Música #3. Jeff Mangum és viu

Segona setmana de música al Mai a la vida amb l'ànima de Jeff Mangum (el de la camisa de quadres a la foto) sobrevolant l'estudi d'Scanner FM al Born. En aquesta càpsula de música recordem i escoltem In The Aeroplane Over The Sea (Merge, 1997) disc insigne de Neutral Milk Hotel i de la dècada passada alhora que expliquem perquè Mangum és notícia de nou. A la gira sorpresa del col·lectiu Elephant 6, del qual Mangum en forma part, l'excantant de Neutral Milk Hotel ha reaparegut a dalt d'un escenari i ha arribat a recuperar repertori de la banda.

A les novetats, hem escoltat els nous discos de Vic Chesnutt i Elf Power, Dark Developments, Julio de la Rosa, El Espectador, i el nou Costa Astral de Coconot. Per acabar, us expliquem perquè no us podeu perdre el concert de Jonquil d'aquesta nit a La [2].

Escolta aquí la càpsula de música i visita el nostre perfil al Club Scanner FM.

Amigos del lenguaje html y ex miembros de Destiny's Child, las CSS están de nuevo en la ciudad.

No es ninguna novedad que en la historia del rock una banda se haga las fotos antes de haber dado un concierto, así como tampoco lo es ahora que un grupo de pilinguis se haga fotos como si pareciesen una banda de rock. Teniendo en cuenta que al oído del oyente medio underground las bandas prefabricadas carecen de interés (salvando contadas excepciones históricas como la de los Sex Pistols, actuales como la de Mika o futuribles como la de las Spice Girls cuando sean vintage), son otros los mecanismos por los que popularizamos la música que nos gusta: el boca-oreja o en este caso y en los tiempos que corren, el post-comment (o como quieran llamarlo). Las CSS, Cansei de Ser Sexy (o como quieran llamarles) saltaron a la palestra desde un Fotolog para convertirse en el claro referente de todo aquél que va de compras al American Apparel, gracias sobretodo a su primer trabajo homónimo (Cansei de Ser Sexy, Sub Pop, 2006), un disco que entre otros logros cuenta con el récord de camisetas vendidas en un FIB (pongo la mano en el fuego). Ahora, en su segundo larga durada (Donkey, Sup Pop/Warner, 2008) tiran millas con su formula del éxito: pop/rock-electrónico, globos de colores y apología del alcoholismo, y el resultado es en mi opinión, francamente aceptable. Además me consta por partida doble que en directo el espectáculo músico-visual está a la altura, así que invito a todos aquellos que se mueran de ganas de comprobar como Adriano Cintra ha enseñado a tocar música a este quinteto de brasileñas descaradas y cyber-exhibicionistas que se acerquen este viernes a la sala 2 del antiguo Zeleste.

Amigos informáticos, el CSS, ha dejado de ser un lenguaje formal del HTML. Amigos del mainstream Cansei de Ser Sexy ya no es sólo una frase idiota de la Beyoncé Knowles traducida al portugués.

Actualitat: Kosmòpolis i literatura

Aquesta setmana l'equip de la secció d'actualitat hem tingut molts més problemes tècnics del que ens esperàvem. El cas, és que pujem, amb una setmana de retard, la secció en la que parlàvem del Festival Internacional de la literatura Kosmopolis que es va celebrar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i també de recomanacions literàries vàries.

Paul Auster, Lolita Bosch i Vladimir Nabokov són alguns dels autors recomanats, si voleu saber quines són les seves obres, només heu de clickar aquí i escoltar la nostra fantàstica càpsula d'actualitat.

Entrevista a Mishima

Fa ja uns dies vam poder parlar amb David Carabén sobre el que ha suposat aquest últim any pel grup català Mishima, de la valoració que en treuen, de les properes passes del grup i de l'escena catalana de pop. Una conversa a un bar de Gràcia que intentava seguir una pauta i que més aviat és va convertir en un "tot el que volies saber sobre Mishima" i mai t'havies atrevit a preguntar. És a dir, una conversa de bar.

Podeu escoltar la entrevista de Mishima aquí o al perfil del Mai a la vida a Scannerclub.

LA GUIA DEFINITIVA Amb esperit teenager

Aiiii... ¡que bonics els nostres dies d’institut! El meu cos escultural. Els partits dels divendres a la nit. El meu popular estatus social com a quarterback principal. Les meves admirades cheerleaders. Les meves sessions sexuals amb cadascuna d’elles. El ball de graduació. La meva coronació com a Prom King. Les signatures de l’anuari. Els nerds. Els freaks. Els geeks. La noia lletja amb ulleres que, de la nit al dia, es va tornar increïblement atractiva i va acabar sent la meva xicota. Les festes estudiantils en una d’aquelles cases del tot espectaculars. Les ànsies en perdre la virginitat quant abans millor. Els meus amics (Roy, Josh, Kevin, Jack, Dawson...). Les meves amigues (Pam, Jenny, Kate, Michelle, Brenda...). Els nostres balls amb coreografia. Les nostres cançons... ¡Sí, recordo molt bé la meva època teen i els meus dies al High School! Tot i que, no sé perquè, continuo pensant que he vist un excés de pel·lícules d’aquest tipus. ¿Serà que no sé diferenciar la realitat de la ficció? No, definitivament encara no he arribat a aquest extrem. ¿Que més us anava a dir? ¡Ah sí! Que això és la tercera edició de la segona temporada de La Guia Definitiva, que creuarem Rússia en un tren, saltarem i cantarem amb Zac Efron, ens enamorarem de Diane Lane, ens despullarem per exigències del guió i bla, bla, bla...

