Barcelona fotogènica

Atenció! Això és una entrada experimental. No ho provin a les seves llars, provin-ho al carrer! Barcelona és una ciutat fotogènica, d'això no n'hi ha dubte, i a més apta per a qualsevol tipus de càmera, des de la del mòbil més senzill, fins a la reflex amb un objectiu més complexa. Us proposem una ruta per Barcelona i unes quantes càmeres perquè aprofiteu el bon temps i sortiu al carrer i, entre d'altres coses, feu moltes fotos.

Iniciem el nostre passeig a nivell de mar, al barri de la Barceloneta i la platja, el barri dels diferents tons de blau i beix, el barri de les bugades esteses als petits balcons de les cases. És l'indret perfecte per disparar qualsevol Lomogràfica de petit format. Les Lomogràfiques són la última esperança de la fotografia analògica (després de la lamentable retirada del mercat de Polaroid) i tot un món per descobrir, es tracta d'un tipus de càmeres que permeten fer muntatges o efectes de manera manual. Però bé, en aquest cas i, potser més que mai, una imatge val més que mil paraules. Si us inicieu en les lomos us recomanem sobretot una SuperSampler o una ActionSampler, això sí, sempre a plena llum del dia, ja que no disposen flash. Si ja sou uns experts en el tema, La Holga és potser la que permet fer més virgeries.


Pujem per les Rambles i endinsem-nos al barri Gòtic on la història de la ciutat és present en cada racó i en cada cantonada. Es tracta també d'un altre moment analògic que podem fer acompanyats d'una reflex Canon EOS, de la sèrie 200 o 300. Amb aquesta camèra, un objectiu senzillet i algun carret blanc i negre de la mítica marca Ilford d'unes 400 asas podeu aconseguir resultats més que sorprenents, allà on les floritures gótiques conviuen amb elements més moderns.

Tot seguit ens movem cap al Raval, un barri que es troba en ple creixement i que és, sens dubte, una trobada de cultures i modes en si mateix. Aquí tenim dues opcions, la fàcil i la difícil. Comencem per les complicacions, l'opció difícil: la càmera del mòbil, perquè mira que és difícil fer una foto decent amb aquest tipus de càmera, en tot cas, és una bona opció si volem fer una col·lecció de tots els tipus de graffitis que trobarem en aquest barri. Ara, l'elecció fàcil: la càmera digital compacta. Amb qualsevol superior a la Canon Ixus 65 us sortiran unes fotos molt bones, que podreu repetir i tornar a repetir i si encara no us convenç el resultat, retocar-les amb algun programa de tractament d'imatges quan arribeu a casa. El Macba o el carrer Tallers poden ser grans fonts d'inspiració i en el pitjor dels casos podeu descartar la vostra vocació de fotògrafs i convertir-vos en uns autèntics cool-hunters.

Per últim destacar dos indrets privilegiats alhora que elevats de la nostra bonica ciutat: el Park Güell i el Tibidabo. Però anem per pams i en aquest cas parlarem primer del parc projectat pel geni Gaudí. Es tracta d'un emplaçament ideal per desenfundar la vostra més que estimada (aquells afortunats i envejats que en tingueu una) reflex digital Canon EOS 400, una meravella de la tècnica, ideal per pentinar tots els detalls, panòramiques i vistes en color, blanc i negre o sèpia. Amb aquesta no us heu de preocupar de carret ni de revelatge, però sí de portar a sobre bateries suficients. Pel que fa al Tibidabo, una reflex digital sempre és interessant, tant per fotografiar les bones vistes com per agafar des de lluny les cares d'espant dels nostres amics. També podeu treure molt bon partit de l'assumpte amb una altra lomo, la Holga. Com ja hem dit abans és per a gent experimentada en aquest tipus de càmeres ja que porta incorporades diferents lents i filtres, però bé, en fotografia, com en tantes coses en aquesta vida, se n'aprèn sobretot en fer i equivocar-se. L'altra opció analògica i també lomogràfica és la Horizon, amb la que podeu fotografiar tot el paisatge que es veu al Tibidabo, des del Llobregat fins al Besòs. És molt cara? Sí, ja ho sabem, però corre la llegenda urbana que a la botiga Lomogràfica del Born (C/Mirallers, 2) la lloguen a un preu insignificant (només un DNI,
sshhh).

Crec que ens deixem una part de Barcelona, la nit. No tot són monuments i història, aquesta ciutat també és lleure i festa. És sabut per tothom que la nit és foscor i la fotografia necessita llum i, per tant, flaix. El flaix de qualsevol tipus de càmera convencial és la solució fàcil, però sovint queda molt forçat, poc elegant. Sort que hi ha solucions lomogràfiques per a tot i aquesta porta per nom Colorsplash, la càmera dels flaixos de colors integrats en un rodeta que pots anar girant a voluntat. Aquesta seria l'aplicació més senzilla, però els lomògrafs experts saben combinar carret i llum exterior per aconseguir resultats encara més sorprenents.

Arribats a aquest punt, ara només heu de demostrar que sou uns bons fotògrafs amateurs. A sortir al carrer s'ha dit, i a disparar, disparar i disparar. El coneixement del terreny és sempre una avantatge. Bones fotos!

Aquest article no hagués estat possible sense les fotos de l'Andreä i la Diana.

La Guia Definitiva: The comeback!

Comencen a sonar les trompetes. Es desplega la catifa vermella. Els centenars de focus gegants es disposen a il·luminar el bulevard. Milers de fans embogits aclamen amb totes les seves forces. Comencen a arribar els primers convidats (no, Britney... ja t’hem dit que a tu no et volem ni veure...). Senyores i senyors, torna La Guia Definitiva! Una Guia que ressorgeix després d’un bonic període festiu del tot sagrat que un servidor ha aprofitat per passar envoltat de mascletàs valencianes. Així doncs, aquesta humil guia cinèfila us continuarà apropant al món del cel·luloide i s’apiadarà més de les estrenes setmanals, tot estrenant nou dia de publicació. No és que les cartelleres cinematogràfiques estiguin per tirar coets últimament, però en tot cas aquesta setmana toca apoderar-nos de la nit per acabar-nos despertant amb Jessica Alba (o Hayden Christensen) enmig d’una sala de projecció on uns quants espartans del tot penosos ens intentaran fer vomitar a base d’acudits escatològics. Benvinguts, de nou, al glamour del cinema!

