per Diego Fandos i protagonitzada per Oihana Maritorena i Xabier Elorriaga que ens explica la història d’un empresari que, després d’haver estat segrestat durant nou mesos, sentirà empatia i necessitat d’ajuda per un cosmonauta oblidat dins l’estació MIR.

La setmana que ve, La Guia Definitiva us servirà una ració de cerimònies nupcials, boires del més enllà, noies mortes i rondes nocturnes.

Novetats i Agenda de Concerts

Thomas Fiction. Celebration (Alive)
La música i la meteorologia van molt lligades (només cal veure el pànic que hi ha davant la possibilitat que plogui durant el Primavera) i si hi ha discos que van amb la pluja n'hi ha d'altres que van amb el sol. Celebration de Thomas Fiction és d'aquests darrers, un àlbum que com indica el nom convida a la festa gràcies a talls com 'Can't Say No', 'Relentless Machine' o la inicial 'Filthy Flowers'. Suposo que cal explicar que Thomas Fiction no és una persona sinó quatre, tots del bonic estat d'Alabama, als Estats Units. Des de Catalunya segurament no sabríem dir gaires coses d'aquest estat, més enllà que és un dels paradigmàtics del sud dels EUA, i segurament Thomas Fiction no serà la punta de llança d'un progressiu coneixement de la zona, però amb el garage combinat amb un pop de guitarres força ràpid podem començar a pensar que s'hi fan bones coses allà. Això sí, sempre i quan haguem superat l'animadversió a la veu.

Bonnie 'Prince' Billy. Lie Down In The Light (Drag City)
Potser ja estem tots força anestesiats amb el folk i davant de l'augment espectacular de propostes del gènere dels darrers anys, ara ja ens sembla que no n'hi ha tant i no li fem tot el cas que alguns artistes es mereixen. Per sort Bonnie 'Prince' Billy ha acudit a la seva cita anual de publicar un àlbum amb aquest notable Lie Down In The Light, que comença de manera magistral amb 'Easy Does It'. Seguint l'analogia del temps, això és un vespre d'estiu calurós i la brisa és el disc.

The Little Ones. Morning Tide (Branches Recording Collective)
Per fi, home. Després de dos eps magnífics, els californians The Little Ones publicaran aquest estiu el primer llarga durada i, cosa que és d'agrair, rescatant només una cançó de les publicacions anteriors ('Boracay', del segon EP Terry Tales & Fallen Gates). La resta d'aquest Morning Tide és nou de trinca. Onze cançons que segueixen la bonica línia del pop festiu que practiquen altres grups com Someone Still Loves You Boris Yeltsin o Speedmarket Avenue i que, per contra del que alguns temíem, aconsegueix mantenir una entitat pròpia durant tot el disc i demostren que el format clàssic de l'LP no els va gran.

Mates Of State. Re-Arrange Us (Barsuk)
Re-Arrange Us és el el cinquè dins la carrera del matrimoni format per Kori Gadner i Jason Hammel, més coneguts com Mates of State. Pels qui no els hagueu ecoltat mai a la vida, només dir-vos que sonen al millor pop que aconsegueix fer-vos sentir millor amb vosaltres mateixos i amb els qui us envolta. Tot i que Pitchfork Media tan sols dóna un 5/10 a Re-Arrange Us (Barsuk) nosaltres som molt més optimistes i sabem que us agradarà segur.


Agenda de concerts

Divendres 23
Xiu Xiu a La [2]
Albert Pla al Salamandra
Morcheeba a l'Espacio Movistar
First Aid Kit al Fnac del Triangle
Fast Food i F.A.N.T.A al Monasterio
Das Pop a la Sala Razzmatazz

Dimarts 27 comencem amb els concerts pre Primavera Sound:

My Brightest Diamond a La [2] de l'Apolo, a partir de les 23h.

Dimecres 28

Les Aus a la sala Sidecar a partir de les 22h
SJ Esau a la sala Apolo a partir de les 20h
Mi and L'au també a l'Apolo una hora més tard, a les 21h
Matt Elliott a partir de les 22 també a la sala Apolo
The Clientele també l'Apolo a partir de les 23h
I per últim La Orquestra Del Caballo Ganador a les 00h

Tema de la setmana: Straight edge

Com ja sabeu, als del Mai a la vida ens agrada això d'endinsar-nos en jardins i aquesta setmana de radiant primavera és tot un plaer fer-ho. Sense menys preàmbuls, en el tema d'aquesta setmana ens atrevim amb l'Straight edge!