Comencem, doncs, emulant als concursants d’aquest reality terriblement entretingut anomenat Pekín Express, tot i que fent la ruta inversa. En aquesta ocasió, els senyors de Filmax ens continuen portant pel·lícules de terror (digues-li terror, digues-li misteri) co-produïdes juntament amb infinitat de països, tot i ser principalment de factura britànica. La pel·lícula s’anomena Transsiberian. Es torna a confiar en Brad Anderson en la direcció per relatar-nos, ara, una història d’intriga com les d’abans a bord del mític tren transiberià en un llarg viatge des de Pequin fins a Moscou. I entre els intèrprets protagonistes de la pel·lícula hi destaca un repartiment internacional amb noms com els de Woody Harrelson, Emily Mortimer, Kate Mara, Eduardo Noriega, Ben Kingsley i Thomas Kretschmann. ¿Que podeu esperar del tema? Un guió més o menys light amb personatges amb moltes coses a amagar. Un bonic paisatge siberià. Neu per tots els racons. Fred. Nines russes. Multiculturalitat. Amenaces. Desaparicions. Sang. Incertesa. I alguna que altra desconnexió argumental. ¿I això val la pena? Doncs si us serveix de consol, un servidor va sortir prou satisfet del cinema. Transsiberian et dóna el que demanes. No et pren el pèl. I això sempre s’ha d’agrair. El que ja veurem si s’ha d’agrair o no és aquesta història d’amor passional titulada Noches de tormenta (Nights in Rodanthe). La pel·lícula està dirigida per George C. Wolfe, un senyor que ens ve del teatre. I és d’aquelles cintes que, al menys entre el públic més madur, ja funcionen soles només en veure el nom dels actors protagonistes, Richard Gere i Diane Lane. ¿Què em dieu ara? ¿Que voleu més arguments? Doncs mira, la pel·lícula està basada en una novel·la de Nicholas Sparks, un autor que li ha sabut treure molt suc a les històries romàntiques amb altres adaptacions populars com ara Un paseo para recordar, Mensaje en una botella o ...¡atenció sospir!... El diario de Noa. Amb això ho dic tot, m’estalvio contar-vos un d’aquells arguments que fan tanta mandra i, més o menys, ja us feu una idea general. Tancarem aquest primer bloc amb l’estrena d’una d’aquelles pel·lícules que em solen cridar l’atenció, però que m’acostuma a fer por anar-les a veure, ja que no sé ben bé amb què em puc trobar. Es titula Los años desnudos. Clasificada S. És espanyola. Està dirigida pel duet Félix Sabroso – Dúnia Ayaso (Descongélate). I, per fi, podem veure una producció que, en forma de tragicomèdia, es dedica a recordar l’època de l’anomenat destape. La transició. L’inici d’una nova llibertat. El masclisme encobert. Pits i cuixes a dojo. El felpudo de la Cantudo. Les aspiracions de joves actrius a la recerca del paper somniat. Les interpretacions de Candela Peña, Goya Toledo i Mar Flores. I títols del tot delirants, com el ja recordat El butanero, su mujer y otras cosas de meter. ¡Olé Olé!

Però cuidaaaaoooo, que això no s’acaba aquí. ¿Quina és l’estrena que ha aconseguit més recaptació aquesta setmana? ¿Quina pel·lícula ha batut tots els rècords? ¿Quina és una de les sensacions cinematogràfiques de l’any? ¿Quines fotos es posaran a la carpeta, a partir d’aquesta setmana, les adolescents de mig món? Sí, amics. L’entradeta d’avui no ha estat redactada així com així. Ens toca ballar. Cantar. Agitar els pompons. Sospirar per la bellesa de Vanessa Anne-Hudgens. Enlluernar-nos per l’atractiu de Zac Efron, l’ídol teen per excel·lència. En definitiva, ens toca patir. Sofrir. I acomiadar-nos de les bones pel·lícules. Estic parlant de High School Musical 3: Fin de curso (dirigida per Kenny Ortega), que salta a la gran pantalla després de triomfar de manera rotunda amb les seves dos primeres parts televisives. Per la meva part, els Wildcats me la porten fluixa. L’argument me la pela. I opino que Zac Efron no és tan guapo (si m’haguéssiu vist a mi en la meva època estudiantil...). Millor matem el tema i tots m’ho agraireu. Tot i que el que ve ara tampoc sé ben bé com encarar-ho, ja que representa el retorn de Mike Myers després d’anys de silenci amb una pel·lícula anomenada El gurú del buen rollo (The love guru, de Marco Schnabel). La pel·lícula, com sempre, intenta ser una comèdia. I el guió ens trasllada a la vida d’un estrany guru que intentarà refer l’amor entre un popular jugador d’hoquei i la seva dona, que li ha fotut el salt amb un jugador rival. La crème de la crème. Entre els actors secundaris, els de sempre. Jessica Alba, Justin Timberlake, Jessica Simpson i ...oh my God... Ben Kingsley! Acabarem, com sempre, amb aquelles propostes més independents que ens arriben de diversos punts del planeta. Des de l’Argentina, després del seu pas per l’últim festival internacional de cinema de Sant Sebastià (amb premis inclosos pel seu actor protagonista i la seva fotografia), ens arriba El nido vacío, l’última proposta del sempre interessant Daniel Burman (El abrazo partido, Derecho de familia...) que, en aquesta ocasió, ens planteja un guió centrat en la reconstrucció sentimental d’un matrimoni en el moment en que els seus fills marxen definitivament de casa. Els actors protagonistes, Oscar Martínez i Cecília Roth. Des de Cuba, El cuerno de la abundancia (pel·lícula dirigida per Juan Carlos Tabío i protagonitzada per Jorge Perugorría) buscarà el mateix èxit que van aconseguir altres pel·lícules cubanes i del mateix director com ara Guantanamera o Lista de espera. Des de Suècia, Roy Andersson ens porta l’aclamada La comedia de la vida (Du levande) després del seu pas per múltiples festivals internacionals. Per últim, La vida en rojo (d’Andrés Linares) ens trasllada a l’Espanya dels anys seixanta, enmig de la revolució estudiantil universitària i de la mà d’actors com Pilar Bardem, Ingrid Rubio o Miguel Ángel Solá.

La setmana que ve tornarem a Brideshead amb els nens de Huang Shi, caminarem cap a la boda d’una tal Rachel i somiarem amb pel·lícules desastroses amb la complicitat d’uns step brothers.

Wintercase 2008

L'abric, la bufanda, els guants i el paraigues sempre a la bossa. Hi ha unes característiques intrínseques de la tardor que la fan característica. Suposo que passa amb totes les estacions del any, per tant, l'excusa per ser una entradeta original i molona ha quedat relegada a una simple reiteració d'un fet. El cas és que el Wintercase any rere any també ha quedat marcat al calendari com una cita inaludible. El pre Primavera Club per molts i la primera data de la tardor on poder assistir a bons directes d'una forma més aviat continuada, el que seria un festival, però repartit en difernts dates. La ubicació escollida es la sala/discoteca coneguda amb el nom de Razzmatazz i la beguda alcoholíca que ho patrocina és San Miguel. Fetes les presentaciones passem a comentar les dates. Però primer, caldria comunicar que la gira presentació del Wintercase08 va ser fa uns dies i els afortunats vau pdoer veure My Brightest Diamond y Clare & The Reasons. Ara sí, les dates i els grups.

THE RADIO DEPT. + MAGA + HOLA A TODO EL MUNDO
20 de noviembre - Bilbao - Rockstar Bilbao (C/ Gran Vía, 89)
21 de noviembre - Madrid - Joy Eslava (C/ Arenal 11)
22 de noviembre - Barcelona - Razz 2 (C/ Pamplona, 88)
23 de noviembre - Valencia - Mirror (C/ San Vicente, 200)

LOS CAMPESINOS! + RA RA RIOT
+ ganador concurso Levi’s (sólo en Barcelona)
5 de noviembre - Madrid - Joy Eslava (C/ Arenal 11)
6 de noviembre - Valencia - Mirror (C/ San Vicente, 200)
7 de noviembre - Barcelona - Razzmatazz 2 (C/ Pamplona, 88)
8 de noviembre - Bilbao – Rockstar Barakaldo (Av. La Riviera s/n - Centro comercial Megapark)

SCOTT MATTHEW + CUCHILLO + EL PERRO DEL MAR
27 de noviembre - Barcelona - Razz 1 (C/ Almogàvers 122)
28 de noviembre - Bilbao - Rockstar Bilbao (C/ Gran Vía, 89)
29 de noviembre - Madrid - Joy Eslava (C/ Arenal 11)
30 de noviembre - Valencia - Mirror (C/ San Vicente, 200)

Música. Ben trobats i Levi Stubbs

Aquesta setmana estrenem la càpsula de Música del Mai a la vida (premeu el link per escoltar-la), després que la setmana passada us en privéssim a causa d'un petit problema amb una memòria USB degudament desquartitzada. Serveixi doncs, la Música d'aquesta setmana del Mai com a debut de la temporada sota el paraigües d'Scanner FM. Si recordeu com ho fèiem la temporada passada, enguany trobareu novetats. Reduïm les quatre novetats a tres però, en canvi, podreu sentir-nos dir animalades sobre alguna cosa d'actualitat (o no; ens reservem el dret a parlar sobre qualsevol cosa que pugui tenir a veure amb la música) i, a més a més, abandonem l'agenda per destacar un o dos concerts i explicar-vos-en quatre coses.