Comencem, doncs, l’anàlisi d’aquesta setmana amb l’ajuda del senyor James Gray, un director que ha dirigit tres pel·lícules en tretze anys i que, després de La otra cara del crimen (presentada l’any 2000), torna a treure el nas per les cartelleres estatals amb La noche es nuestra (We own the night), una altra pel·lícula amb tocs criminals i sanes pretensions adultes on tot el protagonisme acaba recaient en un més que solvent Joaquin Phoenix, ben acompanyat per Mark Wahlberg, Robert Duvall o una sorprenentment correcta Eva Mendes. Així, la pel·lícula ens trasllada als barris novaiorquesos de finals dels anys 80 amb una història on el món de les drogues servirà com a escenari principal d’una autèntica guerra oberta entre policies i narcotraficants. Una pel·lícula prou recomanable que incita en els llaços fraternals i que ens acaba regalant una primera escena de treballs manuals (o digitals) del tot memorable entre la parella protagonista, a ritme del Heart of glass de Blondie. I d’un thriller més aviat autoral passem ara a un d’aquests encàrrecs made in Hollywood amb tocs de misteris, Despierto (Awake). La pel·lícula, dirigida per un tal Joby Harold, està protagonitzada per una parelleta de guapets amb el rostre de Hayden Christensen i Jessica Alba i ens relata la història d’un jove que, enmig d’una operació a cor obert, acabarà experimentant un estrany fenomen que el farà estar conscient i totalment paralitzat (amb tot el sofriment que això deu comportar) enmig de tota la intervenció quirúrgica. Entre el repartiment principal hi destaquen, a més, Terrence Howard o Lena Olin. Tanmateix, des del Japó, el cineasta Yoji Yamada tanca la seva particular trilogia samurai amb la pel·lícula Love and honor, una cinta on la venjança, l’amor i l’honor d’un guerrer hi seran més que presents en aquest complement del director als seus anteriors treballs, El ocaso del samurai i The hidden blade.

Però en aquest món no tot poden ser pel·lícules serioses, així que ara és el moment de fer un punt i seguit (bé... més aviat un punt i a part prou radical) per parlar de dos pel·lícules que porten l’aroma d’aquelles cintes simples i garrules de tota la vida i que, segurament, ocuparan el pòdium setmanal de les pel·lícules més vistes. Les dos provenen dels Estats Units (lògicament) i ens produeixen pànic i terror a parts iguals. Per una banda, Casi 300 (Meet the spartans), dirigida pels il·lustrats i magistrals Jason Friedberg i Aaron Seltzer (artífexs d’altres espants com Date Movie o Epic Movie) ens tornen a portar una novament definida pel·lícula paròdica per a ments completament buides. Aquest cop, i emparats per la 300 original, intentaran treure suc còmic a productes com Ghost Rider, Rocky Balboa, Transformers o Shrek, celebritats com Paris Hilton o el Sanjaya d'American Idol i algun que altre mite de l’era Youtube (leave Britney alone!!). D’altra banda, i escudada en forma de comèdia familiar, torna a aparèixer Dwayne The Rock Johnson a les pantalles amb Papá por sorpresa (The game plan). La pel·lícula, dirigida per Andy Fickman i secundada per la Kyra Sedgwick de The closer (flipa!) ens porta, al més pur estil Un canguro superduro, les vicissituds d’un jugador de futbol americà en el moment en que descobreix que té una filla de set anys. Com veieu, l’argument és del tot original.

Però tranquils! Si sou d’aquells que prefereixen rastrejar fins l’últim cine de Barcelona buscant aquella pel·lícula en particular que hagi guanyat algun premi en qualsevol Festival perdut de la mà de Déu... també esteu d’enhorabona. Per una banda, Romania ens planteja, amb Love Sick (Legaturi bolnavicioase, de Tudor Giurgiu), una història natural i directa en relació a dos noies que veuen com la seva gran amistat va esdevenint, de mica en mica, en quelcom més romàntic. Amb tot això, hauran de fer front a la gelosia i antipatia del germà d’una d’elles. Tanmateix, l’altra proposta cultureta es titula Pingpong i ens arriba des d’Alemanya de la mà de Matthias Luthard. En aquest sentit, la pel·lícula (premiada a Cannes pel Jurat Jove) ens narra la història d’una família de classe mitjana que ha de fer front a la dura situació d’un parent, un jove de 16 anys que busca un cert recolzament carinyós després del suïcidi del seu pare. Per acabar tota aquesta parafarnalia que us he portat avui, cal fer esment a tres documentals ben diferents. En primer lloc, la britànica Oro negro (Black Gold, de Marc i Nick Francis) tracta l’explotació cafetera que porten a terme les multinacionals occidentals en el tercer món i, segurament, farà que no tornéssim a trepitjar un Starbucks (mmmmmm... Starbucks....) en la resta de les nostres vides. La francesa Regreso a Normandía (Retour en Normandie, de Nicolas Philibert), que no té res a veure amb l’holocaust nazi, ens recorda el rodatge d’una pel·lícula de mitjans dels 70, inspirada en un terrible crim que va succeir a la Normandia de fa gairebé 150 anys. Per últim, l’espanyola Un millón de amigos (de Fernando Merinero) segueix la trajectòria d’un home que només té una única i noble pretensió en aquesta vida: viure del conte i estar sempre feliç, sense tenir un rumb predeterminat.

La setmana que ve, La Guia Definitiva torna amb uns quants actes criminals, la vida de Houdini i una joia indie que esperàvem amb impaciència.

Krautrock part. 1: Neu!

Si us he de dir la veritat fins avui no sabia de què podia parlar. D'entre els meus últims descobriments, però, hi havia Neu!, una banda que des de que l'he descobert ha passat directament al meu Top 10 de bandes preferides. És per això que he decidit dedicar un monogràfic especial que durarà un mes on parlaré sobre Krautrock, un gènere musical que va nèixer fa 40 anys a Alemanya, on la psicodèlia, el rock i l'electrònica s'uneixen per crear aquest estil que alguns també van anomenar Space Rock. Aquest petit monogràfic em servirà d'excusa per parlar sobre Kraftwerk dels quals feia molt temps que en volia parlar, i que per cert, els components de Neu! en vàren formar part.

Novetats i Agenda de Concerts

Animal Collective. Water Curses (Domino)
Panda Bear i companyia tenen una incontinència musical bastant important. No estem tips encara de la melmelada d'Strawberry Jam (Domino, 2007) o del darrer disc en solitari de l'àlter ego de Noah Lennox Person Pitch (Paw Tracks, 2007) que Animal Collective edita un EP de quatre cançons on l'homònima 'Water Curses' brilla i malauradament eclipsa els altres tres temes. Tot i que els concerts d'Animal Collective acostumen a ser bancs de proves del que serà el següent disc i recorren poc a material ja publicat, els de Nova York segur que estan marcats amb subratllador a la majoria dels que assisteixin al Primavera Sound al maig.