Com bé sabeu, l' Straight Edge, sovint abreujat amb les sigles Es, sXe, o xXx, és un moviment, una filosofia, i en definitiva una forma particular d'entendre la cultura hardcore i punk. El seu precursor és Ian Mackaye, membre de bandes com The Teen Idles (1979), Minor Threat (1980), Embrace (1985) i Fugazi. Tot i això ell no es considera part ni responsable del moviment. Però el moviment rep aquest nom per la cançó de Minor Threat: Straight Edge, cançó que deixa força clares les intencions d'aquesta forma d'entendre la cultura punk. I es que, la característica principal dels straight edge es el seu rebuig a les drogues, legals i il·legals, al llibertinatge sexual i a més a més molts, no tots, són vegans o vegetarians.

I per tal de no fer valoracions precipitades ni res de tot això... que ja sabeu que ens agrada, us deixem que ens escolteu i us construiu la vostra opinió al respecte!, que me'n dieu? Us deixem, a més amb la cançó que dona nom al moviment: Straight Edge de Minor Threat.

I've got the straight edge!

Pd: La foto de riure aquí.

La Guia Definitiva: Popurri cinèfil

Avui és un dia gris. No sap si ploure o fer sol. Mentrestant, escric aquesta crònica en forma de guia cinèfila des d’una taula atapeïda de coses inservibles que la mandra (altrament dita, les poques ganes de fotre brot) m’impedeix endreçar. Tot i que, ara que hi penso, millor no explicar-vos com està el llit... A un servidor sempre li ha costat aprovar les matemàtiques. Sí, sempre he sigut de lletres. Des de la meva finestreta veig la rentadora. I em començo a plantejar que la vida, vulguem o no, sempre està supeditada per un seguit de xifres. Els 9 dies que falten per lliurar un treball que ni tan sols he començat. Els X diners (permeteu-me no desvetllar la xifra) que he de pagar als senyors d’Orange. O els 5 dies que falten per a què aquell país anomenat Espanya guanyi el Festival d’Eurovisió. El dijous 22, aquest senyor que us escriu complirà (ja...) 23 anys i, evidentment, el meu aniversari eclipsarà per complet l’estrena mundial, el mateix dia, de la quarta part de la saga d’aquell arqueòleg amb la fisonomia de Harrison Ford (sí... parlo d’Indiana Jones). Tanmateix, 12 són els dies que ha de durar el Festival de Cannes. 10 són les estrenes cinematogràfiques d’aquesta setmana arreu de Catalunya. 5 són els països representats. I 2 són els minuts que us portarà llegir això. ¡Feu-me el favor!

Així doncs, el popurri cinèfil d’aquesta setmana té un tarannà que toca diversos estils. Allò més veterà, autoral, alternatiu o diferent comença amb Claude Chabrol i la seva nova producció, Una chica cortada en dos (La fille coupée en deux). ¿I qui és aquesta noia que, de forma figurada, ha d’acabar partida en dos meitats? Doncs la senyoreta en qüestió té el rostre d’una angelical Ludivine Sagnier i és una de les actrius més atractives i competents que ens ha regalat el cinema francès. La pel·lícula, que també compta amb les interpretacions secundaries de Benoit Magimel o François Berléand, ens planteja d’una forma deliciosament maliciosa una història d’amor i humiliació a tres bandes que implica a una innocent noia del temps, un escriptor madur del tot erudit i un jove capritxós de classe alta. Tanmateix, des de l’Amèrica més profunda (tot i que amb el millor sentit de la paraula) i després d’aconseguir el premi al millor guió en l’últim festival de Sant Sebastià, ens arriba Honeydripper, pel·lícula dirigida pel sempre interessant John Sayles. En aquesta ocasió, el director centra el seu focus en l’Alabama rural dels anys 50 en un drama musical on el blues serveix de context per tal d’analitzar la societat d’aquella època, una societat amb un sentit profundament musical i que es mostra representada amb actors com Danny Glover, Lisa Gay Hamilton o Charles S. Dutton. I de l’amor a la música caldria passar, ara, a l’amor homosexual entre dos joves mexicans (¡oju! Que bo que sóc enllaçant temes...). Així, amb la pel·lícula El cielo dividido, el realitzador Julián Hernández ens relata d’una forma sincera i directa les vicissituds vitals d’una parella d’enamorats (Gerardo i Jonás) en el moment en que aquest últim s’acabi replantejant la seva relació davant l’entrada en la seva vida d’un noi anomenat Bruno, un irremeiable objecte de desig.