Fets els comentaris, us anunciem que podreu sentir com, per primera vegada, ens posem seriosos. És així per parlar de Levi Stubbs, antic cantant de The Four Tops, mort fa pocs dies. Recordem la llegendària banda i la Motown Records, tot escoltant els hits del grup. Escoltem també els nous treballs de Deerhoof, Ida Maria i Manel i, finalment, us recomanem fervorosament que atengueu sense excuses els concerts de No Age (dissabte 25 a La [2]) i Thee Silver Mount Zion (dimarts 28 també La [2]). Gaudiu-ne.

Quan la literatura canvia consciències...

Els problemes globals centraran el festival literari Kosmòpolis d'enguany, que tindrà lloc del 22 al 26 d'octubre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). I és que en l'edició del 2008 es reflexionarà sobre el paper que té i que pot tenir la literatura en la lluita contra el canvi climàtic, les guerres o el terrorisme.
L'objectiu és fomentar el compromís i l'activisme a través de la creació i la cultura, alhora que analitzar la influència d'aquests grans temes sobre la manera de concebre l'activitat literària.
Durant aquests cinc dies, un seguit d'escriptors reflexionaran sobre el seu compromís amb les noves causes polítiques, socials i ecològiques.
Els conflictes armats a l'Iraq, Bòsnia o Txetxènia també tindran un espai en aquesta edició, ja que es comptarà amb testimonis directes d'aquests enfrontaments. És el cas d'Arkadi Bàbtxenko, exsoldat a Txetxènia i periodista, Emir Suljagic, supervivent de la matança de Srebrenica, o John Lee Anderson, testimoni de les guerres a l'Iraq, l'Afganistan, el Líban o Uganda.
També passaran per Kosmòpolis alguns grans noms de la literatura, com el turc Orhan Pamuk o el sud-africà John Maxwell Coetzee, que a banda d’haver guanyat el premi Nobel, comparteixen una mateixa causa com és la lluita contra els problemes socials als seus respectius països.
Tzvetan Todorov, premi Príncep d'Astúries de les Ciències Socials, parlarà de la guerra contra el terrorisme, una política en què estan involucrats diversos estats occidentals contra un enemic mal identificat, i l’autor nord-americà Dave Eggers explicarà la seva iniciativa de fer arribar la lectura i l'escriptura als joves amb pocs recursos econòmics.
El festival també presentarà un monogràfic sobre l'obra del visionari J.G. Ballard, un homenatge al poeta Agustí Bartra, una nova emissió de Canal Alfa i una exploració dels vincles entre la poesía moderna i els gèneres més recents com el rap, la spoken word o la sound poetry.

LA GUIA DEFINITIVA Diari d'un addicte al cinema

Segona setmana de la segona temporada. Em plantejo com fer una introducció mitjanament satisfactòria per aquesta nova sessió de La Guia Definitiva. I, la veritat, és que em quedo bastant en blanc. Ja passa de mitjanit. Continuo arrossegant un constipat de colló de mico que va viure el seu punt més àlgid entre la nit de dissabte i la nit de diumenge. Em miro la cartellera i em cau l’ànima als peus. No hi ha res que m’apeteixi anar a veure. Menteixo. En tot cas, li aniré a fer una ullada a aquesta història amb rerefons de l’Opus Dei que, de ben segur, em farà sortir del cinema bastant més indignat que el que acostumo a estar en relació a aquestes sectes tremebundes. Em continuo mirant la cartellera i m’hi trobo de ple amb alguna que altra addició. Addiccions sexuals d’una innocent senyoreta, camí cap a la puteria de luxe. Addicció de la indústria de Hollywood a adaptar tot videojoc que caigui en les seves mans. Addicció a remakejar i tornar a interpretar històries que, altres cineastes, ja ens van explicar la mar de bé al seu dia (en aquest cas, caldria sumar-li l’addicció als càstings cent per cent femenins). I addicció a crear comèdies amb els mateixos acudits de sempre. Benvinguts, una setmana més, a La Guia Definitiva.

Començarem l’anàlisi d’avui (digues-li anàlisi, digues-li petits comentaris innocents i benintencionats) amb aquesta història escrita i dirigida pel senyor Javier Fesser que, després de portar-nos les vistoses comèdies El milagro de P. Tinto i La gran aventura de Mortadelo y Filemón, canvia radicalment de registre amb la pel·lícula Camino. ¿I de què coi va tot això? Doncs d’una nena que ha de fer front a una terrible malaltia. Un primer amor. Somnis innocents i plens de fantasia. Una família catòlica i terriblement conservadora. Un rerefons amb l’ombra de l’Opus Dei (aquesta terrible secta recolzada per una altra secta major anomenada Església Catòlica). I una mare que, dins la seva convicció, resarà i donarà gràcies a Déu per la malaltia de la seva filla. Si li està passant això... és per què és la voluntat d’aquest senyor totpoderós. Entre el seu repartiment, Carme Elias, Mariano Venancio, Manuela Vellés i la debutant Nerea Camacho. Però ¡oju!, que ara toca canviar radicalment de registre, ja que aquesta no és la única estrena de la setmana amb producció espanyola. La segona proposta es titula Diario de una ninfómana. Està dirigida per una persona que s’anomena Christian Molina. I adapta la pròpia autobiografia de la sempre interessant i curiosa Valérie Tasso (aquesta senyora francesa que té un paregut raonable amb Elizabeth Perkins). Diguéssim que, en aquest cas, el títol ho diu tot. Jove senyoreta de bon veure que sacia de forma constant la seva curiositat sexual fins arribar a ser una de les millors prostitutes de luxe del país. Però... ¡oh!... el sexe no és sempre de color rosa i aviat descobrirà, entre daltabaixos personals i sentimentals, la part més fosca de la prostitució i l’addicció al sexe. Entre els intèrprets de la pel·lícula, hi destaca la tortosina Belén Fabra en el paper protagonista, acompanyada per Leonardo Sbaraglia, Llum Barrera, Ángela Molina i Geraldine Chaplin, que últimament s’apunta a un bombardeig. ¿Ens atrevim a veure-la? ¿Serà una col·lecció de tòpics entre depravació i escenes sexuals de tot tipus? ¿Per què a Madrid continuen sent tan rancis, censurant el cartell promocional? I, el que és més important, ¿algú sap l’equivalent masculí de la paraula nimfòmana? Jo sí, si algú més ho sap... que ho faci saber i s’emportarà un llibre signat per la pròpia autora (després de comprar-se’l ell mateix i falsificar la signatura, que La Guia Definitiva informa, però no regala res!).