Times New Viking. Rip It Off (Matador)
Hi havia una vegada un trio que tenia cançons pop maques i netes i va decidir embrutar-les amb una espessa capa de soroll que priva de gaudir-los. Però això és al principi, després la força del costum permet travessar i obviar la profunda distorsió per disfrutar-los. Val a dir que el Distortion (Nonesuch, 2008) de The Magnetic Fields sembla acústic al costat de Rip It Off. Times New Viking, els culpables de tanta estridència, són d'Ohio i aquest és ja el tercer disc de la seva carrera. En aquesta tercera referència han estat capaços de facturar hits lo-fi com '(My Head)', 'DROP-OUT' o 'Times New Viking Vs. Yo La Tengo'. Com a anècdota, cal explicar com de refrescant és arribar a la catorzena pista (el disc té 16 cançons), 'End Of All Things', quan als dos minuts de cançó desapareix la distorsió i sona només una acústica. Millor que una cervesa freda a ple juliol.

Lori Meyers. Cronolánea (Universal / La Incubadora)
Rectificar és de savis. Amb Viaje de estudios (Houston Party, 2004) vam creura estar, per fi, davant dels dignes successors de Los Planetas al capdavant de l'indie espanyol, però no, de seguida els granadins Lori Meyers van venir a contradir tots els seus avaladors amb una de les decepcions més recordades pels melòmans com va ser Hostal Pimodán (Houston Party, 2005). Fins i tot el Viaje de estudios va perdre la seva gràcia. Però ha arribat el 2008 i Lori Meyers han ressucitat amb un disc, Cronolánea, que torna a les guitarres i que, una vegada superada l'eufòria inicial, està molt bé, però no tant. Potser pel canvi a Universal però algunes cançons pequen de ser un pèl comercials i les lletres segueixen sent la gran assignatura pendent dels granadins. Molta feina els queda per succeir Los Planetas i segurament no ho aconsegueixin, però amb discos com aquest, molts ens conformem amb cançons com 'Intromisión', 'Sin compasión', 'Luciérnagas y mariposas' o 'Saudade'.

What Made Milwaukee Famous. What Doesn't Kill Us (Barsuk)
La sensació generalitzada és que ja no es fan singles com abans. What Made Milwaukee Famous, almenys, s'hi acosten amb 'The Right Place', carta de presentació de l'atractiu What Doesn't Kill Us. Tot i el nom, la banda prové d'Austin, Texas, i, tot i haver escoltat diverses vegades el disc, no hem tret l'entrallat dels motius que van donar a conèixer Milwaukee. És el que dèiem fa unes setmanes sobre marketing i noms de grups en referència a Someone Still Loves You Boris Yeltsin. Els texans no arriben a tal enginy però déu n'hi do. En qualsevol cas, aquest és un disc desigual amb punts àlgids com l'esmentat single i més d'una cançó que, escolta, no calia afegir-la. Però ja sabeu que si el posem aquí és que val la pena, però de Vampire Weekend no en surt un cada setmana.


Agenda de concerts

Divendres 28
Tarántula a la Be Good

Dissabte 29
Whomadewho al Razz dins la sessió de club

Diumenge 30
Antònia Font al Gran Teatre del Liceu
Love of lesbian al passeig Lluís Companys

Dilluns 31
Editors a Razzmatazz

Dimecres 2
Mark Knopfler al Palau Sant Jordi
Standstill + Refree a L'Auditori

Dijous 3
Shout Out Louds (foto) a Razzmatazz 3
El Guincho a La Pedrera
Jorge Drexler al Palau de la Música Catalana

Tema de la setmana: Els Contes

Aquesta setmana el Mai a la vida us porta al llit i en el pitjor sentit de la paraula; perquè us embolcallem i us expliquem contes per a que no pugueu tornar a dormir.

Sabeu per on va la cosa?, aquesta setmana l’equip del programa ha indagat sobre el significat ocult dels contes infantils des del punt de vista psicoanalític. També em buscat el que s’amaga darrera la cortina de fantasia de Disney.

Parlem dels personatges típics i tòpics, de clàssics de tota la vida com la Caputxeta vermella dels Germans Grimm, de Blanca neus, d’Alícia en el país de les meravelles i el seu autor, l’amic dels nens: Lewis Carroll etc., perquè els del Mai a la vida intentem anar una mica més enllà i no tenim por del llop, ni de les bruixes, ni de res.

Ens hem documentat gràcies al treball d'autors com Bruno Bettelheim que realitza un seguit de psicoanàlisi dels contes populars, un blog que ens mostra la part més fosca de Disney entre altres.

Veniu amb nosaltres al cantó més fosc de la “innocència”, endinseu-vos en el subconscient i a veure que surt, let’s go!

Us deixem amb una gran cançó de Jorge Drexler: Disneylandia, que per problemes tècnics no va poder sonar al programa.

Musas pop del celuloide

Regirando en la red me he dado de bruces con Beautiful girls y me he acordado de esta joven y cándida Natalie Portman de 15 años escasos. Ahora, más de diez años después, es una de las actrices más prometedoras del momento. Pero ¿qué la ha llevado a ser considerar una de las nuevas musas del celuloide? ¿Sus grandes dotes como actriz? Está claro que su belleza no pasa desapercibida, junto con Scarlett Joahnson, en Las Hermanas Bolenas, se encargan de jugar a conquistar a un Eric Bana muy decidido, y a medio público muy entregado.

Las carreras de estas dos actrices se enmarcan en unas condiciones bastante similares: empezaron de pequeñas, los años les han hecho guapas y con gran talento, el público las adora, y ellas, ellas se dejan querer.

Natalie Portman empezó con tan solo 12 años y de la mano de Luc Besson en León El Presional. Un año más tarde, en el 1995, aparecía en, la antes mencionada, Beautiful Girls y conseguida enamorar a un Timothy Hutton ya bastante crecidito. Cosas de nínfulas y amores imposibles. Así que con tan solo 13 años regalaba dulzura y amor en la gran pantalla, dispuesta a conquistar todos los corazones que hicieran falta. Y se ponía manos a la obra: Heat del 1995 junto con Al Pacino, Mars Attacks y Todos dicen I love You en el 1996 parecían despuntar la carrera de esta precoz artista que sin llegar a la veintena conseguida codearse con los más grandes del celuloide.

Después de rechazar algunos papeles importantes, llegaba a nuestras pantalas A cualquier otro lugar, un drama familiar junto con Susan Saradon, fiel seguidora de la artista. Sus siguiente film, La fuerza del amor, roza la mediocridad y, aunque no funciona mal en taquilla, no se basa en un guión fuerte o donde la Portman se pueda lucir demasiado. Así que cuando en el 1997 George Lucas la ficha para su precuela de Star Wars los ojos le hacen chiribitas.