Si us pensàveu, però, que aquesta setmana no hi hauria cap pel·lícula comercial directament arribada dels Estats Units... doncs estàveu del tot equivocats. En primer lloc, el realitzador James Wan (el mateix que estava darrere la camera en la primera part de la franquícia Saw) recupera per al cinema aquell tufillo fascistoide que tant ens pot agradar/desagradar amb el ja clàssic ojo por ojo.en la pel·lícula Sentencia de muerte (Death sentence) En aquest cas, actors com John Goodman o Kelly Preston secunden a un Kevin Bacon que, com a únic testimoni, es veurà disposat a fer qualsevol atrocitat en contra dels responsables de l’assassinat del seu fill adolescent. I atenció en el cas que vulgueu continuar amb la mort com a protagonista, perquè torna una altra de les ja clàssiques i sovint lamentables produccions de terror teenager en forma de remake. La pel·lícula es titula Una noche para morir (Prom night), està dirigida per un senyor que es diu Nelson McCormick i centra la seva atenció en un psicòpata que assetja a jovenetes pre-ball de graduació. Per últim, Judd Apatow (artífex de memorables frikades com Virgen a los 40, Supersalidos o aquesta gran sèrie de culte anomenada Freaks and Geeks) torna a les nostres cartelleres en tasques de producció amb la pel·lícula No tan duro de pelar (Drillbit Taylor), un film que, tot i el seu lamentable títol en castellà, no està patrocinat per aquella semi-cantant anomenada Rebeca. Les tasques de direcció les ocupa Steven Brill, un realitzador que compta amb autèntiques barbaritats en el seu currículum (des de la inclassificable Little Nicky fins a aquestes dos absurditats anomenades Mr. Deeds i De perdidos al rio). En aquest cas, la seva nova pel·lícula compta amb Owen Wilson com a protagonista (amb permís dels tres nerds que l’acompanyen) en el paper d’un guardaespatlles anti-abusos escolars.

Per últim, La Guia Definitiva també us vol donar compte d’altres produccions que, tot i tenir una mínima repercussió publicitària, intenten treure el nas en aquest panorama cinematogràfic. En primer lloc, des d’Espanya ens arriba La crisis carnívora (dirigida per Pedro Rivero), un llargmetratge d’animació per a adults realitzat amb tecnologia flash que compta amb les desgràcies d’una hiena que, vivint en un indret on els animals pacten ser vegetarians, acabarà superada per les seves ànsies carnívores. En segon lloc, Mèxic torna a ser protagonista d’aquesta cartellera amb Sultanes (Sultanes del sur, d’Alejandro Lozano), una pel·lícula protagonitzada per Tony Dalton i Jordi Mollà en relació a un atracament (im)perfecte. En tercer lloc, Dinamarca intenta pujar al carro de les produccions fantasioses d’aventures juvenils amb la pel·lícula La isla de las almas perdidas (De Fortabte Sjæles Ø), dirigida per Nikolaj Arcel. Per últim, el documental espanyol d’Alberto Morais Un lugar en el cine ens transmet, a mode d’assaig cinèfil, a les vides de tres cineastes d’autèntic prestigi com Theo Angelopoulus, Pier Paolo Pasolini o Víctor Erice.

La setmana que ve, just abans que el diable sàpiga que heu mort, Indiana Jones s’acabarà menjant la cartellera en un vist i no vist.

Invents per al segle XXI

Diuen que la percepció humana és una facultat selectiva, vaja, dit de manera planera, que veiem o sentim una mica el que bonament li ve de gust al nostre subconscient. Em refereixo a allò típic que ens passa als humans quan estem preocupats i/o obsesionats per alguna cosa. A tall d'exemple, estem a règim i no podem menjar xocolata i de sobte comencem a veure postres i aperitus amb xocolata per tot arreu. Bé, doncs no sé per quina estranya raó (us ho asseguro) una servidora no para de veure articles i notícies sobre invents, però invents de l'any 2008, no és que m'hagi comprat cap volum de descobriments i artilugis del segle XIX. Precisament ahir llegia a La Vanguardia un article de Quim Monzó que deia que el primer ministre britànic, Gordon Brown va atribuir l'altre dia la invenció del reproductor de la pometa a un senyor britànic, quan fou Tony Fadell, un americà, qui va tenir la brillant idea. Tot i que el sr. Brown es posés de peus a la galleda, el que em va fer més gràcia de l'article va ser la reflexió final, on Monzó deia que quan era jove eren els xinesos els que s'adjudicaven tots els invents.