I els amics nord-americans, què ens porten? Per començar, Mark Wahlberg i Mila Kunis posen la seva cara al servei de l’enèsima adaptació que la indústria de Hollywood fa d’un popular videojoc. Jo, la veritat, és que a dures penes vaig passar de la Mega Drive de la meva època... En aquest cas, l’invent s’anomena Max Payne. Està dirigit per John Moore (El vuelo del Fénix o el remake de La Profecía). I ens torna a plantejar una història mil cops vista. Aquest cop, un ex policia venjatiu que busca als responsables de la mort de la seva dona i el seu bebè, assassinats sota els efectes d’una forta droga sintètica (¿es nota molt que m’ho he mirat del Filmaffinity?). La següent proposta ens arriba, casualitats de la vida, just en el moment en què estan tant de moda aquestes produccions (algunes prou dignes i algunes altres per llençar directament a les escombraries) que se centren única i exclusivament en les figures femenines per conformar els seus guions. Evidentment, totes elles són triomfadores, viuen en una gran ciutat, estan de bon veure, són addictes a la moda i busquen l’amor. ¿Sexo en Nueva York? ¿Mujeres de Manhattan? Mmmmm... això em sona! La pel·lícula en qüestió es titula The women i, en aquest cas, adapta la cinta homònima que al seu dia ja va dirigir George Cukor. En aquesta ocasió, la direcció va a càrrec de Diane English (la creadora de la sèrie dels 80 Murphy Brown) i, entre totes les seves protagonistes femenines, hi destaquen Meg Ryan, Annette Bening, Eva Mendes, Debra Messing (sí, la de Will y Grace), Jada Pinkett Smith o Candice Bergen, entre moltes altres.

Acabarem la llarga sessió d’avui, amb les últimes cinc propostes. En primer lloc, David Schwimmer (el sempre admirat Ross de LA SÈRIE Friends) es trasllada a Londres i es posa darrere les càmeres en la realització de la pel·lícula Corredor de fondo (Run, fatboy, run). La pel·lícula, una comèdia romàntica en tota regla, se serveix de la comicitat d’aquest senyor anomenat Simon Pegg (vegis Zombies Party o Arma fatal) per construir un personatge obès i pessimista que, cinc anys després d’haver deixat a la seva ex parella plantada a l’altar, la intentarà reconquerir participant en la marató de Londres i fent-li veure que la seva actual parella no li convé en absolut. Entre els actors secundaris hi destaquen Thandie Newton i Hank Azaria. ¿Què us sembla? Ja us dic jo que el resultat final és del tot decebedor. Fareu bé en no apropar-vos al cinema. Com tampoc crec que ens hauríem d’apropar a veure El reino prohibido (The forbidden kingdom). Només sabent que això està protagonitzat pels pesadíssims Jet Li i Jackie Chan, ja ho tinc clar... Atenció al director, però, un senyor anomenat Rob Minkoff que, després de co-realitzar la seva obra mestra animada (estic parlant de El rey león), va continuar amb les dos entregues de Stuart Little i va acabar perdent el nord amb allò anomenat La mansión encantada. I ara sí, La Guia tanca finalment la paradeta amb les últimes tres produccions. En primer lloc, tota una sorpresa que m’he trobat entre les estrenes d’aquesta setmana, un documental dirigit pel grandíssim Werner Herzog entre apassionants paisatges antàrtics, Encuentros en el fin del mundo (Encounters at the end of the world). A continuació, Barbet Schroeder ens porta també un documental. En aquest cas, es titula El abogado del terror (L’avocat de la terreur) i ens relata la història de Jacques Vergès, un advocat de confusa ideologia política que es va caracteritzar per defensar alguns dels genocides i terroristes més coneguts del planeta. Per últim, Espanya torna a mostrar el seu arsenal en el món de l’animació amb la pel·lícula RH+: El vampiro de Sevilla, un estrany títol dirigit per Antonio Zurera.

La setmana que ve, La Guia Definitiva es classificarà S per parlar del destape, una romàntica adaptació literària, un tren transiberià, un gurú que ens intentarà fer riure i el temut retorn, aquest cop al cinema, dels Wildcats.

Què veure a l'In-Edit Beefeter 2008?

A continuació us adjuntem una sèrie de links des d'on podreu descarregar-vos els documents word amb les llistes de documentals, dividides per seccions que, des del nostre punt de vista, no us podeu perdre. Els reculls de documentals van adreçats a tots aquells que aneu una mica perduts en quant al cartell del festivals, són molts títols i és possible que se us en escapi algun. Per poder anar-hi i que no us ho hagin de contar, les llistes són d'allò més eclèctiques i reuneixen documentals que van del Punk al Soul passant per clàssics com els d'Albert Maysles a un títol amagat sobre l'estimat Edwyn Collins.

Secció Oficial (6 títols)

Secció London's Backstage (3 títols)

Secció A. Maysles (2 títols)

Secció Excedlents (6 títols)

Actualitat : In-Edit 2008

Aquesta setmana (tot i que degut a problemes tècnics, ho penjem una mica tard) a la secció d'actualitat del Mai a la Vida parlem de la sisena edició del Festival Internacional de Cine y Documental de Barcelona, pels amics In-Edit.

In-Edit és un festival encara jove, només fa 5 anys que es celebra, però que està clarament consolidat entre els amants de la música de la ciutat de Barcelona. Els seus organitzadors el defineixen com un festival fet per fans de la música per a fans de la música i és que tot i que es un festival de cinema, totes les pel·lícules que s'hi mostren són sobre música.

Però si voleu saber més coses sobre l'In-Edit, només cal que escolteu aquesta fantàstica càpsula, enllaçada aquí. I si us queda algun dubte: http://www.in-edit.beefeater.es/

Noms extranys per grups de pop en català

Plouen catximbes

No ens enganyem, amb aquest nom semblen un grup d’institut que toca reagge i ska, però ni són de Jamaica ni utilitzen vents accelerats. Els Plouen Catximbes vénen de Manresa i la seva aposta musical passa pel pop, el rock i el grunge, tal i com hem pogut escoltar en el seu segon disc: Telescopi (Propaganda pel Fet, 2008). Aquest darrer treball ha estat el del pas cap al rock per dir adéu, definitivament, als ritmes caribenys. El que agrada als Plouen Catximbes és mesclar els gèneres moderns que han derivat del pop per aconseguir un ritme prou característic que han consolidat amb aquest Telescopi. Una estupenda “Peres” (cantada en francès), “El pianista” o “La Blanca” són bons exemples de la facilitat dels del Bages per fer bones cançons power-pop o grunge. Un dels fets que els allunya del públic indie és el fet de pertànyer a Propaganda pel Fet, discogràfica on publiquen bandes com Obrint Pas o At Versaris. Així doncs, els Plouen Catximbes es troben a terra de ningú, sense acabar d’entrar a l’escena pop però també fora de l’àmbit del rock radical o de les lletres polítiques. Seria una pena que només per aquest nom que genera evidents confusions us perdéssiu un disc que sorprèn per la seva qualitat.