Pasan así más de cinco años entre precuelas y libros, ya que consigue finalizar sus estudios en psicologia. Y en el 2004 inesperadamente vuelve a dar el gran salto con Algo en común, un film sencillo y bonito (con una banda sonora buena de las buenas). Nuevos amores y viajes en sidecar que consiguen retomar el amor olvidado entre tanta galaxia lejana. Closer de Mike Nichols consigue lo que ya es más dificil todavia (sin manos? no no) posicionarla como actriz fetiche, y todo gracias a una oportuna peluca rosa. A partir de entonces los títulos y directores de renombre se suceden como quien cuenta ovejas: Free zone, su película reivindicativa como buena judía que es, V de Vendetta el regalo para los freaks, My blueberry nights, para los seguidores del cine asiático y Hotel Chévalier para todo el mundo que la quería ver desnuda (de perfil eh).


Scarlett Joahnsson, por su parte, también se cuida mucho de no salir desnuda en ninguno de sus films, cosa que apena a sus más fideles seguidores. Esta actriz neoyorquina ha sabido conjugar una carrera prometedora con unos labios y una figura que la delatan y todo esto con tan solo 23 añitos.

Aunque puestos a comparar yo me quedo con la rubia Johansson, no sólo por la trentena de films en los que ha participado, si no por la variedad de estos. Manny and Lo le abrió las puertas para realizar papeles de adolescente en films como Solo en Casa 3 y variedades del estilo y para darse a conocer en la industria. Así es como Robert Redford la escogió en el casting para protagonizar El hombre que surruba a los caballos. Ghost World la introducía en el cine independiente y la posicionaba como icono pop en potencia aunque la verdadera confirmación vendria con Lost in Traslation de la hijísima Sofia Coppola.

Aclamada tanto por la crítica como por el público a partir de entonces su nombre es asociado al éxito de taquilla. La chica de la perla, A Good Woman, In Good Company, y un largo etcérta, hasta que el gran Woody Allen la catapultara hacia el éxito proclamandola su musa en Match Point, la seguiria Scoop y la más reciente Vichy Cristina Barcelona, pendiente de estreno todavía. Y hasta aquí podemos leer porque todo lo demás esta todavía un poco a medias.

Mucha publicidad y muchas marcas de renombre han querido verse represetadas en ella. Louis Vuitton, Calvin Klein y Reebok, con la firma que la actriz ha realizado una colección de ropa deportiva para mujer.

Esta larga y exitosa filmografía no se ha quedado al margen de una biografia también algo revuelta. Sus noviazgos siempre en boca de la premsa rosa han dado de comer a más de un medio "periodístico". Josh Harnett, se rumoreo que Justin Timberlake también había caído, y ahora la novedad es el actor Ryan Reynolds, con el que se le ha visto en actitud muy cariñosa. Scarlett siempre se ha mantenido discreta y fiel de su vida privada.

Otra de las novedades más destacadas será su debut discográfico. Si si, exacto. Como la niña de labios grandes y mirada gélida no tiene suficiente con destacar en el campo de la interpretación se atreve a versionar a uno de lso grandes (de los más grandes) como es Tom Waits. Este próximo mes de mayo se publicará Scarlett sings Tom Waits (incluir aquí cualquier broma facilona sobre el título también facilón) de la discográfica Rhino Records. Y mientras nos mantemos a la espera de eschucar el single nos quedamos con la dedicatoria que le hacen a la susodicha los adolescentens Teenagers.

I de música, com ho tenim?

Si us quedeu a Barcelona aquests propers quatre dies de festa sou del meu club, treballadors com tants altres. Si el tema artístic no us acaba de fer el pes i vosaltres sou més dels que ja s'han descarregat l'últim single de Death Cab For Cutie (sinó feu-ho aquí) i ja es saben de memòria totes les cançons del nou disc de Lori Meyers, no us preocupeu, al Mai a la Vida tenim propostes per a tots els públics.

Dijous 20

Putilatex al Pop Bar del Razzmatazz

Putilatex són ja uns històrics del poptrashelectrònicpetardo (tot junt i barrejat) d'aquest país, i mentirà qui digui que no coneix la mítica mira una moderna. De tant en tant ja va bé una mica de sentit de l'humor als escenaris i sinó, sempre us quedarà la sessió de l'amic Amable, ja que l'entrada és la de club. Fisherspooner, nena.



Divendres 21
Ellen Alien a l'Apolo

Procedent de Berlin, Alemanya, aquesta dj ha recorregut mig món amb els seus plats i el seu bon gust i visió mesclant ritmes i sons electrònics. De fet no és casualitat que a més de punxar discos de manera habitual sigui també la propietària de la discogràfica Bpitch Control, una de les més importants de l'escena de l'electrònica experimental.

El Guisante Mágico a la Sala 1 del Razzmatazz

Si passeu de la música electrònica i el que us va són els deixebles de Herman Düne, aquí teniu la vostra alternativa. Des de que ha fitxat pel tot poderós Sinnamon la banda d'Aldo Comas (el cantant) no para de tocar i tocar. Serà per alguna cosa. Llàstima que a la web de Razzmatazz hi figuri de manera incorrecta l'enllaç al seu myspace.

Antikaraoke al Sidecar

Si no hi heu anat mai, no coneixeu el més underground de Barcelona, no us diré res més. Bé, només una cosa, no hi aneu molt abrigats, perquè el que seria calor, no en passareu.


Dissabte 22

Nit de dj's

El dissabte el panorama és força més descafeïnat i es pot dir que gairebé totes les sales de la ciutat aposten pels seus dj's residents. A l'Apolo, Graham ens posarà No cars go per acabar la seva sessió habitual, els nostres amics Gato i Amable punxant allò que Razzmatazz es mereix i al Sidecar (oh! sorpresa!) hi ha un nou dj des de fa poc a qui li donem un gran vot de confiança. Potser el més sorprenent de la nit són els Buffetlliure dj's que punxaran a la sala petita de la BeCool.

Exposicions a Barcelona per Setmana Santa

Quedar-se a Barcelona per vacances no està tant malament, i menys si sou d'aquells que us agrada anar d'exposicions. Al Mai a la Vida hem fet un recull del bo i millor de les mostres que es poden veure a la nostra ciutat. Aprofiteu aquests dies per anar-hi, ja que la majoria caduquen ben aviat.

Las mujeres que no conocemos

El darrer treball creatiu de José Luis Guerín porta per títol Las mujeres que no conocemos. Guerín utilitza fotogrames la seva darrera pel·lícula En la ciudad de Sylvia y fotografies de la serie Unas fotos en la ciudad de Sylvia per plasmar la seva reflexió sobre el retrat femení. Diuen els que en saben que es tracta de cinema exposat, una altra manera de mostrar els 35mm de cinta a mig camí entre la fotografia i el video-art.

Fins el 30 de març al CCCB. Entrada gratuïta.

Chaplin en imatges

Aquesta mostra narra a través de 250 fotografies la vida i obra del genial cómic i cineasta Charles Chaplin. Si encara no heu anat a veure-la és una bona oportunitat per fer-ho i comprovar com molts cops el personatge de Charlot superava a Chaplin.