Avui en dia, en temps de està-tot-inventat i patents és gairebé més difícil inventar alguna cosa que atribuir-s'ho i per això potser el perfil de l'inventor està més relacionat amb del dissenyador que s'encarrega només de donar una altra volta (que també té molt de mèrit) a allò ja existent. A part de l'article del Quim Monzó m'he trobat uns quants exemples de tot això que us dic.



Diumenge passat al Dominical de El Periódico, hi trobem un reportatge sobre invents culinaris. Entre ells destaquen un complement per al tub d'escapament que pot fer hamburgueses a la planxa creat per un grup d'iraquians (us ho juro pel pa amb tomàquet deshidratat de Ferran Adrià), uns caputxons per al boli bic en forma de forquilla, ganivet i cullera, i un tapper-ware amb rodes per compartir el menjar amb la resta de companys de feina. Estarem d'acord que com a mínim es sorprenent. A Lamono (una revista gratuïta de tendències) d'aquest mes hi trobem un invent que reforça la meva teoria sobre que el vintage està de moda. Uns senyors canadencs han inventat unes fundes pel reproductor de la pometa que no són més que un cassette reciclat. Només us dic que tot i valdre 45 dòlars, les de l'Ipod classic estan esgotades. La seva web: http://www.45ipodcases.com/



Per últim us deixo amb el més sorprenent, un article sobre Dana Wyse que he trobat al Cultura/s de La Vanguardia. Dana Wyse és una dona misteriosa que no surt a la wikipèdia i que des de fa uns quants anys denuncia a través del seu art les hipocresies de la nostra societat. Nascuda el mateix dia que va caure la bomba atòmica de Nagasaki i que Charles Manson va executar la seva matança, Wyse va inventar les 'Pill-art', unes pastilles en aparença que van acompanyades d'un embolcall amb missatges irònics on podem llegir coses com 'Fes que el teu home t'agafi de la mà', 'reviu el teu peix de colors' o 'gaudeix del sexe anal'. A més de les píldores, Wyse també fabrica joguines que reprodueixen el costat més violent i sexista de la societat i ha escrit diversos llibres d'autoajuda en to sarcàstic. És del millor que he llegit en molt de temps, no en féu massa cas, però.

Mishima a l'Auditori (16.05.2008)

Mishima va aprovar justet ahir a l'Auditori, i és millor dir-ho ràpid i que sigui indolor, com les xeringues i les vacunes. L'eufòria prèvia al concert d'ahir no la tenien només els que van omplir la sala Oriol Martorell sinó també del grup, que van voler convertir el concert en un espectacle de la força que com a grup poden ensenyar i van comptar amb la col·laboració d'una bateria més, una secció de corda formada per violoncel i violí, una trompeta i les veus de l'Helena Miquel de Facto Delafé i una altra noia (Carolina?) i del mai ben prou ponderat Miqui Puig. I ja se sap què passa quan les expectatives i l'exigència són altes. La decepció. L'expressió que menys és més està fet a la mida de Mishima, i més tenint el record al cap del fabulós concert de finals d'any a l'Heliogàbal.

I és una llàstima perquè va començar com comencen tots els grans concerts especials, amb els membres del grup sortint un per un a l'escenari mentre a sobre d'un ritme gravat i la steel guitar de Dani Vega s'hi anaven posant els altres. I després d'això, la primera petita decepció de la nit. 'Despertes l'inútil' és molt bonica però no per obrir un concert. Potser sí que ho era la següent, 'No tant', però els costava molt arrencar. El Carabén amb prou feines aconseguia dir dues frases seguides i no s'acabava de trobar bé a dalt de l'escenari. Qui sap si potser li faltava una cervesa per relaxar-se i que hagués ajudat a no accelerar tant la spoken-word de 'Neix el món dintre l'ull'. La nota de color en aquest inici gris la va posar 'L'estrany', potser de les poques cançons en què la jugada dels violins va sortir realment bé. Per compensar el petit moment de felicitat, però, l'Helena Miquel i la seva amiga es van encarregar de treure tota la màgia a la preciosa cançó 'La forma d'un sentit' amb unes coreografies estranyes i descoordinades l'una de l'altra. Malament tampoc no van cantar, però va semblar que li volguessin treure protagonisme al Carabén. Una llàstima. A partir d'aquí el concert ja només podia anar cap amunt, i després del petit desastre van recuperar 'L'ombra feixuga', del Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa. (Discmedi, 2005), amb només el Carabén a la guitarra, el Marc Lloret als teclats i el trompetista (del qual no recordo el nom però que ja havia acompanyat als altres dos al concert de Montblanc de la setmana passada).