La veritat és que el nom no agrada ni als mateixos integrants del grup, i des d’aquí, amb tota la humilitat del món, el Mai a la Vida els vol fer una proposta de nom per millorar sense perdre les arrels: “Plouen”.


L'Ana És Un Koala

Que Ricky Falkner et produeix el primer disc (Basat en fets reals, Discmedi 2008) és sinònim de qualitat, però no de casualitat. La formació començava a tocar per allà al 2004, dos anys més tard la Rockdelux l'escollia com la maqueta de l'any i tocaven al Poparb 2006. Aquest mateix any quedaven finalistes del Sona 9 i els mitjans es feien ressò d'un grup de pop en català.
Un grup que veu de les fonts dels primer pop de bandes mítiques com The Smiths o The Beach Boys. Power - pop que et transporta a la felicitat momentania de cançons fresques i sinceres. A vegades fins i tot s'acosten als sons dels tant estimats Stars. Atenció a les semblaces entre Cadena de ressentiments i Ageless Beauty. Les lletres fugen dels tópics imperants del amor absurd i preseten situacions quotidianes banyades d'humor i nostalgia. Desprès de Manel, es tracta d'un dels hypes de la temporada, que fins i tot a aconseguit ser la nostra sintonia. La pana t'escau és un d'aquestes temes que passaran a la historia del pop cantat en català. I no, no estic exagerant.

Descobreix Barcelona, de franc!

Perquè per estalviar no cal quedar-se tancat a casa. I perquè Barcelona compta amb un amplíssim ventall de possibilitats per treure el màxim profit de la ciutat sense gastar-nos ni un cèntim.

Descobrir la Barcelona de Woody Allen, Pedro Almodovar o Cédric Klapisch a través dels ulls dels seus personatges o demostrar que ets la persona que en sap més de Series com Sexo en Nueva York, Prison Break o El internado són algunes de les opcions que et proposem aquesta setmana.

Quinzenalment, a la nova secció del Mai a la vida De franc us proposarem diferents maneres i opcions per viure Barcelona de manera gratuïta. Perquè si. Perquè som optimistes i creiem que l'omnipresent crisi també es pot fer front amb optimisme.

Descobreix aquí una Barcelona de franc!

Marcel Cranc en directe a la FNAC del Triangle

A Mai a la Vida ens encanta descobrir música, i més encara si es de casa nostra. Marcel Cranc és un nom que m'ha arribat per diversos cantons. Ja va tocar a la passada edició del BAM la vigília del dia laborable que trencava el pont de la Mercè. La cita va ser a l'Apolo i va obrir un concert on hi havien noms com The Whip i Anika Sade.
Marcel Cranc és l'alter ego de Miquel Vicensastre, un cantautor mallorquí que milita a les files de Primeros Pasitos, un dels segells més interessants dels Països Catalans. Habitualment presenta la seva música en un format reduït, el seu piano, la guitarra i acompanyat d'un violoncel. Canta en Català i a vegades en francés música tranquila que flueix entre paisatges electrònics. Comparat pel mateix David Broc per músics de la talla de Dominique A o Diabologum.

No us el podeu perdre avui mateix a la FNAC del Triangle a les 19:30.

Grans absències a La Leyenda de Los Planetas

Ahir va tenir lloc al Auditori La Leyenda de Los Planetas, un concert homenatge a la banda amb la participació de diversos grups del panorama estatal a mode de representació. Dic això perquè desprès de els anades i vingudes amb el cartell "ara confirmo, ara rectifico" potser la representació no va ser més que "els que per dates van poder venir a Barcelona". Cutre? Si. Realista també. A part de si les versiones van ser més o menys acertades, nosaltres no valorarem el que va ser el concert perquè ja hi ha masses blog que s'encarreguen de fer-ho i a sobre molt bé. Sinó que volem repassar aquells que hi van faltar. Perquè no només Morente i el Jota van ser absències destacades, els components del Mai a la vida creiem que hi va faltar molts més.

Com qui?
Doncs pel nostre parer hi van faltar La Buena Vida, ningú recorda que ja vam gravar un duet amb la banda granadina? Migui Puig va fer una versió molt acertada de Segundo Premio a l'estil mariachi. I els Astrud amb la serva versió de De viaje? Aquestes podrien ser les possibilitats més probables, però que en penseu de la participació de gent de casa? Com quedaria qualsevol tema de Los Planetas versionat per El Pets i en català? Desprès d'escoltar la versió de La Tortura (traduïda com El Bròquil) de Manel, jo ja crec que tota versió en català és possible. Digue'm utòpica.

Per tu, qui va faltar en aquest homenatge a Los Planetas?

Foto de Fantasma #3 by Indienauta.com

The Prodigy is back in town

The Prodigy tornen a Barcelona desprès d'haver caigut del cartell de la última edició del Weekend Dance. La cita serà aquest proper dissabte 18 d'Octubre a la Sala Razzmatazz a un mòdic preu de 25 € anticipada -podent obtar al descompte del 50% si adquereixes l'entrada via Ticktackticket i ets client de Movistar -i 30 € si la compres a guixeta. A més serà gratuït per tots aquells que presenteu la vostra entrada del Weekend Dance.
No cal dir que The Prodigy és una de les llegendes vives del techno. La seva actitut punk va aconseguir revolucionar l'escena electrònica underground i a través de la mescla impossible de ritmes breakbeat, techno, trance, reggae i dub van fer brillar amb lletres d'or alló que es coneix amb el nom de cultura rave.

Cal dir que des de Mai a la Vida no ens perdrem a Keith Flint fent de les seves a la Sala Razzmatazz. Per últim us deixo amb el que, provablement, és el clip més famós de la banda però que val la pena recuperar...

A Nepal hi ha bandes de rock...

... i tens l'oportunitat de veure'n una en directe aquest divendres a Luz de Gas! Es diuen Mukti and Revival, el 2002 van treure el seu primer àlbum, Kalanki Ko Jamal (què deu voler dir??!) i ben aviat van triomfar al Nepal. Arriben a Barcelona després d'haver publicat el seu tercer disc, amb un nom encara més indesxifrable que el primer, Dekhdai Chhu Ma. És un àlbum primordialment de rock, que manté certs trets de la música tradicional nepalesa i que s'acosta als ritmes de jazz, reagge i blues. I per si això no fos prou, han incorporat nou membre i nous instruments al grup: piano i telcats. Mukti ja ha portat les seves cançons per Estats Units, Canadà i Austràlia, i ara és el torn de la nostra ciutat.

I si encara vols més motius, el concert està organitzat per l'associació Amics del Nepal, i els diners aniran destinats al Projecte Jove, que dóna beques als nois i noies nepalesos que han acabat els estudis secundaris i volen seguir formant-se, per exemple, anant a l'universitat. Què, tot plegat no et desperta curiositat?