Fins el 27 d'abril al CaixaFórum. Entrada gratuïta.

Vermell A part

A la Fundació Miró hi podem veure un recull del millor de l'art contemporani xinès a partir dels fons la col·lecció privada Sigg, una de les més grans del món. A través d'algunes de les obres més significatives dels artistes xinesos actuals més importants, el visitant pot comprovar com els grans canvis polítics, socials i culturals del gran monstre asiàtic han deixat empremta en totes les disciplines artístiques.

Fins el 25 de maig a la Fundació Miró. L'entrada costa al voltant de 4€.


Lukas Hüller. Els set pecats capitals.

Seguim art contemporani perquè fins el dia 12 d'abril podem visitar a la Galeria Llucià Homs Set pecats capitals, una irreverent exposició del txec Lukas Hüller. L'artista utilitza la fotografia escenificada per mostrar la seva visió d'aquests set pecats bíblics, alhora que intenta abordar i jutjar temes morals de l'actualitat.


Fins el 12 d'abril a la Galeria Llucià Homs (C/Consell de Cent, 315). Entrada gratuïta.

Assassinat al Museu de Ciències Naturals

Aquesta exposició potser va més adreçada a que hi aneu acompanyats dels vostres parents més petits, però bé, és època de vacances escolars i sempre està bé fer alguna cosa amb ells. La mostra consisteix en una mena de joc d'investigació basat en el treball de la polícia científica al més pur estil Cluedo o de la sèrie C.S.I. A través de les proves dels diferents laboratoris políciacs exposats, el visitant ha d'esbrinar qui ha estat l'assassí del director del Museu de Ciències Naturals.

Fins al gener de l'any vinent al Museu de Ciències Naturals (Parc de la Ciutadella). L'entrada costa al voltant d'uns 4€.

Desactualitzat per vacances

Els habituals d'aquest blog haureu trobat a faltar La Guia Definitiva del Xavi Arnaiz de cada dilluns i potser us heu posat una mica nerviosos. Doncs bé, ja us podeu relaxar, La Guia Definitiva no ha desaparegut, només acabem d'encetar les nostres vacances de Setmana Santa i ni aquesta setmana ni la vinent hi haurà programa. Tot i això, no significa que deixem de pujar entrades durant aquests dies, només que ho farem de manera més reduïda, això sí, la qualitat serà la de sempre.

L'any vinent intentarem solucionar-ho d'una altra manera i seguir amb el ritme d'actualitzacions habituals durant els vostres dies d'oci. De fet, ens estem plantejant el canvi de religió perquè hem trobat al google unes fotos d'uns Déus hindús d'allò més simpàtics. Vosaltres mateixos podeu comprovar el seu bonrotllisme.


Tot l'equip del Mai a la Vida us desitja unes genials vacances de Setmana Santa!

The Sonics, sons des del Garatge

The Sonics són i seran sempre els ideòlegs d'Alta Fidelitat. Aquesta setmana us els presento coincidint amb la meravellosa notícia que vam rebre a principis de setmana al rebre un mail des del Departament de Premsa del Primavera Sound on s'anunciava que per primer cop aquests psiocòpates trepitjaran l'Europa continental des de la seva formació als 60. La banda conserva la seva formació original.
Us deixo amb un recull de temes que he fet dels discs Boom (Norton, 1966) i Here are the Sonics (Norton, 1965). MC5 i Iggy Pop cantaven 'Psycho' a la dutxa...

Novetats i agenda de concerts

Novetats de la setmana

Portishead. Third (Island)
Ja és tenir mala sort. Onze anys després de Portishead (Go! Discs, 1997), el darrer disc d'estudi de la banda de Beth Gibbons, el nou elapé dels anglesos que havia de coronar el seu retorn va i es filtra gairebé dos mesos abans que es posi a la venda, el 28 d'abril. Musicalment, Portishead ha complert amb Third tots els presagis que apuntaven a la presa d'una nova direcció lluny del concepte de trip-hop que es van inventar amb Dummy (Go! Discs, 1994). Dir que les guitarres predominen seria exagerar però el recurs a les sis cordes creix respecte als dos primers discos. Segons Stereogum, Third està completament summergit a l'aigua i escoltant l'arpegi de guitarra i l'obscura veu de Gibbons al principi de 'The Rip' no és difícil entendre la metàfora.

Someone Still Loves You Boris Yeltsin. Pershing (Polyvinyl)
Posar-se un nom com Someone Still Loves You Boris Yeltsin és tenir una mínima idea de màrqueting (cridar l'atenció, la criden). Tot i apropar-se perillosament a rebre l'etiqueta de grup de broma, els de Missouri van saber-se guanyar el respecte amb Broom (auto-editat, 2005), el seu primer disc, que els va portar a fitxar per Polyvinyl, que els masteritzà i edità de nou l'àlbum el 2006. Ara, amb Pershing, el grup reforça la línia de pop lluminós amb onze cançons que arriben a una mitjana de qualitat notable. Un inici espectacular amb 'Glue Girls' i 'Boring Fountain' que sembla que decaigui però que és manté regular fins a arribar a 'Think I Wanna Die', el gran hit de l'àlbum. Val a dir que els mateixos SSLYBY hagin volgut reduir l'accessibilitat d'una cançó que els portaria directes a la facció més mainstream de l'indie amb ponts i interludis que redueixen la bafarada d'aire fresc que és la tornada d'aquesta cançó.

Nick Cave & The Bad Seeds. Dig Lazarus Dig (Mute)
No cregueu ningú que us digui que el rock'n'roll ha mort, que ja no es fan discos de rock amb totes les lletres (si és que algú ho ha arribat a pensar mai això). Sempre hi haurà el senyor Nick Cave i els seus Bad Seeds, als que ha retornat després del parèntesi amb el projecte Grinderman. Dig Lazarus Dig és un disc de rock marca de la casa del senyor Cave (perdoneu la reiteració, però aquest home es mereix els màxims respectes). Fins i tot els menys avesats en la discografia al costat dels Bad Seeds podem reconèixer i olorar a quilòmetres de distància la seva música, per molt que els membres i el so del grup hagi anat evolucionant des que el 1984 nasquessin amb From Her To Eternity (Mute).