A tot això, però, el públic, entregadíssim, ho aplaudia tot i oblidava sovint que un auditori no és un bar, però bé. El públic d'aquesta ciutat és força estrany i el de Mishima, que no era capaç de callar ni a l'escenari d'ahir, encara més, així que no cal donar-hi més voltes. La segona part del concert va millorar. Ells van habituar-se a l'escenari i van encadenar sis de les seves millors cançons ('Un tros de fang', 'El temple' del Set tota la vida (Sinnamon, 2007), 'No et fas el llit' del Trucar a casa..., 'Dolor', cantada magistralment per Miqui Puig, de The Fall Of Public Man (The Rest Is Silence, 2003), 'Em deuria enamorar' del Set tota la vida i la millor cançó del Trucar a casa... 'Miquel a l'accés 14'). Va ser la millor part del concert, amb el públic més tranquil i els Mishima interpretant de memòria cada acord i cada nota. Fins al final, menció especial per la interpretació de 'Time After Time', del primer disc Lipstick Traces (The Rest Is Silence, 2001), una de les poques concessions al seu passat més llunyà i la sempre commovedora 'Sant Pere', el moment ideal perquè el públic s'entregués i que, curiosament, en aquell moment estava anestesiat.

El bis va resumir a la perfecció el concert. Va estar bé però només van ser dues cançons ('Em dius adéu' i 'Beautiful Drunk'). Especialment aquesta darrera cançó, que d'altres vegades havia sonat festiva i ideal per tancar el concert, anit va quedar-se en no res, en part per culpa de la monòtona bateria que D'Aniello (company sentimental i musical de la Miquel a Facto). Negres de caixa, goliat i bombo, sense amb prou feines cap plat, que no van permetre a la cançó créixer com es mereix. Tal qual el que va ser el concert: un setlist que estava bé, però no tant. La idea dels convidats estava bé, però el resultat va ser desigual. Però es notava que era l'Auditori i va sonar molt bé, però no tant com podria haver sonat. Però no tant.

La foto és de l'Andreä.

Novetats i Agenda de Concerts

Death Cab For Cutie. Narrow Stairs (Atlantic)
Fins al més tonto ha escrit sobre la suplantació d'identitat que uns tal Velveteen van fer de Death Cab For Cutie i fins a la més melòmana va caure a la trampa i es va empassar el fake de Narrow Stairs. Però no, els Death Cab de debò han sabut guardar el secret i fins pocs dies abans de la publicació els han robat el tresor. Superada la sorpresa dels vuit minuts i mig del single 'I Will Possess Your Heart', la resta del disc ve a ser una versió ampliada del single a onze cançons amb tres o quatre excepcions en forma de concessió al passat. L'evolució és coherent, gens traidora, tan poc que al final ja ni sembla una evolució sinó una simple continuació. La primera sensació és que sí, que han anat més enllà, que han investigat i desenvolupat les cançons per indrets on abans no s'hi havien atrevit. Després de tres escoltes, però, els Death Cab segueixen sent els mateixos dels magnífics Transatlanticism (Barsuk, 2003) i Plans (Atlantic, 2005). Potser els haurien de prescriure els metges, les proporcions dels elements que el conformen són adequades i això, que és el més lloable es converteix en el seu principal maldecap. La perfecció avorreix i fa venir ganes de cridar-li al Ben Gibbard que desafini.