Tornem-hi!

Com ja heu vist en els darrers dies, al Mai a la Vida estem de tornada. Tornem a tenir entrades gairebé diàriament, tornem a anar de concerts, de festivals i al cinema, i el més important, tornem a ser també a la ràdio.

A partir d’avui, penjarem les càpsules d’audio de cadascuna de les seccions del programa. Enguany ens hem decantat per aquest format de petites càpsules, molt més modernes i molt més fácils d’escoltar i de sincronitzar amb el vostre i-tunes.

Recordar-vos també que podeu sentir el programa a través de la nostra pàgina del ClubScanner. Us adjuntem l'adreça: http://club.scannerfm.com/profile/MaialaVida

Seguiu atents al blog!

I vosaltres, què no farieu mai a la vida?

In-Edit Beefeter calenta motors

La sisena edició del Festival In-Edit Beefeter de cinema documental ja està calentant motors. De moment ja en coneixem les dates de cel·lebració que seran del proper 23 d'Octubre al segon de Novembre, ambdós inclosos. Enguany s'ha allargat fet que ens beneficia a tots ja que permetrà que tots els documentals siguin projectats, com a mínim, dues vegades.

Aquest any la programació tindrà una especial dedicació per la ciutat de Londres. Es farà un homenatge a Albert Maysles, cineasta americà que va actuar en diverses ocasions juntament amb el seu germà David Maysles. El gènere amb el que es van especialitzar va ser el documental.
Des de Mai a la Vida us recomanem que feu una ullada a la programació que com cada any ve carredada de títols per a tots els públics. Per accedir-hi directament nomès cal que feu click aquí.

LA GUIA DEFINITIVA Moriràs per ella

28 de juliol del 2008. La Guia Definitiva s’acomiadava fins la propera setmana. Van passar set dies. Quinze. Un mes. Dos mesos. Ni rastre d’aquesta preuada guia cinematogràfica. Mentre el món passava un estiu de penúries, malenconia i dolor per la falta de tan carismàtica secció, un servidor gaudia d’uns dies entre baguettes franceses, festes populars i paratges naturals. Per aquí ens va arribar un robot que ens va ensenyar a estimar els quaranta millors primers minuts que ens ha portat el cinema des de fa molt de temps. Un home fosc que lluitava amb un memorable ésser del tot desequilibrat, amb un somriure constant. I una Barcelona que, tot i estar ben retratada, resulta que es castellanoparlant. L’estiu ha passat. El setembre ens ha tornat a ubicar al nostre lloc. El Mai a la vida prepara una esperada nova temporada. Un servidor continua buscant feina. El món fa cua a les borses, per tal de llençar-se des d’un punt ben alt i posar fi a la seva situació econòmica. I Violeta Santander s’ha convertit en la nova diva nacional, gràcies a l’inestimable ajuda de la nostra cadena amiga. No és que la vida ens hagi canviat massa, la veritat, però a partir d’ara intentarem ser més feliços amb una nova edició setmanal de La Guia Definitiva. Per començar l’aperitiu d’avui, Brad Pitt fa posturetes a costa dels germans Coen. Mike Leigh ens porta la felicitat extrema. Des dels Estats Units ens continuen arribant bajanades diverses. I a Espanya... bé... continuen fent el que poden. Welcome back!

És possible que l’aperitiu d’avui, tot i anar més o menys farcit, ens acabi fent regirar una mica l’estómac amb molta bolleria industrial i alguna que altra delicatessen convencional. Per començar, els germans Coen se n’obliden del curiós pentinat del senyor Javier Bardem a No es país para viejos i li planten un bonic tupè a un magistral Brad Pitt en la seva nova producció, Quemar después de leer (Burn after reading). El que molts ja han titllat com la tercera i última part d’aquesta anomenada trilogia idiota iniciada amb les pel·lícules O Brother! i Crueldad intolerable, ens arriba ara al cinema una paròdica història d’espionatge (o antiespionatge) que, tot i no funcionar a tots els seus nivells, deixarà un bon regust de boca a l’espectador mitjà. Aquí hi tenim de tot. Les interpretacions de Brad Pitt, George Clooney, Tilda Swinton, John Malkovich, Frances McDormand, Richard Jenkins i J.K. Simmons. Un guió a mode de bola de neu on la idiotesa suprema arriba al seu súmmum. Dos treballadors d’un gimnàs. Unes quantes operacions estètiques. Cites on-line. Espies espiats. Infidelitats. Memòries. Articles confidencials. Morts accidentals. Xantatges del tot lamentables. La CIA. I Washington D.C. L’altra delicatessen convencional del dia ens la porta el britànic Mike Leigh (director de grans pel·lícules com Secretos y mentiras o El secreto de Vera Drake), tot intentant comprendre l’optimisme més absolut. La seva nova producció porta per títol Happy. Un cuento sobre la felicidad (Happy-Go-Lucky). La seva protagonista es diu Sally Hawkins i va guanyar el premi a la millor actriu en l’últim festival de Berlín. I la seva trama es deixa veure amb molt de gust, en un context d’excessiva felicitat. La protagonista s’anomena Poppy. És feliç com una perdiu. És professora de primària. Saluda alegrement a tot el món, tot i que no obtingui res a canvi. Es vesteix amb colors impossibles. I es diverteix sempre que pot. Una pel·lícula que analitza l’optimisme extrem com a mètode més efectiu en la lluita en contra d’un món cada cop més amargat. ¡Atenció a les impagables escenes entre la protagonista i el seu pessimista professor d’autoscola!

I ja que tot no podia ser més o menys selecte, els Estats Units continuen a l’aguait per tal de delectar-nos amb els acudits i les trames més facilotes. Avui en tenim tres per a triar. Per començar, Anna Faris (sí, la de Scary Movie...) es posa en la pell d’una noia Playboy en la pel·lícula Una conejita en el campus (The house bunny, dirigida per Fred Wolf). La pobreta conilleta, després de ser expulsada de la mansió Playboy comandada pel bavós multimilionari Hugh Heffner, decidirà canviar el seu destí i passar a formar part d’una d’aquestes típiques germandats estudiantils en una d’aquestes típiques universitats nord-americanes. ¡Ai, quina gràcia...! La segona proposta es titula Tres mujeres y un plan (traducció literal de Mad Money), està dirigida per Callie Khouri i protagonitzada per un trio bastant estrany, Queen Latifah, Katie Holmes i ¡Diane Keaton! ¿Quin és l’argument? Doncs me la bufa completament. L’únic que vull és que la Keaton torni amb Woody Allen. Per últim, la tercera proposta porta un d’aquells títols espanyols que tan agraden, a l’estil d’algunes coses que m’acabo d’inventar com ara La sombra de un asesino, Testigo culpable o Explosión letal. Li han posat La conspiración del pánico (de l’original Eagle Eye), està dirigida per D.J. Caruso i l’únic que pretén és fer passar una estona entretinguda a l’espectador amb tots els ingredients típics del thriller, amb terroristes i intrigues polítiques. A veure si ho aconsegueix. Per fer-ho, se serveix de la guapeta Michelle Monaghan i d’un absolutament emergent Shia LaBeouf, al qual encara li continuo buscant el carisma.