Tokyo Police Club. Elephant Shell (Saddle Creek)
És una llàstima que no hi hagi prou pastís per tothom i que grups com Tokyo Police Club a priori no superin grups força més mediocres que ells. Però bé. Tampoc no ens canviaran la vida així que la llàstima és força moderada. De tota manera, és veritat que sense haver publicat cap LP (Elephant Shell tot just és el primer) i només amb un parell d'EPs, ja han tocat als festivals més importants del món (Coachella, Lollapalooza, Reading & Leeds o Glastonbury). Elephant Shell és un bon disc amb el denominador comú de l'indie rock més normal i corrent però amb melodies que s'escapen de la monotonia alhora que alguns riffs de guitarra i la majoria de ritmes de bateria ens tornen durament a la realitat quan crèiem que, per fi, els havíem trobat. Òbviament, tot i disposar d'un aprovat just, Tokyo Police Club facturen bones cançons com, per exemple, el single 'In A Cave', la un pèl naïf 'The Harrowing Adventures Of...' o 'Graves'. I no són anglesos, són d'Ontario.

Agenda de concerts

Dijous 13

Saint Etienne a Razzmatazz


Divendres 14

FEA Festival de Electropop Alternativo de Barcelona: Perro Panda, La Prohibida, Anorak, Ultraplayback a La Capsa del Prat del Llobregat


Dissabte 15

Subterranean Kids a la sala KGB

Yelle a Razz Club


Diumenge 16

Patrick Watson a Razzmatazz 3


Dijous 20

Els Thelematicos a La [2]

Tots els modernos ballen el "Tecktonik"

Ja que normalment fem bandera que Mai a la Vida és un programa de tendències, ens centrarem en això i ho farem referint-nos a la visita que ens farà a Barcelona el proper dissabte 15 de Març la cantant de la Bretanya Francesa, Yelle.
La seva actuació al Razzmatazz dins l'horari de club ens servirà de prèvia per l'actuació que la mateixa artista té prevista pel proper mes de Juny en el marc de la programació del festival Sónar que aquest any es centra en la figura de la dona com a tema principal.
Yelle és actualitat per unes quantes raons. La primera i més polèmica ja que es va fer famosa gràcies al fenòmen myspace, des d'on va promoure una cançó en la que es posava amb el cantant de TTC, un grup de hip hop francès. En aquesta cançó Yelle parlava sobre el petit tamany del membre del cantant d'aquest grup.
Una de les altres raons per la qual Yelle ha estat el centra d'atenció és per que ha estat comparada en nombroses ocasions amb la mediàtica M.I.A. ja que la seva música té una certa semblança, centrant-se en una música a mig camí entre el Hip Hop i la electrònica més macarra i bastarda provinent de l'electro, el nu-rave, disco, etc. Ara bé, tot convinat amb el caràcter de diva del pop contemporani al més pur estil Vive la Fête i Goldfrapp.
L'últim fet pel qual Yelle està tant de moda entre el públic modern és pel nou ball que sembla que esta posant d'amunt d'avall totes les pistes de ball, el "Techtonik".

Sidonie a l'Apolo (08.03.2008)

Després de fer el millor disc de la seva carrera, és normal que Sidonie omplís la sala Apolo de Barcelona sense massa problemes. La nit de la vigília electoral, el trio barceloní presentava per segona o tercera vegada el Costa azul (Sony BMG, 2007) a Barcelona amb una posada en escena a mig camí entre la broma general que són els concerts de Love Of Lesbian i l'estètica mod a l'estil més Bunbury. Val a dir, però, que saben de quina manera han d'escalfar el públic i com guanyar-se l'aplaudiment d'aprovació i que es respirés un ambient de gran ocasió.



Segurament, els Sidonie saben que el seu repertori de hits no dóna per un concert sencer d'hora i mitja i, potser per això, una vegada més van concentrar les cançons més corejades al principi ('Persona', 'Nuestro baile del viernes', 'Los olvidados' o 'Bohème') i al final ('Bla Bla Bla', 'Feeling Down', 'Giraluna', i per acabar 'Fascinado' i 'On The Sofa'). Just al començament del bis, Jesús Senra (baix i frontman principal) i Marc Ros (veu i guitarra) van baixar al mig de la pista de l'Apolo, equipats únicament amb sengles guitarres acústiques per interpretar sense amplificadors ni micros 'Todo lo que nos gusta'. Tècnicament la jugada va desvirtuar una de les cançons més boniques del disc però va fer les delícies dels fans. El que dèiem de posar-se el públic a la butxaca.

Com a nota negativa del concert, la incapacitat de mantenir el nivell durant tot el concert, com si l'objectiu és arribar tenir el públic tranquil fins al final. Les anècdotes principals van ser una avorrida versió de 'Dancing Queen' d'ABBA i una més afortunada de la cançó de Serrat 'Una guitarra'. I això sí, com sempre, l'espectacle que rodeja la interpretació de l'oriental 'Sidonie Goes To Varanashi', amb Senra tocant el sítar. I és una llàstima perquè es van deixar cançons que haurien amenitzat molt més la vetllada, com 'Sylvia', del Costa azul, o 'Joe', de l'anterior Fascinado (Sony BMG, 2005). La performance de la nit, però, va ser amb la interpretació de 'Giraluna', amb Marc Ros disfressat de rei dels gira-sols (sic), amb capa i corona incloses i els acompanyants teclista i guitarra solista amb caretes en forma de lluna. Més d'un va sentir una mica de vergonya aliena amb la cançó més original i commovedora del Costa azul.

Novetats i agenda de concerts

She & Him. Volume One (Merge)

Nosaltres no ho negarem ni inflarem cap hype ara, però aquest Volume One ha estat un dels discos més esperats per aquells que estan més a l'espera de l'últim crit al món de la música i del pop. I és que She & Him és la unió musical i creativa de l'artista M Ward i l'actriu Zoey Deschanel. Per descriure la música n'hi ha gairebé prou amb descriure les fotografies professionals. Per una banda M Ward com a líder intel·lectual de la cosa, simbolitzat amb una mirada perduda típica de geni i la guitarra a les mans. Per l'altra, Zoey Deschanel, habillada com si acabés de sortir d'una festa de Serge Gainsbourg produint amb la seva melosa veu unes melodies anys seixanta afrancesades, dolces i sensuals. Parlant del disc en sí, tot comença amb un dels millors versos del disc que gairebé ens diu tot el que hi trobarem. És la gràcia de l'amor vertader: és fidel, no menteix, no enganya i sabem que sempre serà al nostre costat. Parlava del pop.

Lucas 15. Lucas 15 (Lloria Discos)
Nacho Vegas i Xel Pereda han aprofitat el Carnestoltes per disfressar-se de trobadors i veient que tampoc no era cap mala pensada, han agafat un grapat de cançons tradicionals asturianes, les han passat pel filtre de la música contemporània i han publicat un disc. Tot, sota el nom de Lucas 15. D'aquest primer disc homònim del tàndem Vegas-Pereda és inevitable destacar-ne que totes les cançons són cantades en bable, la llengua ancestral asturiana. La veritat és que la jugada els ha sortit brodada. Lucas 15 és un disc força complet, un pèl pla i sense altibaixos massa pronunciats, però amb instants clau com 'Moces a bailar', 'Como la flor', 'Los fayeos de mayo' i 'Nel campu nacen flores'.