Roger Mas. Les cançons tel·lúriques (K Industria Cultural)
Que Roger Mas ha musicat poemes de Jacint Verdaguer a Les cançons tel·lúriques. Uf. D'acord, no és la primera vegada que un cantautor roba les lletres d'un poeta, però Jacint Verdaguer fa respecte, temor i fins i tot por. La combinació és explosiva, a més, i cal prendre consciència que el disc com a mínim no serà senzill d'escoltar. Clar que amb temes de vuit minuts, alguns instrumentals i que les lletres no parlin de drogues, festa o desamors postadolescents no era difícil d'endevinar. A més, arriba l'hora de la veritat i sents que 'Voleu que vos la cante' és més pop que Madonna i que les disertacions de Roger Mas són amables, gens grolleres i tan acollidores que un cop a dins ve molt de gust quedar-s'hi.

Port O'Brien. All We Could Do Was Sing (City Slang)
El soufflé del folk sembla que ha rebaixat una mica, almenys mediàticament i potser ens hi hem acostumat. Tot hi ajuda. De tota manera, encara van sortint nous llançaments de l'estil, i un dels darrers és aquest All We Could Was Sing (felicitats pel títol), disc de debut dels californians Port O'Brien. Escoltar el disc, però, és agraït, tan si agrada com si no, perquè per una vegada no és una veu atormentada i una guitarra acústica la que guia les cançons. Tampoc no és el folk alegre d'arrels més country el motiu principal de l'All We Could Do Was Sing. És com si haguessin agafat Herman Düne i els haguessin ficat a dins d'una bola gegant i l'haguessin fet rodolar rampa avall. Totalment marejats.

Fleet Foxes. Fleet Foxes (Sub Pop)
Ja no queda res per inventar, d'acord, però també és veritat que moltes coses inventades no s'han practicat prou com per sonar comunes a l'imaginari col·lectiu. Fleet Foxes practiquen en el seu disc de debut homònim una mena de cançons de bressol amb guitarra elèctrica. El disc podria passar-se a classes de música de primària per ensenyar als nens què és melodia i què és harmonia. 'White Winter Hymnal' n'és l'exemple més clar, i és que fins i tot els cors de la cançó es presten a fer aixecar els nens i ensenyar-los a cantar. Qui sap, potser d'aquí uns anys tenim un boom de grups de pop, per la qual cosa potser millor que Fleet Foxes no apareguin als llibres de text que prou pena tenim ara.

Divendres 16
Mishima al Auditori
Stereototal a la Razzmatazz


Dissabte 17

Pascal Comelade al Auditori Can Roig i Torres de Santa Coloma de Gramanet
Los Punsetes + La estrella de David a La [2]


Dimarts 20

Envelopes + Evripidis al Sidecar
Deluxe a la Bikini


Dijous 22

Ellos Live + Migui Puig Dj a la [2]
The New Raemon vs Madee a la Sala Castelló
La banda municipal del polo norte a la presentació del Festival CL'Hips al Depósito Legal

Tema de la setmana: Revolució!

Tots ho sabem, perquè els mitjans en van plens: des de fa uns quants dies podem dir que fa 40 anys del maig del 68. Al nostre programa no volíem ser menys, i per això aquesta setmana ens apropem al París d'aquells dies, això sí, amb el toc Mai a la Vida. No ens hem deixat res, de manera que farem un repàs pel que va significar aquell maig com a revolució política que va ser, però també social, cultural i estètica (si us hi fixeu a les fotografies, veureu com els estudiants van amb americana i corbata... per passar ràpidament als texans, entre d'altres peces). Passant per Daniel Cohn Bendit, Ho Chi Minh o Jean Luc Godard, hem recordat què passava pels carrers i les universitats de París, i també en molts altres països del món, mentre allà deien allò de "Sota les llambordes hi ha la platja", i al país de la pandereta Massiel guanyava el festival d'Eurovisió amb una cançó potent i plena de missatge que deia bàsicament "La, la la".

El surf. Entrevista a Born Losers i Los Tiki Phantoms

Al Mai a la vida, com sabeu, ens encanten les tendències, i a la música gairebé tot són tendències, i el surf també. La música surf entra per la porta gran al Mai a la vida recuperant aquesta secció oblidada. Als estudis d'Scanner FM al Centre d'Art Santa Mònica hem pogut parlar amb el Danny i el Pau dels Born Losers i el Kahuna de Los Tiki Phantoms perquè ens expliquessin què és per ells el surf, qui és el Déu Tiki i què tenen a veure les motos i el surf. Malauradament no aconseguim treure l'entrallat de gaire cosa, però ens hem endinsat una mica més en el que era una de les nostres assignatures pendents de l'escena de Barcelona. On, per cert, recordeu, tot és estètica.