Acabarem tot destacant dos produccions amb marca hispana. En primer lloc, l’actriu Macarena Gómez es transforma en una mena de Paris Hilton psicòpata en la pel·lícula espanyola Sexykiller. Moriràs por ella. La història va de morts sense substància... però d’aquelles que fan gràcia, amb l’ajuda d’alguna que altra situació disparatada entre sang, fetge, gore sense sentit, cadàvers, armes i una tia bona protagonista. ¡Ah! I darrere la càmera, Miguel Martí, el director de títols tan infumables i denigrants com SLAM o Fin de curso ¿Qui en dóna més? Ho podeu acabar de rematar amb la hispano-chilena Santos, una pel·lícula dirigida per Nicolás López que ens invita a la fi del món, sempre i quan un lamentable superheroi interpretat per Javier Gutiérrez no tracti d’evitar-ho. Entre el seu repartiment, ens trobem també amb Guillermo Toledo, Leonardo Sbaraglia o Elsa Pataky (sí, la que viu en un castell amb Adrien Brody). Destacar tanmateix, la minsa presència en la nostra cartellera de dos propostes més. Per una banda, el documental suís La lista de Carla (La liste de Carla, de Marcel Schüpbach), sobre una jutgessa que persegueix els criminals de guerra de l’antiga Iugoslàvia. I, per l’altra, Las manos (d’Alejandro Doria), drama argentí sobre un sacerdot amb l’habilitat de sanar amb les mans.

La setmana que ve, ninfomania, opus dei, gurus, corredors, bodes, videojocs i dones. Tot, com sempre, a La Guia Definitiva. ¡Au revoir!

Segunda Apnea, primer treball per Arindelle Records

En aquest blog ja vam tenir la ocasió de parlar sobre Segunda Apnea , la banda que neix a finals del 2006 desprès de la dissol·lució d'Apnea, banda de metal ambiental. De l'anterior formació en conserven el baixista Yves, el bateria Llubet (Möno i Vórtice) i el cantant Marc Fernández (Desmond). Per la nova temporada fitxen a Edgar (Maple, Uziel, The Eyes, Los Tiki Phantoms…) a la guitarra i trompeta, Álvaro (Ébola) com a guitarra rítimica i Natalia als efectes del virus i dels teclats. Com es pot comprovar, l'experiència d'aquests 6 músics ve avalada per un currículum carregats de noms importants en l'escena underground.
El passat dissabte 11 d'Octubre van actuar per segona vegada aquest mes -la primera va ser juntament amb els alemanys Monochrome- a la Sala Be Cool. Segunda Apnea va presentar el seu primer treball , de títol homònim, editat pel segell madrileny Arindelle Records.
Es nota el canvi d'aires respecte la seva anterior etapa, han substituït la intensitat metal en detriment d'una interpretació del rock en clau ambiental, faceta que han conservat. El concert va ser una reinterpretació en directe d'aquest primer àlbum. La Atlántida és un tema instrumental de nou minuts perfecte per obrir el repertori i preparar-nos per la barrera sonora creada pels efectes dels pedals de delay i distorsió que tant abunden entre els seus components. Miran al cielo compleix amb el binomi apocalíptico-ambiental, però el primer tema que realment posa els pèls de punta és El Viejo Faro, tema on toquen sobre bases loopejades de veu i trompeta que recorden al recurs emprat pel mateix Marc Fernández quan actua com a Desmond. La secció d'efectes és un punt important i que dona cos a una música que agraeix molt aquests recursos sonors. El concert va finalitzar amb Dunas Negras, un tema que en directe sona molt potent i que presta a la improvització.

'Una imatge més', nou vídeo de La Brigada

Qualsevol que hagi parlat amb qualsevol dels membres del Mai a la vida sabrà que La Brigada és, per ara, un dels discos cuits aquí que més ens ha sorprès i alegrat els últims mesos. L'obligació de ser algú (Outsanding, 2008) és una bafarada d'aire fresc que dóna una empenta més a la música feta al nostre país i en la nostra llengua en un moment que tots comptem les hores per enterrar definitivament els clixés del rock català. La Brigada, Mishima, Manel, L'Ana és un Koala, entre tants altres són els culpables. Tot això ve a tomb per presentar-vos el nou vídeoclip de La Brigada, amb el segon tall de L'obligació de ser algú, 'Una imatge més'. Com a anècdota, és graciós que el vídeo d'aquests vilanovins, protagonitzat per un zombi, coincideixi de ple amb el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.

La Brigada tocaran el proper 7 de novembre a la sala La Moderna de Vilafranca del Penedès.

Eastpak Zombie Walk. Sitges 2008

Tothom sap que a Sitges, durant la celebració del Festival Internacional de Cinema de Catalunya, només hi ha freaks i tots aquells demés apassionats per gèneres cinematogràfics de terror i de ficció. Aquest any, però, s'hi haurà de sumar una invasió de Zombies. Concretament el divendres 10 d'Octubre a partir de les 19:00 si no vols que centenars de zombies es berenin el teu cervell no cal que t'apropis per la capital del Garraf.

Aquesta celebració no es fa perque sí, sinó que ho fan per conmemorar el quarantè aniversari de la gran pel·lícula de George A. Romero -que asistirà a l'acte- The Night Of the Living Dead. Coincidint amb la caminada de Zombies també es farà un concert on hi actuaran Motorzombis, Dulcamara, Eyaculación Post Mortem, Secret Army, Brioles i Los Tiki Phantoms. El concert serà gratuït i es celebrarà al Passeig de la Rivera.
Si la teva intenció és assistir a la trobada de Zombies cal que sàpigues que t'hi podràs maquillar insitu a partir del mig dia. El lloc d'inici serà l'Espai Brigadoon (Edifici Miramar) i aquesta es prolongarà fins al Passeig de la rivera on es faran els concerts. La idea principal que George A. Romero donguès el tret de sortida a la caminada, finalment no serà possible per causes alienes a l'organització. Per veure el cartell de l'event cliqueu aquí.
Per acabar la nit Zombie, recomanar l'assistència obligada a la posterior projecció de la Nit + Zombie (Automaton Transfusion + Dance of the Dead + I Sell the Dead + Virus Undead), val 10 € però ja no queden entrades.

A continuació podreu veure el vídeo de promoció:

Moritz et convida a una cervesa

Enguany el Festival LEM, que arriba a la dotzena edició i que es celebra íntegrament al barri de Gràcia, s'inagurarà el proper dijous 9 d'Octubre a l'Elèctric Bar amb l'actuació de Za i Melusuina. La programació del festival que podreu consultar íntegrament al seu myspace inclou moltíssims noms de l'escena noise/experimental/free jazz/improvització...
Com a curiositat inclourem que si t'apropes al Bar Casa Almirall (Raval) o Bo (Gràcia) a recollir el programa de mà del festival només et caldrà afegir les següents paraules per endur-te una cervesa per la face: 'Música i Geografia'.