El Guisante Mágico. Love, Lust And A Bit Of Champagne (Sinnamon)
Si no fos pel nom del grup, qualsevol diria que El Guisante Mágico és el nou grup que la NME ha trobat per posar en portada fa dues o tres setmanes. Això, dit així, té coses bones o dolentes. Comencem per les bones. D'entrada es demostra una vegada més que els grups d'aquí no ha d'envejar res als de fora i tot sovint reben el reconeixement de fora (que li ho diguin a El Guincho). També és cert que per molta NME que sigui, i per molts grups qualssevol que omplen les seves portades, també n'hi surten de bons. Les dolentes, ja les sabem. És la metàfora perfecta per descriure com el consum superficial de la música ha arribat de fa temps a l'indie. De tota manera, per molt mala fama que tingui Sinnamon, val a dir que la seva filial discogràfica no es cansa d'editar propostes interessants com els nostres estimats Mishima, a més de ser plataforma de distribució de referents ben valorats com Caribou i The Go! Team.

The Bird And The Bee. One Too Many Hearts EP (Blue Note)
Anem al gra. The Bird And The Bee són com CocoRosie sense l'àurea lo-fi de la parella fraternal i unes cullerades de més de sucre. One Too Many Hearts és un EP que serveix d'aperitiu al proper disc del duet californià i continuació d'un anterior 4-cançons, el Please Clap Your Hands (Blue Note, 2007). En qualsevol cas, aquesta darrera proposta no deixa de ser un singles amb tres cares b. La primera 'Birthday' es revela com a mestressa amb una tornada de manual. Però, com passa amb la majoria d'EPs, amb quatre cançons no n'hi ha prou per veure si en el format LP se'n sortirien o no. Tot i que, això sí, fa molt poca mandra escoltar un EP.

Agenda de concerts

Divendres 7
Club 8 a La [2]
Marlango al Palau de la Música

Dissabte 8
Marlango al Palau de la Música (repeteix!)
Sidonie al Apolo
The Last 3 Lines al Fnac del Triangle
Frog Eyes a la BeCool
Bryan Adams al Espai Movistar

Dilluns 10
The Cure al Palau Sant Jordi

Dimarts 11
Emma Pollock a La [2]

Dimecres 12
The Rumble Strips a La [2]

Sebadoh

El proper dimecres 7 de maig de 2008 la banda nordamericana Sebadoh presentarà en directe el Bubble and Scrape, un disc que van editar l'any 1993 sota el segell Sub Pop. Ho faran dins el marc d'actuacions del Don't Look Back Series, uns concerts que la promotora All Tomorrow Parties organitza anualment al londinenc barri de Camden Town.

El Bubble and Scrape és el quart disc d'estudi de Sebadoh, i és l'últim LP on hi participa Eric Gaffney. Curiosament és un disc que varia molt en contingut, hi podem trobar des del pop més simfònic fins a la més pura distorsió passant per cançons acústiques i rabioses. En definitiva, un disc que no pot faltar entre la vostra discoteca particular.

Tema de la setmana: Fakes

Al programa d’aquesta setmana descobrireu què és un fake i us explicarem els més treballats i curiosos, tot i que potser s’estan duent a terme fakes encara més remarcables, però com una cosa no es un fake fins que es demostra, ara per ara no ho podem saber. Intrigats?

Per començar i com a exemple visual de què és un fake, aquí al costat teniu una fotografia que comentem al programa la de l'home i el tauró.

Al Mai a la vida ens ho qüestionem tot, i es que som uns escèptics de mena, clar que cal reconèixer que hi ha coses que clamen al cel!

Podríem dir que el cavall de Troia és el primer fake?, i que en Judes Iscariot és el primer traïdor de la historia?, coneixeu el cas d’Enric Marco?, i el fals duet Milli Vanilli creat per Frank Farian?

Però clar, si de fakes hi ha molts, imagineu-vos de fakers (dit d’aquells que duen a terme els fakes o enganys). En aquest fet va estar inspirada la campanya de publicitat del festival Sonar de 2005 que us recomanem enèrgicament ja que ni estafadors ni estafes tenen desperdici, a més, en el llistat trobareu el cas del Dioni, si, el del furgó. I per si això fos poc us recomanem pel·lícules basades en histories reals de vides falsejades, com és el cas de Catch me if you can de Steven Spielberg. I també us recomanem un documental que us ensenyarà a crear un fake, és el cas del documental Ceský Sen de Vít Klusák i Filip Remunda. Us deixo amb el trailer:


Dubtes a on the air:

I com els del Mai a la vida som uns inquiets, es normal que ens sorgeixin dubtes al llarg del programa, i per això em buscat respostes!

A quines autoritats van ser entregat Jesús de la mà de Judes? Segons la wikipedia, Judes va entregar a Jesús a les autoritats jueves. Segons la Biblia també, no dubtarem del llibre més antic del món. I pels més freaks, aquí teniu la cita.

Va anar el Dioni a la presó? Doncs si, en efecte, el Dioni va ser detingut i va passar 3 anys a la presó, però mai van trobar els diners i ara viu com un rei. En aquesta entrevista trobareu encara més.

La Guia Definitiva: 27 vestits, 8 punts de vista, 2 germanes passionals... i una nena afgana

“Em dic Lester Burnham. Aquest és el meu barri. Aquest és el meu carrer. Aquesta és la meva vida. Tinc 42 anys. En menys d’un any hauré mort. Clar, que això encara no ho sé. I en certa manera, ja estic mort. Aquí em teniu, cascant-me-la a la dutxa. Per a mi, el millor moment del dia. A partir d’aquí, tot va a pitjor”. Sí, sí... sé que aquesta frase no té absolutament res a veure amb cap de les estrenes d’aquesta setmana ni tampoc és un d’aquells inicis típics d’aquesta Guia Definitiva. ¿Però què voleu? Fa estones que volto el cap meditant alguna entradeta mitjanament digna però, sincerament, no m’està sortint res de bo. Així que optem per la via més fàcil... us poso per la cara una frase de pel·lícula i ja queda tot prou arregladet. I si a més a més, aquesta frase forma part d’un dels millors inicis de la història del cinema (sí, American Beauty, la meva pel·lícula predilecta) encara queda més rodó. Aiii... si és que a vegades hi ha tanta bellesa al món que sento que no ho aguanto i que el meu cor s’està enfonsant! Au doncs, us deixo amb la ració cinèfila d’aquesta setmana pre-electoral.