A la fotografia Danny i Pau dels Born Losers, podreu veure la resta de fotos (cortesia de la nostra companya Andreä Valverde) de l'entrevista al nostre Flickr. La Montse Casas s'ha ocupat de la inestimable tasca de suport tècnic.

Segona edició del Swab del 15 al 18 de Maig

El Swab és la Fira Internacional d’Art Contemporani de Barcelona i del 15 al 18 de Maig obrirà les seves portes a la segona edició. L’esdeveniment reunirà a més de 100 artistes de 34 galeries emergents provinents d’11 països. El seu caràcter multidisciplinàri permet que aculli pintura, escultura, instal·lació, dibuix i vídeo, per aquesta segona edició els organitzadors han decidit reduir el nombre de galeries participants de cara a una selecció d’obres més acurada, d'aquesta manera la fira es constitueix com una fira de dimensions agradables a la visita – sense passadissos interminables, com passa a les grans fires- i amb una atmosfera relaxada i distesa.

Des del Mai a la Vida us convidem a que visiteu aquest event que tindrà lloc des de demà dijous fins al proper diumenge, per això us adjuntem a continuació la següent informació que esperem que us serveixi d'interès:

Horari

Dijous 15 de Maig de 2008:	19:00 a 21:00 h.
Divendres 16 de Maig de 2008:	16:00 a 21:00 h.
Dissabte 17 de Maig de 2008:	16:00 a 21:00 h.
Diumenge 18 de Maig de 2008:	12:00 a 20:00 h.

Tiquets

Preu entrada individual: 15,00 €
Tarifa reduïda estudiants: 7,00 €

Situació

Drassanes Reials de Barcelona
Avda. de les Drassanes, s/n
08001 Barcelona

La Guia Definitiva: There's something about movies!

Por el amor del cielo! No sé que passa últimament amb les estrenes cinematogràfiques, però certament fot una mandra tremenda sortir de casa a contemplar les noves i suposades meravelles que ens arriben de Hollywood. Si allò que acapara ara mateix els cinemes són unes infantiloides i acolorides curses automobilístiques gentilesa dels senyors de la matriu o dos ximples intentant fer-nos riure en plena ciutat del pecat... ¡apaga y vámonos! Un servidor prefereix descobrir algun d’aquells clàssics del cel·luloide que, per algun motiu o altre, encara no havia vist o, directament, gaudir amb una bona sèrie televisiva (interessats, pregunteu pel senyor Michael Scott). Tot i que, ara que hi penso... els treballs, les preinscripcions i altres projectes diversos acabaran ocupant, aquests dies, la pràctica totalitat del meu temps. Aiii... ¡que injusta és la vida!

Tot i així, és probable que aquest humil articulista acabi sucumbint als poders d’atracció que la pel·lícula Speed Racer, l’estrena més destacada d’aquesta setmana, està duent a terme al llarg de tot el territori nostrat. L’última filigrana tècnica dels germans Wachowski (¿un d’ells no s’havia canviat de sexe?), que no havien tornat a dirigir des de la tercera i marejant part d’aquell invent anomenat Matrix, promet certa adrenalina en format multicolor en aquesta adaptació de la mítica sèrie d’animació japonesa de l’any de la pera. Amb el cada cop més conegut Emile Hirsch com a protagonista (des d’aquí us recomanem Hacia rutas salvajes) i amb les interpretacions secundàries de Christina Ricci, John Goodman, Susan Sarandon i el senyor Matthew (Jack Shephard) Fox, Speed Racer em crea certa confusió en el meu interior. ¿Ens trobem davant la presa de pèl més gran d’aquesta temporada? ¿O, tot i tenir un component marcadament infantil, pot arribar a ser un gran divertiment per al gran públic? Si algú pensa anar-la a veure o, directament, ja l’ha vist... no sigueu garrepes i deixeu-nos algun comentari. Com també ho podeu fer (si teniu pebrots de veure-la) amb aquesta comèdia que porta per títol Algo pasa en Las Vegas (What happens in Vegas...), protagonitzada per Cameron Diaz i Ashton Kutcher, que recordem que és quelcom més que el xicot de Demi Moore... ¿o és que no recordeu la seva memorable participació en aquesta obra de culte anomenada Colega, ¿donde está mi coche?? Sota la direcció d’un senyor que es diu Tom Vaughan, la pel·lícula insisteix en la guerra de sexes entre dos desconeguts que, després de casar-se a Las Vegas anant més beguts del compte, s’acabaran disputant un jackpot milionari que, legalment, els correspondrà a tots dos.