Juanjo Sáez: Compra mi estilo

Com ja hem parlat altres vegades del Iguapop Gallery i de la seva fusió de botiga de roba i de galeria d'art tampoc li dedicarem masses línies sobre quant ens agrada i lo moderna que és. Tot i així, sí que podem desctacar que les exposicions que podrem trobar mensualment són d'allò més interesants (a més de gratis) i ens donen l'oportunitat de comprar peçes d'art a un preu asequible. Rai Escalé, Blami o Victor Castillo són alguns dels últims artistes que han passat per la galeria.

Compra mi estilo és l'exposició que podreu trobar fins el proper 18 d'octubre a la mencionada sala i que contè l'obra de l'artista barcelonès Juanjo Sáez. I quan ens referim a obra, volem dir exactament alguns dels dibuixos de l'il.lustrador que ha realitzat per a encàrrecs puntuals o per voluntat pròpia (aquí podreu trobar una relació de les obres i el preu pel que les ven). Sobre Juanjo Sáez, què dir-vos? És difícil que no conegueu els seus treballs, ja que els seus llibres-cómic s'han venut com a xurros i ha col·laborat nombroses vegades en diaris convencionals i revistes de tendències. Però si heu viscut en una altra dimensió (no moderna) durant aquests anys, no està de més aclarir-vos que Juanjo Sáez no té gens de vergonya en dir les coses pel seu nom i utiliza la ironia i el sarcasme com a principals armes. Com a molts genis ha hagut de sentir en alguna ocasió que el seu treball el pot fer tothom, però afortunadament el temps li ha donat la raó (i el renom). Juanjo Sáez ha aconseguit actuar i crear sempre respectant els seus principis i si teniu l'oportunitat de conèixer personalment descobrireu que és a més de tot això és una bona persona.

Us animem a que us passeu per la Iguapop i visiteu aquesta exposició. I els privilegiats que puguin, doncs, que adquireixin un pedaç de l'estil de Juanjo Sáez.

Montse Casas i Andreä Valverde
Mai a la vida
Barcelona :)

Aquesta tardor, alimenta't d'audiovisuals!

Què: Audiovisuals i gastronomia.
Quan: De l’1 d’octubre al 31 de desembre.
On: Espai de l’Obra Social de Caja Madrid – Plaça de Catalunya 9

Aquestes són les premisses del cicle que centrarà l’activitat de l’espai de l’Obra Social de Caja Madrid durant l’últim trimestre de l’any. Un cicle que s’endinsa en la gastronomia a través del cinema i la fotografia. La raó de ser del cicle, però, és l’exposició Planeta hambriento. Lo que come el mundo, del fotògraf Peter Menzel i l’escriptora Faith D’Aluisio, que recorre 24 països del món per plasmar el que mengen 30 famílies diferents. Totes elles apareixen a casa seva, davant de tot el menjar que compren i consumeixen en una setmana per mostrar com el menjar uneix totes les cultures, alhora que les diferencia.

En l’acte d’inauguració de la mostra (que tindrà lloc el dimarts 7 a les 19h), tots aquells qui vulguin podran participar de Gustorama, una degustació de menjar que se sincronitza amb una projecció audiovisual, de manera que el participant rep diversos estímuls a la vegada: els sabors i els inputs visuals.

El cicle es completa amb la projecció de pel•lícules i curts que tenen el menjar com a fil conductor. És el cas del film danès El festín de Babette, l’americana Tortilla Soup o dels curts Desaliñada, de Javier Rebollo, o Non fat, d’Oliver Manzi. Paral•lelament es faran tertúlies i conferències sobre diversitat cultural en el sabors i els gustos o sobre la viabilitat de tenir un hort ecològic urbà, per exemple.

Durant aquesta tardor, viatja, tasta i assaboreix els menjars i gustos més variats a través del cinema i la fotografia.

Adéu a la tele!

Avui des del Mai a la vida us volem recomanar l'exposició: "Adéu a la tele!", que porta com a subtítol de l'UHF a la TDT.

"Adéu a la tele", té com a objectiu analitzar els canvis que ha experimentat la televisió amb l'arribada de la TDT. La mostra també vol contribuir a recuperar el prestigi social, actualment perdut, de la televisió. Aquesta exposició és una col·laboració entre els departaments de la Presidència i de Cultura i Mitjans de Comunicació i s'inscriu en el Pla d'actuació de la TDT. El contingut de l'exposició aprofita el pas de la televisió convencional a la digital per reflexionar sobre la televisió que s'ha fet fins ara i la que es veurà i es consumirà en el futur més immediat, amb la incorporació de les noves tecnologies com ara Internet, YouTube o la televisió a través del telèfon mòbil.
La mostra té lloc al Palau Robert i està dividida en cinc sales on la participació del visitant és essencial. Gràcies a aquesta col·laboració, la mostra escollirà el millor programa de la història de la televisió.
La exposició va ser inaugurada pel conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, el passat 22 de setembre i es te previst que duri fins el 6 de Gener del 2009.
L'exposició és amena, curta, divertida i aposta per un disseny i una distribució de continguts envejable. A més, és gratis i no perquè avui sigui el primer diumenge de mes, sinó, que gratis sempre, així que no us la podeu perdre si voleu estar al dia de les noves tecnologies.

Això és una petita nota informativa

Doncs com us vam anunciar, els canvis es comencen a fer patents. Com veieu hem incorporat uns bonics i funcionals separadors al llistat de links i botons de la columna de l'esquerra. Obra del dissenyador a l'ombra. Esperem que us agradin molt.

Però això no és tot, i és que el Mai a la vida ja té data de sortida i noves seccions en format de càpsules. Poc a poc anirenm desvetllant el que serà el Mai a la vida de la temporada 2008-09. Us mantindrem informats.

Salutacions cordials,
Redacció Mai a la vida.

I tu, què no faries Mai a la vida?

Xateja amb Guillamino i Om'Mas Keith

La Red Bull Music Academy fa dies que ha arribat a Barcelona. Els nostres companys d'Scanner FM es dediquen a cobrir radiofònicament l'aconteixement amb una programació especial en la que avui, de 20:00 a 21:00, podreu participar en un xat entre Guillamino i el multiinstrumentalista nord-americà Om´Mas Keith.

La figura de Guillamino s'ha convertit, en els últims anys, en una de les carreres més brillants de la música feta al nostre país. Pau Guillamet representa un dels productors de música electrònica d'avantguarda més importants degut a la seva capacitat creativa de mesclar música negra amb ritmes digitals. Per la seva part Om'Mas Keith, novaiorquès multiinstrumentalista membre del trio de Hip hop/Soul SA-RA Creative Partners, aportarà el seu granet de sorra en aquesta conversa que pinta més que interessant.

Per participar en el xat nomès cal que entreu a aquesta direcció i deixeu les vostres preguntes a l'apartat de comentaris, els presentadors s'encarregaran de fer-les arribar als artistes. Finalment, recordeu conectar-vos de 20:00 a 21:00 a la RBMA Radio per escoltar l'entrevista.