I posats a començar d’alguna manera, suposo que no hi haurà res millor que el fet de delectar-nos amb la simple presència d’aquest trio més que artístic, Scarlett Johansson, Natalie Portman i Eric Bana, en el que vindria a ser el típic triangle amorós de tota la vida (aquest cop entre la noia de l’arracada a l’orella, la rapada de V de Vendetta i el que quan s’enfadava es tornava de color verd). L’oportunitat ens la brinda el realitzador Justin Chadwick amb una de les pel·lícules més destacades d’aquesta setmana, Las hermanas Bolena (The other Boleyn girl), un drama històric que ens ofereix el cara a cara que realment més ens interessa (me’n ric del debat entre Zapatero i Rajoy), aquesta lluita descarnada entre les dos germanes Bolena (Scarlett i Natalie) competint per l’amor i el poder del rei Enric VIII. I de dos de les muses més influents de la gran pantalla caldria passar ara a una aprenent a doctora dins l’ambient televisiu (Katherine Heigl, la Izzie Stevens d’Anatomía de Grey) que es fa la protagonista absoluta d’aquesta pel·lícula (suposem que bastant simple) anomenada 27 vestidos (27 dresses). Uns 27 vestits dirigits per Anne Fletcher que fan referència al número de vegades que la protagonista ha estat dama d’honor (sí, allò tan típic de les bodes nord-americanes). Evidentment, la pobra noia (que com sol passar, és absolutament atractiva) té una lamentable vida amorosa. En aquest cas, la pitjor notícia li arribarà quan la seva germana s’acabi comprometent amb el seu home desitjat. Entre el repartiment secundari de la pel·lícula hi destaquen Malin Akerman, James Marsden o Edward Burns. ¿Torna la comèdia romanticota de tota la vida? ¿Creieu que en el fons... ens feia una mica de falta?

Mentre us aclariu amb aquest apassionant debat a favor i en contra de les tòpiques comèdies romàntiques made in USA, un thriller polític en plan Rashomon ha arribat també, aquest divendres, a les nostres apreciades pantalles cinematogràfiques. Dirigida per Pete Travis, En el punto de mira (Vantage Point) recrea parcialment la ciutat de Salamanca en el moment en què el president dels Estats Units, de visita oficial, es disposa a realitzar un multitudinari míting a la Plaça Major. Com no podia ser de cap altra manera, el míting s’acaba frustrant en el moment en què aquest sofreix un intent d’atemptat contra la seva vida. Amb tot això, gent tant dispersa com Dennis Quaid, Matthew Fox, William Hurt, Forest Whitaker, Sigourney Weaver o Eduardo Noriega hi posaran el toc d’acció frenètica i faran tot el possible per acabar descobrint al culpable. Com a contrapunt, l’opció de doblet proposada aquesta setmana us fa saber la presència d’una pel·lícula anomenada WAZ que, dirigida per un tal Tom Shankland i protagonitzada per Stellan Skarsgard, Melissa George i Selma Blair, ens recupera aquest ambient de pel·lícula fosca i mig gore en relació a un brutal assassí en sèrie. Aquest cop s’embolica més la troca, ja que les víctimes d’aquest santet hauran d’escollir entre morir amb molt sofriment o acabar ells mateixos amb la vida d’un ésser estimat. Ahí queda eso...

Una altra història més realista, i ja entrant en un terreny més independent o amb certa consciència social, ens la porta la jove realitzadora de només 18 anys Hana Makhmalbaf (filla del director de Kandahar) amb la pel·lícula iraniana Buda explotó por vergüenza (Buddha az sharm foru rikht). La pel·lícula, que es va presentar amb èxit en la passada edició del Festival cinematogràfic de San Sebastià, ens relata la desesperació d’una nena afgana de sis anys en els seus intents per aconseguir anar a l’escola en una societat destrossada pels talibans i on les dones són tractades com una autèntica merda. Una pel·lícula necessària que posa el toc de denúncia indispensable en aquesta setmana d’estrenes que es complementa amb una altra de les pel·lícules que estem poc acostumats a veure, WWW What a Wonderful World. La pel·lícula, dirigida per Faouzi Bensaïdi, tracta a cop de thriller romàntic la vida d’un assassí a sou quan s’enamora d’una veu a l’altre costat del telèfon. Per últim, l’estranya pel·lícula nord-americana Rise: Cazadora de sangre (Rise: Blood hunter, dirigida per Sebastian Gutierrez) torna a insistir amb el ja trillat tema dels vampirs en una història protagonitzada per Lucy Liu, Robert Forster o Michael Chiklis. La coproducció hispano-mexicana El último justo, dirigida per Manuel Carballo i amb la presència de Diego Martín, Federico Luppi o Goya Toledo, tanca la intensa cartellera setmanal.

La setmana que ve, us ofereixo el millor de mi amb una pel·lícula prehistòrica, uns gossos dormilegues, un thriller de Sidney Lumet i unes cometes celestials.

Muzak + QA'A

Cada dijous els amics d'Scanner FM programen actuacions i sessions de dj's a la sala Sidecar, que s'engalana per l'ocasió i es rebateja per D.N.A Club. Entre una variada programació, el passat 28 de Febrer van convidar a dues bandes de Barcelona. Els coneguts Muzak, que a ritme de post rock van obrir la nit, i els impronunciables QA'A que van tancar el concert amb un dels millors directes que un servidor ha vist últimament.

Vaig conèixer a QA'A gràcies a una entrevista que el programa Postpockotronic d'Scanner FM va fer-los una setmana abans. Allà van fer una mica de balanç de la trajectòria del grup i van fer sonar temes antics. La sorpresa va ser grata quan els vaig veure en directe, un espectacle sens dubte molt potent.

Però bé, començarem per on hem de començar. Seguint l'ordre cronològic del desenvolupament del concert, una mica desfasats d'horari van sortir uns Muzak a l'escenari del D.N.A Club que ho van donar tot. Una secció rítmica molt treballada, de la qual destaco per sobre de tot la figura del bateria Pau, que combinava de forma perfecta els tocs jazzístics de la bateria amb la canya del rock. Estructures que passaven de ritmes frenètics a la contundència. Un altre element jazzístic era la secció de vents a càrrec d'Àlvaro que combinava perfectament el so del saxo i la trompeta amb la psicodèlia de la seva música.

Tot seguit, després del concert de Muzak, els QA'A van sortir a escena amb la corresponent maquinària d'efectes que porten sempre a sobre. Increïble el nombre de synths i pedals que van utilitzar. La seva música se'm fa complicada de definir, però si hagués de posar-hi adjectius jo diria algo així com noise post-madchester, tot i que segur que em quedaria curt.
Els seus directes consisteixen en elevar a la màxima potència l'experimentació musical sense deixar en cap moment de sonar malament. El potencial creatiu dels impronunciables QA'A és canya i atmosferes psicodèliques que ens transporten a uns ritmes elèctrics perfectes. Molt recomanables....no us els podeu perdre el proper 16 de Març a la Be Cool, on estaran actuant amb Cuzo.