Canviem ara de perspectiva i fixem-nos en alguna que altra estrena que, pot ser, ens acabarà dient alguna cosa. Així, una de les pel·lícules que sí ha obtingut un mereixement més notori aquesta setmana és made in Spain, tot i que el seu títol, Casual Day, pugui portar a equívocs. La pel·lícula, a priori prou apetitosa, està dirigida per Max Lemcke i entre el seu bon nombre de protagonistes hi destaquen Juan Diego, Luis Tosar, Estíbaliz Gabilondo, Alberto San Juan o Arturo Valls. Es coneix com a Casual Day, en aquest cas, a certa pràctica empresarial importada des dels Estats Units en la qual les empreses aprofiten el divendres per fer una escapada al camp per tal de reduir l’estrès i fomentar les relacions entre els treballadors de l’empresa en qüestió. Clar que, a vegades, més val estar sol que mal acompanyat... Per acabar de rematar el tema, cinc pel·lícules més (d’aquelles que són més interessants, tot i que només s’exhibeixin en dos o tres cinemes comptats) tanquen la cartellera d’aquesta setmana. Així, la vessant més independent dels Estats Units ens ofereix una altra visió crítica en relació a la guerra d’Iraq amb la pel·lícula dirigida per Kimberly Peirce Ausente (Stop-Loss). Actors com Ryan Phillippe o Joseph Gordon-Levitt (ho sento, però jo sempre el recordaré per la memorable sèrie Cosas de marcianos) es posen al capdavant d’una història en la qual, després de tornar al seu poble en acabar de combatre en la guerra d’Iraq, un jove soldat s’acabarà negant a tornar a l’epicentre de les injustícies humanes tot i l’obligació dels seus caps militars. Tanmateix, des de Suïssa ens arriba la pel·lícula Las chicas de la lencería (Die Herbstzeitlosen) que, amb la direcció de Bettina Oberli, ens relata a mode de comèdia costumista la història de quatre ancianes de poble en el moment en que es decideixen a obrir un establiment de roba eròtica. En relació a la pel·lícula freak-cultureta de la setmana, ens arriba aquest cop des d’Argentina i porta per títol La antena (dirigida per Esteban Sapir). Amb una fotografia plantejada en blanc i negre, la pel·lícula ens proposa, de la forma més surrealista possible, formar part d’una ciutat sencera que s’ha quedat sense veu. Per últim, La Guia Definitiva us recomana dos documentals de nacionalitat espanyola. Per una banda, La osa mayor menos dos (dirigida per David Reznak) ens apropa en primer terme en la vida de diversos pacients d’un hospital psiquiàtric. Per l’altra, Utopía 79 (amb la direcció de Joan López Lloret) es basa en la revolució sandinista de Nicaragua de l’any 79 per tal de crear un paral·lelisme amb el que es va viure a Espanya en els últims dies del franquisme.

La setmana que ve, intentarem centrar-nos entre abusos escolars, ganivetades nocturnes, noies tallades per la meitat, promeses musicals i sentencies de mort.

Asunto*Pendiente

"Asunto*Pendiente es una empresa de fermalls (broches en castellano) fets a mà que ven via Internet. No som res de l’altre món, i molta gent s’atreviria a dir que ni tant sols som originals, però anem produint i els fermalls es van venent, perquè els gerundis ens agraden força."

Desprès d'aquesta declaració d'intencions i de presentar la tardor passada un catàleg titulat No dirás el nombre de Audrey en vano, ara ens presenten les seves noves creacions enfocades a fer-te un estiu molt més lleuger: I think I need a cocktail. Fermalls per aquells situacions de la vida que et superen. Aquí teniu una avançament de temporada tot i que el catàleg el tenen quasi llest.

Pels més curiosos aquí us deixo un vídeo sobre el procès de creació dels fermalls en qüestió.




Per donacions i ventes us podeu adreçar a aquesta direcció: asunto.pendiente@gmail.com, per mirar a fons el seu extens catàleg aquí us linkem amb les direccions del Flickr i el Fotolog.